AUTOR: ALEJANDO ITURBE
S’acaba un any que va ser marcat per les conseqüències de la pandèmia de Covid-19 i el seu impacte sobre la dinàmica de l’economia i de la lluita de classes mundials. Quin és el balanç i quines són les perspectives?
Aquest any que ara està acabant va començar amb una continuïtat de dos processos combinats, que ja venien de l’any anterior. El primer era una dinàmica recessiva i descendent de l’economia mundial. El segon, una onada de processos revolucionaris i de rebel·lions de masses recorria el món, i es manifestava amb molta força a Llatinoamèrica, amb un lloc destacat per a Xile. En aquest marc, al febrer de 2020, ja era evident l’expansió accelerada de la pandèmia de Covid-19, el brot inicial de la qual s’havia donat en una ciutat de la Xina, dos mesos abans.
La vida quotidiana va semblar transformar-se en una pel·lícula de ciència-ficció, a l’estil de Mad Max o Los 12 monos: por al contacte amb altres persones, màscares facials per a no contagiar-se, tancament obligatori i separació de famílies i amics, desproveïment de productes que van passar a ser essencials, com l’alcohol en gel… Els habituals titulars dels diaris van ser reemplaçats pels números dels contagiats i morts diaris. La dura realitat de la classe treballadora i el poble es tornava encara més dura.
Espantats davant el monstre omnipresent que havien deixat disseminar, el capitalisme imperialista i els governs burgesos van adoptar diverses mesures restrictives a la circulació de persones. Aquestes mesures van resultar insuficients per a parar la pandèmia (a vegades si més no per a frenar-la una mica) perquè no eren part d’una emergència sanitària ni d’una veritable estratègia de combat a aquesta.
Tal com ho hem denunciat en diversos articles, va ser un combat “amb una mà lligada”: sistemes de salut deteriorats per dècades, falta d’inversions necessàries per a realitzar tests massius, milions de treballadors obligats a haver de concórrer als seus treballs (fossin realment essencials o no), “ulls grossos” enfront de l’incompliment de les mesures sanitàries per part de les empreses… Al mateix temps, amb l’excusa de fer complir l’aïllament obligatori, muntaven operatius repressius contra els treballadors i el poble mentre “els rics i famosos” tenien, en la pràctica, “carta lliure”.
Altres governs, directament es “van lligar les dues mans” amb una criminal política negacionista sobre la gravetat de la situació i la seva dinàmica. Va ser el cas de Donald Trump als Estats Units i de Jair Bolsonaro al Brasil, que van expressar, en frases similars: “res per la grip”.
L’ensorrament de l’economia i els atacs a la classe treballadora
Les mesures restrictives (encara que van ser insuficients per a derrotar la pandèmia) van potenciar al màxim la dinàmica recessiva de l’economia mundial que ja venia des de 2019 i van provocar un veritable ensorrament, amb xifres de reculada en el PIB mundial que no es veien des de la crisi de 1929.
Com sempre succeeix en aquestes crisis, aquest ensorrament va recaure sobre l’esquena de la classe treballadora i el poble, a través de duríssims atacs i amb les seves conegudes conseqüències: acomiadaments massius, rebaixes salarials i eliminació compulsiva de conquestes, fortíssim augment de la pobresa, la misèria i la fam…
Però els capitalistes no sols descarregaven el cost de la crisi sinó que també aprofitaven per a avançar en plans més estratègics de reestructuració productiva i de consolidació d’un descens del nivell de vida de les masses.
Mentre augmentava el sofriment de la classe treballadora, els sectors més concentrats del capitalisme imperialista i d’altres països obtenien fabulosos guanys, i els burgesos més rics del món acumulaven diàriament quantitats obscenes, com Jeff Bezos (propietari d’Amazon) [6].
La “nova normalitat”
No obstant això, si aquests sectors minoritaris lucraven més que mai enmig del desastre, la burgesia en el seu conjunt veia disminuir els seus guanys. Per això, a partir de juny/juliol van començar a impulsar la criminal política de la “nova normalitat”. És a dir, la reobertura cada vegada major de les activitats econòmiques i l’eliminació progressiva de les restriccions i dels tests massius.
