La crisi climàtica i ambiental no és producte d’un desastre natural. L’afany de lucre del capitalisme imperialista és el responsable d’aquesta destrucció. El que avui està passant amb l’Amazones és una tràgica prova d’això. La selva amazònica està en flames, els animals estan morint cremats, la flora s’està destruint, el clima s’està contaminant no només a la regió, sinó a milers de quilòmetres de distància, producte del desmunti embogit impulsat per a afavorir els guanys d’empreses mineres i fusteres.Declaració de la LIT-CI
L’atac a l’Amazones ve des de fa temps i han estat els pobles indígenes i els treballadors siringuers els que històricament l’han enfrontat. Aquesta lluita va costar-li la vida a Chico Mendes i a una gran quantitat d’activistes i dirigents. Aquest atac en defensa dels interessos empresarials, sempre va comptar amb al suport directe o solapat dels diferents governs, i avui ha fet un salt amb la política del govern Bolsonaro que ha portat a aquesta barbàrie ambiental, que està provocant una forta resposta amb les mobilitzacions al Brasil i el món.
El desastre de l’Amazones és avui la mostra més evident de la destrucció ambiental, però no és una excepció. Aquesta destrucció provocada pel capitalisme, és un fenomen mundial, que s’intensifica als països colonials i semicolonials oprimits i explotats per l’imperialisme. Testimoni d’aquesta realitat són els pobles que han hagut d’enfrontar a les multinacionals mineres, petrolieres, hidroelèctriques, de l’agronegoci, a l’Equador, el Perú, Bolívia, Xile, l’Argentina…, que destrueixen el seu medi ambient i els seus mitjans de vida, així com les massives migracions del continent africà. Però és una cosa que també pateixen diàriament les poblacions de les grans ciutats dels països imperialistes.
El canvi climàtic és ja una realitat palpable
La concentració de diòxid de carboni (anhídrid carbònic) a l’atmosfera abans de l’era industrial era de 280 parts per milió (ppm), i ja hem arribat a les 415 ppm. La temperatura global ha augmentat a prop d’1 °C, quan el límit de seguretat establert per l’Acord de París és de +1,5 °C, punt al qual arribarem en un grapat d’anys. I aquest és només un dels problemes ambientals que produeix el capitalisme, que s’afegeix a la depredació i destrucció d’extensos territoris en mans d’empreses energètiques, mineres i fusteres, la contaminació massiva de rius i mars i la urbanització salvatge de zones senceres. En el moment de redactar aquest manifest, les dades indicaven que el mes de juliol passat (l’últim mesurat), havia estat el més càlid mai registrat. Any rere any, es baten rècords. Les conseqüències són ben conegudes: fenòmens climàtics extrems, sequeres, collites perdudes, més i pitjors onades de calor, desertificació i pèrdua de sòls, incendis cada vegada més intensos…
Aquesta crisi ecològica global, ha portat a una extinció massiva de la biodiversitat, amb una taxa d’extinció 10.000 vegades superior a la natural, i al voltant d’un milió d’espècies amenaçades. Extenses poblacions a l’Àfrica o Amèrica Central es veuen forçades a abandonar les seves terres per a sumar-se a les onades migratòries. La humanitat està realment a la vora d’un col·lapse ecològic de conseqüències difícilment previsibles. No per casualitat, molts científics venen adoptant el concepte d’“antropoceno”, això és, la definició d’una nova època geològica que emfatitza el paper de l’ésser humà en la transformació del món biofísic i en l’origen dels problemes mediambientals globals. No obstant això, aquest concepte sembla limitat, ja que ignora el paper central de les relacions de poder, l’explotació i les desigualtats socials produïdes pel sistema capitalista, com veurem a continuació.
La crisi ecològica: una qüestió de classe
Dir que la culpa de l’actual situació és del “comportament humà” (així, en general), o fonamentalment dels hàbits de consum individual és emmascarar la realitat. El canvi climàtic té responsables amb nom i cognoms. Només 100 grans companyies són responsables del 70% de les emissions globals. Són grans companyies petrolíferes, energètiques o extractores de carbó i gas.
Es pasten fortunes gegantesques a la butxaca d’uns pocs, a costa de destruir el planeta. L’altra cara de la moneda, la classe treballadora i els sectors populars, especialment dels països semicolonials (els qui menys responsabilitat tenen), són els qui paguen les conseqüències més devastadores en forma d’inundacions, ciclons, inseguretat alimentària o veient-se obligats a migrar. Per això, la crisi climàtica i ecològica és també una qüestió de lluita de classes.
L’imperialisme i els governs nacionals són responsables
Des del cim de Rio de Janeiro en 1992, quan es va adoptar la Convenció Marco de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, han passat 27 anys, i 24 conferències internacionals més. Lluny d’haver servit d’alguna cosa, la situació ha anat empitjorant. Sense anar més lluny, entre els anys 2017 i 2018, les emissions globals han augmentat un 2,7%.
