Lluny de veure com superem la violència masclista, cada 25 de novembre ens enfrontem a esgarrifosos balanços de xifres anuals de feminicidis, maltractaments i violència sexual. A més, aquest 25-N ve atravessat per una allau de denúncies anònimes a xarxes socials de dones víctimes de violència sexual, física i psicològica, que han decidit trencar el seu silenci per aquesta via, després de destapar-se el cas Errejón també a mitjançant denúncies anònimes. Aquestes dones acudeixen al compte d’Instagram de la periodista Cristina Fallarás perquè ella publiqui els seus relats, davant la impotència que genera en les dones l’encobriment social dels agressors, des de l’entorn familiar fins a comissaries i jutjats que revictimitzen a les dones mentre deixen anar empresaris pederastes com va ocórrer recentment a Múrcia.

Per: Corriente Roja

Amb el que respecta a feminicidis, cada any assistim a la continuació del terrorisme masclista: aquest 2024 han estat 82 dones i nenes assassinades, 43 d’elles per les seves parelles o exparelles, l’última tan recentment com el 8 d’aquest mateix mes, Estela, de 36 anys, l’assassí de la qual tenia una ordre d’allunyament i estava registrada en el programa VioGén de protecció a víctimes de violència de gènere a càrrec del Ministeri d’Interior. Aquests casos demostren que és l’acompanyament psicosocial de la víctima, i no un registre policial, el que pot dur a terme la identificació quotidiana de riscos i la posada a la disposició dels recursos necessaris de prevenir més agressions.

Contraria a l’opinió de la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, que situa la culpa d’aquest problema social en les pròpies víctimes les qui, segons ella, no denunciarien prou, les treballadores de la Xarxa Contra la Violència de Gènere de Madrid, amb la seva lluita per més inversió en recursos, i en última instància, la remunicipalització del servei (pel que aquest 25-N van a la vaga) estan assenyalant la mesura més urgent que els governs han de prendre si volen posar solució a el continu vessament de sang.

Com ens explicaven aquest 8M en una entrevista que vam fer a les treballadores de la Xarxa des de Corrent Roig: “L’impacte de la precarietat en la Xarxa de Violència de Gènere impacta [a les víctimes] de manera directa. (…) Les dones que contacten per primera vegada amb la Xarxa de Violència de Gènere, sol·licitant ajuda per a sortir de la situació de violència, si no es troben en una situació d’emergència, han d’esperar dos mesos per a ser ateses per primera vegada per una professional.

Durant aquests dos mesos continuen exposades a la violència exercida per les seves parelles o exparelles, amb els danys psicosocials i el risc per a la integritat física que això suposa, tant per a elles com per als seus fills i filles. Amb aquests terminis, és impossible abordar aquests casos des de la prevenció i treballar una sortida segura per a aquestes dones. Moltes d’aquestes dones acaben sent ateses en l’emergència, perquè en el termini d’aquests dos mesos acaben sofrint agressions o situacions de risc, que probablement es podrien haver evitat si les hi hagués atès en el moment en el qual van demanar ajuda.”

La precarietat assola a aquesta mena de serveis en tot l’Estat, ja que fins i tot quan les administracions creen nous recursos els conceben privatitzats, com els centres 24 hores situats en cinc hospitals públics a Galícia. Com denuncien les treballadores de la Xarxa de Madrid, no sols parlem que en els recursos externalitzats el que preval sempre és el benefici empresarial sobre el propi servei que s’ofereix, sinó que les pròpies administracions públiques publiquen plecs amb pressupostos tan baixos que ni tan sols les empreses els veuen rendibles. Tal ha estat el cas dels plecs publicats recentment per la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid, pels quals cap empresa ha licitat.

Envoltar de solidaritat la vaga de les treballadores de Madrid

La lluita de la Xarxa de Treballadores contra la Violència de Gènere de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid és un exemple que la lluita contra la violència masclista està lligada a l’interès general de la classe treballadora. El Pacte d’Estat contra la violència masclista no pot estar supeditat a l’interès econòmic de les empreses ni a una falta d’inversió pública.

Envoltar de solidaritat a les treballadores en vaga significa també lluitar contra les jornades parcials i els salaris de misèria que no sols els han imposat a elles, sinó a tot el mercat de treball, especialment en els sectors feminitzats. La precarietat salarial és al seu torn un factor que lliga en moltes ocasions a les víctimes de violència de gènere als seus maltractadors.

Veiem com aquesta vaga encarna dues lluites que concerneixen a tota la classe treballadora: contra la privatització dels serveis públics i la flexibilització del mercat de treball. Acabar amb la violència masclista és una tasca de la classe treballadora contra els governs patronals, que també limiten l’accés a l’habitatge en favor de l’especulació immobiliària. Sobre aquesta qüestió també tenen alguna cosa a dir les treballadores de la Xarxa:

“Quan les dones accedeixen a un Centre d’Emergència de la Xarxa d’Allotjaments de Protecció de l’Ajuntament de Madrid, la situació no millora ja que, donats els curts períodes d’estada (màxim dos mesos), no és possible realitzar una sortida autònoma amb aquestes dones, la qual cosa els deixa en una situació de precarietat i vulnerabilitat social que no els permeten recuperar-se i reconstruir la seva vida després de la violència soferta. Es donen casos en els quals, després d’haver finalitzat l’estada en els Centres d’Emergència, les dones tornen amb el seu agressor, no per dependència emocional, si no per no disposar d’altres alternatives socioeconòmiques.”

Hem de portar les reivindicacions d’aquesta vaga també al moviment d’habitatge, que ha ressorgit amb força aquests últims mesos. És urgent que les administracions ofereixin lloguer social a les víctimes de violència masclista perquè puguin ser ateses des de l’autonomia residencial. Hem d’exigir habitatge públic, digne i universal a uns governs que avui legislen per a la patronal immobiliària.

Com estem veient a través de la catàstrofe de la DANA a València, a les empreses i els governs al seu servei no els importen les vides de la classe treballadora, i molt menys les de les dones de la nostra classe, perquè el masclisme és també un factor de divisió entre treballadores i treballadors i a la classe dominant li interessa perpetuar-lo. La lluita contra la violència masclista per a ser efectiva i anar fins al final, és inseparable de la lluita contra aquest sistema capitalista en crisi, que és necessari derrocar.

Davant els seus beneficis, els nostres drets:

  • Tot el suport a les treballadores de la Xarxa contra la Violència de Gènere de l’Ajuntament de Madrid!
  • Per més recursos públics contra la violència masclista remunicipalització!
  • Contra les jornades parcials i els sous de misèria: Derogació de les reformes laborals!
  • Educació sexual en valors d’igualtat! Prou de finançar l’educació concertada una part de la qual, segueix en mans de l’església!
  • Per un habitatge públic, digna i universal! Contra els maltractaments en el nostre propi sostre.