El Fons de Recuperació no salvarà Europa de la crisi

La dèbil resposta del capital europeu davant un crisi històrica és comparable a l’enfonsament del Titànic essent ajudat per un bot salvavides. O més aviat, per un iot de luxe, on naveguen els capitalistes, mentre els pobles s’ofeguen enmig les ondes de xoc d’una nova austeritat.

Si algú tenia dubtes sobre la semblança del capitalisme amb un casino, n’és suficient amb verificar la resposta de la Comissió Europea (CE) a la crisi pandèmica per desfer-los. Enfront la major crisi mundial ençà de la dècada de 1940, quan milions de llocs de treball comencen a desaparèixer, les empreses col·lapsen i la fam es generalitza fins i tot en els països més rics, és aprovat un Fons de Recuperació per valor de 750.000 milions d’euros, que representa, en mitjana, prop de l’1% del Producte Interior Brut (PIB) anual de la Unió Europea (UE). Molt per sota, admeten analistes econòmics dels propis diaris de la premsa convencional, del que es necessitaria per enfrontar la major crisi des de la Gran Depressió. Com a mesura de comparació, vegem els valors publicats pels Estats Units – 15% del PIB – per una població de 334 milions d’habitants; i Japó – 21% del seu PIB –, per una població de 128 milions. A la Unió Europea viuen 515 milions de persones.

Fins i tot sumant aquests 750.000 milions d’euros al pressupost europeu plurianual recentment aprovat, per un valor de 1.074 mil milions d’euros per el període de 7 anys, el que sembla una xifra astronòmica, en realitat, representa el 10% del PIB comunitari d’uns quants anys.
Fons perdut i préstec
El nostre primer comentari pretén alertar els nostres lectors sobre el fet de que tot el que es diu al respecte de la UE, així com el que va ser aprovat pel Consell Europeu el 21 de juliol, està envoltat per l’anomenada «complexitat tècnica» amb articles suficients per permetre interpretacions arbitràries, elaborades al calor dels fets i que, no poques vegades, sustenten diferents interpretacions en el temps.

Els 750.000 milions d’euros del Fons Europeu de Recuperació, als quals podran recórrer els països membres de la UE, són de dos tipus: 390.000 milions d’euros en forma de transferències i 360.000 milions en préstecs. Els analistes d’esquerres adverteixen que aquestes transferències no seran «a fons perdut» o «no reemborsables», al contrari del que es presumeix, però admeten que les tasses d’interès dels préstecs haurien d’esser molt més baixes de l’habitual perquè la captació de fons, – tant per transferències com per préstecs –, serà feta per la pròpia CE, mitjançant l’emissió de bons en els mercats financers en nombre de la UE (un sistema que es descriu com una forma elemental de mutualització del deute mutu). Al contrari del que va succeir a la crisi que va començar el 2007/2008, quan van ser els propis països els que buscaven finançament als mercats, estant subjectes a les avaluacions especulatives de les agències de qualificació financera, com Standard & Poor’s i Moody’s, que van augmentar el risc i, en conseqüència, les tasses d’interessos que els països creditors haurien de pagar, així com el deute públic.

Aleshores, tenen raó els que com el Primer Ministre Antonio Costa, consideren que s’ha donat «un pas de gegant»? O com Pablo Iglesias, Secretari General de Podemos, i Vicepresident de l’Estat espanyol, per qui «el dogmatisme neoliberal que tant de mal ha fet a Espanya s’ha corregit»? No ho sembla. No està clar com seran pagats els préstecs i transferències a la UE per part dels països creditors (es parla de nous impostos, però no hi ha res definit), però, sí, està explicita l’existència de condicions per l’obtenció d’aquests recursos, és a dir, serà necessari seguir la cartilla de reformes, tal com va succeir en temps de la Troika. La reforma laboral, per eliminar drets dels treballadors, i la reforma del sistema de pensions, per obrir les portes al sector privat, són algunes de les exigències que venen assenyalant alguns dels representants de països, com Holanda, un dels que, junt amb Àustria, Dinamarca i Suècia, els anomenats «frugals», pressionen per reduir el valor de les transferències i augmentar el dels préstecs.
Marco Bersani, d’Attac Itàlia, escriu que, per tenir accés als recursos del Fons, els països han de preparar un pla de recuperació triennal (2021-2023) per ser presentat al Consell Europeu a finals de la tardor d’aquest any. Aquests plans, per ser aprovats, han de prendre en consideració les recomanacions específiques per cada país fetes per la CE. «Pel que a Itàlia respecta, són els següents: reforma tributària, reforma laboral, reforma judicial, reducció del deute, reducció estructural de la despesa pública igual al 0.6% del PIB. En d’altres paraules, una tornada filtrada a la trampa del deute públic i les polítiques d’austeritat», conclou. A més, si l’aplicació del pla fracassa segons el Consell Europeu, es pot activar un mecanisme batejat com a «fre de seguretat», que interromp la transferència de diners.
«A més d’això», explica Corriente Roja, «les transferències no podran ser utilitzades per reduir el deute o participar en programes pressupostaris destinats a la crisi social o la reconstrucció de serveis públics com la salut. Ans el contrari, sota el rètol de «transició verda i digital», seran entregades als empresaris, particularment als grans, pels seus negocis privats, i els seus efectes sobre la ocupació i el benestar social seran mínims».
Les motivacions de la UE
El cert és que aquesta injecció de recursos, encara i amb les seves limitacions, respon a la necessitat d’evitar la desintegració de la UE i l’euro, hipòtesi bastant probable si Itàlia i l’Estat espanyol, dos de les principals economies de la Unió, no són rescatades i entren en fallida econòmica. Al mateix temps, la insatisfacció popular amb els efectes de la crisi pot explotar en els països més fràgils, contaminant tota la UE. Merkel no vol córrer aquests riscos. Preservar la UE és estratègic per a la potencia alemanya, motoritzada pel mercat comunitari, on les seves industries venen els seus productes i obtenen ma d’obra qualificada i més barata. «No estem davant de cap «federalisme solidari», sinó davant d’un nou dispositiu que servirà per accentuar l’hegemonia i el control de l’imperialisme alemany sobre la resta de països», insisteix Corriente Roja.