Governs com el de Trump i el de Bolsonaro, obertament assumeixen la defensa dels grans interessos capitalistes, negant-se explícitament a les menors mesures de control. Però, la veritat és que tots els governs, des del de Merkel i Macron fins al d’Evo Morales (que està al servei de l’agronegoci: amplia la frontera agrícola a costa de les àrees de preservació), simplement fan un paperot teatral per tal d’aparentar que estan solucionant alguna cosa, intentant aplacar la preocupació per aquest tema. La hipocresia dels dirigents d’Alemanya i França es fa insuportable quan tracten d’aparèixer com a capdavanters de la defensa de l’Amazones, mentre són dos dels països de major petjada ecològica. Però malgrat els discursos, mai prenen cap mesura veritablement efectiva. Això és perquè són servents dels mateixos capitalistes que s’enriqueixen amb les emissions i la degradació ambiental.
En aquest sentit, volem denunciar i desmarcar-nos dels anomenats “partits verds”, o de partits neoreformistes que han intentat aparèixer com a “ecologistes”, del tipus Syriza o Podemos. Finalment, ells han renunciat a qualsevol canvi radical i han funcionat institucionalment com a “crosses” per a donar suport a governs de la vella socialdemocràcia (avui social-liberals, més aviat), burgesos imperialistes i igualment depredadors del medi ambient. Fins i tot allà on han governat, com a Grècia, el balanç social i ecològic difícilment podria ser pitjor.
Pot existir un capitalisme verd?
Les institucions oficials estan desenvolupant un discurs sobre l’impuls de l’anomenada “economia verda”, una política ambiental marcada per la mercantilització dels recursos naturals i que exalta les solucions de mercat per a, suposadament, salvar el medi ambient. Exemples d’aquesta política són les concessions d’espais forestals públics al sector privat, la certificació “sostenible” de productes com la fusta tropical, i la implementació del programa de Reducció d’Emissions per Desforestació i Degradació Forestal, que únicament serveix als interessos del capital financer.
Es tractaria d’impulsar un nou model econòmic, de manera que les “empreses sostenibles” fossin més rentables que les “brutes”, i les acabessin per substituir, per exemple, canviant els combustibles fòssils per energies renovables. El problema de fons d’aquest plantejament és senzill; i és que el capitalisme és absolutament insostenible des del punt de vista ambiental. El cicle de reproducció ampliat del capital depèn d’una apropiació creixent dels recursos naturals, a un ritme molt major que el temps que necessita la naturalesa per a regenerar-se. Els sistemes naturals es desenvolupen en segles, i el seu cicle de recuperació és incompatible amb el cicle de reproducció del capital, que imposa una forta i intensa explotació dels recursos naturals, portant a la ruptura de la seva dinàmica natural.
Veient les conseqüències de la Revolució Industrial, Karl Marx ja alertava sobre aquesta situació, quan acusava la producció capitalista de “pertorbar la interacció metabòlica de l’home i la terra”, és a dir, l’intercanvi d’energia i materials entre els humans i el seu medi ambient natural, condició necessària per a l’existència de la civilització. Segons Marx, “en destruir les circumstàncies d’aquest metabolisme, ella [la producció capitalista] impedeix la seva restauració sistemàtica com una llei reguladora de la producció social, en una forma adequada al ple desenvolupament de la raça humana”.
Per a alimentar la producció de mercaderies, el capitalisme va construir al llarg dels últims 200 anys un “model fòssil”. La indústria, els transports, l’energia, fins i tot l’agricultura, funcionen amb una infraestructura alimentada pels combustibles fòssils. Canviar el model a una escala suficient com per a enfrontar el canvi climàtic, significaria obligatòriament destruir tota la infraestructura actual, per a reconstruir una altra diferent a escala global. Cap fons d’inversió financera, cap trust capitalista multinacional, està disposat a invertir una incommensurable quantitat de capital per a “salvar el clima”, sacrificant els beneficis que obtindria simplement continuant com fins ara.
Tampoc les millores tecnològiques sota el capitalisme són una solució. Quan una empresa capitalista aconsegueix una major eficiència, la fa servir per a produir més barat o majors quantitats, per a maximitzar els seus beneficis. Mai renúncia a guanyar més en honor de consumir menys recursos; entre d’altres coses, perquè si ho fes, ràpidament una altra empresa faria servir la millora per a desplaçar-la en el mercat.
En aquest sentit, és més precís el concepte de “capitaloceno”, com proposen alguns investigadors marxistes, que tenen en consideració que l’acció humana està sempre determinada per les relacions polítiques i econòmiques en el context del capitalisme global. Per això, la defensa del medi ambient ha de ser part de la lluita dels treballadors contra l’explotació capitalista. L’ésser humà només superarà l’alienació en relació a la naturalesa quan s’alliberi de l’explotació del treball. És una lluita anticapitalista i antiimperialista i, en essència, per la construcció d’una societat socialista. Una societat basada en noves relacions de producció per a superar la separació entre el camp i la ciutat, i establir una relació equilibrada amb la naturalesa, “condició inalienable per a l’existència de la reproducció de la cadena de generacions humanes”, com assenyalava Marx.
