AUTOR: Antonio R.
Des del moment en que la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Ayuso v anunciar l’avançament de les eleccions a la Comunitat, han transcorregut diverses setmanes i ja es comencen a escoltar algunes veus que comencen a posar-se la bena abans de fer-se la ferida i davant la més que presumible victòria d’Ayuso, fan ús dels tòpics de sempre i fugen conscientment de fer una anàlisi política rigorosa i una autocrítica. És l’argument de sempre: “l’esquerra ha d’unir-se”, “la gent d’esquerres ens barallem fins i tot per una coma”, “els votants d’esquerra no podem abstenir-nos davant d’una dreta que sempre vota”, “hem d’ajuntar-nos i així parar a la ultradreta i la dreta”, “cal mobilitzar el vot dels barris humils”, “la solució als nostres problemes és anar a votar “. És la mateixa gent que quan els resultats electorals no quadren amb la idea que s’havien fet al cap, tracten a l’electorat de tonto i inculte i els culpabilitzen: “Tenim el que ens mereixem”, “Sembla que ens agrada que ens robin”, “No hi ha qui entengui això”…. Simplificant, d’aquesta manera, el discurs i apel·lant a la ignorància de la gent.
Els barris i districtes de sud donen l’esquena a Manuela Carmena
Manuela Carmena amb la plataforma Ara Madrid, aconseguia alçar-se a l’alcaldia de Madrid l’any 2015. La candidata de Ahora Madrid, va ser elegida alcaldessa de la capital gràcies als nou vots del Grup Municipal Socialista i als 20 de la seva formació. Ahora Madrid va ser la força més votada en 11 dels 21 districtes de la capital (Arganzuela, Carabanchel, Centro, Latina, Moratalaz, Sant Bas, Usera, Vicálvaro, Pont de Vallecas, Vila de Vallecas i Villaverde), mentre que el PP va guanyar en els deu restants. D’aquesta manera es posava fi als 24 anys de govern de PP. Aquesta mateixa nit després dels resultats i amb el crit de “Aquesta, aquesta, aquesta és la nostra alcaldessa”, Manuela Carmena es dirigia des de la Costa de Moyano als i les assistents d’aquesta manera: “Hem d’aconseguir «de veritat» que Madrid sigui una ciutat «decent, justa, equilibrada, innovadora, dinàmica i acollidora”, “Tenim la capacitat d’aconseguir el que volem”.
Lamentablement, Carmena no va trigar ni un mes des de la celebració d’aquestes eleccions en sortir públicament a dir que albergava seriosos dubtes sobre l’aplicació d’algunes mesures del seu programa electoral. Fins i tot va anar més lluny quan els periodistes li van insistir si això no era enganyar els electors, atrevint-se a afirmar que per a ella el programa no “era una Bíblia”, sinó una “llista de suggeriments”, “no sento que aquest programa em comprometi”. Arribant a qualificar-se com una persona d’esquerres “en el sentit de la defensa de la igualtat” però alhora subratllant que no pertanyia a l’esquerra radical, “perquè a Espanya aquest terme està associat a la violència”.
Manuela Carmena, que es revelava com el gran cavall de Troia del canvi, va mostrar el seu conservadorisme durant tota la legislatura. La remunicipalització dels serveis públics de l’Ajuntament, un dels aspectes centrals del programa electoral de la candidatura de Ahora Madrid en les eleccions, va passar aviat a l’oblit. Va renunciar a la creació d’un banc públic municipal i tampoc va resoldre un dels problemes més urgents de la capital: l’habitatge. El cas de l’habitatge va resultar sagnant ja que l’ajuntament va ser incapaç de vetllar pels drets habitacionals de la gent més afectada per la crisi. Ahora Madrid, amb Carmena al front, acabava el seu primer mandat amb el que va arribar a denominar la seva meta més alta i un dels titulars més repetits sobre la seva gestió econòmica: “Madrid redueix el seu deute”.
Al setembre del 2018 l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena, que aspirava a una nova reelecció, va anunciar la seva intenció de concórrer a les municipals de 2019 dins d’una nova plataforma diferent a la de Ahora Madrid. La seva ruptura amb Ara Madrid per fundar un nou partit -de la mà d’Íñigo Errejón- va acabar de tallar qualsevol lligam amb el projecte anterior. Regidories d’empresa, desallotjaments i pilotassos van ser part del menú proposat per Más Madrid. Carmena va intentar vendre com a positiva -amb grans dosis de màrqueting- una gestió tèbia en transformacions que va donar l’esquena a les classes populars.
Pot resultar paradoxal, però tant Más Madrid com el Partit Popular van coincidir en dues de les seves promeses electorals estrella: desallotjar el Centre Social La ingovernable i aprovar l’Operació Chamartín. Una cosa que en el 2015 hauria semblat impensable es tornava tràgicament real. Finalment Carmena no va poder reeditar l’alcaldia perquè molts i moltes dels seus votants es van sentir enganyats/des i tremendament decepcions/des. Alguns barris i districtes del sud no la van perdonar i li van donar l’esquena a Carmena i al seu nou projecte: l’abstenció va créixer a Puente de Vallecas, Usera i Villaverde. Tot això conseqüència d’una política concentrada en les classes mitjanes de centre i l’abandonament de les perifèries.