Aquesta política de la “nova normalitat”va mostrar el veritable rostre del capitalisme: la salut i la vida de la classe treballadora importaven menys que la recuperació dels seus nivells habituals d’explotació i guanys. Tots els governs burgesos van avalar aquesta política, i en això no es van diferenciar els “negacionistes reaccionaris” com Trump i Bolsonaro dels “progressistes preocupats” com alguns governs europeus o el d’Alberto Fernández-Cristina Kirchner a l’Argentina.
Diem que va ser una política criminal perquè sense haver derrotat (en alguns casos ni tan sols s’havia frenat) la primera onada de la pandèmia es van establir les bases per a una segona onada superior i més letal que la primera. Les fàbriques i altres llocs de treball, igual que els mitjans de transport públic, sumat a l’incompliment de veritables mesures de seguretat sanitària per part de les empreses, es van transformar en fonts de contagi massiu.
En aquest marc, es va produir el que hem denominat la “carrera per la vacuna”: la cerca d’una vacuna efectiva que pogués ser d’aplicació massiva. Una carrera que va estar marcada novament per les característiques més negatives del capitalisme. D’una banda, una inversió real que resultava escassa per a la seva necessitat i, per l’altre, una feroç competència entre empreses i governs per a “arribar primer” i no una acció col·lectiva i cooperativa a escala internacional, com la situació requeria. Novament, la cerca del guany o del rèdit polític s’imposava sobre les necessitats de la humanitat.
La veritat és que una vacuna efectiva d’aplicació massiva és esperada amb ansietat per la burgesia, per interessos que no són “humanitaris” sinó mesquins. Però també per la classe treballadora que necessita anar a treballar amb menors riscos per a la seva salut i per a recuperar els seus pocs moments d’oci.
En aquest tema, els burgesos i els seus governs tornen a ser mesquins quan es tracta d’invertir en la salut de la classe treballadora i el poble. Alguns, com el de Jair Bolsonaro al Brasil directament es neguen a impulsar la vacunació. Uns altres, suposadament “preocupats”, com el d’Espanya o el de l’Argentina, han anunciat plans de vacunació per a 2021 molt inferiors als percentatges de població requerits per l’OMS (Organització Mundial de la Salut) per a aconseguir el que es denomina “immunitat de ramat” (70%). El reclam d’una vacunació gratuïta i obligatòria per a tots, especialment per a la classe treballadora, passa llavors a ser una lluita de vida o mort.
La veritat és que entre aquest cap d’any i una veritable vacunació massiva s’obre una “terra de ningú”, en la qual la pandèmia amenaça aconseguir els seus pitjors pics a molts països. Així ho assenyalen, d’una banda, els científics. Per exemple, la neumonòloga brasilera Margareth Dalcolmo (considerada la major especialista en Covid-19 del seu país) va declarar: “el Brasil tindrà el gener més trist de la seva història” per una potent segona onada de la pandèmia. Per altra banda, un gran burgès molt intel·ligent com Bill Gates, va expressar: “els pròxims 4 o 6 mesos podrien ser els pitjors als Estats Units”.
La dinàmica de l’economia mundial
Hem dit que 2020 es va iniciar amb una dinàmica recessiva i descendent de l’economia mundial, i que les mesures restrictives adoptades per a combatre la pandèmia (així fossin parcials) van provocar un salt en aquesta dinàmica. També, que la política de la “nova normalitat”, impulsada per empreses i governs, estava destinada a intentar revertir aquesta dinàmica.
En aquest sentit, des del punt de vista de la burgesia, aquesta política va tenir un èxit parcial. D’una banda, va aconseguir una reversió de la dinàmica descendent i el tercer trimestre de 2020 va mostrar indicadors positius de creixement del PIB mundial i del de gairebé tots els països. Al mateix temps, aquesta tendència es mantindria el 2021.
Però va ser una recuperació menor que la caiguda anterior, i 2020 tancarà amb saldos negatius per al PIB mundial i de la majoria dels països (amb excepció de la Xina) i, en les previsions més optimistes, recentment a la fi de 2021 es recuperarien els nivells de producció de 2019, any en què, com vam veure, es gestava una nova recessió. En aquest marc, fins i tot amb aquesta recuperació, les burgesies preparen i desenvolupen nous i més durs atacs a la classe treballadora.
