Aquest article forma part d’una sèrie publicada a Pàgina Roja per reivindicar el llegat i commemorar el 80è aniversari de l’assasinat de Trotsky a mans de l’estalinisme. Pots descarregar l’especial de Pàgina Roja aquí.
Al llarg de la seva extensa trajectòria, Trotsky va realitzar nombroses aportacions al marxisme, algunes de les quals han de ser considerades qualitatives.
En primer lloc, s’ha de mencionar la concepció de la revolució permanent que va començar a elaborar el 1905 i que desenvoluparia fins a la seva formulació de la dècada de 1930. Conté una anàlisi molt profunda sobre a combinació de tasques que impulsen la lluita de les masses i les revolucions, la dinàmica de les classes socials en aquests processos, la necessitat de la dictadura del proletariat per portar el fi no només de les tasques socialistes sinó també les democràtiques i el caràcter internacional de la revolució.
Encara que la formulació de la dècada de 1930 requereix algunes actualitzacions i correccions, continua sent l’única teoria-programa que respon al desenvolupament de la revolució internacional en l’època capitalista imperialista. A partir de les Tesis d’Abril de 1917, redactades per Lenin, els bolxevics adopten aquesta concepció i després ho fa la III Internacional en els seus quatre primers congressos.
La burocratització estalinista va portar un profund retrocés teòric, polític i programàtic. La concepció de la revolució permanent i els seus “tres aspectes” van passar a ser atacats: la revolució socialista internacional va ser substituïda per la tasca de “construir el socialisme en un sol país” i el combat contra la burgesia a l’àmbit nacional va donar lloc a la crida a la conciliació de classes, els acords polítics permanents amb sectors burgesos en els anomenats fronts populars i a la concepció d’una revolució dividida en etapes. Des de llavors, revolució permanent és sinònim de trotskisme.
La revolució política
Una altra aportació qualitativa de Trotsky són les anàlisis, definicions i conclusions sobre l’URSS burocratitzada per l’estalinisme, recollits al seu llibre La Revolución Traicionada (1937). L’URSS no era un estat “capitalista” ni tampoc “socialista” sinó una transició entre ambdós, amb una profunda contradicció entre les bases economicosocials de l’estat obrer i la superestructura estatal burocratitzada. Va plantejar que aquesta totalitat era altament inestable i, a partir d’allà, va elaborar el seu famós “pronòstic alternatiu” sobre les possibles dinàmiques: o una revolució política enderrocava la burocràcia o la burocràcia restauraria el capitalisme.
La conclusió era que, per defensar l’URSS com a estat obrer, la tasca de les masses soviètiques era realitzar una revolució política: és a dir enderrocar l’aparell burocràtic estalinista i reconstruir els organismes de democràcia obrera però mantenint les noves bases economicosocials de l’estat obrer. Podem dir que és amb aquesta elaboració que neix el trotskisme com a corrent pròpia dintre del marxisme, amb ple dret i necessitat d’existència.
El pronòstic alternatiu de Trotsky es demostraria com una genialitat (encara fora de la seva variant més negativa): vàries dècades després, la burocràtica soviètica va restaurar el capitalisme a l’URSS, i el procés es va repetir també a Xina, Cuba i la resta d’ex-estats obrers.
Avui ja no existeixen estats obrers burocratitzats i podria concloure’s que la revolució política, tal com la va formular Trotsky, no és llavors una tasca per al present. Creiem que en el seu contingut profund no és així. Al seu article publicat el 1985, el trotskista argentí Nahuel Moreno fa extensiva aquesta tasca a totes les organitzacions obreres que son parasitades, deformades i degenerades per la burocràcia, com els sindicats. Amb aquest enfocament més ampli (enderrocar la burocràcia i imposar la democràcia obrera) la revolució política és una tasca que està més present que mai i també ha de ser sinònim de trotskisme.
El Programa de Transició…
Trotsky va escriure el Programa de Transició el 1938 perquè fos la base de la fundació de la IV Internacional. Al primer capítol del document, realitza una atapeïda definició de l’època “d’agonia” del capitalisme imperialista i la combinació dels seus dos elements centrals.
Per una banda, “les forces productives de la humanitat han cessat de créixer” i, per una altra banda, el desenvolupament econòmic “ha arribat fa molt de temps al punt més alt que li és donat a assolir sota el capitalisme”. Aquesta realitat no és revertida per les noves invencions i progressos tècnics que no condueixen a una millora del nivell de vida de les masses. Al mateix temps, és el marc de fons dels cicles econòmics i les seves cojuntures. Aquestes són per Trotsky, “les premisses objectives de la revolució socialista” que no només “estan madures sinó que han començat a descompondre’s”.
