S’ha dit que, per la seva capacitat de propagació exponencial, la pandèmia del nou coronavirus és “democràtica”, que al seu pas no distingeix classes, fronteres o ètnies. La idea que subjau en unes certes anàlisis és que les societats, com un tot, estan sotmeses a un mateix nivell d’exposició i, en les pitjors hipòtesis, d’agreujament i mort. Això és una veritat a mig fer i, per tant, una mentida.
És cert que el virus és capaç d’infectar qualsevol organisme humà. També és veritat que als països rics existeixen desenes de milers de víctimes –entre les quals es compten també individus burgesos o provinents de les classes mitjanes–. Però els primers estudis mostren que la Covid-19 s’enceba en els sectors més pobres i oprimits; en aquells que estan obligats a suportar les pitjors condicions laborals (si és que encara tenen feina); en aquells que sobreviuen en les pitjors condicions d’habitatge, higiene o accés a la salut. En resum, la pandèmia està causant i causarà majors estralls en els sectors més pauperitzats de la classe treballadora mundial.
Evidentment, el nou coronavirus no va crear la desigualtat social ni racial, l’explotació i l’opressió entre classes socials o entre Estats imperialistes i semicolonials –això és inherent al capitalisme–, però la pandèmia es va imposar sobre aquesta realitat i la va fer més extrema. Si bé no n’és la causa, la crisi sanitària va ser el detonant per a una brutal recessió econòmica que, probablement, deriva en una depressió amb conseqüències socials i polítiques imprevisibles. Milions van perdre o perdran les seves ocupacions el 2020. Milions van tenir i tindran els seus contractes encara més precaritzats. Grans sectors de classes mitjanes s’arruïnaran. El capitalisme només té una sortida per a enfrontar la crisi i reprendre la seva taxa de guany: augmentar la seva tendència a la barbàrie.
En qualsevol terreny, els primers números són esgarrifosos. Als EUA, més de 37 milions de persones van sol·licitar l’assegurança de desocupació en menys de tres mesos. En termes percentuals, prop del 15% de les persones que viuen a la terra del “somni americà” està sense treball. Un nivell de desocupació que no es veia en gairebé un segle, segons dades publicades pel Departament de Treball. El creixement laboral d’una dècada es va esvair en tot just un mes. Per a entendre millor aquesta frenada econòmica, convé recordar que la desocupació durant l’anomenada Gran Depressió de la dècada de 1930 va aconseguir un pic del 24,9% en 1933, però rondava el 15% des de dos anys abans. Així, l’edifici de la principal potència mundial trontolla i la possibilitat de reelecció de Trump està qüestionada.
A Llatinoamèrica, la desocupació creix amb el nombre d’infectats i morts. Les primeres dades oficials de 2020 apunten un índex de desocupació de 8,2% a Xile; 12,2% al Brasil; 12,6% a Colòmbia; 10,7%, a Mèxic.
L’FMI pronostica una caiguda del 5,2% del PIB regional, mentre que a escala mundial la contracció rondaria el 3%. De fet, el Fons sosté que el període entre 2015 i 2025 serà una nova dècada perduda per a Amèrica Llatina. El PIB del Brasil, la principal economia regional, cauria el 5,3%, i la desocupació, segons la Fundació Getúlio Vargas, podria aconseguir el 17,8% després d’haver tancat en 11,9% l’any passat.
Si ens referim a la força de treball informal i, per tant, precaritzada, la situació no és menys dramàtica. Abans de la pandèmia, el 60% de la població ocupada en el món es guanyava la vida en la informalitat, aproximadament 2.000 milions de persones. Recentment, l’Organització Internacional del Treball (OIT) va alertar sobre la caiguda en picat de les hores de treball en nivell mundial. Això implica que 1.600 milions de persones que sobreviuen en el mercat informal corren perill imminent de quedar-se sense cap font de manteniment. En aquest sentit, la mateixa entitat va advertir que 158 milions de persones que treballen en condicions d’informalitat a Amèrica Llatina i el Carib van veure els seus ingressos desplomar-se fins al 81%.
