Corriente Roja/Corrent Roig

La repetició electoral és un reflex de la crisi del règim

La repetició electoral és un autèntic fracàs per a l’oligarquia espanyola i la Unió Europea, convençudes que els propers resultats no seran substancialment diferents dels del 20D i que s’ha perdut un temps preciós, ja que fins a Octubre, amb sort, no hi haurà un nou govern per aplicar el nou paquet de retallades i “reformes” marcat per Brussel·les.
La raó profunda del fracàs és la crisi del règim de la Transició. Corroït per la corrupció, amb el bipartidisme en crisi, sense haver assentat un nou sistema de partits i enfrontat a l’independentisme català, el règim monàrquic viu un conflictiu procés d’adaptació amb riscos de descontrol si el moviment de masses reapareix en escena.
Si el règim no s’ha desestabilitzat ha estat pel fortísimo reflux del moviment de protesta que es va apoderar dels carrers fins a 2014. Aquest moviment, a partir de les darreres eleccions europees, va ser arrossegat al terreny electoral, institucionalitzat i neutralitzat. També hi ha contribuït que Podemos i les anomenades forces del canvi no qüestionin el marc de la Unió Europea i l’Euro ni tampoc les regles constitucionals del règim.

PP i el PSOE, el bipartidisme en hores baixes

El PP, entollat en la corrupció, confia que aquesta no el castigui massa i pugui mantenir a ratlla a Ciutadans, conservant els vots del 20D. Es presenta com l’única garantia de l’estabilitat econòmica i de l’ordre institucional, en particular de la sacrosanta “unitat d’Espanya”, enfront del “extremisme” de Podemos. El seu objectiu és articular un pacte de govern amb Ciutadans i, si no hi hagués més remei, forçar una “gran coalició” a l’alemanya amb el PSOE.
El PSOE, que el 20-D va obtenir el pitjor resultat des de la Transició, ha mostrat en aquests quatre mesos la seva submissió orgànica al gran capital i a la Troica. L’equip de Sánchez -vigilat pels barons i obedient a Felipe González, el més genuí representant del món dels diners al PSOE- va fonamentar la seva investidura en el pacte amb Ciutadans, un partit promocionat per la banca i les grans empreses com a reserva i complement del PP.
El pacte PSOE-Ciutadans feia honor als seus dos signants: donava continuïtat al nucli de les polítiques d’ajust i “reducció del dèficit” de Rajoy, dictades des de Brussel·les. No parava els desnonaments. Excloïa una reforma fiscal progressiva. Permetia el copagament farmacèutic i la privatització de la Sanitat. Preservava la reforma laboral. En lloc de fixar un Salari Mínim digne, el mantenia sense canvis i subvencionava indirectament als empresaris que paguen sous miserables, en facilitar un complement salarial públic. No derogava la Llei Mordassa i, per descomptat, s’oposava frontalment al referèndum català.
El gran temor que avui envaeix al PSOE és veure’s superat el 26J per la coalició electoral de Podemos-IU. Aquest “sorpasso” donaria una gran accelerada a la seva decadència, amenaçant el seu futur i provocant un daltabaix en les carreres i poltrones de l’aparell dirigent.

“Units Podem”, la coalició electoral de Podemos i IU: canvi o recanvi?

La gran novetat del 26J és la coalició Podemos-IU, el sorgiment de la qual està aixecant importants expectatives, que aniran creixent amb la campanya electoral, davant la possibilitat que sobrepassi al PSOE i li arrabassi el títol de “representant oficial de l’esquerra”.
Iglesias ha dit que “la il·lusió s’estendrà per tot el país amb la possibilitat que una candidatura de canvi pugui guanyar les eleccions“. Garzón ha afegit que estem davant “un dia històric, no només per a canviar el país sinó per a començar a canviar la Unió Europea“.
Ara cal preguntar-se si estem davant una candidatura de canvi o si es tracta, per contra, d’un recanvi. El primer a tenir en compte és el programa de la coalició, que neix amb un defecte d’origen fatal, doncs les promeses socials que fa queden supeditades als acords de la UE i l’Eurozona, la base de les quals és la preservació dels interessos de les grans multinacionals, començant pel pagament religiós del deute als bancs. Tot es troba subordinat a una negociació amb la UE, subjecta a unes normes i a una correlació de forces que converteixen les propostes de millora social en paper mullat. La promesa de defensar una futura reforma de la “gobernança de la Unió Europea” i del “pacte d’estabilitat” o d’una “conferència europea sobre el deute” són hipòtesis sense futur que en cap cas justifiquen acceptar imposicions contra el poble.
El segon gran defecte d’origen del programa de Podemos-IU és que tots els grans canvis político-institucionals que proposa i, en concret, els que es refereixen a les nacionalitats i al referèndum català, queden supeditats a unes majories en les Corts que depenen, sí o sí, d’un impossible suport de la dreta espanyola.
Cal assenyalar finalment que el programa no posa en qüestió la Monarquia; assumeix la permanència en l’OTAN i la presència de les bases americanes; no qüestiona els privilegis de l’Església ni l’escola concertada i accepta la continuïtat dels oligopolis energètics.

