8M | Lluitem per un món sense pandèmia, sense masclisme i sense capitalisme!

Cada 8 de març sortim als carrers a reivindicar la lluita pels drets de les dones. El 2021, el dia internacional de la dona treballadora serà molt diferent. La pandèmia de la COVID-19 ja fa un any i segueix sense resoldre’s. Les més de 2.500.000 de morts al món i 113 milions de persones infectades (segons xifres oficials, encara que estudis independents indiquen el doble o més), relaten una massacre sense final a la vista.
Aquesta crisi sanitària sense precedents es va sumar a la crisi econòmica que ja afectava als i les més pobres del món, mostrant amb claredat que la desigualtat capitalista genera una situació d’opressió més aclaparadora per a les dones treballadores i pobres. Vam fer advertències, però la realitat va ser més dura que els pronòstics. Ens vam veure colpejades més fortament per la pandèmia perquè els governs de tots els colors van prioritzar els privilegis i beneficis dels capitalistes, abans que la defensa de la salut pública i la vida de milions de persones. No han fet quasi res per nosaltres ni per tota la humanitat.
Ens anomenen essencials, però volen tornar-nos invisibles!
Les dades estadístiques són aterridores. La pèrdua de llocs de treball al món és gegantesca i les dones són les més afectades. A l’abril de l’any 2020, el 55% dels 20,5 milions de llocs de treball perduts als EUA corresponia a dones. El personal sanitari i sociosanitari, compost majoritàriament per dones, ha estat el més exposat a virus i amb jornades extenuants i mal remunerades.

Les dones som majoria en l’economia informal, de manera que els confinaments obligatoris i la terrible retracció de l’economia, ens va llançar a una major precarització, a la desocupació o directament a la misèria.

Les treballadores de la llar i cuidadores, van ser obligades a contagiar-se, en absoluta precarietat i amb la conseqüent doble jornada que va ofegar a la majoria de les dones aquest últim any.

De les dones que van perdre la feina, la meitat va abandonar la seva recerca i ara es dediquen a la llar de manera forçosa.

Les tasques de cura es van multiplicar per mil de manera molt ràpida. Sobre les nostres esquenes va recaure l’escolaritat no presencial, l’augment de malalts en les famílies, així com la necessària cura de la gent gran.

La necessitat d’higienització permanent de les llars i objectes quotidians va aguditzar l’esclavitud domèstica. Aquesta situació va empitjorar a les llars més pobres, que no tenen accés a serveis bàsics d’habitatge o aigua potable i que a més van passar a dependre de salaris retallats o d’insuficients ajudes governamentals que avui dia estan sent retirades en molts països.

Les treballadores que van poder mantenir els seus llocs de treball treballant remotament des de casa, van triplicar la jornada laboral en una situació d’estrès i sobrecàrrega amb les tasques de cura i domèstiques, que no té límits ni horaris clars.

Com si això no fos suficient, segons l’informe Dones i nens en temps de We World, la violència contra les dones va augmentar un 25% durant els confinaments. Els feminicidis van créixer al món, les víctimes van ser obligades a confinar-se amb els seus abusadors, i el tall del pressupost en les àrees d’atenció a la violència va provocar el tancament de refugis i cases d’acollida. Aquesta pandèmia va mostrar sense embuts el criminal negoci de la salut, empenyent a la mort a milions que no accedeixen a un dret que es va transformar en privilegi. El mateix va passar amb l’accés a la vacunació, que va quedar en mans dels països rics i la indústria farmacèutica.

La necessitat de prioritzar la pandèmia, retarda l’atenció mèdica general, condemna al càncer de mama i d’úter a milers de dones per la demora en els controls anuals. Així com la salut mental no està concebuda com a dret necessari.

La nostra salut sexual i reproductiva també està desatesa, ja que no és considerada una “atenció essencial sanitària”, l’accés a anticonceptius o interrupcions voluntàries de l’embaràs van ser suspeses, i la violència obstètrica va augmentar amb discursos d’aplicació de “protocols“. A 2021, s’espera un milió d’embarassos no desitjats, i diversos milers de morts maternes evitables addicionals.

Les dones migrants, racialitzades, indígenes i LGTBI porten la pitjor part encara, perseguides, obligades a emmalaltir i morir de fam per l’aguda crisi econòmica.
Un futur igualitari en el món de la Covid-19?
El lema de l’ONU d’aquest any per al 8M és “Dones líders: Per un futur igualitari en el món de la Covid-19”. Planteja, a més, que la “solució” és tenir més dones en els llocs de govern, col·locant a caps d’Estat actuals com a exemple de gestió, amb la raó de la seva “manera amable de comunicar dades de salut pública basades en fets.”

Les dades expressades a dalt mostren la mentida d’aquestes afirmacions. Les “líders” mundials com a caps d’Estat, vicepresidentes, ministres o parlamentàries, són part de la política criminal dels governs. Angela Merkel, una de les líders exaltades per l’ONU està en contra d’alliberar les patents de les vacunes que podrien salvar milions de vides als països pobres.