Si prenem paràmetres mundials, el primer mes de la crisi va reduir al voltant del 60% dels ingressos dels treballadors informals. Això equival a una caiguda del 81% a Àfrica (la mateixa taxa d’Amèrica Llatina); 21,6% a Àsia i el Pacífic; i el 70% a Europa i Àsia Central. Assumint una setmana laboral de 48 hores i confrontant les dades actuals amb els índexs del quart trimestre de 2019, l’OIT calcula que les hores treballades van caure el 10,5%, l’equivalent a una pèrdua de 305 milions d’ocupacions a temps complet.
La mateixa entitat va informar que la pandèmia de Covid-19 demostra que el 55% de la població mundial, quatre mil milions de persones, no tenen assegurança mèdica ni assistència social. Únicament el 20% dels aturats de tot el món compta amb dret a rebre algun tipus de prestació per desocupació. A regions com Llatinoamèrica, la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL, organisme dependent de l’ONU) estima que les conseqüències econòmiques de la pandèmia generaran almenys 30 milions de nous pobres. La crisi sanitària i la crisi econòmica es retroalimenten en un cercle de fam i mort.
La desocupació i la informalitat són grans factors de risc enmig de la pandèmia. La raó és molt simple: qui depèn del que pot guanyar en un dia per a poder menjar o ha de sortir a buscar una ocupació, simplement no pot “quedar-se a casa”. No pot permetre’s aquest “luxe”, independentment de la rigidesa de les mesures de confinament que decretin els governs burgesos. El capitalisme, a la pràctica, planteja a milions de treballadors una disjuntiva macabra: o exposar-se a la mort per la Covid-19 o morir de fam.
El lloc on un viu també és un factor de risc. Al Regne Unit, un estudi indica que la Covid-19 és dues vegades més letal a barris pobres, freqüentment poblats per minories ètniques o per immigrants. A Barcelona, el contagi del virus a les zones més riques és un 26% més baix que a les més pobres. A Nova York, la xifra de contagis és més del doble al Bronx –un barri poblat per minories racials i considerada una àrea pobra de la ciutat– que a Manhattan. En la mateixa ciutat, si bé representen el 29% de la població, el 34% de les morts pel nou coronavirus corresponen a llatins. Si considerem la franja d’edat de 40-44 anys, als barris pobres de São Paulo, la ciutat més poblada del Brasil i de tota Llatinoamèrica, el risc de morir per la Covid-19 és deu vegades superior al de la resta. Això no és difícil d’entendre quan se sap que el 60% dels llits d’UCI de São Paulo estan concentrats en tres regions de la ciutat, considerades de “classe mitjana i alta”. En regions més perifèriques, que comprenen no menys del 20% de la població, no existeix un únic llit de cures intensives.
El color de la pell com a factor de risc
Als EUA, la població negra està més exposada al contagi i té més possibilitats de morir per la Covid-19. Tots dos índexs són desproporcionats en relació amb els de la població blanca. El problema resideix en què la majoria de negres treballen en la informalitat o en funcions considerades essencials, és a dir, no tenen condicions reals per a aplicar mesures d’aïllament social. D’altra banda, la majoria no compta amb plans de salut.
La comunitat negra representa el 13,4% de la població dels EUA. No obstant això, les dades de mortalitat per la Covid-19 no reflecteixen aquesta proporció. Als tres Estats amb major percentatge de població negra, Mississipí (37%), Louisiana i Geòrgia (entre 30 i 32%), la quantitat de morts pel nou coronavirus arriba al 70% entre negres. I el mateix passa a la capital del país, Washington: el 77% de les morts al Districte de Columbia corresponen a afrodescendents, quan aquest sector no supera el 46% del cens. A Milwaukee, Estat de Wisconsin, el 81% de les morts són de negres, quan aquest sector representa només el 26% de la població.
Segons un informe de la Fundació Century sobre racisme, desigualtat i salut d’afrodescendents, la taxa de persones sense assegurança mèdica és el doble entre negres que entre blancs. Aproximadament el 40% de les persones sense llar són negres. Als deu municipis amb les taxes més altes d’inseguretat alimentària, el 60% o més són afrodescendents.
