Els resultats electorals de les eleccions municipals (i autonòmiques on es van celebrar) van donar parlaments i plens especialment fragmentats. En molts llocs, per formar governs, s’han hagut de negociar pactes. Per a moltes candidatures municipals d’unitat popular i per Podem s’ha plantejat el dilema entre arribar a acords amb el PSOE o deixar governar al PP. Amb escasses excepcions, ha estat la primera l’opció l’elegida.
A les Extremadura i Castella-la Manxa, presidents del PSOE han estat investits gràcies a Podem. Ha estat també així al País Valencià i a les Balears, on el PSOE ha format coalició amb Compromís en un cas i amb MES en l’altre. En els ajuntaments d’Oviedo, Sevilla o Còrdova, el PSOE ha obtingut l’alcaldia amb el vot de les candidatures d’unitat popular. El PSOE, per la seva banda, ha donat suport a la investidura d’Ada Colau a Barcelona, Carmena a Madrid, Kichi a Cadis o Santisteve a Saragossa.
Des de Corrent Roig pensem que ha estat un greu error polític donar suport a les investidures del PSOE o signar pactes de govern amb els seus representants.
PSOE i PP, dues cares de la mateixa moneda
Durant la Transició es va dissenyar l’actual règim polític espanyol. Un dels seus elements característics fins a la data ha estat l’existència de dos grans partits, PP i PSOE (“la dreta” i “l’esquerra”) que s’alternaven amigablement al govern i quan convenia pactaven amb la dreta nacionalista catalana i basca. Però la convulsió social creada per la crisi capitalista i per la resistència als governs de la troica, ha provocat una greu crisi de legitimitat d’aquests dos partits, vistos per amplis sectors com dues cares de la mateixa moneda. La seva caiguda de vots ha anat en paral·lel. En el gràfic que segueix de les tres últimes eleccions europees podem observar el seu impressionant retrocés electoral
Resultats electorals de les europees. La línia blava correspon al PP i la vermella al PSOE
Els dos partits estan enfangats en corrupció; tots dos han governat contra la gent treballadora ia favor dels grans empresaris i banquers, tots dos han seguit com lacais les directrius de la troica; tots dos defensen la unitat forçada de l’Estat espanyol. Potser l’exemple més notori d’aquesta coincidència va ser la reforma de l’article 135 de la Constitució per sacralitzar el pagament del deute per sobre de qualsevol criteri social. Ara tots dos fan pinya amb la UE contra el poble de Grècia.
Durant anys hem escoltat en les mobilitzacions cridar a milers “PSOE, PP, la mateixa m … és”. En veritat, un dels elements de més èxit del discurs de Podem ha estat equiparar al PP i al PSOE (“coca cola” i “pepsi cola”) com a part de “la casta” i postular-se com a alternativa al “bipartidisme” que ells encarnaven.
Un baló d’oxigen per al PSOE
Però Podem no ha estat gens conseqüent amb aquests plantejaments. Per contra, ha canviat escandalosament de criteri. El candidat de Podem a la presidència d’Extremadura és un bon exemple. El 24 de maig, en campanya electoral, deia: “el PSOE és el partit del règim a Extremadura. Pensar que Podem ve a donar suport al PSOE perquè continuï amb la seva obra de dècades anteriors és no entendre res. Aquí no venim a pactar amb el PSOE i amb el PP en cap cas. Creiem que s’assemblen massa i que qualsevol pacte amb qualsevol d’ells seria una negació de Podem, que va venir a fer una política diferent “(diagonalperiodico.net). El 30 de juny, però, votava la investidura de Fernández Vara (PSOE) i afirmava: “Sr. Vara, el seu discurs s’assembla cada vegada més al nostre “(eldiario.es).
No només ha estat el seu suport a les investidures, sinó l’aval polític que Podem ha donat a un PSOE desacreditat que ha perdut res menys que 750.00 vots en aquestes eleccions. El líder de Podem a Castella-la Manxa ha dit que el nou govern regional del PSOE iniciava “un temps polític nou i alhora un temps social nou” (eldiario.es, 2015.06.19). Hem sentit també a alguns representants de candidatures d’unitat popular que votaven alcalde al candidat socialista perquè, amb els acords d’investidura, el PSOE havia donat “un gir de 180º”. En definitiva, no estaríem ja davant d’un partit de la casta sinó davant d’un partit “progressista” amb el qual es podria “governar per a la gent.”
El PSOE no canviarà per molts “compromisos” que signi
Odiem com el que més al PP i a les seves polítiques antiobreres i antidemocràtiques i comprenem l’enorme ansietat per fer-los fora dels governs i ajuntaments. Però això no ens pot fer oblidar que el PSOE segueix sent una peça essencial del règim i un partit orgànicament vinculat a les empreses de l’Íbex 35 i a la Troica. Com el PP.
Hem de saber que els pactes que han signat són paper mullat. Entre altres coses perquè en cap d’ells figura una clàusula que fixi que els compromisos es duran a terme apel·lant a la mobilització popular i encara que les lleis no els ho permetin. El secretari general del PSOE, Sánchez, ho ha deixat clar: ells van a ser escrupolosos en el respecte a les lleis i als contractes signats amb les grans concessionàries de serveis públics. I si és així ¿com han de garantir els compromisos?
¿I on les candidatures d’unitat popular podien governar?
En aquelles ciutats com Madrid o Barcelona, on la candidatura d’unitat popular havia estat la més votada, tampoc es tractava de signar acords amb el PSOE sinó d’exigir-li incondicionalment els seus vots per a la investidura: col·locant davant el dilema de donar els seus vots “per al canvi “o deixar que seguís el PP (o CiU a Barcelona). El PSOE sabia que aquesta segona opció significava el seu suïcidi.
Però, de nou, la política de pactes realitzada permet el PSOE aparèixer com un “factor de canvi” i rentar-se als ulls de la gent. En realitat, el paper de PSOE no és altre que el de esterilitzador de qualsevol possible canvi, ja que la seva participació vol dir que els plans dels nous governs no sortiran un mil·límetre de les normes institucionals, és a dir, no qüestionaran les lleis injustes, el deute, ni els contractes municipals que externalitzen serveis, ni els desnonaments, ni la propietat i l’ús dels habitatges buits en mans de bancs i fons voltor.
La nostra responsabilitat no és amb la “governabilitat” sinó amb el poble
Es repeteix com un mantra que els nous governs havien de formar-se sí o sí per assegurar la governabilitat i l’estabilitat. Susana Díaz va usar aquest argument insistentment a Andalusia durant la negociació de la seva investidura.
Però el nostre compromís no és amb l’estabilitat del règim monàrquic, sinó amb les reivindicacions i necessitats dels i les treballadores. Cal triar: o respondre a les reivindicacions o pactar amb el PSOE. Les dues coses no són compatibles.