Diu un proverbi africà que “Mentre el lleó no tingui qui escrigui la seva història… el caçador serà sempre l’heroi”. Així el fill de l’emèrit caçador d’elefants va tornar a escriure la història dels últims 40 anys, enmig dels aplaudiments de la seva cort que va comptar amb la presència de la lleial oposició, que no aplaudia però romania dempeus en respectuós silenci.

 

 

Escoltant als propagandistes dels “40 anys de Constitució”, semblaria que ha estat gràcies a la carta magna que hem passat dels llàpissos als portàtils i del Seat 600 als Toyota. Mai un text va obrar tants prodigis. Així doncs “el millor període de la història d’Espanya”, és gràcies a una Carta magna que va tenir set pares i ni una sola mare, i en la qual els treballadors/es, els estudiants, els pobles de l’estat, que es van deixar la vida a aconseguir unes llibertats, no vam tenir res a veure.

Aquest poble, relata el monarca, “recuperava la sobirania”, encara que la seva majestat no expliqués com la va perdre. Un relat dolç en el qual no caben els centenars de lluitadors/es que van ser assassinats, no sota la dictadura sinó durant la “pacifica transició”.

No va haver-hi temps en el seu relat per a parlar de la creixent desigualtat, de les pensions de misèria, de l’atur, de l’emigració dels/les joves,… El rei del 155 va ometre tot això.

El Borbó va afirmar que la del 78 és la primera Constitució “fruit de l’acord i no de la imposició”. Però basti per a desmentir tal afirmació recordar les paraules de Felipe Alcaraz, qui fora dirigent del PCE (que va donar suport amb entusiasme a la Constitució del 78): “La transició es va negociar amb la pistola damunt de la taula”

La monarquia era part indissoluble del paquet, no hi havia opció per a decidir sobre ella. Aquells qui llavors vam cridar a votar No a la Constitució que no garantia el pa, el treball i el sostre, que negava el dret dels pobles a decidir, que coronava la continuïtat del règim franquista vam haver de suportar l’epítet de feixistes.

Cal afegir que les anomenades primeres eleccions democràtiques (1977), de les quals sortirien els diputats pares de la constitució, es van fonamentar en una llei electoral “preconstitucional” que no garantia ni aquest principi de la democràcia burgesa d’una persona un vot i garantia el predomini de les zones de base social del franquisme en detriment de les concentracions obreres.

La constitució no va ser cap decisió democràtica llavors i menys ho és avui. Més de 2 milions de joves, en bona part joventut obrera llavors l’avantguarda de la lluita contra el franquisme, no va poder votar en establir-se l’edat mínima als 21 anys, segons la Llei de referèndum nacional franquista.

A l’Estat Espanyol hi ha avui 34,5 milions de persones amb dret a vot. D’ells, una mica més de 22 milions de persones (el 64% del cens electoral) no van poder votar en el referèndum constitucional.

Els qui més emfatitzen els “grans canvis” d’aquests 40 anys reiteren el seu entossudiment a la reforma de la Constitució. La veritat és que tan magna carta va ser reformada en comptadíssimes ocasions com quan es va tractar d’incorporar-se a l’Europa dels mercaders o davant l’esclat de la crisi econòmica on PSOE i PP, sense cap consulta, no van tenir inconvenient a reformar-la per garantir la superioritat dels drets dels creditors (article 135)  perquè els treballadors/es i el poble ens féssim càrrec del deute dels banquers i especuladors.

Tan solemne aniversari va coincidir en aquests dies amb alguns esdeveniments, que semblaven conjugar-se per a indicar una sortida a l’actual panorama.

Si les eleccions andaluses, manifesten entre la gent més humil el cansament a tanta promesa incomplida i tanta xerrameca buida; la consulta popular sobre la Monarquia, reflecteix la convicció del dret a decidir i el rebuig a la monarquia. Finalment un tercer fet, el de França, mostra com des de la lluita resolta es pot torçar el braç d’un govern i d’un règim.