Amb motiu de la commemoració dels 76 anys de la Nakba publiquem aquest article sobre els últims esdeveniments en relació al genocidi de l’Estat d’Israel, per denunciar la complicitat del Govern PSOE-SUMAR i explicar el paper que hem de jugar la classe treballadora de l’Estat Espanyol en aquest conflicte.

Per: Àrid

El poble palestí resisteix des de fa més de 220 dies al genocidi perpetrat per l’entitat sionista. En aquests vuit mesos d’agressió contra la Franja de Gaza l’exèrcit d’Israel, armat pels Estats Units i Europa, ha assassinat a més de 35.000 persones (la meitat d’elles infants) i n’ha ferit més de 78.000. Les condicions en que sobreviuen les més de dos milions de palestines són insuportables, l’infern a què estan sent sotmeses és indescriptible. En els 76 anys que dura el genocidi, per on passen els soldats sionistes deixen un rastre de crims de guerra. Com el salvatge bloqueig a l’ajuda humanitària, utilitzant la fam com a arma de guerra, l’ús indiscriminat d’armes químiques com el fòsfor blanc, els desplaçaments forçats de la població, les violacions i tortures o l’atroç setge als hospitals de les ciutats de Gaza i Khan Yunis (Al Shifa, Al Naser, Al Awda…) on s’han desenterrat fins a 520 persones de 7 fosses comuns. A més, la selectiva i sàdica fixació de l’exèrcit ocupant contra els col·lectius d’ajuda humanitària (més de 200 assassinats), la premsa (més de 120 assassinats i 540 preses) i el personal mèdic (680 assassinats) revela per enèsima vegada el caràcter genocida del règim sionista.

Però aquests crims no es limiten a la Franja de Gaza ni tampoc als últims 8 mesos de guerra. L’apartheid israelià imposa des del primer dia de la seva creació el terror i l’opressió més cruel contra la població nativa de Palestina tant al territori històric com als camps de refugiats del Líban i Jordània. Des de la Nakba (catàstrofe en àrab) ara fa 76 anys, el colonialisme israelià, alimentat per l’imperialisme occidental, sotmet a constants massacres, presó i a la despossessió més absoluta al poble palestí així com també a la població jueva i cristiana que s’oposen a l’ocupació sionista.

Les execucions comeses per franctiradors ja eren habituals abans del 7 d’octubre, com l’assassinat ara fa un any de la periodista Shireen Abu Akleh i el de tants joves i infants martiritzats cada setmana. Les detencions arbitràries, la tortura, les condicions inhumanes i les violacions a dones, homes i infants es produeixen de forma sistemàtica a totes les presons de l’entitat sionista, ara també als camps de concentració de Sade Teiman i a l’estadi de futbol de Gaza. I on l’estat racista i genocida no és capaç d’arribar, disposa de les bandes paramilitars que es dediquen setmana rere setmana a sabotejar els camions d’ajuda humanitària de Gaza i a arrasar o espoliar, a Cisjordània, les propietats palestines ja siguin camps de conreu, cases, cotxes o fàbriques. Fins i tot dins de les fronteres de l’ocupació de 1967 l’estat sionista ha destruït aquesta setmana el poble de Wadi Khalil deixant a 300 persones palestines (amb ciutadania israeliana) sense cap alternativa habitacional.

Tots aquests crims, que han estat el pa de cada dia per al poble palestí, s’han multiplicat des del passat 7 d’octubre fins al nivell de superar l’horror de la Nakba. I encara podria escalar de forma exponencial si continua el criminal setge i la invasió de Rafah. Des de fa 76 anys està demostrada la naturalesa genocida, racista i colonial de l’estat sionista que s’ha construït de forma artificial, aprofitant el genocidi de la població jueva a Europa, amb l’única raó de ser de mantenir el control de les potències imperialistes al cor dels països àrabs, a una zona especialment estratègica per les reserves de petroli. El sionisme, al reclamar la terra palestina com a pròpia, no només ha utilitzat les víctimes del genocidi nazi per als seus propòsits colonials i fonamentalistes, sinó que per portar-ho a terme ha sotmès a un nou genocidi al poble palestí. Per aquest motiu, bona part de la població jueva, especialment les supervivents de l’Holocaust, lluiten per desemmascarar el projecte sionista i desvincular-lo de la seva religió.

El desenvolupament del projecte sionista com a enclavament militar de l’imperialisme ha tingut lloc gràcies a l’extrema militarització de la societat israeliana a tots els nivells. És per això que des de fa temps Israel s’ha constituït com a agent fonamental en els crims contra la humanitat que es produeixen a nivell global, exportant tecnologia militar, material bèl·lic i de repressió. En són clars exemples el genocidi de la República Democràtica del Congo (d’on l’entitat sionista obté gran part dels diamants amb què trafica), la sanguinària ocupació del Sàhara Occidental i els vergonyosos pactes amb l’Estat marroquí, el mortífer control de fronteres a Europa i els EEUU o les armes que la policia utilitza per reprimir i assassinar a la classe treballadora de més de mig món.

Però tots aquests crims contra la humanitat i el martiri del poble palestí haguessin estat impossibles de cometre sense la complicitat de les principals potencies imperialistes que governen el món. Principalment dels Estats Units, i els seus socis europeus, que financen i donen carta blanca a totes les atrocitats del règim sionista. Però també, almenys fins al moment, de l’imperialisme rus i xinès que han fet importants negocis amb l’enclavament militar sionista. Únicament Sud-àfrica, per la via i el Yemen, per la via militar han emprès l’acció contra aquesta barbàrie.

