AUTOR: Eusebio López
Publiquem a continuació el primer de una sèrie d’articles en torn al 14 d’abril, dia de la República:
L’any passat per aquestes dates, Pablo Iglesias ja vicepresident del govern, va reivindicar als que van barallar pels valors republicans a principis del segle XX, que «van ser els pioners de la nostra democràcia». Però de quina democràcia parlem?, perquè ja s’ha vist que la II República era, com a democràcia capitalista, superior qualitativament a la democràcia actual vigilada per les institucions heretades del règim que va destruir la II república; la monarquia borbònica al capdavant de l’exèrcit i el poder judicial.
O com ja és normal en Iglesias, l’ambigüitat calculada del concepte “la nostra democràcia” li permetria dir davant les crítiques que no és “nostra”/ “la seva” democràcia. Aquesta ambigüitat en els termes és el senyal d’identitat d’un partit, Podemos, i d’un corrent, la “nova política” que es va enfilar a l’esquena dels quals el 15 M van cridar, “li diuen democràcia i no ho és”.
Republicans en un govern de la monarquia?
Des del 2014 era evident que el règim requeria sang nova, perquè el seu desprestigi augmentava de manera exponencial. Els efectes combinats de la crisi econòmica i social, de les mobilitzacions obreres i populars que van cristal·litzar al març amb les manifestacions de les Marxes de la Dignitat i la corrupció de la Casa Reial, provoquessin la dimissió / abdicació del Cap de l’Estat, el rei Joan Carles.
Els vells aparells polítics vivien en un “sense viure”, especialment els dos partits que havien estat la sustentació del règim des de la classe treballadora i els oprimits, el PSOE i IU/PCE. La irrupció del 15 M va ser la ruptura de milions de joves i no tan joves amb aquests partits, obrint la porta per a l’entrada en lliça de noves organitzacions polítiques, sindicals i socials.
Les MMDD que eren un conglomerat de petites organitzacions polítiques, sindicals i socials van renunciar a fer el pas per a aparèixer com un pol de la classe obrera davant el desori social que el 15M havia provocat, en enredar-se en baralles internes que van conduir a la seva desaparició com el que podien haver estat, una alternativa obrera i popular a la crisi dels vells partits i sindicats.
En la societat, com en la física, el buit no existeix, l’espai a l’esquerra del règim va ser ocupat per un nou partit, PODEMOS, que després d’una fraseologia aparentment rupturista amagava tots els mals de la “nova política”; una teoria que renunciava obertament a la lluita de classes, reduïda a una “disputa pels espais i el discurs”, i al programa de transformació social; renúncia adornada amb frases altisonants com la d'”assaltar els cels”, que sense una referència expressa a la lluita de la classe obrera es converteix en una salutació a la bandera, buit de contingut.
La deriva d’aquest partit és de tots coneguda; l’any passat arriba a un acord amb el PSOE per a formar un “govern progressista de coalició”. Els que deien parlar en nom del 15M, que havia cridat fins a l’avorriment que “li diuen democràcia i no ho és”, pacten un govern amb un dels principals suports del règim del 78, el PSOE. Tornen, com si fossin ahir, els fantasmes del Front Popular, quan les organitzacions obreres accepten els límits de defensa del sistema burgès que la petita burgesia d’Esquerra Republicana, i els partits burgesos catalans i bascos.
Avui els “republicans” de Podemos pacten amb el “monàrquic” PSOE que no es tocaran els límits del règim del 78; ells es dedicaran als “problemes socials”, mentre els problemes polítics queden en mans dels ministres socialistes, que garanteixen una bona relació amb les institucions del règim, començant per la monarquia, i la UE.
Com si es tractés dels vells “economistes” de Lenin des de Podemos consideren que a la classe obrera i al poble treballadors només els interessés els assumptes econòmics i socials, l’ocupació i els drets socials; els assumptes polítics són cosa dels polítics i al “vulgo” no li interessen els “grans” temes polítics com les llibertats democràtiques, el règim, etc. En aquestes condicions de repartiment de treball, és evident que és possible un govern de coalició entre “republicans” en els dies de festa, però “monàrquics” en els fets.
Qualsevol que tingui una concepció no paternalista de la lluita política “rebutjarà amb indignació tots aquests raonaments sobre la lluita per reivindicacions que “prometin resultats palpables” (Lenin, Què fer?), que només serveixen per a justificar una política que condueix a ser la sustentació d’un règim burgès i corrupte.
