No és fàcil resumir en poques línies la vida i l’obra de Vladimir Ilich Ulianov “Lenin” (22 d’abril de 1870- 21 de gener de 1924), líder suprem de la més important revolució de la història, la Revolució Russa. Per dècades, la burocràcia estalinista el va convertir en ídol oficial, va aixecar estàtues, va construir un mausoleu com a part del culte a la personalitat –tot el que Lenin sempre va repudiar– i va propagar una caricatura grotesca respecte de la seva vida i la seva obra. De l’altre costat, la màquina de propaganda de l’imperialisme i de la burgesia mundial van transformar Lenin en un dictador assassí, moltes vegades utilitzant crims comesos per Stalin per corroborar aquesta campanya de mentides.

Però la sofisticació del pensament de Lenin és molt diferent d’aquesta imatge grotesca creada i deformada per l’estalinisme i de les calúmnies propagades per l’imperialisme. Lenin va ser el principal teòric marxista de la seva època. El seu pensament i la seva acció política van ser determinants per a la victòria de la Revolució d’Octubre. La seva voluminosa obra ofereix una immensa contribució a la política, la sociologia i la història, a l’economia, a les ciències i a la filosofia, recordant que la majoria de les vegades tots aquests camps estan sobreposats en el seu pensament. Per tant, és lectura obligada per a qualsevol revolucionari que lluita pel socialisme.
La Primera Guerra Mundial
“Lenin” va ser el pseudònim creat per protegir-se de la llarga dictadura tsarista, a la qual va combatre gairebé tota la seva vida. La seva vida personal era modesta; fins i tot després de la presa del poder pels bolxevics, Lenin va viure en un apartament petit i simple que malament l’acomodava a ell, a la seva companya, Nadejda Krupskaia, i a la seva germana. Li agradaven els gats, anar amb bicicleta, fer caminades per les muntanyes i els boscos, i jugava bé als escacs.

Però va ser com un jugador d’escacs de la política revolucionària que Lenin es va destacar i va entrar a la història. Fins a 1914, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, una catàstrofe que va esbiaixar la vida de milions de persones a Europa, Lenin era un més dels integrants de l’ala esquerra socialdemòcrata de la Segona Internacional.

Abans de la guerra, Lenin ja havia escrit obres de summa importància com “El desenvolupament del capitalisme a Rússia” (1899). Va ser en aquest període que va escriure el “Què fer?” (1902), en el qual va elaborar i va posar en pràctica la que seria una de les seves majors contribucions al marxisme: la construcció d’un partit revolucionari professional, basat en el mètode del centralisme democràtic: màxima discussió democràtica interna, unitat total en l’acció. Un partit organitzat i delimitat per un programa. Un partit la tasca del qual era incorporar el socialisme a les lluites diàries dels treballadors, unificar les seves lluites i el socialisme, sòlidament implantat a la classe obrera. Un partit per confrontar amb la ideologia burgesa que domina als propis treballadors, com fan les ideologies del reformisme.

Al llarg dels anys, Lenin va perfeccionar la seva elaboració sobre el partit, que va continuar en molts dels seus altres textos, com el cèlebre “Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme” (1920), en el qual discuteix l’actuació dels revolucionaris en sindicats, en el parlament, la relació del partit amb les masses, i molts altres temes.

Fins a la guerra, la Segona Internacional exercia la supremacia en el moviment obrer europeu. Els seus partits, particularment el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) organitzaven sindicats, publicaven diaris, revistes, i tenien una expressiva bancada en el parlament del país. Però els anys d’acomodació i de lluites per reformes dins del sistema es van cobrar el seu preu. Quan les principals nacions imperialistes decideixen anar al conflicte, arrossegant amb elles a milers d’obrers que serien convertits en carn de canó, la Internacional i els seus partits decideixen donar suport a l’esforç de guerra dels seus països –una contravenció directa a una resolució anterior, en la qual els partits socialistes s’oposarien al conflicte–. Lenin va percebre que la Internacional havia traït a la classe obrera en col·locar-se en defensa dels interessos de la burgesia imperialista. Al costat de Rosa Luxemburg, Trotsky i d’altres, va proclamar que la Internacional estava morta per a la revolució i que, per tant, caldria construir un nou partit de la revolució mundial.

