El proper 28 de maig es donen les eleccions municipals en un context accelerat de misèria i pobresa. En tot aquest marc de crisi econòmica, energètica i climàtica està en debat els models municipals davant la gestió d’aquesta situació.
Els grups polítics a Sabadell
L’actual PSC de la Marta Farrés, seguint amb l’herència de’n Manuel Bustos, ha estat la legislatura de les macroobres i els macroprojectes, i la del gran Nadal. Més enllà de la discussió sobre la despesa que ha fet en llums i fonts al Passeig Manresa, el centre del debat que volem abordar és cap a quin model de ciutat anem i quin és el que necessitem.
Aquest ajuntament té clar que vol potenciar una ciutat al servei de les grans fortunes com Amazon, i dels grans projectes per obrir-se al turisme com són els casos del SurfCity o el mateix Quart Cinturó. El passat juliol de 2022, en el ple de l’Ajuntament, es va donar llum verda a la construcció del SurfCity, projecte que implica l’ocupació de 30.000 metres quadrats a la zona del riu Ripoll per a la construcció de piscines d’onades per a la pràctica esportiva de surf. Ara al ple del mes de maig, just a les portes de la campanya electoral, el projecte encapçalat per la Farrés queda sense els suports rebuts al juliol, de Junts per Sabadell i Cs. Tot i això, la Marta Farrés, encara reitera que si el SurfCity compleix els “requisits ambientals” es farà. A més, la incongruència del projecte augmenta en el greu context de sequera que ens trobem. Per un pla d’emergència mediambiental per a la recuperació de l’espai natural del Ripoll i una redistribució dels recursos al servei de les necessitats dels i les treballadores i no del capital privat!
Per altra banda, també es postula per la defensa fèrria del Quart Cinturó per a millorar la connexió dins del Vallès. Un dels arguments més forts dels defensors del projecte és que ajudaria a descongestionar el trànsit de la Gran Via de Sabadell, disminuint així la contaminació. Però la construcció de nous trams implica nous atacs a la biodiversitat de la Plana del Vallès, que ja es troba molt malmesa, actualment tant el Vallès Oriental com l’Occidental han perdut un 50% aproximat del sòl agrícola. Per a la conservació de la biodiversitat i la disminució del tràfic, és imprescindible apostar per un transport públic, gratuït i de qualitat entre les comarques del Vallès.
Tanmateix, les seves polítiques estan molt lluny de resoldre la realitat de la classe treballadora sabadellenca, que continuem patint la precarietat cada vegada més accelerada. Marta Farrés es declara enemiga dels que fem l’impossible per, amb prou feines, arribar a final de mes. Amb una mitjana de 12 desnonaments setmanals a la ciutat, declara que “El dret a l’habitatge no ha de suposar que es pugui ocupar”, això en una ciutat que disposa d’una gran quantitat d’habitatges buits, molts d’ells en mans dels bancs i grans propietats. En comptes de fer política d’ajudes i integració pel poble pobre de la ciutat, arma a la policia municipal amb Pistoles Taser i omple els barris perifèrics de càmeres. El drama de l’habitatge només se solucionarà amb la prohibició de manera immediata dels desnonaments i l’expropiació dels habitatges buits dels bancs i els fons voltors per a posar-les al servei de la creació d’un parc d’habitatge públic.
Els serveis bàsics estan en mans d’empreses privades potenciant i mantenint les retallades i la falta de recursos, mentre que aquestes s’embutxaquen els beneficis. Un exemple són les treballadores del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària), que estan en lluita per aconseguir no només millores laborals, sinó la municipalització del servei, que avui està en mans de l’empresa Accent Social de Florentino Pérez. Hem hagut d’aguantar el desmantellament dels serveis pediàtrics dels barris què actualment només s’hi pot accedir al Taulí o al Cap Sant Fèlix. Necessitem la municipalització sense indemnització dels serveis imprescindibles i estratègics: residències, SMATSA, SAD, serveis intrahospitalaris… I la nacionalització de l’Hospital Taulí i Quirón Salut! La seva intervenció, tard i amb cost associat, és insuficient. Necessitem serveis públics, gratuïts i de qualitat.
L’Ajuntament ha sigut el principal enemic de la cultura popular sobrepassant a les entitats per fer la seva gestió cultural, la qual s’ha basat en contraprograma a cop de festivals privats de música. Finalment, no podem deixar de mencionar que el govern de la Marta Farrés ha donat l’esquena a l’Obrera, disposada així a deixar orfe els barris perifèrics d’espais populars que enriqueixen la vida dels barris. Hem de construir una cultura popular combativa i autoorganitzada en mans de la classe treballadora i els sectors populars!
En resum, veiem la ineficiència d’un govern municipal que s’ha dedicat a emmascarar els pressupostos revestint-los d’obres vistoses, per tal d’intentar treure tot el rèdit polític possible sense solucionar res. La conclusió és que s’està caminant cap a una ciutat amb un municipalisme enfocat al turisme i els macroprojectes al servei de les grans fortunes, sense contrapartides que solucionin els problemes reals i de manera substancial de la classe treballadora i els sectors més empobrits de la ciutat, que malauradament cada vegada són més. Necessitem recuperar i impulsar l’autogestió popular engrandint les assemblees dels barris, les assemblees als centres de treball i els col·lectius que lluiten i enfronten la crua realitat de Sabadell.