Si mirem xifres llatinoamericanes, les dades del municipi de la ciutat de São Paulo, epicentre de la pandèmia al Brasil, mostren que el risc de mort pel nou coronavirus entre la població negra és un 62% major que entre la blanca.
Aquesta realitat, com vam veure al cas dels EUA, és inseparable de la grotesca desigualtat social i racial que existeix al Brasil, on el 55,8% de la població es declara negra. No obstant això, els negres representen el 75% dels més pobres. Això implica que sobre aquest sector recauen les pitjors ocupacions, condicions d’habitatge i higiene, i gairebé un nul accés als serveis de salut. Aquesta realitat és anterior a la pandèmia, però ara es fa més evident.
Es pot afirmar que ser negre és un fort factor de risc davant el nou coronavirus. Per descomptat, no existeix entre els negres res biològic que expliqui l’augment de possibilitats de morir per Covid-19. La raó és socioeconòmica: la desigualtat social potenciada pel racisme. Això incideix en la vulnerabilitat d’aquest sector: els negres –arran de la pobresa, la desocupació o la informalitat– estan més exposats no només a la Covid-19 sinó a les malalties preexistents que podrien desencadenar que la infecció amb el nou coronavirus evolucioni cap a casos greus: hipertensió, diabetis, obesitat, càncer… En tots aquests indicadors, els negres i els no blancs estan molt pitjor que la resta. Per a rematar, quan emmalalteixen, les “minories ètniques” –que a països com el Brasil són en realitat la majoria de la població– troben moltes més dificultats per a ser ateses com caldria.
L’impacte de la pandèmia entre les dones treballadores
Segons la CEPAL, les dones i indígenes, estan entre les més afectades per l’impacte social del coronavirus a Llatinoamèrica. Pot dir-se que el nou coronavirus colpeja tres vegades més a les dones pobres i treballadores: per la salut, per la violència domèstica, i per la cura d’altres. Les primeres dades mostren que les mesures restrictives adoptades en gairebé tot el món per a contenir l’avanç de la Covid-19 intensifiquen el risc de violència masclista i augmenten la càrrega de treball a la llar. Per exemple, a São Paulo els casos denunciats de violència domèstica van augmentar un 44% durant la pandèmia.
A Europa, on el 33% de les dones ja van patir algun tipus de violència física o sexual, països com França i l’Estat espanyol van mostrar un augment de les denúncies per violència masclista del 30 i del 18%, respectivament.
Les dones representaven el 48,5% de la força de treball en 2018, segons l’OIT. No obstant això, en el sector sanitari, el 71% de l’ocupació laboral és femenina. En altres sectors, com se sap, les taxes d’informalitat i precarització són més altes que les que suporten els treballadors homes. També els salaris són menors que els que reben els homes. Dins de les cases, la pressió física i emocional de la doble o triple jornada de treball en molts casos s’ha reforçat: tasques domèstiques, cures d’ancians, nens i nenes, sobretot en moments en què els calendaris escolars estan suspesos a molts països.
En suma, quan la medicina adverteix que el risc de contreure Covid-19 i d’agreujar-se són més elevats quan es té més de 60 anys o quan s’emmalalteix de problemes respiratoris crònics, cardíacs, diabetis, obesitat, o es compta amb un sistema immune deprimit, no es poden dissociar aquests factors de les condicions materials que imposa la societat de classes. No és el mateix tenir més de 60 anys o presentar aquests quadres clínics quan s’és ric que quan s’és pobre.
Un estudi de la Universitat de Boston mostra que als EUA les persones pobres tenen gairebé el doble de probabilitats de patir un o més factors de risc enfront de la Covid-19 que aquelles amb més recursos. Si això és així a la principal potència econòmica mundial, què esperar als països semicolonials o colonials?
