El 15M, la “nova política”, Podemos i la classe obrera
Quan l’anomenada “nova política” va adquirir un gran protagonisme a mitjans de la dècada passada amb els èxits electorals singulars com els de AGE, Les Marees i Podemos, semblava que la mort de les velles organitzacions era un fet. Avui, és evident per a qualsevol persona que no es pot repartir la pell de l’ós abans que aquest mori.
Algunes de les “velles” organitzacions com el BNG van sobreviure al terratrèmol mentre la “nova política” es va convertir en un record que només va aconseguir la decepció i la crisi de centenes d’activistes que, honestament, van creure que ho anava a canviar tot. És més, al final no tan sols no va canviar res, sinó que totes les forces polítiques que van sorgir en aquest fenomen estan, actualment, totalment integrades en el règim i en el sistema, començant per la que va arribar més alt, Unidas Podemos.
En el camí, han deixat un desert social, amb organismes buits de contingut, sense perspectiva política, i activistes en crisi absoluta. A 10 anys del sisme social que va provocar la seva aparició i èxit es fa evident que cal fer un balanç del fets, aprendre de les lliçons i mirar de cara el futur; perquè la crisi del capitalisme, dels seus règims i governs és tan profunda que amenaça el conjunt de la població treballadora.
No serveix de res lamentar-se del que “va poder ser i no va ser”. Cal analitzar les causes de com es va arribar a aquesta situació.
El 15M, les seves febleses
Durant el 15M centenes de milers de persones a l’Estat Espanyol van ocupar les places de tot l’estat sota la influència de les revolucions àrabs de Tunísia i Egipte. Hi havia dos lemes que ho definien: “no ens representen” i “li diuen democràcia i no ho és”. Ambdós eren la manifestació del rebuig social a la traïció del govern de ZP al famós “no ens fallis” del 2004, quan va guanyar les eleccions després dels atemptats d’Atocha, davant del govern del “quitrà i la guerra” d’Aznar.
ZP i el PSOE, d’acord amb la Unió Europea, al maig del 2010, van provocar una veritable guerra social contra la classe treballadora decretant dures reformes laborals, de pensions, de la Constitució (article 135 per al pagament del deute), etc., a més del “raspallat” de la reforma de l’Estatut català, origen de la posterior agudització de la crisi política del règim del 78, manifestant-se en el seu punt àlgid a l’1 d’octubre del 2017.
Davant d’aquesta ofensiva del govern central, en consonància amb les polítiques restrictives de la UE impulsades per Merkel i el capital europeu, les centrals sindicals, els partits de l’esquerra, nacionalista o no, van quedar en silenci. Fins a aquest moment havien estat el suport fonamental del govern de ZP després de la derrota d’Aznar, per la qual cosa van quedar totalment descol·locats davant al gir antiobrer i anti popular del govern que secundaven.
En aquesta situació de crisi econòmica, social i política, la joventut, a la qual li havien promès que si es formava, estudiava carreres i màsters assegurava un futur de “treball fix, xalet adossat i vacances pagades”, es va sentir traïda. Ni treball fix, ni xalet adossat ni vacances, l’única cosa que li van oferir va ser precarietat i emigració.
El 15 M és l’explosió social d’una joventut sense tradicions polítiques i de lluita, educada en la pau social del neoliberalisme. Una “llarga nit d’una pedra” dels 90 en el qual amb “l’aigua bruta” de l’estalinisme, van llançar “al nen” del marxisme. La demostració pràctica que afirmava que després del Mur de Berlín no existia el socialisme va tenir aquesta contradictòria conseqüència: les velles organitzacions, degenerades burocràticament (els PCs) no existien o eren molt febles, però a les ments d’aquesta joventut ja no existia una altra alternativa que no fos el capitalisme.
Un capitalisme que fins al 2007/08 els havia dit que tenien un futur esplendorós, si es feien “emprenedors”, si s’esforçaven, si treballaven molt. En el 2011 van comprovar que això era mentida; com van ser defraudats, van cridar en les manifestacions: “no és una crisi, és una estafa”. No entenien que “crisi i estafa” són dues maneres amb les quals es manifesta el capitalisme com a sistema social.
El 15M, com va ocórrer després del Occupy Wall Street, va ser un crit d’indignació davant l’estafa per l’incompliment de les “promeses” que el sistema els havia fet. A més a més, era una indignació sense finalitats socials ja que no trencava amb les causes estructurals que els havia portat a aquesta situació: havien estat educats en el capitalisme com a única societat “realment existent” i no eren capaços de veure més enllà dels seus límits expressat en l’acceptació social, fins i tot en molts sectors de la classe obrera on la “classe obrera havia desaparegut” i, per tant, amb ella ho feia el socialisme.
Com a molt eren capaços de veure mons post apocalíptics i un món ple de conspiracions, alimentat per la cultura cinematogràfica dels anys 90, en el qual els films polítics no reflectien la lluita de classes, com havia esdevingut al cinema dels anys 60 i 70; sinó que estaven plens de conspiracions en el qual la lluita de classes no existia. Tot era resultat d’uns individus que barallaven pel poder, o contra ell.