Les rebel·lions antiracistes als Estats Units
L’onada de revolucions i rebel·lions de masses que recorria el món va experimentar un punt mort amb l’impacte de la pandèmia, per les difícils condicions de la classe obrera i el poble i pel risc de contagi que implicaven les mobilitzacions i manifestacions. Les masses van passar a estar a la defensiva enfront dels atacs de la burgesia i les mateixes conseqüències de la pandèmia. Però les causes estructurals i polítiques que generen les seves lluites (ara encara més agreujades) no van trigar a tornar a empènyer-les per a sortir novament al combat.
El procés més explosiu es va donar als Estats Units amb les rebel·lions antiracistes –després de l’assassinat per la policia del jove George Floyd– i els seus durs xocs amb la repressió. La joventut negra va actuar com l’espurna que va encendre la brega acumulada de nombrosos sectors de la població explotada, negra, llatina, i de la joventut blanca empobrida.
Aquestes rebel·lions van aguditzar les esquerdes que ja mostrava un règim polític bipartidista deteriorat i van originar una nova situació, les característiques de la qual poques vegades s’havien vist al país. Va ser un procés molt important per les seves repercussions a tot el món i per tractar-se de la principal potència imperialista del planeta. Encara que menys visible que aquestes rebel·lions, un altre procés estava en curs: des de l’inici de la pandèmia es va registrar un rècord de conflictes i de vagues al país, especialment en el sector de l’educació i dels serveis i el comerç. Lluites que sorgien des de baix i que reflectien el cansament dels treballadors pels baixos salaris i la falta de protecció sanitària per part de les empreses.
La burgesia estatunidenca va buscar utilitzar la campanya electoral presidencial en curs com una eina per a intentar “apagar l’incendi” o almenys desviar-lo cap al fals camí de les eleccions burgeses. Temporalment van aconseguir un primer objectiu: el nombre de votants totals (i el de cada candidat de manera individual) va ser rècord en la història del país.
La burgesia estatunidenca també definia quin seria l’estil tàctic per a la tasca de tancar la situació descrita i tornar a una “normalitat” d’explotació dels treballadors: si el frontal i més brutal de Trump i els republicans o el més hipòcrita Joe Biden i els demòcrates. En aquest marc, gran part de l’esquerra estatunidenca i del món va caure en el parany de cridar a fer costat al “democràtic” Biden contra el “feixista” Trump. Per part seva, les organitzacions de la LIT-CI al país, alhora que mantenien el seu impuls a la lluita contra Trump, van cridar a no votar per cap dels dos candidats de la burgesia imperialista.
Un primer triomf a Xile
El procés revolucionari xilè contra el règim polític sorgit després de la sortida del pinochetisme i la seva herència socioeconòmica (mantinguda per tots els governs posteriors, com les miserables jubilacions pagades pels fons privats), també va patir el punt mort provocat per la pandèmia. Havien quedat molts presos polítics com a resultat de la feroç repressió del govern de Sebastián Piñera. No obstant això, a poc a poc va tornar a expressar-se, amb mobilitzacions que guanyaven en massivitat i recuperaven espais simbòlics de lluita com la “Plaça de la Dignitat”.
Les mobilitzacions revolucionàries i la seva continuïtat el 2020, van obligar al govern de Piñera a convocar un plebiscit que aprovaria o rebutjaria la convocatòria d’una Assemblea Constituent per a elaborar una nova Constitució. La victòria de l’aprovació va ser aclaparadora. Va ser un triomf que només pot entendre’s com una expressió de la dura lluita popular, amb un alt cost de presos i morts.
No obstant això, al mateix temps que expressa un gran triomf, la convocatòria a l’Assemblea Constituent també representa el parany d’intentar desviar la revolució cap a l’estèril camí de les eleccions burgeses i el parlamentarisme, amb la col·laboració de l’esquerra reformista i la burocràcia sindical. Enfront d’aquesta trampa, el MIT, secció xilena de la LIT-CI, manté la seva crida a la lluita per fer fora a l’assassí Piñera i jutjar-lo pels seus crims.
Al mateix temps, dialoga amb les expectatives de les masses en aquesta Constituent, i disputa la seva consciència: presentarà la candidatura independent i revolucionària de María Rivera, dirigent del MIT i reconeguda defensora dels presos polítics. I crida a conformar una Plataforma Obrera i Popular, amb una clara proposta programàtica, per a impulsar de manera unitària a María i altres candidatures independents.