Per la seva banda, els Comuns, tot i que no hagin governat per si sols a la ciutat de Sabadell formen part d’un projecte comú que va més enllà de la ciutat, i que ja ha quedat demostrat que la seva política es limita a mostrar que poden entrar als governs sense que res es desestabilitzi. Al final, una vegada ja estan al govern, la nova i la vella política se sotmeten a les mateixes regles del joc: “governar per a tots”, respectar les lleis per injustes que siguin, acatar les jerarquies institucionals, tot i que els seus dictats vagin contra el poble i la classe treballadora i conciliïn amb els poderosos. Durant aquests vuit anys hem viscut la seva institucionalització, l’adaptació estricta a la legalitat vigent i la seva plena integració a la “classe política”.
Per altra banda, Junts i ERC segueixen en la seva disputa pròpia. Més preocupats per la cadira que per la independència i contra la repressió. El seu paper ha sigut clar, en reconduir tota la lluita per la sobirania i autodeterminació del poble català a l’espai del règim del 78. A Sabadell, Junts ha estat peça clau amb el seu “sí” als pressupostos de l’actual ajuntament del PSC. Contràriament ERC, es mostra dins de l’oposició, però no podem desvincular-lo de la política de Pere Aragonès súbdit de Pedro Sánchez. No podem oblidar com a la Generalitat ERC pacta amb el PSC signant l’acord per començar el Quart Cinturó, mentre que a Sabadell se situen en contra del projecte, es contradiuen en tant que a la Generalitat han de pactar per a sobreviure, i a Sabadell per poder ser vistos com a una alternativa han de posicionar-se en contra.
La Crida per Sabadell
Per últim, la Crida per Sabadell, que va formar part del govern municipal l’any 2015 en coalició amb ERC i sectors dels Comuns, es presenta com una candidatura alternativa i transformadora. Des de la seva participació en l’Ajuntament de Sabadell s’han vist conduïts a deixar de banda la desobediència a una legalitat injusta per a posar el centre, no en la mobilització social, sinó en la gestió institucional i en el possibilisme d’una “l’economia social i solidària” que es demostra impotent per a resoldre el problema de la precarietat i la desocupació. L’abandonament del discurs més rupturista ha quedat palès en el seu nou programa electoral. En resum, deixa completament fora la lluita i l’autoorganització als carrers de Sabadell en el seu marc programàtic.
Des de Corrent Roig creiem que per construir un canvi revolucionari les institucions han de ser una eina al servei de la mobilització continuada als carrers i no al revés. Tot i això, un sector de la població, activistes i companys de lluita donen suport a la Crida, sigui formant part de les llistes o participant en la campanya electoral. Al final es planteja com la candidatura que més ha aconseguit representar alguns dels conflictes de la ciutat, per aquest motiu i per culpa de la llei electoral antidemocràtica, gràcies a la qual Corrent Roig no ens podem presentar, donem el vot crític a la Crida per Sabadell a les properes municipals.
Altrament, la Crida per Sabadell no menciona la necessitat d’enfrontar la legislació vigent que limita pressupostàriament la gestió municipal, com a imprescindible per assolir qualsevol millora real per la classe treballadora i sectors populars de la ciutat. És a dir, sense desobeir l’Article 135 de la Constitució que obliga a tota Administració Pública al pagament del deute per sobre dels serveis essencials; i les lleis de dependència administrativa com són les lleis Montoro, no hi ha possibilitat de millores substancials. La ruptura amb la llei no podrà donar-se des de les butaques de l’Ajuntament, sinó que ha de venir acompanyada de la lluita al carrer, per això l’eix principal hauria de ser enfortir i impulsar els espais de lluita de la ciutat.
Més enllà de la crítica necessària, les conclusions a extreure són la ineficàcia de les institucions i les limitacions que presenten per resoldre les necessitats tan bàsiques com el pa, el treball i el sostre per a tothom. La bona voluntat no serveix de res en l’actual distopia. La mateixa història ja demostra que tots els canvis, victòries substancials aconseguides han sigut amb la lluita organitzada al carrer.
Nomès hi ha una manera: o amb la patronal o amb la classe obrera!
Governi qui governi no resoldrà els problemes de la classe treballadora i popular: així com aturar tots els desnonaments o la remunicipalització dels serveis públics… Caldrà organitzar la lluita des dels barris, en les associacions de veïns, en les empreses amb l’autoorganització dels i les treballadors/es com són d’exemple les companyes del SAD, als instituts impulsant les assemblees d’estudiants, des d’espais com la PAH o l’Obrera… per poder fer front a la creixent precarietat que estem vivint!
Construir una ciutat al servei dels treballadors i el poble pobre no serà possible sense desobeir les lleis d’estabilitat pressupostària i sense articular forts moviments veïnals que tinguin com a eixos l’autoorganització, la lluita contra els desnonaments, la municipalització dels serveis públics, la lluita per un transport sostenible, públic, de qualitat i gratuït, la creació d’un autèntic parc d’habitatge públic de lloguer protegit i l’aposta per un municipi al servei de la classe treballadora i el poble que només es podrà aconseguir amb la mobilització continuada al carrer.
La classe treballadora no podem deixar la transformació social en mans d’institucions servils a les empreses i el règim del 78, governi qui governi Corrent Roig treballem per construir una sortida obrera i revolucionària a la crisi. Et convidem a construir-la amb nosaltres.