Un govern de progrés per als de sempre
Les eleccions a la Comunitat de Madrid que tindran lloc el proper 24 de maig, no poden obviar que el govern actual és fruit d’una coalició de partits dels denominats d’ “esquerres” (PSOE-Unides-Podem). Un govern que arribava per derogar les Reformes Laborals, acabar amb la Llei Mordassa, regular el preu dels lloguers, aprovar la Llei Trans, acabar amb les immatriculacions de l’església, etc … Un govern que durant tota la pandèmia es va omplir la boca dient “que no deixarien ningú enrere” i ens va parlar d’un “escut social” davant de la pandèmia, que finalment va resultar ser una operació de salvament de les grans empreses i que ha deixat nu el panorama actual: els EROs i acomiadaments s’han convertit en una veritable sagnia i les promeses ajudes als i les més desfavorits/des no acaben d’arribar (Ingrés Mínim Vital). En realitat, no van fer res diferent al que han fet habitualment i un cop més van tornar a governar per a la banca, les multinacionals i al dictat de la Troika.
Parlem del PSOE de la reconversió industrial i la venda dels sectors més rendibles dels anys 80 i primers de l’90 de Felipe González; El PSOE dels GAL entre 1983 i 1987 i la permanència a l’OTAN; El de la Reforma Laboral de Zapatero en l’any 2010 i la reforma de l’article 135 de la Constitució que anteposa el pagament del deute a qualsevol despesa pública i social. I per no parlar del seu soci Unides Podem, que van arribar per acabar amb el bipartidisme i el règim del 78 i van abraçar, literalment, al PSOE i van fer de la Constitució del 78 el seu nou i revelador programa. Un Unides-Podem que la presència en el govern es limita a acompanyar de manera “crítica” algunes polítiques marcades pel PSOE, mantenint la seva absoluta “lleialtat” al govern de coalició. Fet que quedava clar just quan es cumplia un any del govern de coalició. En aquesta ocasió Pablo Iglesias afirmava en una entrevista a TV: “M’he adonat que estar al govern no és estar al poder”. Afegint la debilitat de comptar amb tan sols 35 diputats/es a l’hora de posar en marxa polítiques socials.
No obstant, el que Iglesias no va explicar és que les correlacions de força es canvien lluitant i que quan no es crida a la mobilització social per arrencar les conquestes que no aconsegueixen al govern, al que condueixen és a la frustració i a la desmobilització, creant falses il·lusions de que mitjançant la via electoral i un major nombre d’escons es poden aconseguir les mesures promeses.
Quan es sembren il·lusions i es cullen decepcions la dreta s’enforteix
Pel camí que s’anuncia serà inevitable, més aviat que tard, el descontentament amb l’actual govern. Quan es sembren il·lusions en un “govern de progrés” i es cullen decepcions és quan se li fa el joc a l’extrema dreta i se li lliuren els governs en safata. Defraudar als i a les treballadores i al poble no sol sortir gratis. Recordar-se dels barris obrers només quan hi ha eleccions és un insult a aquesta gent que pateix diàriament i lluita per tirar endavant cada dia. Trucar a la participació massiva dels barris per frenar la dreta, per part d’aquells que ens intenten convèncer que és possible repartir la riquesa sense tocar els privilegis dels que més tenen és un discurs trampós. La classe treballadora coneix molt bé quines són les seves necessitats i no vota en ocasions perquè no veu representats els seus interessos i es sent traïda per partits que una i altra vegada els han deixat a l’estacada. Apel·lar repetidament “al mal menor” o “al vot útil” en cada cita electoral, promou el conformisme i la resignació perquè al final sigui la classe obrera qui renunciï a un canvi social profund.
Per contra, els poderosos i classes més benestants tenen molt més clar qui són els que els defensen a les urnes. No tot s’explica per aquest dit tan repetit de “que la dreta és de missa i vot i no falta mai a la cita de les urnes”. Les raons són molt més profundes i cal trobar-les en un sistema clientelar que s’ha anat perpetuant i privilegia a les zones més riques i a importants sectors de la burgesia, que és on sol estar el seu graner de vots i aparèixer davant ells i elles com els grans valedors dels seus interessos.
La Pandèmia de la Covid-19 ja ens anuncia que estem a les portes d’una nova i enorme crisi on la desigualtat social, la misèria i la destrucció mediambiental marcaran el pròxim període. Per nosaltres l’organització i la lluita és la millor garantia per afrontar els problemes i acabar amb el sistema capitalista, i si en l’immediat el que volem és fer fora Ayuso i parar a l’extrema dreta de VOX, no serà amb eslògans ni amb cops d’efecte sinó amb polítiques socials i determinació. La mateixa determinació que el passat dia 7 d’abril van demostrar els i veïns del barri de Vallekas que amb els seus crits i pancartes als balcons no van permetre que el feixisme estigués lliure. Aquest és el camí.