Aquest article forma part d’una sèrie publicada a Pàgina Roja per reivindicar el llegat i commemorar el 80è aniversari de l’assasinat de Trotsky a mans de l’estalinisme. Pots descarregar l’especial de Pàgina Roja aquí.

Per trobar l’origen del trotskisme a l’Estat Espanyol, ens hem de remuntar al moviment de l’Oposició d’Esquerra sorgit contra l’estalinització dels Partits Comunistes. Andreu Nin, que fou secretari general de la CNT, i que en aquell moment residia en l’URSS treballant per la Internacional Sindical Roja, es va unir a l’Oposición l’any 1926. Per aquest motiu seria detingut i posteriorment expulsat del país.

El 1930, a Lieja (Bèlgica), García Lavid (sota el pseudònim de “Henri Lacroix”) organitza als primers oposicionistes espanyols, celebrant-se el Iº Congres de la Oposición Comunista de España (OCE), com a secció de l’Oposició d’Esquerra Internacional construïda per Trotsky. Aquesta fracció pretenia denunciar la repressió estalinista, lluitar contra la política del PCE i recuperar la seva política revolucionària.

L’1 de maig de 1931 editarien el primer número de la seva revista, Comunismo. Algunes altres publicacions que traurien serien El Soviet, La Antorcha o Joven Espartaco. El juny de l’any 1931, se celebraria el IIº Congres de la OCE, el primer celebrat en territori espanyol. El març de 1932 es va celebrar el IIIº Congres, en el qual s’abandona l’objectiu de regenerar el PCE, constituint-se com a partit independent, la Izquierda Comunista de España (ICE). García Lavid, qui seria el primer secretari general de l’ICE, va ser penjat per la Brigada Líster del PCE durant la guerra civil. Alguns altres pioners foren Juan Andrade, Fersen o Esteban Bilbao.

L’ICE, que va tenir al voltant d’un miler de militants amb presència a Madrid, Castella, Catalunya, Astúries, Galícia, Andalusia i Extremadura, va participar de manera destacada l’any 1934 a les Alianzas Obreras i a la Revolució d’Astúries.

A finals d’aquell any es donen importants discussions amb Trotsky sobre la possibilitat d’entrar com a fracció a les Joventuts Socialistes, que en aquell moment estaven immerses en un fort procés de radicalització cap a posicions més revolucionàries. L’ICE, d’escassa mida, podria haver guanyat a sectors importants d’aquesta organització per a una política revolucionària. Aquesta era la postura de Grandizo Munis.

Malgrat això, contra el consell de Trotsky, s’imposa finalment una altra opció: la fusió entre l’ICE i el Bloque Obrero y Campesino (BOC), una escissió catalana del PCE. D’aquesta fusió, secundada per Andreu Nin, sorgeix el Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM).

El POUM, encara que proclamava la necessitat de la revolució socialista i d’un govern obrer, fou una organització centrista. El gener de 1936, tot criticant-lo, firma l’acord per al Frente Popular (FP), que coalitza i subordina a l’esquerra obrera amb la burgesia “progressista”. Expliquen açò com una maniobra “electoral” per a no quedar aïllats davant la simpatia que despertava el FP.

El trotskisme a la Revolució Espanyola

Després del cop militar i l’arribada de la Revolució, la militància del POUM forma part de la primera línia de la lluita. Tanmateix, el partit aprofundeix el seu compromís amb el Frente Popular, l’objectiu del qual (més o menys velat) és frenar la Revolució i reconstruir les institucions burgeses. Andreu Nin és nomenat Conseller de Justícia de la Generalitat, participant en la supressió i militarització de les milícies obreres.

El desembre d’aquell any, Grandizo Munis i altres trotskistes (la majoria estrangers), que havien participat en els combats integrats en les milícies socialistes, constitueixen la Sección Bolchevique-Leninista de España (SBLE), que comptaria amb un nucli a Barcelona i tres en els fronts. Intenten integrar-se en el POUM, però són rebutjats. Editarien el diari La Voz Leninista i pamflets orientats a la base del POUM i la CNT defensant un front obrer revolucionari.

El maig de 1937, el govern del FP intenta agafar el control de la Telefònica a la CNT. Immediatament, Barcelona s’omple de barricades i la classe treballadora torna a dominar la ciutat. Malgrat que les bases del POUM i de la CNT s’enfronten i resisteixen al govern del FP, les seves direccions criden a desmuntar les barricades i a tornar a confiar en el FP. La SBLE combat a les barricades cridant, amb “Els amics de Durruti“, a mantenir la lluita. Però la desorientació s’imposa i a poc a poc tot torna a la calma.

Aprofitant aquesta desmobilització, els estalinistes del govern del FP desfermen una forta repressió sobre el POUM amb l’absurda acusació de “feixista”. Els seus dirigents són detinguts i jutjats, Andreu Nin és torturat i assassinat pels serveis secrets soviètics, molts militants són reprimits i el que queda del partit desapareixerà lentament sota la dictadura franquista. Els militants de la SBLE serien també assassinats o detinguts. Grandizo Munis pot fugir de la presó dies abans de la seva caiguda en mans franquistes, i es refugia a França. Amb la fi de la guerra civil, arribaria a la seva fi també la primera etapa del trotskisme a l’Estat Espanyol.
L’origen de Corriente Roja
L’any 1976, alguns militants de la Lliga Comunista (LC) són guanyats políticament per membres del PST argentí de Nahuel Moreno. Després d’agrupar-se com a Lliga Socialista Revolucionària, que actua, en diferents moments d’aquests anys dins de la LCR i del PSOE, l’any 1979 finalment formen un partit independent amb el nom de Partit Socialista dels Treballadors (PST). El PST, que arribaria a obtenir 100.000 vots, es converteix en la secció espanyola de la LIT-QI, sent l’antecedent del que és avui Corriente Roja, Corrent Roig a Catalunya.

L’any 1993, la majoria del PST va abandonar el trotskisme, i la minoria es va fusionar amb el Grup per la Construcció d’un Partit Obrer Revolucionari (GPOR) per a crear el Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT), que va continuar sent secció de la LIT-QI. El PRT va entrar l’any 1998 a Izquierda Unida (IU). Posteriorment, es fusionaria amb un grup local anomenat Izquierda Revolucionaria (IR), per a conformar el PRT-IR.

Corriente Roja va sorgir l’any 2002 com a corrent interna d’IU, com a resposta a la dretanització progressiva d’aquesta, agrupant sectors diversos. L’any 2004 abandona IU, i finalment el 2012 es conforma Corriente Roja, com el partit que coneixem ara, passant a ser la secció a l’estat espanyol de la LIT-QI.