Encara que utilitzin paraules més “delicades“, aquestes dones en el poder prioritzen els guanys de les multinacionals a la salut de la humanitat, prioritzen la seva ubicació de classe, no la seva pertinença al gènere femení. Mentre Kamala Harris prenia possessió de la vicepresidència americana, milers de dones pobres morien asfixiades per falta d’oxigen a l’Amazones, milers d’haitianes van continuar patint tota mena de violències, mentre que alts dirigents del partit demòcrata es van lucrar explotant el seu treball en les zones franques d’aquests llocs.

Les direccions feministes majoritàries han fet silenci durant la pandèmia, i criden a confiar en aquestes líders o a votar parlamentàries mentre les més pobres moren milers per dia. Els que s’arroguen la representativitat del moviment de dones s’han tornat la pota femenina dels governs que van d’alternatius, o com a denunciants immòbils en els altres. Sostenint el discurs de l’apoderament individual com a sortida a aquesta situació que és clarament un problema social i col·lectiu. A aquestes direccions feministes els hi diem clarament, que, si bé estem disposades a la més àmplia unitat d’acció en l’exigència de més vacunes o més recursos contra la violència masclista, les dones de la burgesia mai seran aliades de les treballadores.

Per a nosaltres no hi ha solució de fons a l’opressió dins del capitalisme, ni amb reformes més o menys radicals ni amb líders femenines aconseguirem la nostra total emancipació. Per ser veritablement lliures ens cal la derrota del sistema capitalista mundial i la conquesta d’una societat socialista.
Els governs aprofiten
Enmig d’aquesta situació, sectors d’ultradreta, recolzats en organitzacions fonamentalistes internacionals, Esglésies i faccions religioses, promouen una ofensiva ideològica reaccionària, d’intolerància i odi als drets humans, la igualtat de gènere, la lluita en contra el racisme i la LGTBIfòbia.

Al mateix temps que governs ultranacionalistes utilitzen l’excusa de la pandèmia per atacar les llibertats i drets democràtics, com la restricció de l’avortament a Polònia i Hondures, la prohibició a les adopcions per parelles gais a Hongria, etc. A tot el món, els diferents governs aprofiten les necessàries restriccions i mesures de distanciament social, per prohibir i criminalitzar les mobilitzacions de la classe treballadora i de les dones, quan sortim a exigir un pla d’emergència social i sanitari.

Amb discursos d’odi o amb fraseologia progressista intenten dividir i debilitar la classe treballadora, mencionen la crisi econòmica que es va aprofundir amb la pandèmia, per justificar la retirada d’ajudes estatals als sectors més oprimits, just quan aquests més els necessiten, però incrementant els subsidis a les grans multinacionals.

Contra la pandèmia i malgrat ella, les dones seguim lluitant! Però les dones no som només víctimes indefenses, estem al capdavant de diversos processos de lluita. A Myanmar, les dones són la línia de front contra el cop militar de l’1 de febrer. A Polònia van resistir i van impedir una revocació de la llei de l’avortament. A l’Argentina, van obtenir una victòria històrica en aprovar la llei de l’avortament, tot i les direccions del moviment. Les afroamericanes al costat dels seus germans de classe es van bolcar en massa als carrers nord-americans. Les dones a Bielorússia són avantguarda en les mobilitzacions contra l’autoritarisme.

Les mestres i professores decreten vagues i plans de lluita en diversos països, en defensa de la seva vida i la de les famílies. I la denúncia a la violència masclista ha generat mobilitzacions espontànies molt grans, com per exemple va succeir a Costa Rica o Xile.

A Xile, la nostra companya Maria Rivera, advocada, activista de drets humans i revolucionària, és un exemple d’aquestes dones lluitadores que surten a lluitar i és reprimida per això. Ella està sent acusada ara penalment perquè va demanar als carrabiners, la policia nacional xilena, que no disparin contra els manifestants. És una persecució per evitar que es presenti a la Constituent. Però no ens detindran!
Acabar amb el masclisme, lluitar contra el capitalisme!

A tot arreu els plans multimilionaris presentats pels governs burgesos de qualsevol mena tenen cinc, deu, vint vegades més diners per rescatar les multinacionals que per protegir la vida i la salut de la població. No podem acceptar que ni una sola vida més es perdi! No aguantem més seguir enterrant als nostres éssers estimats!

Cal arrencar les patents de mans de les multinacionals i obligar a tots els governs a fer un veritable pla de vacunació que arribi a tots els racons de món, fins que la pandèmia deixi de ser una amenaça.

Prenent totes les mesures sanitàries i de distanciament social que siguin necessàries, sortirem de nou als carrers allà on sigui possible aquest 8M, i volem que aquesta jornada serveixi per impulsar la lluita de tota la classe treballadora.

Perquè les nostres demandes siguin aconseguides, necessitem unir tota la classe treballadora i lluitar pel socialisme. Però no és possible unir la classe quan les dones som massacrades i quan són les nostres pròpies companyes les que produeixen i reprodueixen l’opressió. Aquest 8 de març fem una crida als nostres camarades perquè trenquin amb el seu masclisme i lluitin amb nosaltres per les nostres banderes.

Lluitem per un món sense pandèmia, sense masclisme i sense capitalisme. Volem fer una revolució socialista que conquisti un món per ser veritablement lliures.
Les nostres vides importen! Alliberament de patents i vacunes per a totes i tots! Prou de violència masclista!
Prou d’opressió i explotació!