Un any més es el 25-N, día contra la violència masclista. Reproduïm traduïda la declaració del nostre partit internacional, redactada per les nostres companyes de la la Secretaria de Dones de la Lliga Internacional de Treballadors-quarta internacional.
Enguany novament sortirem als carrers aquest 25 de novembre, a denunciar la terrible violència que patim les dones a tot el món. Recordarem en aquest dia a les germanes Mirabal que van ser assassinades pel dictador Trujillo a la República Dominicana i en el seu nom ens hem apropiat d’aquesta data per a cridar Ja n’hi ha prou de violència masclista!
La violència en el món
Portem gairebé dos anys de pandèmia, la violència abans de la crisi sanitària de la Covid-19 era brutal cap a les dones, però ha empitjorat i ha fet salts qualitatius en aquests 19 mesos.
L’OMS declarava que: “Prop de 736 milions de dones (és a dir, una de cada tres) pateixen violència física o sexual infligida per un company íntim o agressions sexuals perpetrades per altres persones, unes xifres que s’han mantingut estables al llarg del decenni més recent”.
Aquesta violència comença molt aviat: una de cada quatre dones d’entre 15 i 24 anys que han mantingut alguna relació íntima hauran estat objecte de les conductes violentes d’un company íntim quan compleixin 25 anys [1]
Els índexs de violència varien i s’incrementen a mesura que els països són més pobres. Les que més exposades estan són les joves, les negres i les indígenes, i les dones diverses, que a més reben odi lesbobitransfòbic.
A aquesta situació se suma, a més, per a les dones treballadores la violència econòmica que ha superat nivells històrics. Segons l’últim informe de l’ONU “la pandèmia sumirà a 96 milions de persones en la pobresa extrema en el 2021, de les quals 47 milions són dones i nenes.”
“Des de l’inici de la pandèmia, a Europa i Àsia Central, el 25% de les treballadores per compte propi van perdre les seves ocupacions, en comparació amb el 21% dels homes, una tendència que es preveu que continuarà a mesura que augmenti la desocupació. D’acord amb els pronòstics de l’Organització Internacional del Treball, es podria perdre l’equivalent a 140 milions d’ocupacions a temps complet a conseqüència de la COVID-19, i les dones tenen un 19% més de probabilitats de perdre la seva ocupació que els homes.”
“Les dones prevalen en moltes de les indústries més colpejades per la COVID-19, com les de serveis d’alimentació, les minoristes i de l’entreteniment. Per exemple, el 40% de totes les dones ocupades (510 milions de dones a tot el món) treballen en els sectors més afectats”. [2]
Si bé venim de processos triomfants en aconseguir l’avortament legal en diversos països de Llatinoamèrica, la violència sexual i l’impediment a la planificació familiar per part dels governs continua sent un fet innegable de violència. Les morts per avortament clandestí, o la presó i càstig a les qui accedeixen al mateix són encara molt altes.
La mortalitat materna es va disparar en el món, en alguns països es va duplicar – com el cas de Colòmbia- i en unes altres es va triplicar, a causa de les morts directes per Covid, però principalment a causa d’embarassos no desitjats per la caiguda abrupta de serveis d’anticoncepció, que van portar a un augment d’avortaments insegurs, i a la deficient atenció prenatal producte del tancament de maternitats i desviament de recursos per a atendre la COVID. Aquestes morts van colpejar a les dones més pobres, rurals, racialitzades i a milers de nenes.
No és la pandèmia, és el capitalisme
Recentment es va realitzar el Women Economic Fòrum 2021[3], allà les representants femenines de l’ONU van arribar a la terrible conclusió que “la pandèmia va portar aparellada una reculada de més de 18 anys en la participació laboral de la dona a Amèrica Llatina i el Carib”. Però és important dir, que no és la malaltia o una catàstrofe natural el que ens fa retrocedir en els nostres drets.
La situació de les dones ja era terrible abans de la pandèmia, perquè aquest sistema d’explotació i opressió que està en decadència només funciona per a garantir guanys als empresaris i no per a cuidar-nos.
Els governs en la seva gran majoria van reduir els pressupostos en atenció a la violència masclista, van tancar programes i fins i tot van negar atenció mèdica prioritària a l’avortament. Els governs així siguin progressistes, van gastar la major part del pressupost públic a garantir els beneficis empresarials i no a atendre la violència masclista ni les necessitats socials que es van agreujar amb la pandèmia. Les denúncies per violència van augmentar exponencialment i fins i tot s’ha creat un senyal amb el puny per a identificar a nivell internacional una situació d’emergència.
La desocupació, la fam i els confinaments sense subsidis i serveis bàsics disponibles són responsabilitat dels governs burgesos, no del virus. Que les dones haguessin de perdre l’ocupació, renunciar als seus estudis per cuidar a la família i els malalts en aquesta pandèmia és responsabilitat dels governs i els empresaris.
Les empleades domèstiques van perdre gairebé en un 70% les seves ocupacions, i el desequilibri de les tasques domèstiques i de cura va augmentar a nivells aclaparadors. De la mateixa manera, la preferència empresarial de bolcar el treball a la virtualitat, va expulsar del mercat de treball a les dones més pobres ja que no tenen eines ni accés a serveis d’internet. Avui la bretxa de gènere digital és un nou indicatiu de la violència masclista.