Lenin sabia que la guerra portaria al proletariat a la mort, la destrucció i la misèria, i per això va intuir que una onada revolucionària sacsejaria tota Europa després del conflicte. Però, en aquell moment, ell ni imaginava que el seu país ocuparia el centre d’aquest procés revolucionari. I certament, titllaria de boig a qualsevol que digués que en alguns anys ell mateix esdevindria el cap del govern revolucionari a Rússia i el principal animador de la revolució mundial.

Lenin sempre va deixar clara la influència que eminents dirigents teòrics i polítics socialdemòcrates tenien sobre ell. Un d’ells va ser Plejànov, considerat el pare del marxisme rus. Lenin era tributari de la concepció filosòfica del materialisme del propi Plejànov. Tal influència continuaria fins i tot després de la seva ruptura amb Plejànov el 1903, com es llegeix al llibre “Materialisme i Empiriocriticisme” (1908), dedicat a la defensa del materialisme en el camp de les ciències i de la filosofia.

Però cap altre exerciria tanta influència en ell com l’alemany Karl Kautsky, considerat la major autoritat marxista de l’època, a qui Lenin va qualificar de “mestre”. Amb freqüència utilitzava els articles de Kautsky per mostrar quant n’ estava de proper al programa bolxevic. Però, quin era aquest programa, finalment? Per a respondre, veurem breument com era la Rússia d’aquesta època.
El caràcter de la revolució a Rússia
Últim règim absolutista d’Europa, Rússia era un immens imperi decadent, on un 90% de la població (150 milions en total) vivia al camp. No obstant això, entre un 40 i un 50% dels pagesos treien de la terra menys del que necessitaven per a sobreviure. Hi havia, també, una burgesia feble que depenia de l’Estat tirà i opressor.

La gran majoria dels marxistes de l’època imaginava que la revolució a Rússia tindria un caràcter burgès, és a dir, escombraria el règim absolutista, instauraria un règim democràtic parlamentari, i permetria el desenvolupament econòmic i social del capitalisme i de les seves relacions de producció. En aquesta època, Lenin no opinava molt diferent d’aquesta fórmula de desenvolupament del procés revolucionari.

A partir de la derrota de la Revolució Russa de 1905, els debats entre els marxistes es van intensificar. Encara que la Socialdemocràcia russa ja estava dividida entre menxevics i bolxevics, en raó de la forma com els partits haurien d’organitzar-se, totes dues organitzacions tenien opinions properes sobre el caràcter de la revolució.

Lenin sostenia en el seu partit que la lluita contra la monarquia tenia per objectiu la instauració d’un govern republicà que escombrés els trets feudals del país, fes la reforma agrària, i instituís la jornada de vuit hores a les fàbriques. Per tant, la revolució russa no tindria un caràcter socialista sinó democràtic, com havien estat les revolucions burgeses del segle XIX.

Amb tot, a diferència de l’ala moderada menxevic, Lenin no creia que la burgesia russa pogués dirigir la seva pròpia revolució, perquè era feble i vivia a l’ombra de la monarquia. Per això, defensava que la ferma actuació i la col·laboració mútues entre el proletariat i la pagesia eren indispensables. Aquests dos sectors formarien un govern i farien les tasques democràtiques de la revolució. Aquesta fórmula es va conèixer com a “dictadura democràtica del proletariat i la pagesia” i encara seria al cap de la majoria dels dirigents bolxevics el 1917, com va expressar el Pravda, diari del partit, a la seva primera edició després de la Revolució de Febrer que va enderrocar al tsar: “La missió fonamental [del partit] consisteix a instituir un règim republicà democràtic”.