La imatge de Pablo Iglesias regalant-li al rei Felip VI la sèrie Joc de Trons defineix gràficament l’experiència política de la generació protagonista del 15M, i que després omplirien els llistats electorals de la “nova política”. Aquesta concepció de la lluita política com un “joc de trons” entre individus, sense cap relació amb la lluita de les classes, és el pitjor que el 15 M va posar de manifest.
El començament de la fi del cicle del 15M: les Marxes de la Dignitat
El moment més agut, i progressiu, del procés obert el 15M van ser les Marxes de la Dignitat i la convocatòria de la manifestació de març del 2014. En aquell moment, des de les MMDD, es començava a donar un procés que, si hagués cristal·litzat, podria haver sigut un salt qualitatiu en la lluita de classes.
Les MMDD introduïen en el fenomen del 15M el que al 15M li faltava: la perspectiva de la classe treballadora. Amb les MMDD aquesta apareixia en les lluites. Després de les vagues generals contra les polítiques del PSOE i el PP i el silenci decretat per les grans centrals sindicals, prenien protagonisme organitzacions obreres no controlades pels partits del règim, el PSOE i IU/PCE. Estava composada per organitzacions obreres i populars que trencaven obertament amb ells, capaces de convocar a un milió de persones a Madrid amb el suport de centenars de milers més.
S’estava conformant una alternativa social a les organitzacions que apuntalaven el règim des de la classe obrera, CCOO i UGT. Això va espantar, i de quina manera, a tot déu; des dels partits de l’esquerra del règim fins al propi capital. La consigna va ser clara: cal desviar aquest potencial sigui com sigui. Aquí apareix Podemos, amb tota la seva càrrega mediàtica -Público, La Sexta-, convertint-se en els seus portaveus.
Les MMDD van ser dinamitades des de dins, fomentant les baralles entre els aparells que les conformaven, i des de fora, enfortint la via electoral a través de Podemos. Calia treure la lluita del carrer, de les vagues generals, de les “marees” sectorials de l’educació, sanitat, etc., i portar-les al pantà de les eleccions i el parlamentarisme.
Pablo Iglesias i el nucli “irradiador” de la Complutense, secundant-se en una terminologia ambigua, aparentment radical com “assaltar els cels”, “obrirem un procés constituent”, buit de contingut social, van aconseguir desviar tota la potència social acumulada des del 15 M amb el suport de vells dirigents de l’esquerra gallega i espanyola, autoenganyats per les successives derrotes que havien sofert des de la Transició.
No va ser responsabilitat exclusiva d’aquest “nucli” haver-ho aconseguit; van comptar amb la col·laboració activa d’organitzacions polítiques en ruptura oberta amb el seu passat marxista revolucionari (Anticapitalistes), i dotzenes de quadres i exdirigents de l’esquerra revolucionària (del trotskisme, del maoisme, de l’anarquisme), als quals el Mur de Berlín havia caigut al capdavant i els havia deixat ximples. Sense ells el “nucli irradiador” no hauria arribat on va arribar ja que van ser ells els que van aportar l’experiència i els coneixements polítics dels quals la generació protagonista del 15M mancava.
La liquidació de les MMDD va ser el començament de la fi del 15M ja que a l’integrar-se en les institucions via Podemos, la “nova política” va trencar amb la seva essència política acceptant aquesta democràcia vigilada encara que el seu eix sempre era això de “li diuen democràcia i no ho és”. Aquesta integració en l’electoralisme va tenir com a conseqüència l’abandó de la lluita al carrer que caracteritzava el 15M des dels seus orígens a les “acampades”.
La mort del 15M: per un “15M” obrer
L’entrada de Podemos en el govern amb el PSOE, sota les sigles d’Unides Podem -fagocitant a Esquerra Unida-, és la certificació “notarial” que el procés obert del 2011 ha mort. La immensa majoria de les persones que van protagonitzar les mobilitzacions d’aquests anys, o bé estan integrats en les institucions a través de les múltiples variants de la “nova política”, Podemos, Marees, Comuns, etc., o bé estan en crisi oberta, decebuts i sense perspectiva.
La incapacitat congènita de la “nova política” per fer el salt front el règim i el sistema i no integrar-se en les institucions com han fet, s’ha donat degut a la teoria política en la qual s’han basat: en la concepció que la classe obrera ja no és subjecte social de la transformació, que les arrels socials de la política no existeixen, que només és una baralla “pel discurs i els espais” en la lògica de Joc de Trons, en un “lleva’t tu per a posar-me jo” i que no és una guerra entre les classes amb projectes socials alternatius i oposats pel vèrtex, impossibles de conciliar.
