Aquest 1r de Maig la classe treballadora continuem enfrontant l’atac progressiu a les nostres condicions de vida. Mitjançant la inflació, els acomiadaments i la precarització dels salaris, la patronal i els seus governs saquegen les economies obreres per a continuar enriquint-se.
Per: Corriente Roja
L’FMI, clarament una institució de la classe capitalista, va afirmar que els beneficis empresarials són causants de la meitat de la inflació des de 2022. Un clar reflex d’aquesta dinàmica s’expressa en l’augment en un 40% dels beneficis de Mercadona, en contrast amb l’augment del preu de la cistella de la compra, un 11’8% de mitjana el 2023.
La situació de l’habitatge és un altre exemple sagnant que el negoci es dona a costa de les nostres necessitats bàsiques. El preu del metre quadrat és avui el doble de car que fa 10 anys, deixant un lloguer que ha augmentat, de mitjana, un 66’2% en el mateix període, una aposta segura per als fons voltor.
Aquesta situació va deixar una reguitzell de 26.659 desnonaments el 2023, la majoria d’ells a llogateres i llogaters. “No són morts, són assassinats” cridem cada vegada que algú que ha estat desnonat se suïcida, com recentment ha passat a Sabadell. La classe obrera hem de ser conscients que el govern, amb la seva negativa a limitar els preus dels lloguers, és còmplice d’aquests assassinats.
Contra els acomiadaments i els salaris de misèria
Des d’inicis d’any s’han registrat 181.000 suspensions de contracte o reduccions forçades de jornada. D’altra banda, es registraven 593.500 pluriempleats, un 14% més que un any abans. Aquí resideix la paradoxa de la reducció patronal de la jornada laboral: els empresaris es vanaglorien, al costat del govern, de “treure a treballadors de l’atur”, però la realitat és que són cada vegada més als qui no els dona amb un “salari parcial” i han de complementar-lo amb un altre.
Hi ha gairebé 1.300.000 empleats més que a la fi de 2019, dada que hem d’agafar amb pinces, ja que des de l’1 de gener van començar a cotitzar els estudiants en pràctiques, cotització sufragada per l’Estat i no per les empreses, i que no els reportarà accés a atur o a qualsevol altre subsidi.
D’altra banda, el nombre mitjà d’hores setmanals treballades en l’ocupació principal (no oblidem als pluriempleats) s’han reduït de 33’8 a 31’7 hores. Si l’SMI puja però les jornades laborals es redueixen, la pujada de l’SMI no és sinó fictícia, perquè cada vegada menys persones treballadores el perceben íntegrament. Això explica que 1/3 dels treballadors i treballadores en actiu estiguin en risc d’exclusió social.
Les dades de les que treu pit el govern oculten que l’ocupació que es crea és precària. L’incompliment de la promesa electoral de Yolanda Díaz de derogar les reformes laborals no es deu a “qüestions tècniques” o legals, tal com va justificar el 2021, sinó al seu compromís de continuar la política patronal. Lluny de derogar-les, va consolidar amb la seva pròpia reforma els aspectes més lesius de les anteriors: els “salaris parcials” corresponents a contractes a temps parcial/fixos-discontinus/ERTO’s; i l’acomiadament barat.
Un mercat laboral de “salaris parcials”, on a més, la meitat de les hores extra no es paguen (més de 2.378.800 hores durant el segon trimestre de 2023, o el que és el mateix, 59.470 ocupacions a temps complet), només pot estar al servei de l’empobriment de la classe treballadora, que és al seu torn la font de la riquesa de la classe capitalista. Si a això li afegim la llibertat dels empresaris per a especular amb els preus de l’alimentació, els subministraments bàsics i l’habitatge, podem afirmar que el govern més progressista de la història és progressiu només per a la patronal i regressiu per a la majoria social treballadora.
Reducció de jornada sense reducció de salari
La patronal redueix la jornada laboral (o acomiada) basant-se en una realitat: la productivitat ha augmentat amb la tecnificació del procés productiu, per la qual cosa es pot reduir el temps dedicat a treballar.
Però el nostre plantejament és molt diferent del de la classe capitalista, nosaltres recollim la tradició marxista que va inspirar als treballadors de Chicago, per a lluitar avui per “treballar menys, treballar tots, produir el necessari, redistribuir tot”. Contraposada a aquesta consigna, la política de la patronal és la de mantenir un atur estructural — al voltant dels 3 milions a l’Estat Espanyol — com a amenaça a la resta de treballadors i treballadores, amenaça que pressiona el nivell general dels salaris a la baixa.
L’augment de l’edat de jubilació també respon a aquesta lògica: la patronal i els seus governs al·leguen que les cotitzacions a la Seguretat Social són cada vegada més baixes, però és una imposició seva que porten a terme mitjançant contractes parcials i acomiadaments. Poden així amenaçar de fam als treballadors i treballadores en edat de jubilació, mentre dificulten l’accés de les noves generacions al mercat laboral perquè aquestes acceptin condicions encara més precàries, que resultaran, de nou, en jubilacions més tardanes.
La reducció de la jornada laboral ha de passar pel repartiment de l’ocupació i la garantia de salaris i pensions dignes per a tots/es. No podem més que denunciar la hipocresia del Ministeri de Treball en plantejar la reducció de la jornada laboral de 40 hores a 37’5 sense reducció de salari (cosa que ja recullen molts convenis) quan no s’està assegurant un salari digne a milers de treballadors/es precisament per ser a temps parcial.
La classe obrera ha d’entrar en joc!
Per fer front a la política capitalista d’empobriment general de la classe treballadora, necessitem una organització conscientment classista de les/els treballadors que, com al Chicago de 1886, utilitzin els seus propis mètodes de lluita partint de la unitat d’acció per a la consecució dels seus objectius.
Hem de començar per conformar un bloc obrer de lluita que tombi les reformes laborals del PSOE (2010), PP (2012) i PSOE-UP (2021) diferenciant-se dels governs “progressistes” patronals, que res han d’envejar als de la dreta; i també dels seus aparells sindicals burocràtics (CCOO i UGT), que en nom de la “pau social” aïllen els conflictes obrers fins a ofegar-los, conscients del perill que comporta per a la classe capitalista el “Proletaris del món, uniu-vos!”.
Només la classe treballadora podrà parar la barbàrie imperialista a Palestina, començant per exigir al govern que pari el comerç d’armes amb Israel. De la mateixa manera, només la classe treballadora pot posar al govern contra les cordes perquè dugui a terme una limitació real del preu del lloguer. Corrent Roig estem al servei de la construcció del bloc obrer que doni aquestes batalles, per això et convidem a conformar al nostre costat i al de co.bas i el sindicalisme alternatiu, un 1 de maig unitari i classista.
1 de maig: recuperem la tradició obrera de lluita!
Cada 1 de Maig recordem la importància de lluitar per la dignitat de la classe treballadora: aquesta data commemora als treballadors industrials de Chicago que el 1886 van dir prou a les jornades de 18 hores i van reclamar, mitjançant vagues massives, una cosa tan bàsica com “vuit hores de treball, vuit hores d’oci i vuit hores de descans.”
Malgrat la repressió, la vaga, secundada per 200.000 treballadors i utilitzada com a amenaça a la patronal per altres 200.000, va demostrar la centralitat de la classe treballadora en el procés productiu i la potencialitat de la seva organització contra la classe capitalista.
Gairebé un segle i mig després, l’organització de la classe treballadora continua demostrant-se necessària davant els continus atacs de la patronal.