Fa una dècada de l’esclat de la crisi econòmica internacional, la més greu del capitalisme des del 1929. Per observar que la classe treballadora seguim encara pagant els efectes, només hem d’atendre a les dades, que parlen per si mateixes. Només s’han recuperat la meitat dels llocs de feina perduts, havent-hi avui un milió i mig més d’aturats que fa 10 anys (un total de 3’79 milions). La taxa d’atur oficial (sempre maquillada) és de prop del 17%.
A més, aquelles feines que sí que s’han recuperat han sigut amb un nivell d’explotació i precarietat molt majors. Ja es produeix el mateix que fa 10 anys, però amb una massa salarial 30.000 milions menor. La durada mitjana dels contractes és amb prou feines de 52 dies. A les dones i joves els afecta encara més durament aquesta realitat: el 80% dels llocs de feina a temps parcial han sigut per a elles, que també ens trobem que hi ha mig milió més de dones aturades que d’homes; els menors de 24 anys arriben al 73% de temporalitat i cobren 800 € menys que la mitjana.
Per altra banda, veiem que en el mateix període el número d’ultra-rics que declaren patrimonis superiors a 30 milions d’euros quasi s’ha triplicat entre 2006-2016, passant de 200 a 579. Quan parlen de recuperació econòmica està clar que es refereixen únicament a les seves butxaques.
Totes les retallades i devaluacions salarials, les reformes laborals i els rescats, dels governs del PP i del PSOE… només han servit per fer als capitalistes més rics i als i les treballadores més pobres. Han superat la crisi… solament ells, a costa d’explotar-nos més. La desigualtat es resumeix en una dada tan simple com descarnada: a Madrid la diferència d’esperança de vida entre els districtes del Retiro (ric) i Puente de Vallecas (obrer) és de més de 2’5 anys, malgrat de ser limítrofs.
No obstant això, encara que des de les institucions financeres segueixen amb el discurs sobre “brots verds” no hi ha motius per esperar un futur millor. La “crisi”, és a dir, els nous paràmetres d’explotació no són un procés transitori, sinó que han vingut per quedar-se, i profunditzar-se. No és un problema conjuntural, sinó del funcionament del capitalisme. La mida insostenible del deute (tant públic com privat), una economia fortament desindustrialitzada i amb molta dependència del turisme internacional prenuncia noves sacsejades, que si no ho impedeix la lluita obrera, recauran sobre els mateixos una vegada més.
Per una sortida obrera i socialista a la crisi
Perquè la classe treballadora puguem parlar d’una “sortida de la crisi” real per a nosaltres està demostrat que no podem confiar en els governs de torn. Tampoc si els protagonistes són una coalició PSOE-Podemos, que ja ha firmat un pacte que, sent generosos, podem qualificar d’una aspirina per a tractar un càncer avançat. CCOO i UGT ja han confirmat el seu suport al nou govern, enterrant totes les reivindicacions per les quals vam fer vagues generals.
Tan sols podem confiar en la nostra pròpia força imposant un pla de xoc des de la mobilització. Apostem per desenvolupar una sortida obrera, democràtica i socialista des d’experiències com les vagues generals del 8 de març o del 3 d’octubre de 2017 a Catalunya, com la mobilització sostinguda dels i les pensionistes, com el centenar de vagues que es donen en diferents sectors.
Un pla de xoc urgent que atengui les necessitats més bàsiques com:
- Cap família sense alimentació, energia o habitatge
- Derogació de les Reformes Laborals
- Contra l’atur: Prohibició d’acomiadaments i repartiment del treball sense disminució del salari
- Llei urgent d’igualtat salarial
- Lloguer social i cap desnonament
- Pensions públiques mínimes de 1084 €
- Reversió de totes les retallades en sanitat, educació i serveis socials
- El deute és dels banquers. Suspensió del pagament i auditoria pública d’aquest.
- Nacionalització de la banca i les indústries clau