Indubtablement, el 15M va ser la ruptura de tota una generació amb els partits del règim i, les conseqüències, encara les hem de veure. Amb tot, van trencar sense un fi clar… Va ser un “mitjà sense fi”, la intuïció que alguna cosa fallava però no se sabia quina. Sobretot no existia en la consciència de la població una idea clara que el capitalisme té un final enfront del qual cal aixecar una alternativa social.
Si sumem dos i dos el resultat és evident. I és que si admetem que “la classe obrera i socialisme” han fracassat i no podem ser alternativa de res i que el capitalisme falla més per la cobdícia individual o errors en la gestió que per les causes estructurals del sistema, no podrem sortir dels límits del capitalisme ja que el problema es redueix a una “bona o mala gestió”.
El cinema polític ianqui educa molt bé en aquesta perspectiva: totes les conspiracions es deuen a la cobdícia d’individus, fins i tot molt poderosos, que és desmuntada per uns mitjans/ detectius/periodistes i que, al final el sistema es pot reconstruir. Perquè, en el fons, el sistema “funciona”: “bé està el que bé acaba”. Aquest va ser el missatge que la generació protagonista del 15M havia rebut el llarg dels anys 90 i començaments del 2000.
A 10 anys del 15M tenim la suficient perspectiva històrica com per començar a treure conclusions ja que en aquests 10 anys el món ha viscut, i viu, una veritable “revolució” a tots els nivells que la pandèmia ha aguditzat fins a extrems insospitables fa un any. La conclusió fonamental, lligada a l’anàlisi del que havia succeït en el 2014 amb les MMDD és que el principal límit del 15M va ser la falta d’una alternativa social al capitalisme.
El “mitjà sense fi” del que va ser cal transformar-lo en un “mitjà amb fi”
Si alguna cosa demostra la pandèmia és que la classe obrera no sols existeix, sinó que tota la societat resta sobre ella. Qui va ser qui en aquest any de covid han garantit a tota costa la salut, l’alimentació, el transport de les mercaderies necessàries, les comunicacions per a atendre la gent, etc.? Les i els treballadors de la salut, del comerç i alimentació, del transport, de les telecomunicacions… Els capitalistes, els amos de les empreses (grans, mitjanes i petites) només han sabut demanar ajudes, ERTEs i subvencions, mentre els i les assalariades es jugaven la salut en els seus llocs de treball.
I la segona conclusió és que si no hi hagués hagut beneficis que garantitzar fos com fos (això és el que significa que “l’economia no caigui”), si no hi hagués hagut propietat privada dels mitjans de producció i distribució en un mercat on tot es compra o s’embeni (des de les màscares fins a les vacunes), la lluita contra la pandèmia dirigida pels treballadors i treballadores hagués estat molt més efectiva i, sobretot, hagués estat més pendent de la resolució de les necessitats socials i no dels beneficis empresarials.
Deixant-nos d’eufemismes com els que tant agraden a la “nova política”, la defensa “social” és la lluita pel socialisme i la defensa “del comú” no és una altra cosa que la societat “comunista”.
Des d’una perspectiva històrica, el 15M va complir un paper molt important: va posar de manifest el que molts dèiem des de feia temps, que al règim del 78 “li diuen democràcia i no ho és”. Aquells que van ser protagonistes del 15M i els que han vingut darrere han de treure les seves conclusions: al capitalisme cal oposar-li una alternativa social, el socialisme/ comunisme i que, enfront dels partits del capital, en totes les seves versions progressistes i d’esquerres, cal oposar-li un partit obrer, un partit de la classe obrera.
No obstant això, no un partit qualsevol de la classe obrera, sinó un partit revolucionari de la classe obrera. En la història va haver-hi molts partits obrers, “comunistes” i “socialistes”, però la seva burocratització, la seva integració en el sistema parlamentari burgès és una de les causes que el 15-M, quan va explotar fa 10 anys, rebutgés l’organització en la classe obrera, perquè s’associava a aquests partits del règim. I, desgraciadament, no anaven desencaminats.
Aquesta és la segona lliçó del 15M: enfront del sistema capitalista, fraudulent i en crisi, no caben “mitjans sense fi”, ni mitges negres que quedin dins dels seus límits… Cal anar més enllà, lluitar per el “assalt als cels” des de les arrels socials de mà de l’única classe que pot fer-ho, la classe obrera. Qualsevol altre “assalt els cels” que no parteixi d’aquestes arrels només condueix a pactes amb els partits progressistes burgesos, es diguin PSOE, Partit Demòcrata nord-americà o Partit Laborista Anglès.
La profunda crisi i transformació que el sistema capitalista i imperialista està sofrint, fa necessari un salt qualitatiu en la lluita obrera i popular. És imprescindible, per a avançar en el camí de la transformació socialista de la societat, la reconstrucció del programa revolucionari que durant dècades ha estat enviat al calaix dels oblits.
Després del 15M, que ha tingut conseqüències polítiques amb l’efímera aparició de la “nova política”, avui en liquidació, és hora que la classe obrera faci el seu “15M” i trenqui amb les organitzacions polítiques i sindicals que porten dècades tenallant-la en la lluita contra el capitalisme.
