Reproduïm a continuació la declaració del 25N del nostre partit internacional, la LIT-ci:

El 25N és des de fa molts anys un dia de lluita, de ràbia i de denúncia per la violència masclista que patim quotidianament. L’ONU va formalitzar aquesta data per ser l’aniversari de l’assassinat de les germanes Mirabal a mans de Trujillo, dictador dominicà que elles van enfrontar.
Les xifres de violència augmenten any rere any, però nosaltres lluny d’acovardir-nos, sortim als carrers cada cop amb més força a denunciar i dir PROU! Les nostres vides importen!

Aquest any, la tendència lamentablement va augmentar considerablement, perquè la resposta del capitalisme a la crisi sanitària de la Covid ens ha generat més patiment i violència cap a nosaltres.
La situació al món
Arreu del món, les dones viuen insegures. En mig de la pandèmia, els femicidis, les violacions i la violència domèstica van explotar. Durant el confinament per la COVID-19 moltes dones són atrapades a les seves llars juntament amb els seus agressors o abusadors, al temps que hi ha menys refugis i serveis disponibles i és més difícil arribar a amics i xarxes de suport.

La necessària suspensió de classes presencials va aïllar a milers de nenes i nens de l’escola, deixant-los sense cap possibilitat per a denunciar els abusos o maltractaments intrafamiliars que amb el confinament obligatori es van veure augmentats.

La pròpia ONU reconeix la gravetat de la situació. Segons el seu últim informe, la violència cap a la dona continua sent un problema greu a nivell mundial. “Durant el confinament de la COVID-19, moltes dones i nenes s’han aïllat en entorns insegurs on corren un major risc de patir violència a mans de la seva parella. Al voltant d’un terç de les dones a tot el món han patit violència física i/o sexual per part de les seves parelles; i el 18% ha experimentat aquest tipus de violència en els últims 12 mesos. En els casos més extrems, la violència contra la dona és letal: a nivell mundial, s’estima que 137 dones són assassinades diàriament per la seva parella o un membre de la família.

La meitat de les dones al món no pot decidir sobre l’ús d’anticonceptius, o negar-se a sostenir relacions íntimes. Sense mencionar la il·legalitat de l’avortament en la majoria de països, el seu accés encara més complicat en aquest moment de crisi sanitària allà on està permès i les polítiques públiques d’abandonament de la maternitat per a aquelles dones que decideixen ser mares.

La burgesia i els seus governs són còmplices de la violència
Les mesures que van prendre alguns governs van ser totalment insuficients, pitjor encara aquells que van tenir una actitud negacionista davant la pandèmia, no van fer res i inclús molts programes de suport i serveis bàsics es van veure interromputs davant del caos del sistema de salut o directament tancats.

És la secció més infrafinançada, però les institucions internacionals de la burgesia i l’imperialisme no fan comentaris: no es va mencionar la qüestió al Rastrejador de polítiques del Fons Monetari Internacional (FMI), ni al Banc Mundial ni a la Protecció Social i resposta laboral a la Covid-19 de l’Organització Internacional del Treball.

L’agreujament de la crisi econòmica que van generar les respostes que els governs van donar a la pandèmia, va colpejar les dones treballadores, de manera brutal i va agreujar el quadre de violència i desigualtat, especialment per a les dones negres i pobres. Actualment una mica més de la meitat de la població femenina mundial no té feina, en llocs com l’Àsia meridional, el nord d’Àfrica i Àsia occidental menys d’un terç de les dones disposen de lloc de treball.

La pandèmia i la sobrecàrrega de tasques domèstiques, van expulsar les dones del mercat laboral, les van relegar als treballs més precaritzats, augmentant la bretxa salarial entre homes i dones. Moltes treballen als subsectors més afectats per la COVID-19, on es van veure afectades per mesures de bloqueig, incloses les activitats remunerades de treball domèstic, allotjament i serveis alimentaris i el comerç al detall. Les dones també estan a primera línia a la batalla contra la pandèmia, representen més del 70% dels treballadors del sector de la salut i enfronten majors riscos d’infecció que els homes en el lloc de treball.

Les dones migrades, van veure empitjorar la seva situació catastròficament. Expulsades en molts casos del sistema de salut, excloses dels miserables “ajuts” financers i obligades a contagiar-se el virus ja que moltes són treballadores domèstiques que de manera precaritzada van continuar anant a les cases riques a treballar tot i els confinaments obligatoris. La immensa majoria va quedar a l’atur i van haver de recórrer a la prostitució.

Capítol apart mereixen les dones LGBTI que són discriminades al mercat laboral, llençades a la prostitució que en aquest context de pandèmia les ha empobrit encara més i exposat a situacions encara més violentes de les que ja patien.

