El moviment trotskista i la reconstrucció de la IV Internacional

La burocràcia estalinista va portar a terme una veritable “demonització” de Trotsky com a cobertura d’una persecució que va incloure el seu exili i posterior assassinat a Mèxic. Va ser el punt màxim d’una persecució massiva als trotskistes a l’URSS que incloïa la presó, els treballs forçats a les mines de Sibèria i molts assassinats. També es va realitzar contra militants i dirigents a altres països, que incloïa des de la seva expulsió dels partits comunistes estalinitzats, les denúncies a la Policia i els assassinats, com va ser el cas del seu fill, León Sedov i del seu secretari Rudolf Klement. La “demonització” no va acabar amb l’assassinat de Trotsky sinó que es va mantenir durant dècades.

En aquestes condicions molt difícils, quan es funda la IV Internacional, encara en vida de Trotsky, es reconeixen menys de 6.000 militants (més un nombre no explicitat de “trotskistes clandestins” a l’URSS), la majoria d’ells grups petits, amb algunes excepcions com el SWP (Socialist Workers Party dels EUA) que aporta la meitat d’ells.

Una crisi del SWP a finals de la dècada dels 1930s, l’assassinat de Trotsky, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i les persecucions de l’estalinisme i del feixisme van reduir aquest nombre, per al II Congrés Mundial, a 4.000, ja sense referències als “trotskistes de l’URSS”.

Després de la Segona Guerra Mundial, tal com havia previst Trotsky, es va produir un gran ascens de masses i noves revolucions. Però el procés no fou capitalitzat pel trotskisme sinó que fou dirigit per l’estalinisme, que apareixia als ulls de les masses com l’artífex de la derrotat del nazi-feixisme, i per moviments nacionalistes burgesos.

Per això, salvant algunes excepcions d’organitzacions que van aconseguir una gran influència, com el Partido Obrero Revolucionario a la revolució boliviana de 1952 i el Lanka Samaja Party (Sri Lanka), la IV i el trotskisme seguien sent un moviment de grups petits.

Algunes organitzacions, tot i sent petites buscaven construir-se lligades a la classe obrera (com el Grupo Obrero Marxista de Nahuel Moreno, a l’Argentina), mentre d’altres es limitaven a la seva vida interna o als debats amb altres organitzacions.

Aquestes condicions es van agreujar amb la ruptura de la IV Internacional, el 1953, ruptura produïda per la política i la metodologia interna aplicada per la direcció pablista (per Michel Pablo, el dirigent grec que centralitzava l’organització). Des de llavors no existeix una organització internacional unificada dels trotskistes, per a aprofundir sobre aquest període, recomanem llegir la sèrie dedicada a la fundació de la Quarta, publicada en aquesta pàgina el 2018.

S’obre un espai per al trotskisme

Stalin va morir el 1953. El seu successor Nikita Khruschov, en el XX Congrés del PCUS va parlar dels “crims de Stalin”, va criticar el “culte a la personalitat” i va prometre l’apertura d’un període post-estalinista.

Tot i les expectatives que va generar en la militància comunista, es va tractar, en realitat d’un canvi tan sols cosmètic. Les baralles dins l’aparell burocràtic van deixar de resoldre’s a través de la presó i les execucions, però la falta de democràcia per als treballadors i les masses, la repressió als dissidents i el ferri control dels països que estaven sota l’òrbita d’influència de l’URSS es van mantenir intactes.

Tanmateix, va ser un dels elements que va marcar un punt d’inflexió en el prestigi internacional de l’estalinisme. Això es va sumar a la repressió a les lluites contra la burocràcia de diversos estats obrers: la insurrecció de Berlín oriental (1953), la revolució a Hongria (1956) i la “primavera de Praga” a Txecoslovàquia (1968). Finalment, s’agrega el paper conservador i defensor del sistema que els partits comunistes i els sindicats orientats per Moscou jugaven als països capitalistes.

Tot això es concentraria al Maig Francès de 1968: un procés revolucionari nascut a l’estudiantat i després estès als treballadors gràcies a les indústries. Mentre el PC francès buscava frenar-lo desesperadament, van ser organitzacions i dirigents d’altres corrents d’esquerra els que el van encapçalar: anarquistes, trotskistes, guevaristes, maoistes, etc.