Buscant l’aliança de govern amb el PSOE

Però el problema s’agreuja quan tot va associat a la cerca de la incorporació del PSOE al govern d’esquerra, la qual cosa significa rescatar la pota esquerra del bipartidisme així com negociar amb ell el programa de govern. Això ja ho vam començar a veure en les passades negociacions amb el PSOE, davant del qual Podemos es va mostrar comprensiu en la despesa pública, el dèficit a pactar amb la UE o la reforma fiscal. Podemos (i Garzón) també van estar disposats a respectar la reforma laboral de Zapatero (la que va abaixar les indemnitzacions de 45 a 33 dies i va permetre l’ “acomiadament objectiu” amb 20 dies d’indemnització al·legant perdudes futures, la que va autoritzar a les empreses a modificar unilateralment les condicions de treball i va facilitar els acomiadaments).
I quant al referèndum català, també el van deixar aparcat. Errejón i Garzón van expressar clarament que no havia de ser obstacle per a un acord de govern amb el PSOE.
En total, Podemos té el seu programa. IU manté el seu, més “radical”, per evitar crítiques de capitulació. Després està el programa comú de 50 punts. I finalment, han de pactar amb el PSOE, que té el seu propi programa. Al final, la resposta és la de l’acudit de Forges: “Però escolti, el programa electoral que m’ha donat està en blanc… És clar, i a vostè que se li’n dóna?”

Izquierda Unida: de la campanya electoral del 20D a l’actual coalició

La candidatura d’IU-UP del 20D va guanyar prop d’un milió de vots amb un discurs molt diferent de l’actual.
El 8 de desembre, en plena campanya, Garzón va declarar a la revista “Cuarto Poder”: “ha guanyat dins de Podemos una ànima que ha pensat que el més raonable era moderar el discurs, girar cap al centre, abandonar alguns dels eixos fonamentals del seu programa inicial. Hi ha una estratègia legítima que respectem però que veiem amb incomoditat per a aquest país. Perquè creiem que la solució ha de ser la ruptura”. I afegia: Podemos s’ha “mercantilizat en termes de política electoral (…) se’n han anat tots al centre corrents, com diem, en un intent de semblar-se a la UCD”. “Ens hem trobat [en Podemos] amb la defensa del lliure mercat en el sector elèctric, igual que amb la defensa de l’OTAN, els centres concertats, la religió a les escoles o la cultura lloada de 1978. Evidentment [un acord amb Podemos] no hagués estat possible amb aquests elements damunt de la taula”. Tampoc es va pronunciar Garzón durant la campanya a favor d’un govern amb el PSOE, presidit per Sánchez. Quan li van preguntar a quin govern donaria suport, va contestar –amb estudiada ambigüitat- que es tractava de “cortocircuitar una estratègia de restauració i reforma del sistema que està encapçalada pel PP i C’s però que evidentment té altres actors voletejant al voltant.” I va afegir: “si algú vol pactar amb nosaltres ja pot anar-se llegint el programa”.
Garzón ja no diu el mateix. Va girar en rodó el seu discurs la mateixa nit del 20D, convertint-se en el major abanderat d’un govern de coalició presidit per Sánchez. IU va considerar que el que havia estat un triomf polític (el gairebé milió de vots aconseguit en una campanya militant boicotejada pels mitjans) era una derrota, perquè no s’havia aconseguit grup parlamentari i l’enorme deute d’IU (declarada en fallida pel Tribunal de Comptes) s’incrementava encara més. Calia girar.

Quin govern d’esquerres?

L’eix de la campanya de la coalició Podemos-IU és el govern d’esquerres, amb el PSOE inclòs. Però què hem d’entendre per govern d’esquerres? Per a Podemos i IU, el PSOE vindria a ser una mena de “soci natural” de govern. Convindria, però, no oblidar que aquest “soci” ha governat 22 dels últims 39 anys, alternant-se amb la dreta al servei dels mateixos amos. I en el present, només cal mirar a França i veure la reforma laboral a l’espanyola imposada per decret pel govern “socialista”.
La primera gran referència internacional de “govern d’esquerres” de Podemos i Izquierda Unida va ser el govern Tsipras, en la campanya del qual van participar personalment Iglesias i Garzón. Syriza era la gran esperança europea. Però Tsipras va posar els compromisos amb la UE per sobre de les necessitats del poble grec, va trair les seves promeses, va enganyar la gent en el referèndum i es va convertir en el braç executor dels plans d’espoli i misèria de la Troica. Fa pocs dies s’ha enfrontat a la seva segona vaga general d’aquest any.
Una altra experiència de “governs d’esquerra” va ser el govern bipartit de la Junta d’Andalusia (PSOE-IU) i, abans, el tripartit català (PSC-ERC-ICV/EUiA), tots dos d’amarg record. Submissos al govern central i a les imposicions europees, no van fer una altra cosa que escombrar cap a casa i administrar les retallades.
La gran referència actual de “governs d’esquerres” són els “ajuntaments del canvi”, especialment el de Carmena a Madrid i Colau a Barcelona. Però en aquests 10 mesos s’han subordinat a la “necessitat de governar per a tots”, al respecte a lleis injustes, a l’obediència a les jerarquies institucionals i al temor reverencial a enfrontar-se amb els poderosos, la qual cosa ha transformat les seves promeses en paper mullat. On ha quedat el compromís de remunicipalizar? On la promesa de transparència i justícia social davant les vagues del transport barceloní? On el compromís d’impedir els desnonaments? L’última notícia és tot un símbol: el PSC s’incorpora a l’equip de govern de Ada Colau a Barcelona.