L’any 1905, només un marxista rus pensava completament diferent. León Trotsky, que no era bolxevic i sí d’una ala independent dels menxevics, i que defensava que el desenvolupament desigual i combinat del capitalisme rus ja oferia condicions objectives perquè la revolució russa assumís un caràcter socialista. Ell percebia que la classe obrera russa era reduïda en número –sumava prop de deu milions–, però es concentrava, sobretot, a les grans ciutats, i que la indústria russa estava en el mateix nivell que les indústries dels països desenvolupats d’Europa. Trotsky concloïa que enfront de la covardia de la burgesia russa a dirigir la revolució, aquest proletariat extremadament concentrat podria assumir tal tasca, en aliança amb altres sectors oprimits de la societat, com la pagesia. Però pensava que, en proposar-se fer les tasques democràtiques, com la realització de la reforma agrària, la jornada de vuit hores, etc. aquestes es combinarien amb tasques socialistes.
El retorn a la dialèctica
Quan va arribar la Primera Guerra, tots els “mestres” de Lenin van assumir una posició de capitulació a les potències imperialistes. Plejànov es va pronunciar clarament a favor de Rússia en la guerra. Kautsky, per part seva, encara que no hagués assumit una posició obertament favorable, es va rentar les mans i va dir que els socialdemòcrates no podien fer res per impedir el conflicte. Una posició falsa, si es considera que només quatre anys més tard la revolució alemanya va enderrocar al Kàiser [emperador]. Quan Lenin va ser informat que els diputats de l’SPD havien votat a favor de la guerra, va dir, incrèdul, que allò no passava d’una mentida armada per la premsa alemanya. Pot imaginar-se l’enorme espant que la traïció de la Internacional va provocar en Lenin. Al final, com els marxistes ortodoxos de la socialdemocràcia, molts d’ells que havien fins i tot conviscut amb Engels, es van tornar socialpatriotes?

La fallida política de la Internacional va obligar a fer profundes reflexions i una revisió de les seves premisses filosòfiques. Lenin procurava els fonaments teòrics de la traïció. Va ser aquí que el líder bolxevic va prendre la decisió d’iniciar una profunda recerca de la Ciència de la Lògica de Hegel. La seva interpretació materialista del filòsof alemany el va portar al redescobriment d’un potent marxisme dialèctic, descurat pels seus mestres i desproveït de fatalismes i determinismes economicistes. Va percebre que no hi havia un únic camí pel desenvolupament històric, conforme el paradigma evolucionista de moda en la socialdemocràcia, que pensava en diferents etapes de la història humana (esclavitud, feudalisme, capitalisme, socialisme) que s’encadenaven en un ordre rigorós, determinat per les lleis de la història.

També va entendre que la dialèctica rebutja qualsevol dualisme analític que contraposa mecànicament revolució burgesa-revolució socialista, subjecte-objecte, programa mínim-programa màxim. La identitat de les contradiccions, o la seva unitat, “constitueix el reconeixement (o descobriment) de l’existència de tendències contradictòries i mútuament excloents i antagòniques en tots els fenòmens i processos de la naturalesa (tant els de l’esperit com els de la societat)”, va anotar en el seu quadern d’estudi. “Solament la concepció del desenvolupament en el sentit de la unitat dels contraris explica els ‘salts’ que ‘fan fallida la continuïtat del desenvolupament’, els ‘canvis a favor del seu contrari’, la ‘destrucció d’allò vell i el sorgiment d’allò nou”, va anotar.

Lenin va percebre que és fals l’examen aïllat, unilateral i deformat de l’objecte estudiat. L’essència del coneixement dialèctic és la totalitat del desenvolupament d’un conjunt dels moments de la realitat.

Aquest retorn a la dialèctica va permetre a Lenin lliurar-se a una concepció materialista mecànica i va tenir efectes pràctics en la seva elaboració teòrica i política a partir de 1905 i modificaria la seva concepció de la revolució russa amb l’esclat revolucionari de 1917, expressat particularment en les Tesis d’Abril, com es pot aprofundir en un excel·lent article de Francesco Ricci.

També va ser a partir d’aquest estudi que Lenin va escriure el seu brillant “Imperialisme fase superior del capitalisme” (1916), en el qual desenvolupa concepcions de Marx contingudes a “El Capital”, particularment en el Llibre III, sobre la tendència a la concentració monopolista del sistema en el seu desenvolupament històric. L’autor explica com el capitalisme de lliure competència va ser substituït pel capitalisme monopolista, i enumera quines serien les principals característiques d’aquest nou període. És una obra indispensable per a polemitzar amb les falses teories liberals de moda sobre el lliure mercat, l’emprenedorisme, i tot el menú de futilitats ideològiques que les acompanyen.