I contínua Lenin, “no som nens (els treballadors i treballadores) als quals es pugui alimentar només amb les farinetes de la política “econòmica”; volem saber tot el que saben els altres, volem conèixer detalladament tots els aspectes de la vida política i prendre part activa en tots i cadascun dels esdeveniments polítics”, perquè com va demostrar el 14 d’Abril i juliol del 36, ens va literalment la vida en això. Les llibertats polítiques, el règim baix les que es desenvolupa la lluita de classes són l’essència d’aquesta lluita.
La llibertat de la classe treballadora no es resumeix en “els resultats palpables” de la lluita econòmica, sinó en els objectius que com a éssers humans tenen d’alliberar-se a través de la transformació socialista de la societat, enfront d’un sistema que els deshumanitza i els oprimeix.
Els hereus del 14 d’Abril no són aquells que reivindiquen una República que va ser una closca buida i un fre a la revolució socialista, sinó els que recollint les esperances i il·lusions de la classe obrera i els oprimits, de llibertat i fi de l’explotació, manifestades aquestes jornades, van defensar amb la seva vida que només el socialisme, la lluita pel poder de la classe obrera i el pagès pobre podia frenar al feixisme.
Als fets ens remetem, a 90 anys del 14 d’abril de 1931, continuem vivint les conseqüències de la inconseqüència dels quals autoproclamant-se “comunistes” i “socialistes” van desarmar als obrers “sota pena d’afusellament”, com digués el president de la burgesa II República, Casessis Quiroga en els dies del cop militar.
Tirar a la monarquia, per lladre o per antidemocràtica?
Va dir Valle Inclán que “Els espanyols han tirat a l’últim Borbó no per Rei, sinó per lladre”, en una frase que es referia a Alfons XIII i que s’ha repetit en el 2014, quan Joan Carles I va abdicar/va dimitir de l’exercici del seu càrrec.
Però aquesta és la desgràcia que l’estat espanyol ha sofert des de la restauració monàrquica després de la I República; no s’expulsa als reis per ser una institució anacrònica que basa la seva existència en un dret de sang, contradictòria pel vèrtex amb qualsevol criteri mínimament democràtic, de capacitat de decisió dels pobles. I si això és aplicable a qualsevol monarquia, sigui la britànica, l’holandesa o la japonesa, el cas de l’estat espanyol té “més delicte”.
La monarquia espanyola actual va ser reinstaurada pel règim de Franco, que des dels anys 50 va bressolar al que seria el seu hereu al capdavant de l’Estat, Joan Carles I amb totes les conseqüències, és el Cap de l’Estat Major d’un Exercito que no va ser depurat de militars colpistes, sinó que se’ls va ascendir, amb la tasca constitucional de “mantenir la integritat de la pàtria espanyola”.
Enfront dels quals intenten equiparar-la al paper simbòlic d’altres monarquies menteixen com a bergants; els acords que van donar base a la Transició van certificar un paper actiu del monarca en la política diària com a garantia que l’exèrcit intervindrà si veu en perill la “unitat de la pàtria”. I això va ser el que va empènyer a Felip VI, hereu del rei “a la fugida”, a sortir en TV el 3 d’octubre del 2017, després dels esdeveniments de Catalunya, cridant “per ells”.
És més, el règim monàrquic del 78 és la forma que té la burgesia d’organitzar l’explotació dels treballadors i treballadores fins al punt que en aquests gairebé 40 anys la reculada en les condicions de vida ha estat sistemàtic amb tots els governs que s’han succeït aquests anys, a través de les successives reconversions industrials, reformes laborals, de les pensions, de la legislació sobre l’habitatge, etc., etc.
En la Transició es va robar als pobles de l’estat el dret a decidir entre “monarquia o república”, perquè sabien que el perdrien i van haver de muntar el cop del 23 F per a legitimar a un rei posat per Franco en el referèndum de successió de 1969; és hora que la població treballadora pugui decidir baix quin règim vol viure.
Però a la monarquia cal tirar-la no sols “per ser lladre” com deia Valle Inclán, sinó per ser una institució antidemocràtica que garanteix els drets dels capitalistes a explotar a la classe obrera i saquejar als pobles. Que una part d’aquests beneficis caiguin en la taula real, en forma de comissions o assignacions de la Casa Reial amb càrrec als pressupostos que paga tota la classe treballadora, és el pagament pels seus serveis.
Una societat democràtica no pot admetre que ningú, per molta “sang blava” corri per les seves venes tingui uns privilegis per dret de sang, i mentre la societat espanyola no s’alliberi d’aquest anacronisme paternalista que la infantilitza, no podrà avançar en el camí de la transformació socialista de la societat.