Una sortida obrera i socialista davant el genocidi capitalista
La pandèmia de la Covid-19 va aprofundir les tendències preexistents que apuntaven una nova recessió mundial. La burgesia mundial, amb diferents expressions d’acord amb cada país, té un programa ben definit: el cost, en morts i sacrificis, ha de recaure sobre la classe obrera i sobre tota la resta de sectors explotats i oprimits de la societat. Els atacs, tant els econòmics com aquells que atempten contra les llibertats democràtiques, seran encara més durs. Això significa que la crisi augmentarà la polarització que veiem en anys anteriors, sobretot en 2019, portant l’enfrontament de classe contra classe a nivells molt més forts. El xoc entre revolució i contrarevolució pot posar-se a l’ordre del dia, desplegant les seves poderoses – i violentes– forces socials com poques vegades s’ha vist en la història.
La gravetat de la crisi, sanitària i econòmica, gairebé elimina els marges de maniobra d’un sistema en clara descomposició. Per això insisteixen en la falsa disjuntiva entre salvar l’economia o les persones.
Com més ràpid la nostra classe comprengui que o són ells o som nosaltres, estarem en millors condicions per a encarar els enfrontaments que s’acosten. És urgent estar preparades. Cal organitzar-se per a tot. Per a pal·liar el major possible la crisi humanitària que arriba, com està passant als barris pobres de molts països, on s’organitzen olles populars o les persones –sobretot les dones– se les arreglen per a millorar el seu accés a l’aigua potable i fer-se amb productes d’higiene. Cal organitzar-se sindicalment, òbviament, per a defensar els llocs de treball, salaris i pensions. També caldrà estar oberts a noves formes d’organització, potser més àmplies i menys tradicionals. En suma, ens toca preparar-nos per a la situació actual i per al que s’acosta.
Si l’organització és clau, la pregunta és: amb quin programa? És evident que és necessari un programa d’emergència, que en primer lloc respongui als atacs genocides dels governs capitalistes. Però això no serà suficient. El que la pandèmia mostra, una vegada més, és que la manera de producció capitalista –la societat burgesa com un tot– no mereix continuar existint. El sistema ha fracassat i això pot estar sent més evident per a milions de treballadors.
Els rics no són capaços de garantir el mínim: la supervivència de la humanitat, la supervivència del mateix planeta. En conseqüència, és fonamental explicar que només el socialisme pot impedir que un grapat de magnats genocides portin a la humanitat a l’abisme. A cada lluita, per més mínima que sigui, cal explicar que el socialisme és l’única sortida de fons. Cal explicar amb paciència que el socialisme significa que la classe obrera i els sectors explotats i oprimits prenguin el poder i socialitzin els principals mitjans de producció, això és, que posin l’economia mundial al servei de satisfer les necessitats de la majoria de la població, no d’una minoria de paràsits que xuclen els fruits del treball aliè. Només així la humanitat podrà impedir retrocedir a la barbàrie.
Però, per a complir aquesta tasca, és necessari construir partits revolucionaris que siguin part d’un Partit Mundial de la Revolució Socialista. Aquesta és la clau. Com a poques vegades en les últimes dècades, les paraules escrites per Lev Trotsky al Programa de Transició cobren tanta vigència:
“La situació política mundial del moment, es caracteritza, abans de res, per la crisi històrica de la direcció del proletariat. La premissa econòmica de la revolució proletària ha arribat fa molt temps al punt més alt que pot arribar sota el capitalisme. Les forces productives de la humanitat han parat de créixer. Les noves invencions i els nous progressos tècnics no condueixen a un creixement de la riquesa material. Les crisis de conjuntura, en les condicions de la crisi social de tot el sistema capitalista, aporten a les masses privacions i sofriments sempre majors. El creixement de la desocupació aprofundeix al seu torn la crisi financera de l’Estat i mina els sistemes monetaris vacil·lants […] Les condicions objectives de la revolució proletària no sols estan madures, sinó que han començat a descompondre’s. Sense revolució social en un pròxim període històric, la civilització humana està sota amenaça de ser arrasada per una catàstrofe. Tot depèn del proletariat, és a dir, de la seva avantguarda revolucionària. La crisi històrica de la humanitat es redueix a la direcció revolucionària”.