L’explicació de Lenin emfatitza els sistemes de divisió del treball mundials, on divideix el món en països centrals, països semicolonials i països colonials. Aquesta obra fascinant explica, fins i tot, les raons del desenvolupament industrial de certs països semicolonials, fet que va acabar alimentant ideologies desenvolupistes expressades en obres d’intel·lectuals com Celso Furtado i també de molts discursos de l’esquerra reformista.
Tesis d’Abril
Després d’un estudi minuciós de la dialèctica, en arribar a Rússia després de la Revolució de Febrer, Lenin ja havia abandonat la fórmula “dictadura democràtica del proletariat i la pagesia” d’un altre temps; va passar a defensar que l’objectiu estratègic de la revolució és el socialisme i la conquesta del poder pel proletariat, en aliança amb els pagesos pobres.

Aquesta posició ja havia estat registrada en les seves “Cartes des de lluny”, enviades des de l’exili a la direcció dels bolxevics. L’endemà d’arribar a Rússia, ell va portar a col·lació: “Per què no es va poder prendre el poder?” A una platea confusa, va explicar: “Tot el problema es resumeix en el fet que el proletariat no està prou conscient ni organitzat. Cal reconèixer això. El poder material està en mans del proletariat, però la burgesia allà va sorgir conscient i preparada”. I va continuar: “La particularitat del moment actual és marcar una transició entre la primera fase de la revolució, que va donar el poder a la burgesia a conseqüència de la insuficient consciència del proletariat i de la seva organització, i la seva segona fase, que ha de portar-lo a les mans del proletariat i de les ventrades més pobres de la pagesia”.
Lenin era radicalment contrari a l’orientació impresa per la direcció dels bolxevics en l’època, formada per Stalin i Kamenev. En lloc de ser l’ala esquerra de la república parlamentària, com defensaven aquests dirigents del partit, Lenin proposava preparar a la classe obrera per a enderrocar el govern i assumir el poder per mitjà dels soviets. La reacció dels menxevics i de la majoria dels socialistes va ser com a mínim d’espant, fins i tot en la direcció bolxevic.

Llegeixi també El petit empresari i el petit comerciant han d’estar al costat dels treballadors o dels grans empresaris?
Lenin va arribar a ser titllat de llunàtic i va quedar aïllat dins de la direcció del seu propi partit quan les seves tesis van ser rebutjades pel Comitè Central bolxevic.

Va ser llavors que va exigir la realització d’un congrés extraordinari del partit i l’obertura del més ampli debat sobre les seves posicions. Recolçant-se en la base obrera bolxevic, Lenin va aconseguir vèncer el debat i va imprimir al partit el seu rearmament polític, el primer pas per a portar a la classe obrera a disputar i prendre el poder.
L’Estat i la revolució
Durant la revolució de 1917, mentre estava en la clandestinitat per escapar de la repressió desfermada contra els bolxevics pel govern provisional, Lenin escriuria en una cabanya pròxima a Finlàndia una altra obra de summa importància, “L’Estat i la Revolució”.

La revolució que s’està desenvolupant a Rússia, afirma Lenin, és una revolució socialista. El seu objectiu és “fer caure l’Estat burgès”, així com van fer els obrers de la Comuna de París, i substituir-lo per la dictadura del proletariat.

“Mentre existeixi l’Estat, no hi haurà llibertat. Quan hi hagi llibertat, no hi haurà més un Estat”, va escriure. La revolució requereix destruir l’Estat. Per això, ell denuncia la democràcia parlamentària com una farsa, una vegada que “els veritables assumptes de l’Estat són resolts a les sales dels fons, als escriptoris, a les cancelleries”. Però la supressió de l’Estat no pot ser immediata. És necessari establir un nou tipus d’Estat, semblant al de la Comuna de París. Lenin repeteix insistentment: “Els treballadors, després de conquerir el poder polític, destruiran el vell aparell burocràtic, ells el demoliran fins a les seves cendres, no deixaran pedra sobre pedra i el substituiran per un de nou” basat en els Consells (els Soviets).

O sigui, la qüestió no es resumeix en canviar simplement el conductor de la vella màquina estatal sinó a destruir-la i substituir-la per una d’enterament nova.

L’obra mostra que la revolució socialista requereix crear un Estat obrer de transició per derrotar la resistència de la burgesia i ampliar les conquestes revolucionàries.

Una vegada que es completa aquest procés, l’organització estatal perd la raó d’existir, es va desfent, diluint-se en l’administració per l’àmplia participació dels treballadors fins al comunisme, amb la finalitat del propi Estat.

