El 43% dels espanyols opina que la igualtat entre homes i dones arribarà quan elles cobrin el mateix. Tania Mercader i unes altres 336 treballadores de la fàbrica Jaeger Ibèrica ho van aconseguir en 1989 després d’una vaga de 27 dies que els seus companys no van secundar.El 28-A hi ha cridades a les urnes 1.164.805 dones més que homes.
«A las mujeres que cuando dicen no, es no y… luego aguantan el tipo».
La dedicatòria està impresa en les primeres pàgines del llibre “guantando el tipo: desigualdad social y discriminación salarial: las luchas de mujeres trabajadoras“, on es recull la històrica batalla que van lliurar i van guanyar les dones de Jaeger Ibèrica, les que apareixen en la fotografia. El pròxim 11 de maig es compliran 30 anys del dia en què Tania Mercader -en primer pla-, les nou dones que la secunden i 327 més van travessar juntes la porta que hi ha a la seva esquena i van tornar als seus llocs a la fàbrica victorioses.
Els homes, compten, els van fer un passadís i van aplaudir al seu pas. L’ovació era perquè després de set anys de lluita, quatre sentències al seu favor, mobilitzacions que les van portar fins a les portes de diversos ministeris a Madrid i 27 dies de vaga indefinida que només van secundar elles, havien aconseguit el que semblava impensable: guanyar-li el pols a l’empresa obligant-la a pagar-los la mateixa quantitat en la nòmina a final de mes que els homes, és a dir, aconseguir la igualtat salarial i doblegar al cap de personal, que els va dir: «Per sobre del meu cadàver, mentre jo visqui, les dones no cobrareu més!».
La fàbrica -situada en Barberà del Vallès (Barcelona)– aquell 11 de maig de 1989 es deia Jaeger Ibèrica i produïa velocímetres de vehicles per a Fiat. Ara es diu Magneti Marelli, continua elaborant components electrònics per a automòbils i en la seva plantilla encara hi ha una trentena d’aquelles 337 dones que van protagonitzar la conquesta. «Fixa’t que en el 82, quan comencem a lluitar per la igualtat salarial a la fàbrica, els homes cobraven un 14% més que nosaltres i crec que la xifra segueix igual», diu Tania Mercader, convençuda que la bretxa no s’ha reduït en 37 anys. Segons les dades a nivell nacional, no s’equivoca: la diferència salarial entre homes i dones se situa avui en el 14,2% a favor d’ells.
Recull el CIS que un dels principals problemes per als espanyols és la violència contra la dona. Així ho assenyalen el 7,9% dels enquestats [dada del baròmetre de març passat, pròxim al 8-M]. En el sondeig de maig de 2016, l’anterior a les generals anteriors, només a un 0,6% dels espanyols els hi semblava un problema rellevant. La xifra s’ha multiplicat per 13. A més, en l’actualitat, un 0,8% assenyala «els problemes de la dona» entre els més importants d’Espanya. I per sobre de tot, la igualtat ha passat a ocupar un lloc central del debat polític.
EL PES DEL VOT FEMENÍ
Les mesures per a atallar les agressions masclistes i fomentar la igualtat tenen protagonisme en aquestes eleccions -en les quals no hi ha cap dona al capdavant de les cinc principals candidatures- no només per aquest termòmetre del CIS, sinó per la importància que ha cobrat el vot femení després de dos 8-M multitudinaris i pel pes que elles tenen en el cens electoral. Segons l’INE, 36,89 milions d’espanyols estan convocats a les urnes: 17.867.265 homes i 19.032.070 dones. És a dir, 1.164.805 dones més. I hi ha menys dones abstencionistes: el 5,8% assegura que «amb tota seguretat» no anirà a votar enfront del 6,7% dels homes. Elles, a més, tenen més dubtes. El baròmetre de març registrava que un 45% no havia decidit el seu vot, set punts per sobre dels homes (38%). En les últimes generals, un 11,5% de les dones ho va decidir en l’última setmana de campanya i el 3,5% el dia de les eleccions.
Entre les indecises es troba Tania Mercader, que creu que «el vot és qüestió de tàctica més que de principis» i quan la visitem encara no sabia quina seria la seva. Acaba de complir 70 anys i viu a Sabadell amb el seu marit, Ángel, en un cinquè molt lluminós, on hi ha vinils de Julio Iglesias, Bruce Springsteen o Lluís Llach, llibres sobre Trotsky, les obres de Borges, Machado i Lorca, i una reproducció del quadre El Quart Estat, en el qual Pellizza dóna Volpedoinmortalizó a mig centenar de pagesos caminant, com a símbol de l’emigració rural cap a la ciutat per la revolució industrial de principis del XX. Entre ells només es distingeixen cinc dones.
A Tania Mercader l’hem triat perquè conti la història de Jaeger Ibèrica perquè va ser una de les líders d’aquella revolució femenina, la dona que, des del comitè d’empresa i armada amb un megàfon, les va capitanejar. «La Tania hizo mucho», dirà més tard una de les seves excompanyes a les portes de la fàbrica, mentre s’organitza la fotografia. «Llegó un día con el niño, lo puso en conserjería y dijo: ‘Le das de comer cada dos horas’».
