Després d’un any de pandèmia tornem als carrers aquest 1r de Maig, “Dia Internacional de la classe obrera”. Un any on hem sofert la deterioració dels Serveis Públics, en particular la Sanitat, per culpa dels diferents governs. El nostre sistema sanitari, del qual es feia gala per tot el món, quan va irrompre la pandèmia, va ser incapaç de dotar al personal sanitari dels EPIS necessaris per a evitar els contagis, al mateix temps que UCIS i hospitals es saturaven en un obrir i tancar d’ulls.
 
La pandèmia està lluny d’acabar i els governs són responsables
A l’Estat espanyol les xifres són devastadores: hi ha més de 3.400.000 persones contagiades i les defuncions han augmentat respecte a anys anteriors a més de 92.000. Gairebé un terç d’elles s’han localitzat a residències d’avis/es, posant en evidència un dels serveis sociosanitaris més privatitzats, lliurats a empreses constructores i a un sector de l’Església.

La vacunació està sent deficient i desigual a nivell estatal i a tot el món per la dificultat d’accés a les vacunes dels països més pobres. Amb aquest ritme de vacunació i producció el món estaria vacunat a finals del 2023. L’única solució per a accelerar els ritmes és alliberar les patents perquè tots els laboratoris puguin produir les vacunes necessàries.

Cada vegada són més les veus i els països a favor d’això. Però aquesta petició ha estat rebutjada en diverses ocasions pels països en els quals es troben les farmacèutiques propietàries d’aquestes patents. A més de l’acaparament de vacunes i les compres excessives de dosis, la UE (i el govern espanyol fins fa pocs dies), s’obstina a mantenir de manera fèrria les patents, protegint els beneficis escandalosos de les multinacionals farmacèutiques i els laboratoris privats, subvencionats amb diners públics.  

Les conseqüències d’un model productiu decadent, perifèric i dependent
Aquesta crisi sanitària ha aprofundit la crisi econòmica del 2008, de la qual mai hem arribat a sortir, posant en dubte el feble model productiu de l’Estat basat en el turisme, el sector més colpejat per la crisi. Han estat dècades de destrucció del teixit productiu, en favor de l’hostaleria i el comerç.

La desocupació ha pujat fins als 4 milions. Ja són més de 740.000 els treballadors/es en ERTO, mentre que els/les autònoms/es en cessament d’activitat sumen gairebé 470.000. El deute arriba a un 118%, més que en plena Guerra Civil, després de regalar milers de milions a les multinacionals de la mateixa forma que van fer al 2008 quan van rescatar als bancs. Un deute que previsiblement continuarà creixent ara que pretenen convertir els ERTES (en els quals 3 de cada 4 euros es paguen amb diners públics), en el nou mecanisme de flexibilitat laboral al servei de les empreses.

 
Velles receptes en la seva nova normalitat: Rescatar les grans empreses, desindustrialitzar el país i enviar-nos a la misèria
Aquest govern “de progrés”, que mai ha prohibit els acomiadaments per Llei, es mostra incapaç de parar l’actual sagnia d’ERES i acomiadaments: Corte Inglés (+ de 3.000), Indra (+ de 1.600), H&M (+ de 1.600), Tiger i un llarg etcètera. A més del tancament d’empreses, que ja s’han produït o es produiran, com Nissan (Barcelona), Airbus (Puerto Real), Bosch (Barcelona), Siemens Gamesa (Galícia i Conca) i moltes empreses auxiliars que es veuen afectades pel tancament o les baixades de producció.

Davant del macro ERE anunciat en CaixaBank-Bankia (8.291 acomiadaments) després de la fusió amb Bankia, rescatat en el seu moment amb diners públics, destaca l’emblemàtica i vergonyosa passivitat d’aquest govern. Al costat del ERE pactat a Santander, BBVA, Sabadell i Ibercaja, sumen gairebé 18.000 acomiadaments en el sector, sense comptar els milers que va deixar l’anterior crisi. Malgrat aquesta destrucció massiva de llocs de treball, els bancs aproven increments de retribució i pagaments de primes per als seus directius i consellers d’Administració.
Mentre no dubten a salvar autopistes, aerolínies (Plus ultra) o empreses lligades a la construcció, el turisme o la banca, es neguen a fer el mateix amb les empreses industrials, deixant clar el paper que juga l’Estat espanyol a la UE: ser l’hotel i el bar d’Europa. Aquest govern mostra cada vegada més el seu caràcter de classe. És un govern burgès al servei de la patronal els compromisos electorals del qual es compten per incompliments.
 
Els sectors oprimits: els més castigats per la crisi
Dones, joventut, immigrants en situació irregular o el col·lectiu LGTBI, que ja estaven especialment afectats/des per la desocupació o la temporalitat i són majoria en l’economia informal, s’estan portant la pitjor part d’aquesta crisi.