Altres processos de lluita
Ens hem detingut en les situacions dels Estats Units i Xile per la importància que elles tenen en el context mundial. Però no són els únics processos de lluita al món.
A Llatinoamèrica, hem de referir-nos a la lluita del poble bolivià que va derrotar el règim colpista sorgit del derrocament d’Evo Morales; a la presa del Parlament de Guatemala per part de manifestants; a les nombroses vagues i lluites parcials a diversos països, i la continuïtat de la lluita pel dret a l’avortament legal, segur i gratuït a l’Argentina. És necessari destacar la situació peruana, en la qual les mobilitzacions populars acaben de derrocar a diversos governs, i aquell que aconsegueix mantenir-se (el de Francisco Sagasti) no aconsegueix estabilitzar la situació.
Aquest retorn de les lluites obreres i populars també es manifesta en altres regions en el món: a Bielorússia [Belarús] (una petita república molt industrialitzada independitzada després de la restauració del capitalisme i la dissolució de la ex-Unió Soviètica) els treballadors de nombroses fàbriques i la joventut van sortir a enfrontar la dictadura post-estalinista de Aleksander Lukashenko, encara que ara el procés sembla haver retrocedit com a resultat de la repressió. En una altra república de la ex URSS, a Kirguizistan acaba d’esclatar un procés revolucionari contra el règim, que hauria obtingut un primer triomf. A França, mobilitzacions juvenils contra la nova Llei de Seguretat s’enfronten amb la repressió policial. En el continent africà, hi ha processos de lluita molt importants a Nigèria i Sudan. En el món àrab, continua la lluita al Líban i mai recula l’heroica resistència del poble palestí.
No volem acabar aquest panorama, segurament incomplet, sense referir-nos, encara que sigui breument, al que està succeint a l’Índia, el segon país més poblat del món: a la fi de novembre es va realitzar una vaga nacional, de la qual van participar 250 milions de treballadors, per la derogació dels codis de treball antiobrers. En diversos articles d’aquesta pàgina, escrits per militants de la LIT en aquell país, hem presentat el marc en què es produeix aquesta gegantesca acció de la classe treballadora índia.
Balanç i perspectives
Aquest any 2020 quedarà segurament com un trist registre en la història contemporània: la crisi econòmica i l’impacte de la pandèmia han fet retrocedir enormement el nivell de vida de les masses i han augmentat els seus patiments fins a nivells moltes vegades intolerables. Però no es tracta només de 2020: és el present i el futur que ens ofereix el capitalisme imperialista en la mesura que no sigui derrocat en tot el planeta i reemplaçat per un sistema molt més just i humà, a través de la revolució socialista.
Des de la LIT-CI, hem intentat presentar una proposta programàtica que parteixi de les lluites concretes i les necessitats immediates de les masses, i que ajudi a avançar en aquest camí, amb un “Programa d’Emergència contra la pandèmia i la crisi econòmica”. També hem reivindicat als que considerem els nostres mestres i els seus ensenyaments, com l’Especial que dediquem a Friedrich Engels (fundador juntament amb Karl Marx del corrent marxista) al 200° aniversari del seu naixement.
Respecte a les perspectives, veiem una possibilitat real de represa de l’onada de revolucions i rebel·lions de masses que vam viure el 2019. Com hem vist, ja hi ha molts símptomes d’això. La “intolerabilitat” a les quals ens hem referit és la causa profunda d’aquest pronòstic. Per descomptat que aquesta tendència no està determinada per endavant ni, molt menys, el triomf d’aquestes revolucions. La burgesia respondrà no sols amb un augment de la repressió sinó també amb les trampes de la democràcia burgesa i, en elles, comptarà amb la col·laboració de l’esquerra reformista i les burocràcies sindicals.
Amb confiança en les lluites del moviment de masses i en l’avanç en la seva consciència que aquestes lluites poden generar, la LIT-CI posa les seves forces al servei d’impulsar-les i, en elles, intentar avançar en el camí de la construcció de direccions revolucionàries nacionals i una direcció revolucionària internacional que permeti a la classe treballadora i els sectors populars avançar en la perspectiva de la revolució socialista a cada país i a escala mundial.