En el marc d’un fort procés d’ascens internacional, al moviment trotskista se li obrien espais molt majors a la nova avantguarda que sorgia. Diverses organitzacions van donar salts importants a la seva construcció i influència. Entre elles, la LCR francesa, el WRP anglès, el PST argentí i el SWP estatunidenc. Al Brasil, tres diferents organitzacions trotskistes van créixer a cents de militants cadascuna.

El moviment trotskista a l’actualitat

Des de la seva divisió el 1953, no va tornar a existir una organització unificada dels trotskistes. Va haver alguns intents de reagrupaments parcials, com la fundació del Secretariat Unificat, el 1963, o la del Comitè Internacional entre el CORCI i la Fracció Bolxevic, el 1980.

Però la tendència general ha estat, en un primer procés, la consolidació de diversos corrents interns: mandelisme, morenisme, lambertisme, els originats a la tendència britànica The Militant, els “capitalistes d’Estat”, etc. Alhora, dins d’aquests corrents s’han produït i se segueixen produint noves divisions. Seria difícil enumerar totes les organitzacions internacionals i nacionals (de diferent mida) que es reivindiquen “trotskistes” o es diuen d’aquest origen.

Entre totes sumen segurament algunes desenes de milers de militants en el món. Per això, molts treballadors i lluitadors que veuen amb simpatia les idees bàsiques del trotskisme pregunten si aquest reagrupament no és necessari entre els qui reivindiquen la IV i les seves bases programàtiques fundacionals. Molts opinen, a més, que això no es produeix essencialment pel sectarisme i l’autoproclamació dels corrents.

És cert que existeixen diverses petites organitzacions o “sectes trotskistes” més grans (nacionals o internacionals) l’activitat central de les quals no és desenvolupar la seva construcció en el moviment de masses sinó parasitar als altres corrents per guanyar-los alguns pocs militants. També que moltes organitzacions s’autoproclamen com “l’única IV veritable”. Aquestes qüestions existeixen però, sota la nostra forma de veure-ho, no són les centrals que impedeixen la reconstrucció de la IV Internacional i la seva existència com organització unificada.

El problema és que entre les organitzacions que reivindiquen les “bases fundacionals de la IV Internacional” hi ha profundes diferències a les elaboracions teòriques, a les anàlisis i caracteritzacions davant de processos revolucionaris i de lluita que es donen al món i, finalment, a la política que cal aplicar en aquests processos.

Per fora de les “marques d’origen” d’aquestes organitzacions, un dels factors centrals que van aprofundir en aquestes diferències és el que hem anomenat “l’al·luvió oportunista” que va impactar a l’esquerra en general (i a nombroses organitzacions trotskistes dins d’ella) després de la restauració capitalista als ex estats obrers, i de la interpretació que varen fer del significat d’aquest procés. La majoria de les organitzacions va girar a la dreta el seu programa i la seva acció política. Algunes ho van fer de manera explícita, altres de manera encoberta.

Comencem per l’anomenat SU (Secretariat Unificat) hereu del mandelisme. Des de la dècada del 1990, aquest corrent va abandonar explícitament l’estratègia de la dictadura del proletariat i el combat a la col·laboració de classes, i la va substituir per la política de “radicalitzar la democràcia” [burgesa]. Coherent amb això, també va abandonar la construcció de partits revolucionaris i va passar a impulsar la formació de partits unificats de “revolucionaris i reformistes honestos”. Aquest sector impulsa, sí, un reagrupament internacional però ho fa sobre bases teòriques, programàtiques i organitzatives que no tenen res a veure amb el llegat de Trotsky.

Altres corrents no han donat aquest pas de manera explícita. Però la seva política concreta també ha girat cap a la dreta, essencialment cap a l’electoralisme i el parlamentarisme com a centre de la seva activitat. És el cas de la FT (Fracción Trotskista) encapçalada pel PTS (Partido de los Trabajadores Socialistas de Argentina) que va passar d’un sectarisme propagandístic a un oportunisme electoralista cada cop més accentuat.