El futur, no obstant això, obligarà a canviar molt els plans de Lenin i el seu programa no serà realitzat. Però això no significa que el llibre ha de ser pres només com un somni utòpic. Per contra, va ser l’obra més important, que sistematitza el pensament de Marx i Engels sobre la qüestió de l’Estat, al mateix temps que l’actualitza a la llum de l’experiència revolucionària russa.

L’historiador i autor d’una biografia de Lenin, Jean-Jacques Marie, explica les adversitats afrontades pels bolxevics després de la presa del poder.

“En primer lloc, l’Estat i la Revolució només tenen sentit per Lenin si la revolució ocorre a Europa. En el seu prefaci, ell emfatitza que la revolució russa ‘només pot ser entesa si es considerada una de les baules de la cadena de les revolucions proletàries socialistes causades per la guerra imperialista’. D’altra banda, Lenin no s’imaginava que la guerra civil devastaria Rússia, desintegraria a la classe treballadora, destruiria l’economia, multiplicaria l’escassetat i consolidaria l’aparell burocràtic”.

Més de cent anys després, el llibre continua d’actualitat, especialment quan regnen il·lusions sembrades pels reformistes respecte de l’Estat –proposades sobre com reformar-lo o de “radicalització de la democràcia” i “acumular forces per dins” que, al cap i a la fi, són només estratagemes per enganyar a la classe treballadora.
Les mesures de transició
El setembre de 1917, els bolxevics ja eren majoria en el Soviet de Petrograd, el principal del país, i caminaven ràpidament cap a guanyar la majoria dels soviets de tota Rússia.

Va ser en aquest moment que Lenin va presentar el seu text “La catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la”, com un programa de mesures transitòries per a la presa del poder. El text presenta una metodologia innovadora en la formulació programàtica, que supera en molt la metodologia dicotòmica efectuada per la socialdemocràcia entre els programes mínim i màxim.

Per la Segona Internacional, el programa mínim es limitava a reformes en el marc de la societat burgesa, i el programa màxim prometia en un futur indeterminat la substitució del capitalisme pel socialisme. No hi havia cap mediació, cap pont entre ells, dividia el seu programa en dues parts independents l’una de l’altra.

Lenin va concloure que els temps de les reformes socials havien passat, i sabia que cada reivindicació del proletariat i de la pagesia russa xocava, inevitablement, amb els límits de la propietat capitalista i l’Estat burgès. Però no per això descartava el programa mínim en el seu conjunt. A “La catàstrofe que ens amenaça…”, Lenin descriu les etapes del desenvolupament de la revolució i indica al proletariat el curs de l’acció amb l’objectiu d’apropar-se al socialisme. Al llarg del text, presenta mesures específiques de caràcter transitori al socialisme (nacionalització dels bancs, nacionalització dels consorcis, etc.), reivindicacions la realització de les quals constituïen una necessitat immediata i urgent per a la classe obrera, i que entraven en conflicte amb els capitalistes russos i els seus col·laboradors, apuntant cap a la necessitat de la presa del poder pel proletariat.

Anys més tard, aquesta elaboració sobre les reivindicacions transicionals alimentarà un profund debat en el si de la Internacional Comunista, particularment en el seu Quart Congrés. No obstant això, l’arribada de l’estalinisme tallarà prematurament aquesta discussió. Només anys després, les reivindicacions transicionals seran represes i serviran com a base metodològica del Programa de Transició elaborat per Trotsky per a la IV Internacional.
L’últim combat de Lenin
La jove república soviètica enfrontaria enormes desafiaments després de la Revolució d’Octubre. La guerra civil va destruir el país i va liquidar als elements més combatius del proletariat. La derrota de la revolució mundial, principalment de la revolució alemanya (1919-1923), va portar a l’URSS a un complet aïllament. Des que van prendre el poder, els bolxevics liderats per Lenin van pensar obsessivament a expandir el procés revolucionari cap a Europa. Aquest va ser el sentit de l’organització de la Internacional Comunista, el partit mundial de la revolució.

Però l’aïllament internacional i l’endarreriment cultural van enfortir a una ventrada de tècnics i especialistes que es van constituir en una casta burocràtica que va començar a assumir la defensa dels seus privilegis. Van trobar en Stalin al seu gran cap i representant. Aprofitant-se de l’allunyament de Lenin en raó de la seva malaltia, Stalin va nomenar a arribistes i fidels buròcrates per a càrrecs claus del Partit Comunista Soviètic.