Per altra banda, l’actitud de les masses (i les seves lluites) “està determinada, per una banda, per les condicions objectives del capitalisme en descomposició, i de l’altra, per la política de traïció de les velles organitzacions obreres. D’aquests dos factors, el factor decisiu, és, per descomptat, el primer; les lleis de la història són més poderoses que els aparells burocràtics”.
No obstant això, la política de les direccions burocràtiques (essencialment de l’estalinisme) portava a les masses a constant derrotes i no sorgia una alternativa de direcció revolucionària a elles. El capitalisme aconseguia així una supervivència cada cop més degradada el que s’expressava tant en el sorgiment del feixisme com en la crisi dels règims democràtics burgesos i els governs del front popular. La conclusió de Trotsky és que “la crisi de la humanitat es redueix a la direcció revolucionària”.
… i el seu mètode
Per això, per Trotsky, “la tasca estratègica del pròxim període pre-revolucionari d’agitació, propaganda i organització consisteix en superar la contradicció entre la maduresa de les condicions objectives de la revolució i la falta de maduresa del proletariat i de la seva avantguarda”. En aquest sentit, proposa al proletariat mundial una sèrie de tasques per les quals mobilitzar-se i lluitar, algunes són mínimes, altres democràtiques i també aquelles de transició al socialisme.
Però més enllà de la lletra específica de les tasques, el Programa de Transició conté un mètode per a l’elaboració d’aquestes consignes i la seva combinació, i l’objectiu estratègic al qual ha de conduir la lluita. “Cal ajudar a la massa, en el procés de lluita, a trobar el pont entre les seves reivindicacions actuals i el programa de la revolució socialista. Aquest pont ha de consistir en un sistema de reivindicacions transitòries, partint de les condicions actuals i de la consciència actual de les àmplies capes de la classe obrera a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat”.
En altres paraules, trotskisme és impulsar la mobilització dels treballadors i les masses a partir de les seves reivindicacions concretes perquè, en aquest procés de mobilització, avancin en la seva consciència (vagin “creuant el pont”) fins “la conquesta del poder”. És en aquest camí que es pot construir una direcció revolucionària i que una organització veritablement trotskista ha de guanyar-se el dret a ser aquesta direcció.
La lluita contra el feixisme
Des de la dècada de 1920 (quan Benito Mussolini va prendre el poder a Itàlia) fins als anys de la fundació de la IV Internacional, el feixisme s’estenia per Europa. A Itàlia es va anar sumant a Alemanya, Espanya, Portugal i altres països. Era l’enemic més perillós que enfrontava el moviment obrer i de masses, davant el qual patia dures derrotes. Trotsky va qualificar aquest moviment com “l’última trinxera del capitalisme abans de la revolució socialista”.
Per això, va dedicar nombrosos escrits a l’estudi i la caracterització d’aquest procés polític i, essencialment, la política i els mètodes per a combatre’l. Entre ells, els materials recopilats al llibre La lluita contra el feixisme.
Trotsky realitza una profunda anàlisi de les forces socials que expressava, de la seva acció política i de les seves diferències amb altres variants de bonapartismes i de dictadures militars. Al llarg d’aquests escrits, ell va anar construint una definició precisa:
Durant el seu ascens, el feixisme es presenta com un moviment de masses “antisistema” i extraparlamentari. Essencialment de les masses petit-burgeses desesperades per la decadència en la crisi capitalista, i també del lumpenproletariat, a les que mobilitza i militaritza en bandes armades per atacar i destruir a les organitzacions obreres, fins i tot les més moderades.
Una vegada al poder, “el feixisme és qualsevol cosa menys un govern de la petita burgesia. Al contrari, és la dictadura més despiadada del capital monopolístic”. Ara, “sota la cobertura de l’Estat oficial” continua la seva labor contrarevolucionària.
Trotsky també va proposar una clara política per enfrontar el feixisme, tant en el seu ascens com en el poder. La primera mesura era la formació d’un front únic entre les dues principals organitzacions obreres de l’època (les socialdemocràcies i els partits comunistes) per defensar les seves conquestes democràtiques (locals, sindicats, diaris, etc.), les seves reunions i les seves mobilitzacions enfront dels atacs feixistes. En aquest marc, era necessari formar organismes d’autodefensa des dels piquets armats fins a les milícies obreres de caràcter més permanent. La lluita contra el feixisme hauria de donar-se essencialment als carrers.