Podríem continuar amb els corrents originats a The Militant o amb les que hem denominat nacional-trotskistes però no volem avorrir als lectors i qui tingui interès pot llegir els articles de la sèrie sobre la reconstrucció de la IV Internacional, a la que ja ens hem referit.

A la dècada dels 1970s, Nahuel Moreno va caracteritzar que existia un “moviment trotskista” que, més enllà de les seves diferències, era “un corrent independent dels aparells burocràtics encara que no tingués unitat organitzativa”. Com a part de l’al·luvió oportunista, aquest moviment ja no existeix com a tal: sectors importants han “creuat la línia” i abandonat el camp revolucionari, transformant-se en corretges de transmissió (i vivint a expenses) de la democràcia burgesa i parlamentària, dels fons de l’Estat, o d’aparells sindicals burocràtics.
I els qui no l’han creuat de manera explícita acompanyen als anteriors en la seva política. N’hi ha prou d’assenyalar per exemple, que la secció brasilera de la LIT (el PSTU) s’ha quedat en total solitud en la construcció d’un partit revolucionari independent, mentre que quasi tots els corrents que es reivindiquen trotskistes integren un partit reformista (el PSOL). En aquest marc, proposar un possible reagrupament immediat seria equivocat i, alhora, irresponsable.

Com reconstruir la IV?

Des de la seva pròpia fundació i la votació dels seus estatuts el 1982, la LIT mai es va autoproclamar “la IV Internacional” i sempre va posar el propi desenvolupament al servei de la reconstrucció de la IV. Entre altres coses, això implica, per suposat, la cerca permanent d’acostament i reagrupaments amb altres organitzacions trotskistes, alguns dels quals van ser exitosos encara que molts fracassaren, i no fou per sectarisme de la nostra part.

Seguirem fent-ho en base a criteris clars: acords programàtics profunds, coincidències en les posicions sobre els principals fets de la lluita de classes, especialment en els processos revolucionaris, per a poder desenvolupar una acció militant comuna sobre ells; relacions lleials i fraternes i, per suposat, la defensa incondicional d’una moral revolucionària.
Sense l’aplicació d’aquests criteris, tot intent de fusió i de reagrupament revolucionari està destinat al ràpid esclat o ser a penes “una jugada per a la tribuna”, com ho va ser de fet la recent conferència internacional oberta convocada pel FIT-U de l’Argentina.

La LIT-CI també va patir les conseqüències de “l’al·luvió oportunista” i, després de la mort de Nahuel Moreno, va passar per una profunda crisi que quasi va portar a la seva desaparició. Però intentem ser cada cop més obrers, marxistes i internacionalistes, les seves seccions i militants busquen intervenir activament en els processos reals de la lluita de classes.
La reconstrucció de la IV Internacional és una de les tasques estratègiques que ens deixa el llegat de Trotsky. En aquest camí, tal com hem dit proposar un possible reagrupament estratègic de manera immediata amb altres forces que es reivindiquen trotskistes seria equivocat i, alhora, irresponsable. Potser en el futur, la lluita de classes permeti aquest acostament amb algunes de les organitzacions que hem analitzat, o amb d’altres. Quan aquesta possibilitat es doni en la realitat, actuarem com ja ho hem fet al passat: amb serietat, honestedat i lleialtat, per intentar concretar-la. Ho farem amb els criteris que ja assenyalem en aquest mateix article.

És necessari superar la profunda contradicció que significa la comprovació cada cop més clara per part dels treballadors i les masses de la degradació irreversible i cada cop més accelerada del capitalisme imperialista, i el fet que el llegat de Trotsky va passar la prova de la història, d’una banda, i la profunda debilitat d’una alternativa de direcció revolucionària, per l’altra.
Per això, la LIT-CI posa tots els seus esforços al servei d’aquesta reconstrucció. Volem fer realitat les paraules finals de Trotsky al Programa de Transició: “Obrers i obreres de tots els països, agrupeu-vos sota la bandera de la Quarta Internacional. És la bandera de la vostra propera victòria!”