Però això no significa deixar de banda la lluita present. La lluita en defensa de l’aigua, dels sòls i els hàbitats, que avui té un eix aglutinador mundial en la defensa de l’Amazones, ha de ser acompanyada per l’estratègia de superar el sistema capitalista per a construir una societat on la classe treballadora tingui el poder polític i econòmic. Per això, presentem algunes mesures que apunten per a mesures de transició.
Cal una bateria de contundents mesures anticapitalistes
L’única manera d’afrontar el repte del canvi climàtic d’una manera realista i efectiva, és prendre mesures anticapitalistes, revolucionàries i socialistes, que planifiqui l’economia col·locant en el centre la sostenibilitat ambiental i la justícia social, en lloc dels beneficis privats.
Les grans companyies, i en particular les energètiques, petrolíferes, mineres i els bancs han de ser immediatament nacionalitzades, i els seus gegantescos recursos posats sota control dels treballadors i la població i al servei d’un total impuls a les energies renovables. Alhora, és necessari aplicar un contundent pla d’estalvi energètic.
El transport ha de transformar-se, estenent una àmplia xarxa pública i sostenible, que substitueixi un model basat en el cotxe privat i es plantegi la gratuïtat. El model urbanístic, laboral i turístic ha d’afavorir els desplaçaments de proximitat i posar límit immediat a la urbanització salvatge.
La indústria ha de tenir una estricta limitació d’emissions, adaptant els seus processos productius a la sostenibilitat, en comptes de l’estalvi de costos dels seus amos, i posant fi al subterfugi del comerç dels drets d’emissió. La durabilitat, reutilització i reciclatge han de ser criteris obligatoris, eliminant al seu torn les produccions supèrflues o destructives.
Cal acabar amb l’agricultura i la ramaderia industrial, en mans de grans empreses, per a adaptar-les a models ecològics i racionals.
Defensa incondicional dels pobles de la selva i altres comunitats tradicionals que protagonitzen moviments socioambientals contra la destrucció dels seus territoris per l’acció de grans empreses. Aquestes poblacions (indígenes, pagesos i quilombolas) són imprescindibles per a la defensa del medi ambient, en raó de la seva cultura i manera de vida. Per això donem suport a tota lluita per la demarcació dels seus territoris.
En defensa de l’Amazònia, la major selva tropical del planeta, i dels pobles ancestrals que hi viuen.
Restricció radical de l’ús de transgènics i agrotòxics. Els transgènics no són res més que plantes desenvolupades per a resistir grans quantitats d’agrotòxics. Tota promesa d’augment de la productivitat i de major control de plagues es va acabar revelant un parany per a petits pagesos i només va contribuir a enfortir els grans monopolis capitalistes de la producció agrícola. Per això defensem la restricció de l’ús d’aquests productes, per a, gradualment, acabar amb el seu ús.
És necessària una àmplia reforestació, la protecció de la biodiversitat i la recuperació d’espais naturals.
Totes aquestes mesures no han de significar perdre ni un lloc de treball. Tots els treballadors, la ubicació laboral dels quals es veiés afectada, han de mantenir els seus salaris i drets i ser reubicats en els nous nínxols de treball. De fet, les noves ocupacions haurien de servir per a reduir l’atur generalitzat i estructural.
Mobilització global del 20 al 27 de setembre. Com afrontem aquesta lluita?
Afortunadament, cada vegada s’estén més una consciència reivindicativa sobre el canvi climàtic i el medi ambient. És aquí on resideix l’esperança de canviar les coses. En diferents països, entre el 20 i el 27 de setembre s’està preparant una setmana de lluita global, enfortida per la mobilització mundial en defensa de l’Amazones que dia a dia guanya força. Des de la LIT-CI ens comprometem a impulsar-la en tots els països on tenim presència. Estarem a peu de tall, en els barris i pobles, construint aquesta jornada per a aconseguir que aquest dia sigui una fita en la lluita ecologista.
Molts activistes fan èmfasis a tractar d’educar a la població perquè adopti hàbits d’estalvi. Aquests hàbits sent necessaris, no són suficients i no ataquen el fons del problema. El centre ha de ser posat en la lluita contra l’imperialisme i tots els governs capitalistes i patronals, germanats i servicials als amos de les grans companyies contaminants.
Per a acabar amb l’imperialisme, amb els governs, per a canviar el sistema econòmic, necessitem que la classe treballadora, mà a mà amb la joventut, assumeixi i es posi al capdavant de la lluita en defensa del medi ambient. Al final, els capitalistes només donen ordres, però som els treballadors i les treballadores els qui fem funcionar realment l’economia, són les nostres mans les qui tenen la capacitat per a transformar-la. Només si la majoria treballadora prenem el poder a les nostres mans, aconseguirem evitar el desastre ambiental i social i refer el món sobre una base humana i racional. Per això, reivindiquem la participació, al costat dels moviments socials, dels sindicats i partits polítics obrers.
Cridem a una àmplia unitat d’acció en aquestes jornades del 20 al 27 de setembre, i per a totes les lluites ambientals en curs. Aquesta és la lluita en la qual està compromesa la LIT-CI.