La crisi de la Covid, va venir a demostrar que no som totes iguals en aquest sistema. Es va posar de manifest amb més brutalitat la desigualtat i l’opressió capitalista. Els treballadors i treballadores, la població pobre, els marginats i oprimits posem els morts. Portem la pitjor part patint gana, violència, desesperació i tot per a que els capitalistes salvin els seus guanys. Les dones, negres, immigrants, indígenes, LGBTI i tots els oprimits ho patim més. Se’ns imposen jornades de treball extenuants, exposicions evitables al virus, morts als carrers per no accedir a la salut, sumats a la violència masclista, xenòfoba, racista i lgbtifòbica d’aquest sistema que ens divideix i oprimeix per a explotar-nos cada cop més.
La mentida de l’”empoderament”
Mentre augmenta la violència i les dones sortim en massa als carrers a lluitar, el discurs que construeixen les institucions és que la sortida per a nosaltres és el triomf individual i l’ascens de dones a posicions de poder. Lamentablement, moltes organitzacions que es reivindiquen feministes, i que inclús algunes han sortit als carrers juntament amb moltes de nosaltres, donen suport i afirmen aquest discurs.

L’existència de dones en la direcció de governs, als ministeris, parlaments o direcció d’empreses és una mostra de com la lluita als carrers enfronta alguns prejudicis, però no dona cap sortida de fons contra la nostra opressió.
Kamala Harris, lluny de ser un triomf per a les dones, com volen presentar-la els progressistes en ser la primera vicepresidenta dels EUA és una referent política dels capitalistes, que no dubtarà en escanyar encara més les dones i homes treballadors i als negres en benefici de les grans empreses.

Les decisions de tancar programes d’assistència a la violència, o de prioritzar els pressupostos d’”ajut” als empresaris per sobre de l’emergència de la Covid i de la violència, ho han fet tant governs de dreta com els que es presenten com a progressistes i fins i tot s’autodenominen feministes.

Inclús la pròpia ONU reconeix que el seu programa “cap a la igualtat de poder i els mateixos drets cap a les dones” està estancat. Només hi ha 20 dones caps d’Estat i encara que van augmentar els escons femenins no superen ni tan sols el 25%, així com a l’empresariat ni tan sols arriben al 18% les dones als directoris. Aquest discurs fracassa inclús per a les dones que gaudeixen dels privilegis de la classe explotadora.
Unitat de classe per a lluitar contra l’opressió i l’explotació
Estem vivint moments terribles, la pandèmia de la Covid, la crisi econòmica que s’aprofundeix i la violència masclista ens colpegen dia a dia. Els governs de la burgesia siguin de dreta o “progressistes”, integrats per homes o per dones burgeses, mostren la seva total incapacitat de donar-nos resposta perquè només es preocupen de que els capitalistes segueixin guanyant a costa de milions de vides.

Nosaltres suportem la càrrega, augmentem les tasques, cuidem els nens, gent gran, malalts, ens aïllem amb els nostres agressors, ens continuen violant, matant o colpejant per la nostra identitat de gènere. Nosaltres diem PROU!, sortim al carrer i seguim lluitant. Sortim amb les afroamericanes als EUA, sortim amb el poble xilè que continua volent canviar-ho tot, sortim amb les masses al Perú i a Colòmbia, sortim amb les poloneses que volen l’avortament legal, amb la gent de Bielorússia que diu prou a la dictadura.

Sortim i hem de seguir sortint amb la nostra classe, amb els milions de treballadors que no suporten més el pes que els rics volen fer-los carregar. No confiem en les cares femenines que posen als governs, ni en les trampes electorals que només afavoreixen als poderosos. Confiem en les nostres forces, en saber que per acabar definitivament amb la violència masclista i l’opressió hem de lluitar contra aquest sistema que ens explota i oprimeix.

Però en la lluita contra el masclisme i l’opressió, volem i necessitem el suport dels homes treballadors, perquè el masclisme que oprimeix, humilia i sobreexplota les dones serveix tant per a dividir i debilitar la classe, com per augmentar l’explotació de tots els treballadors. En aquest sentit estem en contra de totes les visions sexistes contràries a la batalla que té per objectiu que els homes trenquin amb el seu propi masclisme i vinguin a lluitar amb nosaltres.

La lluita pels nostres drets ha de ser de tota la classe obrera, per a que els nostres companys deixin també de reproduir el masclisme i que les nostres organitzacions combatin aquest flagel en el nostre interior per a que nosaltres tinguem un lloc a la lluita comuna. La lluita no és per separat, és de manera comuna combatent el masclisme a l’interior de la nostra classe. No hi ha sortida per a terminar amb l’opressió sense derivar aquest sistema capitalista que ens oprimeix i destrueix.

Per a aconseguir que hi hagi un pla d’emergència per a la violència masclista, hem de lluitar contra els plans d’ajustament i els governs que els fan servir. Aquest 25N sortirem al carrer, prendrem mesures de precaució, però no deixarem d’exigir el dret de viure.
Prou de violència masclista!
Prou d’opressió i explotació!
Pla d’emergència per a combatre la covid-19 i la violència masclista!
Exigim ingressos garantits i allotjaments dignes i segurs per a totes!
Augment dràstic de recursos i pressupost per a serveis de prevenció, atenció i protecció a les víctimes! No al pagament del deute!
Visca la lluita del poble als carrers!