De manera complementària, per impulsar la mobilització antifeixista, també va plantejar la més àmplia unitat d’acció, fins i tot amb sectors burgesos opositors: “en el combat contra el diable” (el feixisme, NdR) es podia i s’havien de “fer acords pràctics amb la mare del diable” (els sectors burgesos que el van deixar créixer però que ara s’hi oposaven). El feixisme també atacava les institucions del règim democràtic burgès (com el Parlament) i als partits burgesos “liberals” i “democràtics”.
Els “fronts populars”
En formular aquesta orientació, Trotsky va combatre durament dues polítiques diferents (oposades però igualment criminals) que va tenir l’estalinisme i que van ajudar, per camins diferents, al triomf del feixisme.
La primera va ser una política ultraesquerrana (anomenada del “Tercer Perídode”) que qualificava el feixisme i la socialdemocràcia com “germans bessons” i igualment enemics. Anomenava a la socialdemocràcia de “socialfeixisme” i, per tant, es negava a defensar a les seves organitzacions dels atacs que patien, dividint així les forces obreres per aquest combat. A Alemanya, això va encoratjar els nazis i va ser un dels factors que va contribuir a l’arribada de Hitler al poder, el 1933. Trotsky va considerar tant greu aquesta política que va definir que la Tercera Internacional [estalinitzada] havia mort com a organització revolucionària, va trencar amb ella i va iniciar el procés que portaria la construcció de la IV Internacional.
La segona política sorgeix d’un profund gir que fa la Tercera a partir de 1934 i va ser formulada pel búlgar Georgi Dimitrov: els “fronts populars” per enfrontar al feixisme. Ara sí que es proposaria un front polític permanent entre els partits comunistes i las socialdemocràcia, però aquests fronts incloïent també a partits burgesos.
Això significava que el programa comú del front era el seu component més de dretes, és a dir un programa burgès, i els seus compromisos acceptats acaben frenant la dinàmica natural de les lluites de classe obrera. Com a part d’això, els fronts populars proposaven essencialment “combatre” el feixisme amb mètodes parlamentaris i no a través de les mobilitzacions, l’organització i l’autodefensa obrera.
Aquesta política acabaria sent tràgica a Espanya, on la lluita militar contra el franquisme va acabar englobada i estrangulada per compromisos amb la burgesia republicana i va ser derrotada el 1939. I, anteriorment a França, on va desviar la dinàmica revolucionària que generava la vaga general de 1936 i la va portar al camí sense sortida del parlamentarisme.
Trotsky va dedicar també nombrosos escrits a l’anàlisi dels fronts populars i els va combatre durament, considerant-los “la penúltima trinxera del capitalisme enfront de la revolució”. Aquest combat és una part essencial del llegat de Trotsky, igual que el que ha de donar-se a qualsevol suport a governs de col·laboració de classes (com els nacionalistes burgesos o els avui anomenats “progressistes”).
Fins aquí, hem intentat fer una presentació sintètica del principal llegat teòric, programàtic i polític de León Trotsky. Es podria afegir un altre punt també central en la seva trajectòria: la necessitat de construcció del partit revolucionari segons la concepció i model que va ser elaborat per Lenin i els bolxevics russos. Trotsky la va adoptar com a seva a partir de 1917 per impulsar-la i defensar-la fins a la seva mort.
La moral revolucionària
Existeix un aspecte molt present en Trotsky que és tant important com les seves elaboracions, i fins i tot més: la seva defensa incondicional de la necessitat de la moral revolucionària. Això implicava el rebuig a les dues formes en que es manifesta la moral burgesa: en primer lloc, la hipocresia de “predicar” certes normes als treballadors, mentre per la burgesia tot està permès; en segon lloc, la premissa que el fi justifica els mitjans.
En el seu escrit La seva moral i la nostra, Trotsky expressa que:
“La Quarta Internacional rebutja als mags, xarlatans i professors de moral. En una societat basada en l’explotació, la moral suprema és la de la revolució socialista. Bons són els mètodes que eleven la consciència de la classe dels obrers, la confiança en les seves forces i el seu esperit de sacrifici en la lluita. Inadmissibles són els mètodes que inspiren la por i la docilitat dels oprimits contra els opressors, que ofeguen l’esperit de rebel·lió i de protesta, o que reemplacen la voluntat de les masses per la dels caps, la persuasió per la coacció i l’anàlisi de la realitat per la demagògia i la falsificació”.
Això implica també el rebuig a la metodologia d’utilitzar atacs basats en calumnies, mentides i falsificacions als debats i disputes polítiques a l’interior del moviment obrer i a l’esquerra que l’estalinisme va generalitzar i va “normalitzar” des de la dècada de 1920 i que, lamentablement, també ha sigut adoptat per alguns corrents que es reivindiquen trotskistes.
