Per Fabio Bosco (PSTU-B)

La megaexplosió al port de Beirut, el 4 d’agost, va posar la revolució de nou als carrers. La meitat de la ciutat va ser destruida. Hi ha 176 morts, a més de desapareguts, i 300.000 persones van quedar desemparades. Els hospitals estan plens.

La investigació sobre els responsables no està conclosa. No obstant, la població entén que l’emmagatzematge de 2.750 tones de nitrat d’amoni al port des de fa set anys és de responsabilitat del règim polític sectari i dels seus partits polítics burgesos.

El dissabte 8/8, milers van prendre la Plaça dels Màrtirs, al centre de Beirut, per exigir la caiguda del règim. La policia i l’exèrcit van impedir la presa del Parlament a trets. Tres Ministeris i la seu de l’associació dels bancs van ser presos i després buidats a la força.

El dilluns 10, el primer ministre Hasan Diab va renunciar. Això és una victòria, però no és la caiguda del règim. És només una maniobra per guanyar temps i garantir el seu manteniment, que és el gran objectiu de la burgesia libanesa i dels seus partits polítics sectaris.

El dimarts 11, els manifestants van continuar, i una de les consignes era “el poble vol la caiguda de Michel Aoun”, el president del país, qui fa afirmar que no renunciarà.
La política de l’imperialisme
El dijous 6 d’agost, el president francès Emmanuel Macron va visitar Beirut. Va prometre ajuda humanitària i financera, però va exigir reformes. L’imperialisme exigeix la reducció de despeses públiques, l’augment dels preus de l’energia elèctrica, la privatització de l’economia, i la normalització de les relacions amb l’Estat d’Israel. A més, vol reformes polítiques que mantinguin el règim sectari amb nova façana, és a dir, tot el que la classe treballadora i el poble libanès no volen.

En front del fracàs de la política estatunidenca de “pressió màxima” per allunyar a Hezbollah del poder i reprendre les relacions amb Israel, ara és França que compleix el paper de punta de llança dels interessos imperialistes.
La revolució obrera i popular
Des del 17 d’octubre, la classe treballadora i el poble libanès van prendre els carrers per exigir el final del règim sectari. L’impost sobre l’enviament de missatges de Whatsapp va ser la gota d’aigua enfront del règim capitalista fracassat, incapaç d’abastir aigua i energia elèctrica vint-i-quatre hores al dia o fins i tot d’organitzar la recol·lecció d’escombraries.
La joventut es veu obligada a emigrar per aconseguir treball. Les famílies burgeses van remetre U$S 21.000 milions a fora del país. La moneda es va desvaloritzar un 80%. Els bancs limiten les tretes. Avui, la meitat de la població viu sota la línia de pobresa.

Aquesta revolució va presentar la novetat. A més de la presència extraordinària (es calculen dos milions de manifestants en un país de sis milions d’habitants, dels quals dos milions són refugiats siris i palestins), la població va participar sense distinció religiosa. La pandèmia del nou coronavirus portaria a la suspensió de les mobilitzacions, que ara retornen.
Poder dual i partit revolucionari
Entre les principals debilitats de la revolució libanesa està la falta d’organismes de poder obrer i popular que centralitzin les forces de la revolució i representen un poder alternatiu al règim sectari burgès.

La falta d’un poder alternatiu, com van ser els soviets (consells) en la Revolució Russa de 1917, obre l’espai per alternatives burgeses i petitburgeses que es limiten a proposar reformes de façana com “govern teocràtic sense partits polítics”, un jutge honest com a president o noves eleccions.

No obstant, per reconstruir el Líban, són necessàries mesures radicals, com l’expropiació de les famílies milionàries que van remetre U$ 21.000 milions a fora del país i la nacionalització dels bancs. La classe treballadora és l’única interessada en portar endavant mesures contra la classe capitalista.

Una altra debilitat de la revolució és la manca d’un partit revolucionari. El Líban té una gran tradició marxista, representada per diversos partits socialistes i comunistes que van guanyar força als anys ’70 del segle passat, per l’esquerra palestina, i també per intel·lectuals com Mahdi Amel. No obstant, el principal partit d’esquerra, el Partit Comunista Libanès, es va transformar en apèndix del partit burgès Hezbollah des del final de la guerra el 1990, principalment després de 2005, amb l’expulsió de les tropes siries del país.

En la calor de la revolució, és necessari construir un nou partit revolucionari totalment independent del règim sectari i dels seus partits burgesos, per lluitar per un poder obrer i popular al Líban, solidari a la resistència palestina i a les revolucions al món àrab.
Què és un règim sectari
Imposat pel colonialisme francès el 1926, el règim polític està basat en la representació política a partir de les 18 religions reconegudes per l’Estat. El parlament i el govern estan formats per representants de cada secta religiosa, d’aquí el nom de sectari. Les principals famílies burgeses del país dirigeixen els grans partits polítics sectaris i divideixen l’apartat de l’Estat i les concessions públiques entre si.

¡Abaix el règim burguès sectari! ¡Treballadors i poble al poder!