Els «frugals», que van jugar el paper de policia dolent durant la discussió de l’acord, van acabar, junt amb Alemanya, essent premiats amb un retall substancial en la seva contribució al pressupost comunitari. Aquests països, així com Alemanya, que es troben entre els 10 que més es lucren amb el mercat intern europeu, mentre que Portugal està per sota de la mitjana europea. Tot i aquesta desigualtat, Portugal, com a conseqüència de la implementació del Fons de Recuperació, patirà a més retallades en partides com l’agricultura (9%) en el pressupost comunitari.

La crisi a Europa ja va reduir el PIB europeu en un 8,6% en tan sols tres mesos, i s’espera que provoqui 5 milions d’aturats abans de final d’any. Davant aquest escenari, aquest acord és una temptativa desesperada per salvar l’arquitectura capitalista de la UE, en una Europa ja sense Anglaterra, en que la burgesia francesa es veu obligada a enfrontar sola el poder del capital i de la indústria alemanya. Això ho explica l’acord entre Macron i Merkel. Finalment, urgeix calmar els ànims i l’angoixa de la població, el que, per ara, s’està intentant amb mesures d’impacte comunicacional, però amb poques preguntes i encara menys respostes.
Com a conclusió
Com ja tots sabem, Portugal hauria de rebre entre 45.000 i 57.000 milions entre l’esmentat marc financer i el Fons de Recuperació, el que rondarà els 6.000 a 7.000 milions d’euros l’any. De fet són molts diners, però deixa de semblar tant quan prenem en compte que només per aquest any es preveu una reducció del PIB nacional d’uns 20.000 milions d’euros. I serà encara menys per una crisi econòmica en la que, segons les estimacions de la Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el PIB de tots els seus països hauria de caure un 7,5% i un 11,5% per als països de la zona euro. Això en un escenari en el que, en el millor dels casos, l’economia mundial només reprendrà els nivells de producció anteriors a la pandèmia el 2022.
Però, per ara, la pregunta que pocs es fan i ningú respon es: qui i com es pagarà aquest deute? Les referències a ingressos extraordinaris per la implementació de nous impostos sobre plàstics i valors en el mercat d’emissions no poden ser preses seriosament. En primer lloc, perquè al ser captats, seran manifestament insuficients i, en segon lloc, perquè els agents d’aquests mercats faran ràpidament el que la resta fa: abandonaran aquest mercat i invertiran en d’altres (potser en valors de deute de la UE). Aquestes mesures poden fins i tot tendir a reduir la contaminació ambiental originada en els plàstics i en les emissions de carboni, però no pagaran cap deute.
Fins ara, una cosa és segura i una altra molt probable. La primera és que la UE acaba de crear un gran nínxol de negocis pel gran capital internacional, que farà cua per comprar els títols d’aquest deute, que sembla ser el gran negoci dels pròxims anys. El més probable és que aquest deute creixi i al final algú haurà de contribuir per subministrar-lo a través d’impostos directes o indirectes i retallades de despeses. I això té un nom: austeritat.
Els fons creats per la Comissió Europea no seran per solucionar els problemes – com malalties, l’atur i la fam – als quals han estat abocats milions de treballadors i els pobles europeus degut a la crisi capitalista potenciada per la pandèmia del Covid-19. Els nostres drets hauran d’esser recuperats o arrencats en la lluita, sense cap confiança en les impressionants xifres i estadístiques de la Comissió Europea i els governs europeus.