Per això, el 1937, va dedicar diversos mesos de la seva activitat per col·laborar i participar de les activitats de la “Comissió Dewey” (formada per diverses personalitats no trotskistes) que va avaluar les acusacions fetes contra ell en absència, als Judicis de Moscou (sabotatge, espionatge i col·laboració amb l’imperialisme contra l’URSS). La comissió el va considerar innocent d’aquelles acusacions.
Trotsky mai va utilitzar el mètode repudiable, ni tan sols contra Stalin i l’estalinisme que el perseguien i atacaven implacablement. Fins i tot en les polèmiques i disputes més dures, el seu mètode era el d’analitzar les bases teòriques i fins i tot psicològiques dels seus oponents, però mai apel·lava a la mentida i a les falses acusacions.
Què és ser trotskista?
En diversos escrits i intervencions, el trotskista argentí Nahuel Moreno va expressar a les organitzacions que orientava que es tractava de ser “més obrers, marxistes i internacionalistes que mai”.
Construir-se en la classe obrera (encara que podia i havien d’aprofitar conjuntures de construcció en altres sectors però sempre per tornar després amb aquestes forces a la classe obrera) sorgia de dues raons molt profundes. La primera és que, si bé altres sectors socials podien ser més dinàmics i explosius en les seves lluites, la classe obrera era molt més sòlida i conseqüent en el seu combat contra el capitalisme. Per això, el partit que creés fortes arrels en la classe obrera seria també molt més sòlid i conseqüent, molt menys subjecte als vaivens conjunturals. La segona raó és profundament estratègica: el model trotskista de revolució socialista només podrà portar-se a terme amb la mobilització autodeterminada i permanent de la classe obrera. Encara que es tardi més temps, allà ens hem de construir i impulsar aquest procés. No es pot enganyar a la història buscant dreceres i construint-se com a corrent camperola o plebea urbana perquè això ens portarà inevitablement a profundes desviacions de la nostra estratègia.
Ser “més marxistes” es refereix, per un costat, a estudiar amb profunditat les situacions del món i de cada país per, a partir d’allà, elaborar les polítiques i orientacions correctes. Hem d’intentar fer política revolucionària com actua un bon metge que només indica un tractament després de realitzar les anàlisis necessàries i elaborar un curós diagnòstic. Si fem el contrari, serem “curanderos” que treballaran partint d’intuïcions i cops de vista que, inevitablement, queden subjectes a pressions i modes o les falses aparences de la realitat. En segon lloc, significa la necessitat d’estudiar amb profunditat, a partir de les eines teòriques del marxisme, els nou fenòmens i processos que no s’enquadraven en els vells esquemes i, en cas de ser necessari, corregir aquestes eines teòriques perquè responguessin a les noves realitats.
Això ens porta a una doble necessitat. Per un costat: “Ser trotskista avui dia no significa estar d’acord amb tot el que va escriure o el que va dir Trotsky, sinó saber fer-li crítiques o superar-ho, igual que a Marx, que a Engels o Lenin, perquè el marxisme pretén ser científic i la ciència ensenya que no hi ha veritats absolutes. Això és el primer, ser trotskista és ser crític, fins i tot del propi trotskisme”. Pel contari, varies corrents trotskistes prenen els escrits de Marx, Lenin i Trotsky com un criteri dogmàtic, com si fos la Bíblia que no requereix cap canvi ni actualització.
Al mateix temps, aquesta necessitat de ser crítics (“pensar amb cap propi” deia Moreno) ha de seguir alguns criteris ben clars. En primer lloc, assenyalar de manera explicita què s’està corregint i perquè, i no “passar de contraban” aquesta revisió. En segon lloc, reivindicar també explícitament el cos central teòric-polític que es considera vigent. Al contrari, varies corrents han “tirat el nen amb l’aigua bruta” (és a dir, han abandonat els principals components del llegat de Trotsky) però encara es reivindiquen “trotskistes”.
Sobre el tema de l’internacionalisme, Trotsky considerava que no podia haver-hi militància o organització trotskista nacional que es desenvolupés com a part de la construcció d’una organització internacional. No es tracta només d’estudiar els processos mundials com a conjunt i els processes nacionals com les seves fraccions específiques. O de ser solidaris amb les lluites d’altres països.
Això és imprescindible però no és suficient: es tracta d’avocar els principals esforços en la construcció d’aquesta organització internacional revolucionària. No és casual que ell, que havia estat el principal dirigent de les masses de Petrograd durant la Revolució Russa i havia comandat milions de combatents a l’Exèrcit Vermell, considerés que la fundació de la IV Internacional (reagrupant alguns milers de militants revolucionaris) “és el treball més important de la meva vida; més que el de 1917, el de la guerra civil, o qualsevol altre”.