Prosseguir la lluita que vam emprendre el 20D des de “Sindicalistes per la Unitat Popular”

Quan Alberto Garzón va girar com un mitjó el discurs de l’anterior campanya electoral, ho va fer passant olímpicament de tots aquells que, sense ser d’IU, s’havien sumat a la candidatura, com va ser el cas de “Sindicalistes per la Unitat Popular” (SSxUP), que s’hi havia integrat amb un programa propi, acordat democràticament i sense les ambigüitats de Garzón.
Ara anem a continuar aquella lluita en les noves condicions. Igual que llavors, diem que “eludir la ruptura en favor d’un suposat realisme és repetir el que ens ha conduït a l’actual estat de catàstrofe social i reculada en tots els terrenys. És convertir els anhels de canvi en un simple recanvi”. També alertem contra aquells que “han fet un hàbit de les paraules buides, dels programes que no es compleixen o es rebutgen l’endemà de les eleccions”. I seguim defensant un programa “pel Pa, el Treball i el Sostre”, que parteix de la “derogació de les reformes laborals (la del PSOE i la del PP), per acabar amb els acomiadaments massius, els EROs i ERTOs” i que planteja, “entre altres, la creació d’ocupació i l’augment de salaris, tenint com a mesura “estrella” el treball garantit, com a obligació de l’Estat.”

No hi haurà un nou país sense enfrontar la UE i sense recuperar la lluita obrera i popular

Per a nosaltres, les eleccions sempre han estat un important mitjà auxiliar per a explicar un programa obrer i tractar d’organitzar els millors activistes de la classe obrera i la joventut en la seva defensa. En aquesta obstinació, el 20D, com a part de SSxUP, vam participar de la candidatura IU-UP. La mateixa nit del 20D, però, IU-PCE van liquidar aquesta opció.
En aquesta ocasió, les traves d’una llei electoral cada vegada mes antidemocràtica, l’apagada informativa a tota candidatura que no sigui la de el “quatripartidismo”, el gran esforç financer que implica i la falta de temps, han fet inviable per a una organització modesta com la nostra presentar candidatura pròpia.
Des d’aquí volem dir a totes aquelles persones que votaran a la coalició Podemos-IU o que s’abstindran, que “no hi haurà canvi social possible sense anar a les arrels: sense reprendre la lluita obrera, sense un programa d’emergència a favor dels treballadors i el poble, sense enfrontar-nos als banquers i a l’Ibex 35, a la Troica i al règim monàrquic” (SSxUP).
La UE ja ha decidit el programa del proper govern, sigui de dreta, de centre o d’esquerres: noves reformes i noves retallades. Sense plantar-s’hi i desobeir, el proper govern serà un vassall de Brussel·les i de l’Ibex35.Plantar-se vol dir decretar una moratòria en el pagament del deute públic i iniciar una auditoria pública, perquè no es pot pagar un euro als bancs mentre les necessitats bàsiques no estiguin ateses i no sapiguem de qui és el deute, com i perquè es va contraure. Vol dir tirar enrere les reformes laborals del PP i del PSOE, que ens deixen indefensos davant l’arbitrarietat patronal. Vol dir parar en sec els desnonaments i els talls de llum i aigua i revertir les retallades en sanitat, educació i serveis socials. Vol dir apujar el salari mínim a 1000 euros i un programa de “treball garantit” com a obligació de l’Estat. En suma, posar com a prioritat absoluta el pa, el treball i el sostre. I de la mateixa manera, garantir un referèndum per a Catalunya i, si no, donar suport a un referèndum unilateral.
No hi haurà cap canvi real si no és forçat per la lluita obrera i popular. Confiar en la via electoral i delegar en els representants institucionals és un camí sense sortida. Siguin els que siguin els resultats electorals, la lluita serà dura i llarga. Serà vital superar el reflux de les mobilitzacions d’aquests dos anys, reorganitzar-se des de baix i aixecar un programa de lluita conseqüent.