La gestió d’aquesta pandèmia ha aguditzat l’esclavitud domèstica que sofreixen les dones. Ha deixat a la joventut amb una xifra d’atur del 41% sense possibilitat de projectar un futur digne. Ha exclos a les persones migrants de les escasses ajudes socials, al mateix temps que el racisme institucional encoratja el creixement de la xenofòbia i els delictes d’odi en la població. I mentre es perdona el deute als bancs, el rei fuig amb els diners robats, es continua subvencionant a l’Església, i no hi han diners per protegir els drets socials i laborals del col·lectiu LGTBI. Tenia raó el govern: “no ha deixat a ningú enrere”. Als més colpejats per aquesta pandèmia els ha deixat “directament a un costat” i abandonats a la seva sort.

 
Els fons europeus de reconstrucció són una soga al coll a la classe treballadora
En aquest salvament públic a les empreses, la part del lleó se l’emporten els de sempre: les empreses de l’Ibex 35. Per a Sanitat, Dependència, Educació o Violència masclista, han deixat les engrunes que van caure de la taula en la qual es va asseure el govern amb la gran patronal i la Banca. A més a més, aquests fons no sortiran gratis ja que estan condicionats a una nova Reforma Laboral i de Pensions exigida per la UE., fet que suposarà noves retallades socials quan calgui retornar una part d’ells i ajustar-se al dèficit públic exigit per la Troika.

De fet, l’anunciada derogació de la Reforma Laboral és completament falsa: es tracta d’una nova reforma de la qual no cal esperar cap solució a la precarietat laboral que vivim, màximament quan la UE ja ha dit que “està molt satisfeta amb ella”. L’accés a una pensió pública digna serà cada vegada més difícil per als/les treballadors/es després d’aplicar les recomanacions del nou Pacte de Toledo, que incrementa els anys de cotització per al càlcul i accés a la jubilació. Aquest govern s’ha negat a pujar l’SMI, malgrat les promeses de Yolanda Díaz, que Calviño va refredar, plegant-se als interessos de la UE i la patronal.

 
Una vegada més, el paper còmplice de la burocràcia sindical
En aquest panorama i davant la catàstrofe social que s’apropa, continua sent determinant el paper còmplice de la burocràcia social, avalant totes les mesures imposades i intentant aïllar i dividir les lluites obreres allà on sorgeixen.

Són igualment responsables dels acomiadaments lliures i gratuïts que s’apropen en l’Administració Pública, via unes oposicions fraudulentes que s’obstinen a certificar com a mecanisme per a acabar amb la temporalitat però que tiraran al carrer a milers de temporals, en la seva gran majoria dones.

 
Així pararan a Ayuso i a l’extrema dreta? És hora de tornar als carrers!
A l’extrema dreta se la combat amb polítiques socials reals, no amb eslògans o amb mesures miserables com l’Ingrés Mínim Vital, que només ha arribat a 160.000 llars dels 850.000 previstes, i l’accés dels quals, amb les oficines de la Seguretat Social tancades, és una autèntica “gimcana”.

Als/les treballadors/es no ens queda una altra que estar en primera línia de lluita aquest 1r de Maig per a exigir les mesures que precisem. Com a Xile, on milers van sortir als carrers per a lluitar contra les privatitzacions i la precarietat; o com a Myanmar, on davant la paràlisi de l’ONU, la classe obrera es va posar al capdavant per a parar el Cop d’estat militar; o com a la Vaga General a l’Índia en la qual van participar milions de treballadors/es.

 
Aquest 1r de Maig, governi qui governi, defensem els nostres drets i el lloc de treball!
Prohibició real dels acomiadaments!
Nacionalització de les indústries claus!
Per un pla de reindustrialització basat en les necessitats socials i la cura mediambiental!
Derogar les Reformes Laborals i no imposar una nova!
No al nou Pensionazo en marxa!
Per la igualtat salarial i en pensions! Més recursos contra tota violència masclista i per acabar amb la doble jornada laboral!
Derogació de la Llei d’Estrangeria i Regularització JA!
Pla especial d’ocupació juvenil i contingent laboral LGTBI en l’ocupació pública!
Reforç immediat de la Sanitat Pública i ni un ERO més a la privada! Liberalització JA de les patents!
Prohibició dràstica dels desnonaments! Confiscació dels pisos en mans de la Banca, els fons voltor i grans forquilles!
Respondre a l’extrema dreta, com a Vallekas!
Per un govern dels/les treballadors/es!
Per una sortida obrera i socialista a la crisi: Vine amb nosaltres a Corrent Roig o afiliat i ajuda’ns a construir-la!