Es refereix al 22 de novembre de 1978, quan Tania va guanyar la primera contesa en favor de les dones de Jaeger Ibèrica: la guarderia. Així ho narra ella mateixa: «Siempre le había dicho a mis compañeras que cuando tuviera un hijo, si no había guardería, lo llevaría al trabajo. La guardería y los temas de la mujer siempre se planteaban en los convenios, pero era lo primero que caía. Cuando tuve a mi hijo, no tenía ni tres meses, me lo llevé a la fábrica a las seis de la mañana. Se lio un follón… ‘¡La Tania ha traído al niño, la Tania ha traído al niño!’. A media mañana el jefe de personal pactó con el comité de empresa que todas las mujeres que pudieran demostrar que llevaban al niño a la guardería se les pagaría ».
Tania Mercader (Còrdova, 25 de març de 1949) havia entrat en la plantilla de Jaeger Ibèrica en 1973. Es va presentar a l’entrevista de treball vestida «com si acabés d’arribar del poble», amb una nova cartilla de la seguretat social i el discurs que amb 24 anys ja era major per a casar-se i necessitava els diners per a cuidar als seus pares. La disfressa i la nova documentació eren perquè no descobrissin que l’havien acomiadat de l’empresa anterior per negar-se a ocupar el lloc d’un company al qual una màquina li havia llescat un dit. El motiu del perfil de soltera és obvi: «Después de casarse muy pocas mujeres seguían trabajando. Por ley, incluso te daban una dote cuando la mujer plegaba para casarse».
En 1982 es va produir una bolcada dins del comitè d’empresa que suposaria l’encès de la metxa de la revolució feminista de Jaeger Ibèrica. En el comitè, fins llavors exclusivament cosa d’homes, van entrar nou dones -Tania entre elles-, mentre que el nombre de representants masculins va quedar reduït a quatre. El primer que van posar elles sobre la taula va ser la discriminació salarial. «En teoría cobrábamos igual, pero existía un plus llamado de asiduidad por el que ellos percibían mucho más que nosotras. La diferencia al mes era de 9.000 pesetas [54 euros]», explica.
La reivindicació va caure en sac trencat durant els primers anys, en part, explica Tania, perquè el masclisme estava llavors tan incrustat en la societat que fins i tot les pròpies dones el tenien assimilat com a normal. «Las compañeras no lo veían, decían que, claro, que un padre de familia debía cobrar más, que se trataba de nuestros propios maridos, que nos iban a dar los trabajos más pesados…».
LES 337 DE JAEGER IBÈRICA
Fins que armades amb un exemplar de la llavors jove Constitució de 1978, en la qual van subratllar el fragment que diu que cap espanyol pot ser discriminat per raó de sexe, van donar amb un jove advocat laboralista amb ganes de ficar-se en tolls i van emprendre la batalla judicial. Els tribunals van anar fallant al seu favor -fins a quatre vegades-, però l’empresa es va negar a aplicar les resolucions judicials i les va recórrer una rere l’altra.
Entre sentència i sentència, les 337 de Jaeger Ibèrica es manifestaven vestides amb les seves típiques bates blaves -avui són blanques-, sempre amb Tania Mercader enganxada al micròfon del megàfon. Així se la veu en les pàgines del seu àlbum fotogràfic de l’època. Està amb l’històric dirigent de CCOO Marcelino Camacho, que va acudir a les portes de la fàbrica a donar-les suport, o a la Porta del Sol, en el Palacio de Cristal del Retiro i davant dels ministeris de Treball i Assumptes Socials quan van traslladar la seva lluita a Madrid.
No hi ha imatges, no obstant això, de les mobilitzacions a les portes de Jaeger, que recorden amb nostàlgia.
«
– En plena huelga, con la nieve, aquí hacíamos fuego para las sardinas y los chorizos -dice una de ellas, señalando la carretera frente a la fábrica, ahora en obras.
– Las que liábamos…
– Nos poníamos allí para evitar que entraran los jefes. ¿Os acordáis cuando el jefe de personal cogió una barra del coche?
»
Tots aquests episodis que narren es van produir quan, a l’abril de 1989, després de set anys de batalla judicial, van decidir emprendre una vaga indefinida que es va prolongar durant 27 dies. L’escena d’elles entrant a la fàbrica ovacionades pels seus companys va tenir lloc l’11 de maig de 1989, després que l’empresa accedís a complir l’última sentència. Se’ls va igualar el sou al dels homes i a més van cobrar 600.000 pessetes pels endarreriments -3.606 euros-, l’equivalent al salari mínim anual de tot un any.
María Jesús Izquierdo, professora de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona ja jubilada, va dirigir el llibre esmentat a l’inici en el qual es narra com les dones de Jaeger Ibèrica -i també les de Puig– van acabar amb la discriminació salarial. Li preguntem per què el cas és tan rellevant. «Son las primeras luchas en las que se consigue la igualdad salarial para trabajos equivalentes», diu. «Y la lección principal que dieron es que aguantaron el tipo. Las trabajadoras de Jaeger tuvieron sentencias favorables reiteradamente, hasta del Supremo, y la empresa se negó a pagarles. Aun así lo consiguieron. Es un ejemplo muy importante en cuanto a solidaridad de las mujeres y a persistir en la lucha hasta lograr el objetivo ».
Segons un sondeig que Ipsos, empresa que elabora enquestes, va realitzar per al passat 8-M, un 43% dels espanyols opina que aconseguir la igualtat salarial és l’acció més important per a aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones.
Per a Tania Mercader tenir un mateix salari potser suposa molt més, si s’ha de jutjar pel que contesta quan li preguntem si alguna de les treballadores de Jaeger va sofrir violència de gènere: «¿Cómo nos iban a toser si ganábamos más que ellos?».