26-J: CONTINUA LA CRISI DE GOVERNABILITAT GOVERNI QUI GOVERNI ELS DRETS ES DEFENSEN!Per Corrent Roig
La primera constatació dels resultats és la persistència de la greu crisi de governabilitat, que va tenir com a base la repetició electoral. Les eleccions no van resoldre el problema. És una cosa de la que ens alegrem perquè el govern que vingui, sigui el que sigui, té ja el programa marcat per la UE i les empreses de l’Ibex 35 i llençarà una nova onada d’atacs contra el poble treballador. Per això, com més feble sigui, millor serà per tots/es nosaltres.
La premsa destaca que el PP ha guanyat les eleccions. Però la seva victòria ha estat pírrica, no només perquè no s’ha resolt el problema de governabilitat, sinó perquè, tot i que guanya prop de 700.000 vots (més de la meitat a costa de C’s) ho fa perdent tres milions de vots respecte a 2011 i amb un partit podrit per la corrupció, desacreditat i enfrontat a la gran majoria de la població.
El PSOE, que era l’altre pilar del règim, segueix caient, obtenint el pitjor resultat des de la transició, amb una nova pèrdua de 106.000 vots i de 5 diputats (dos d’ells a Andalusia, on experimenten una clara reculada). El seu trist consol és la gran patacada de la coalició Unidos Podemos que -després d’haver donat oxigen al PSOE lliurant-li governs autonòmics i municipals- perd més d’un milió de vots, quedant-se amb el somriure congelat, sense “sorpasso” i amb una batalla interna que tot just comença.
La patacada d’Unidos Podemos
Echenique “no s’explica” la patacada rebuda i altres dirigents de Podem es mostren “decebuts de la gent”, a la qual atribueixen la culpa dels seus resultats. Però les responsabilitats estan en un altre lloc i l’explicació dels resultats no és tan complicada. La gran reculada s’ha donat, abans que res, als barris obrers i populars, en els quals s’ha concentrat l’abstenció (1,2 milions que van deixar de votar), superant en molts casos el 4% i arribant fins al 7% o més.
Aquesta abstenció és la mostra més palpable del desengany cap a una coalició l’eix de la qual era constituir un govern amb el PSOE i els dirigents del qual s’han presentat com a “homes d’Estat”, defensors de l’ordre i “patriotes”, admiradors de Zapatero (el de l’article 135 i la reforma laboral), gent que accepta la Monarquia, que és respectuosa amb els dictats de la UE i la Troica, amistosa amb els grans empresaris, partidària de l’OTAN i de la continuïtat de les bases americanes i fins i tot admiradora de Santa Teresa de Jesús. Una coalició per a la qual el referèndum català i, en general, el dret d’autodeterminació, es va convertir en pur artifici electoral.
Cal destacar especialment la caiguda del vot a Unidos Podemos en els llocs on tenia responsabilitats de govern municipal, la gestió del qual va ser convertida per Iglesias en bandera electoral. A barriades madrilenyes com Vallecas, la caiguda de vot a Unidos Podemos supera el 20%. Madrid capital, amb 105.000 vots menys, i la Comunitat de Madrid, amb 217.000 menys, és on Unidos Podemos ha estat castigat més severament.
De la mateixa manera, cal assenyalar la forta caiguda en els llocs on la votació a la candidatura IU-UP va ser més forta al desembre. Molts electors no van voler cedir el seu vot a Unidos Podemos, que donava l’esquena a bona part dels punts que IU-UP i Garzón havien defensat en l’anterior campanya electoral…per abandonar-los el mateix dia de les eleccions, en nom de governar amb el PSOE i, més tard, de lliurar-se a Podemos de forma incondicional. Va ser l’abandonament del programa el que va motivar la ruptura dels companys i companyes que vam participar al desembre a la candidatura IU-UP des de “Sindicalistes per la Unitat Popular”, perquè per a això no calia córrer. Els resultats electorals, lluny d’alleujar l’enorme crisi d’IU, l’accentuen i la porten a un futur incert.
A Catalunya, amb un abstenció que ha crescut un 5%, En Comú Podem, la candidatura associada a Unidos Podemos i encapçalada per Ada Colau, també ha retrocedit, perdent prop de 80.000 vots. Un dels factors que expliquen aquesta reculada és, a més de la decepció davant la gestió del govern d’Ada Colau, l’actitud, mà a mà amb Podemos, davant el referèndum català, que va quedar abandonat en virtut de la recerca d’un pacte de govern amb el PSOE i de majories parlamentàries impossibles a les Corts espanyoles. No és estrany que qui hagi guanyat vots relativament a Catalunya sigui Esquerra Republicana (30.000), desplaçant al capdavant del sobiranisme, a Convergència, el partit d’Artur Mas i del President Puigdemont.
Els resultats d’Unidos Podemos a Euskal Herria, responen principalment a l’enfonsament de Bildu, la coalició de l’esquerra independentista, plenament institucionalitzada, que ha entrat en una profunda decadència, sense que la presència d’Otegi aturi la deriva.
El proper govern
Els resultats electorals no indiquen un gir a la dreta, com se’ns vol fer creure des de determinada esquerra. El que marquen és una situació de crisi política i inestabilitat en un moment en què el proper govern ha d’executar una nova onada d’atacs a la classe treballadora i enfrontar una situació catalana en la qual la pressió per un referèndum unilateral serà cada vegada més gran.
Celebrades les eleccions del 26J, els amos, és a dir, la UE i l’Ibex 35, ja han deixat clar que “s’ha acabat la diversió” i que aquesta vegada hi haurà govern i no unes terceres eleccions. El seu gran problema és que el nou govern que s’acabi formant patirà una gran inestabilitat. La “gran coalició” emmascarada a la qual estan abocats, amb la investidura d’un govern presidit pel PP amb l’abstenció del PSOE, serà un govern feble, amb un PSOE trencat per les lluites internes.
Només hi ha un camí: recuperar la mobilització obrera i popular i plantar cara a la UE i a l’Ibex 35, prendre l’exemple de lluita de França.
El cicle que es va obrir amb el 15M, les vagues generals, la marxa minera, les marees, el moviment antidesnonaments…va ser institucionalitzat i neutralitzat a partir de les eleccions europees. Com a conseqüència, el règim i els seus partits, que estaven contra les cordes, han aconseguit una certa estabilització.
No hi ha un altre camí per al canvi social que reprendre la lluita per un pla d’emergència social que, sens dubte, ens obliga a enfrontar-nos a la UE, que és el gran instrument del capital financer per acabar amb els nostres drets.
Ara que han disposat nous atacs, que li correspondrà aplicar al nou govern que sorgeixi, és hora de recuperar la confiança en les nostres pròpies forces, seguint l’exemple de la classe treballadora i la joventut francesa. És hora de recuperar el camí de les lluites, començant pel suport als jornalers/es andalusos, amenaçats amb la presó; als treballadors del transport públic de Barcelona i Madrid; als que organitzen a les seves empreses candidatures per enfrontar els plans de la patronal i per plantar cara a la burocràcia sindical; a les mobilitzacions per la llibertat d’Alfon i tots els empresonats per lluitar.
Pa, treball, sostre i llibertats
Per un pla de rescat de les treballadores i el poble
Governi qui governi, els drets es defensen
Dins de l’euro i la UE no hi ha futur pels treballadors i els pobles