Pel que fa al govern espanyol, han actuat amb el que ve sent la forma habitual. Fent grans discursos, penjant-se medalles, però sense canviar res i proposant suposades solucions que l’únic que fan es perpetuar la ruïna i la misèria. Així ha sigut amb la reforma laboral de Yolanda Díaz, amb la llei mordassa, amb els desnonaments i un llarg etcètera. Pel que fa a la qüestió palestina, la seva proposta estrella és la “solució de dos estats”.

Una “solució” que ja s’ha posat en pràctica moltes vegades, però que s’ha demostrat del tot incompatible amb l’existència del propi estat d’Israel per la seva naturalesa i raó de ser des d’abans inclús de la seva creació. Que ha tornat a fer-se patent davant les falses negociacions sobre l’alliberament dels colons israelians i la invasió de Rafah, que el govern sionista ha abandonat quan ha volgut. De fet, 140 dels 200 estats del món ja reconeixen a Palestina, però això no ha posat fre a l’expansionisme criminal israelià. La suposada creació d’un estat palestí, sense acabar amb l’estat d’Israel, seria crear un bantustan com els de la Sudàfrica de l’apartheid, sense cap autonomia més que per reprimir a la població palestina i permetre al sionisme seguir espoliant la terra i explotant al poble. Aquesta és la proposta del PSOE.

Mentrestant els fets parlen per si sols i en direcció totalment oposada a la de les paraules de Pedro Sánchez. Mentre José Manuel Albares, ministre d’exterior, afirmava que no es venien armes a Israel des del 7 d’octubre, el mes de novembre es realitzava una venta d’armes d’un milió d’euros, contravenint així els tractats europeus de comerç d’armes que impedeixen vendre’n a països en conflicte o que violin els drets humans. Aquell mes l’estat espanyol es convertia en el major exportador europeu d’armes a Israel amb el 52% del total.

Però el govern espanyol no només envia armes a l’entitat sionista, sinó que també injecta quantitats ingents de diners públics a través de les importacions d’armes provinents d’Israel (provades en combat, contra població civil desarmada que sobreviu en tendes de campanya). N’és un exemple el contracte firmat el mateix mes de novembre per valor de 287,5 milions d’euros gastats en míssils Spike LR2. I és que a més de l’exèrcit espanyol, també són clients habituals del l’entitat sionista el CNI, la Guàrdia Civil, la Policía Nacional i les diferents policies autonòmiques com els Mossos d’Esquadra. Aquests últims sota la direcció de Junts/Convergència i ERC. Per altra banda, Sumar, lligats de peus i mans al règim del 78 i al PSOE, segueixen actuant amb completa hipocresia. Així ho van demostrar una altra vegada quan el ministre Bustinduy enviava una ridícula carta a les empreses espanyoles col·laboracionistes amb el genocidi, amb la invasió de Rafah com a teló de fons, i amb el ministre Albares dient que “Israel és un estat amic d’Espanya”

Davant la hipocresia i la complicitat dels governs autonòmic i estatal, des de Corrent Roig fem una crida a redoblar els esforços per acabar amb la Nakba del poble palestí. Perquè només a través de l’organització independent de la classe treballadora i a través de la mobilització massiva es podrà parar els peus a l’Estat sionista d’Israel. Obligant al govern a actuar de veritat davant del genocidi, tancant l’Estret de Gibraltar a tot vaixell que col·labori amb Israel o impedint la seva circulació a través de l’organització dels estibadors. Aturant la producció a través de vagues a totes les empreses col·laboracionistes i aïllant a l’entitat sionista com es va fer amb la Sud-àfrica dels bohers.

Defensem la legítima resistència del poble palestí, que es manté després de 76 anys de genocidi i ocupació, i el seu dret al retorn i a la recuperació de les terres robades. Reclamem, conjuntament amb les centenars de milers d’activistes com les de les acampades universitàries, la fi de l’agressió genocida de l’Estat d’Israel. I mantenim el programa fundacional de la OLP per una palestina lliure, única, laica, democràtica i no racista des del Riu Jordà fins al Mar Mediterrani.

Reafirmem el compromís de Corrent Roig i la Lliga Internacional dels Treballadors/es – Quarta Internacional, amb la lluita contra tota opressió i explotació. I la defensa de la classe treballadora contra els atacs l’imperialisme aquí i arreu. A més, com deia el company Saif el passat 1 de maig: aquesta lluita no és només en solidaritat amb el poble palestí sinó que atany a tota la humanitat; perquè les armes que ven Israel són les que es giren contra nosaltres quan protestem per les nostres condicions de vida, la repressió que vivim per part dels estats còmplices del genocidi amenaça també les nostres vides; si els nostres governs estan formant part activa del genocidi davant d’un poble que no abaixa el cap què podem esperar quan nosaltres decidim alçar-lo?

Les famílies de Gaza i tot el poble palestí afronta el seu destí amb l’honor i el valor de les que lluiten, amb tot el que tenen, per una causa justa. Però el destí del poble palestí està lligat al destí de la resta de pobles del món. I només la classe treballadora, amb un programa propi, té la capacitat d’agafar les regnes d’aquest destí per evitar la barbàrie capitalista. Per això és més necessari i urgent que mai la construcció d’un bloc independent de les organitzacions de la nostra classe que enfronti els atacs dels governs a nivell estatal i també a nivell global.