Davant semblant situació mundial, es van expressar amb major cruesa les violències sobre les migrants, refugiades i indígenes. La brutal repressió en la part sud dels EUA, en la Palestina assetjada sense accés a vacunes, les violacions realitzades per les tropes d’ocupació a Haití o a l’Afganistan, on ara les dones canvien d’opressor en mans del terrible Talibà.
Necessitem una revolució socialista per a acabar amb aquest sistema assassí, que utilitza l’opressió que patim les dones per a dividir-nos com a classe i explotar-nos més, donar-nos menys salari que als homes, que siguem les desocupades en massa les que pressionin per a baixar les conquestes laborals del conjunt de la classe obrera. Perquè a més el capitalisme es desentén de les tasques domèstiques i de cura que hauria de garantir de manera col·lectiva, col·locant-les a l’esquena de les treballadores i dones pobres.
Ja n’hi ha prou de mentir amb l’empoderament
Els números són terribles, les històries reals darrere dels mateixos són terribles i, no obstant això, les líders mundials que s’autodenominen feministes continuen insistint que la sortida és tenir més dones en càrrecs de poder.
La terrible gestió de la pandèmia per part dels governs i els organismes internacionals no es deu al fet que són de majoria masculina, es deu al fet que responen als interessos de les grans empreses i que el guany està per sobre de la vida de la humanitat. L’apartheid de vacunes aplicat en el món, respon a la voracitat dels laboratoris i la rapinya imperialista i no a la composició de gènere de les seves direccions.
Si bé estem a favor de la paritat i la igualtat d’oportunitats, no creiem que la sortida individual, que la lluita de “dones contra homes” o que els organismes i governs burgesos al comandament de dones ens donaran l’alliberament que necessitem. Com ells mateixos han demostrat, són les dones treballadores i més pobres les que pateixen les pitjors conseqüències i expressions de la violència masclista, i allà on governen dones no han canviat qualitativament les condicions d’opressió.
La lluita comuna per una revolució socialista amb la classe obrera, amb els sectors oprimits i tots els que pateixen la violència d’aquest sistema és l’única que pot acostar-nos a una millor situació.
Unitat de la classe contra l’opressió i l’explotació
Nosaltres suportem la càrrega, augmentem les tasques, cuidem els infants, ancians, malalts, ens aïllem amb els nostres agressors, ens han continuat violant, matant o colpejant per la nostra identitat de gènere. Però diem Prou!, sortim al carrer i continuem lluitant.
Aquest 25N sortim amb les dones poloneses que continuen reclamant el dret a l’avortament, amb les cubanes que volen drets democràtics i llibertat de les persones preses polítiques, resistim amb les afganeses i les palestines. Sortim i hem de continuar sortint amb la nostra classe, amb els milions de treballadors i treballadores que no suporten més el pes que els rics volen fer-los carregar.
No confiem en les cares femenines que posen en els governs, ni en els paranys electorals que només afavoreixen als poderosos. Confiem en les nostres forces, en saber que per a acabar definitivament amb la violència masclista i l’opressió hem de lluitar contra aquest sistema que ens explota i oprimeix.
Però en la lluita contra el masclisme i l’opressió, volem i necessitem el suport dels homes treballadors, perquè el masclisme que oprimeix, humilia i sobreexplota a les dones serveix tant per a dividir i afeblir a la classe, com per a augmentar l’explotació de tots els treballadors. En aquest sentit estem en contra de totes les visions sexistes contràries a la batalla perquè els homes trenquin amb el seu propi masclisme i vinguin a lluitar amb nosaltres.
La lluita pels nostres drets ha de ser de tota la classe obrera, perquè els nostres companys deixin també de reproduir el masclisme i que les nostres organitzacions combatin aquest flagel en el nostre interior perquè nosaltres tinguem un lloc en la lluita comuna. La baralla no és per separat, és de manera comuna combatent el masclisme a l’interior de la nostra classe. No hi ha sortida per a acabar amb l’opressió sense enderrocar aquest sistema capitalista que ens oprimeix i destrueix.
Per a aconseguir que hi hagi un pla d’emergència per a la violència masclista, hem de lluitar contra els plans d’ajustament i els governs que els apliquen. Aquest 25N sortirem als carrers, prendrem mesures de cura, però no deixarem d’exigir el dret de viure.
Ja n’hi ha prou de violència masclista!
Anticonceptius per a no avortar, avortament legal per a no morir! Atenció prenatal de qualitat!
Ja n’hi ha prou d’opressió i explotació!
Pla d’emergència per a combatre la covid-19 i la violència masclista!
Augment dràstic de recursos i pressupost per a Serveis de prevenció, atenció i protecció a les víctimes! No al pagament del deute!
Notes:
[1] https://www.who.int/es/news/item/09-03-2021-devastatingly-pervasive-1-in-3-women-globally-experience-violence
[2] La pandèmia de la COVID-19 i els seus efectes econòmics en les dones: la història darrere dels números | ONU Dones (unwomen.org)
[3] El coronavirus va generar una reculada de més de 18 anys en la participació laboral de les dones (latinoamericapiensa.com)