Fins i tot aïllat i malalt, Lenin va percebre el perill i, en el període final de la seva vida, va entaular el seu últim combat, a saber: contra la burocratització de l’Estat obrer soviètic. “Si considerem la màquina burocràtica, qui dirigeix i qui és dirigit? Tinc molts dubtes que es pugui dir que els comunistes dirigeixen. En veritat, no són ells els que dirigeixen. Són ells els que són dirigits”, va exposar l’any 1922.

Lenin percebia que el partit bolxevic estava infestat d’elements oportunistes i arribistes, que, en la seva trajectòria política i moral, res tenien a veure amb el bolxevisme i, en molts casos, ni tan sols amb el socialisme. Va proposar, així, establir noves regles d’ingrés al partit, per evitar al màxim l’adhesió de nepmans, elements petitburgesos i arribistes en general. També proposava el combat als petits privilegis quotidians, com l’ús d’actuacions i departaments estatals, els intercanvis de favors i les “cortesies” entre dirigents.

Totes aquestes mesures van topar amb Stalin. Cada vegada més malalt i patint un aïllament imposat per Stalin, Lenin va tenir moltes dificultats per entaular aquest combat. Va ser en aquest període que va elaborar el seu text més important de l’època: “Carta al congrés”, també conegut com a “Testament polític”.

En aquest document ell es refereix als més importants dirigents del partit, entre ells Trotsky, que és considerat “personalment, (…) l’home més capaç de l’actual CC”, mentre que Stalin “és groller de més, i aquest defecte, plenament tolerable en el nostre mitjà i entre nosaltres, els comunistes, es torna intolerable en el càrrec de Secretari General”.

A la carta, Lenin proposa al congrés “que pensin la manera de passar a Stalin a un altre lloc i nomenar per a aquest càrrec a un altre home, que es diferenciï del camarada Stalin en tots els altres aspectes només per un avantatge, a saber: que sigui més tolerant, més lleial, més dedicat i més atent amb els camarades, menys capritxós, etc.”.

La fracció estalinista va decidir que la carta mai fos llegida en el congrés. La seva reproducció i la seva publicació van ser prohibides, així com qualsevol esment a la “Carta” durant les discussions en plenari. Contra la voluntat del mateix Lenin i sota les protestes de Krupskaia i Trotsky, els delegats del XIII Congrés mai coneixerien les seves últimes reflexions i orientacions.

Lenin va ser el primer a lluitar contra la burocratització soviètica. Va ser el seu últim combat, interromput per la seva mort el 21 de gener de 1924. Molts altres vells bolxevics van assumir la resistència a la burocratització. La bandera de la lluita contra la burocràcia i l’estalinisme va ser enarborada per l’Oposició d’Esquerra dirigida per Trotsky, que la va sintetitzar en forma de programa polític de transició en la lluita per la revolució política, una de les bases per a la fundació de la IV Internacional.

Tot això evidència clarament que l’estalinisme i el leninisme són absolutament irreconciliables. Una vegada en el poder, Stalin va assassinar a centenars de milers de bolxevics, fins i tot a la major part dels dirigents de la Revolució d’Octubre per –en les paraules de Trotsky– aniquilar “tota la vella generació bolxevic, un sector important de la generació intermèdia, la que va participar en la guerra civil, i el sector de la joventut que va assumir seriosament les tradicions bolxevics, la qual cosa demostra que entre el bolxevisme i l’estalinisme existeix una incompatibilitat que no és només política sinó també directament física”.

La humanitat està novament enfront d’una catàstrofe. Una pandèmia que significarà la mort per a milions de pobres i vulnerables –obrers, pagesos, indígenes, dones pobres i la població negra– combinada amb una crisi econòmica que només pot ser comparada a la de 1929. És difícil saber en aquest moment quin món emergirà en el futur. Però sabem que el capitalisme és un sistema de catàstrofes permanents, productor de mort i de barbàrie social. En aquest sentit, la lectura de Lenin es torna obligatòria per a tots aquells que busquen la construcció d’una societat sense classes socials, sense opressions i oprimits, sense Estat i de productors associats. Una societat comunista.

Traducció de Natalia Estrada