Per Amílcar Costa
La majoria dels treballadors immigrants transfronterers i estacionals a Europa, després d’aconseguir escapar de la il·legalitat, són els que fan els pitjors treballs als principals països imperialistes del continent. En la seva major part, de manera terciaritzada, en pèssimes condicions d’habitatge, amb salaris baixos, hores no remunerades, poca aigua o protecció contra l’epidèmia. Treballant sota pressió, moltes hores, amb sol abrasador o abundants pluges, patint d’esgotament, abús verbal, físic i fins i tot sexual. Actuen principalment a l’àrea d’alimentació (escorxadors i sector agrícola) i la construcció civil.
En el moment en què la pandèmia de coronavirus i la crisi econòmica atrapen durament a Europa, són aquests els treballadors més afectats.
Els dirigents de la Unió Europea (UE) reunits a Brussel·les van preveure que una part substancial dels subsidis proposats als plans de recuperació serien destinats a donar suport als propietaris de les estances, injectant quasi 60.000 milions d’euros al sector en els pròxims anys; però, no van manifestar cap preocupació amb els seus treballadors.
Va tenir repercussió internacional el brot infecciós entre els treballadors del major frigorífic Alemany, Tönnies, de propietat de Clemens Tönnies, el “Baró de la Carn”. Aquest opera l’escorxador més gran del país, en les proximitats de Rheda-Wiedenbrück. Una multinacional que posseeix 28 filials, a tot el món dóna treball a 16.500 persones, i el 2019 va facturar més de 7.000 milions d’euros.
És coneguda per haver perfeccionat el treball d’extreure tot el que pot dels animals i processar-los, transformant-los en producte industrial. Té un alt volum de producció: sacrifica 55 milions de porcs per any i fins a 500 vaques al dia, reduint costos i distribuint carn barata per a xarxes de supermercats que alimenten a la població d’Alemanya, que menja aproximadament 60 kg de carn per any (pollastre, carn bovina i, especialment, carn de porc). L’empresa també envia productes arreu del món, quadruplicant les exportacions per 82 països (la major part va per la Xina, on les potes de porc, que no són del gust dels consumidors d’Alemanya, són venudes com un tiberi). Opera instal·lacions a Gran Bretanya i Dinamarca, sent el major “Player” (competidor) del país i un dels quatre majors d’Europa [1] (cap d’ells sacrifica més porcs que l’Alemany).
La majoria dels seus treballadors són contractats a Europa Oriental, principalment a Romania, per empreses subcontractades, que cobren d’aquests treballadors migrants centenes d’euros pels viatges i allotjaments. A tal punt que la ministre del Treball de Romania, Violeta Alexandru, va denunciar del tractament donat als seus compatriotes.
Amb la pandèmia i molts d’ells sent afectats, els habitatges d’aquests treballadors es van transformar en veritables presons, amb finestres enreixades, quan van estar posats en quarantena. Es van crear bloquejos a les regions pròximes a les ciutats de Guterslöh y Warendorf.
Un exemple categòric de com el virus és capaç d’estendre’s ràpidament a les fàbriques, de manera general, i als escorxadors de manera particular.
A Alemanya els més pobres paguen el preu de la crisi
El govern de Merkel és presentat com un dels que millor va manejar els efectes de la crisi de la pandèmia. Però el que es va fer en aquest principal país imperialista d’Europa va ser que l’Estat va garantir els guanys de la seva burgesia, posant el pes de la crisi sobre l’esquena dels sectors més explotats de la classe treballadora.
Al febrer d’aquest any, el govern va establir un Comitè de Gerència de crisi, d’on van partir les polítiques econòmiques i fiscals que estan sent implementades. Va decretar l’expansió del “treball de mig període” i l’alliberació de la “llicència amb remuneracions parcials”, amb la suspensió dels contractes de treball regulars durant la pandèmia.
A més a més, l’estat Alemany cobreix part del salari dels treballadors en aquestes condicions, lliurant a les empreses de pagar la seva part al sistema de la seguretat social, permitent als capitalistes transferir costos laborals per l’Estat, reduint-los, al mateix temps que subministra crèdits i guanys als mateixos patrons.
Això disminueix la recaptació d’ingressos en temps en què les despeses de la seguretat social haurien d’augmentar, generant un augment de dèficit públic, que serà pagat, novament, pels treballadors.
Com els nous programes introduïts per part del Kreditanstalt für Wiederaufbau (KfW – Institut de Crèdit per Reconstrucció), el “Fons d’Estabilització Econòmica” (FSM) destina exclusivament a grans empreses fons que arriben a 600.000 milions d’euros. Beneficia a empreses com la Daimler AG, que està negociant una línia de crèdit de 10.000 milions d’euros, i a la companyia aèria Lufthansa, que busca subsidis de 9.000 milions.
Al mateix temps, l’Estat renuncia a qualsevol paper a la gestió de les empreses involucrades, perquè no hi hagi cap dubte de què s’està apartant de qualsevol proposta d’estatització.
Mentrestant, la classe treballadora està sent afectada amb la pèrdua de renda, a causa de la disminució de les jornades amb disminució de salaris i l’atur. Cap altre auxili públic es va decretar pels aturats, a més del que ja existeix, i que només engloba als treballadors que formen part del sistema de la seguretat social que cobreix l’atur, excloent als anomenats “treballadors marginals” (precaris) o estacionals (temporers), i englobant només un percentatge dels salaris líquids anteriors.
A l’abril, aquest subsidi va augmentar a 70% el salari líquid (o 77% pels agregats familiars amb fills), per qui està a l’atur fa més de tres mesos; i 80% (o 87% per famílies amb fills) a partir del setè més. Una reivindicació mínima, que estava feta pels sindicats i la Die Linke, i que només val fins al 31 de desembre de 2020.
El que no és suficient pel cost de vida a Alemanya. Com diuen els mateixos treballadors alemanys: “una aportació que no ens deixa morir de gana, però insuficient per viure”.
El govern imperialista Alemany intenta fer-se el preocupat amb els treballadors i amb els demès països d’Europa. Una gran mentida.
Per garantir els seus guanys i la seva estabilitat, la burgesia d’aquest país precisa que els països d’Europa continuïn comprant els seus productes i garantint la preservació de l’euro pel seu model d’exportació, per així intentar encarar la brutal crisi econòmica que s’aproxima. I aquesta és la fórmula aplicada per tots els governs capitalistes.