AUTOR: ROBERTO LAXE

Que el règim del 78 està en crisis és obvi; la qüestió és determinar la profunditat i quines alternatives es poden donar perquè la sortida no es quedi en mans de VOX i el PP, convertint-se en un retrocés de dècades.
Ja abans de la pandèmia, un sector de la burgesia considerava que les institucions del règim consensuades al 78 “havien col·lapsat”, i que s’havia obert la veda per imposar “la regeneració”: “Si volem que existeixi Espanya, és necessari construir per a la societat civil el discurs de la nació espanyola” (La Razón, 15/01/2020).
2011-2014: la dimissió del rei “emèrit”
La dimissió del rei emèrit es va reduir a què l’havien pillat en una cacera a Botswana, quan en realitat va ser una crisi política de primer ordre. Imaginem-nos que el president de França (el seu cap d’estat) dimitís en un moment d’ascens de les lluites obreres i populars: tothom estaria parlant de la profunda crisi. A aquí no. Aparentment ha passat sense més.

El 15M va ser una ruptura de la base social del PSOE després del gir de Zapatero, el començament de les profundes reformes de les pensions, laborals, de l’article 135 de la constitució…: era la crisi de la pota esquerra del règim. Entre el 2011 i el 2014 va haver-hi vagues generals, marees sectorials de lluita en defensa dels serveis públics, en defensa de l’habitatge (PAHs)… que van culminar el 22 de març del 2014, quan les Marxes de la Dignitat van reunir a Madrid centenars de milers de persones, al marge de les organitzacions majoritàries (CCOO, UGT, PSOE).

En aquella manifestació es va produir un fet clau: els enfrontaments amb la policia no van ser vistos per la majoria com accions de provocadors o exaltats. Això és el que va espantar els representants de la burgesia i els seus aliats, que veien com s’unia a la crisi social oberta en el 15M.

“Caçar” el rei de “cacera” no va ser cap novetat: els hi va venir com anell al dit per forçar l’abdicació i posar al capdavant a una cara nova: Felip VI. També s’havia de canalitzar la força social sorgida del 15M a les institucions, traient la gent del carrer: Podemos.
La burgesia proposa, la realitat disposa
En el context de la pandèmia, es tensen totes les estructures de l’estat de la transició. Des de la monarquia fins a l’últim centre de salut. És així com els enfrontaments a tres bandes entre el poder judicial, el govern i la Casa Reial per “motius de seguretat” posen de manifest la profunditat del problema: el rei no pot trepitjar la 2ª ciutat de l’Estat perquè el Ministeri de l’Interior no pot garantir la seva seguretat!

La pandèmia i la confiança amb el govern “progressista” ha frenat l’aprofundiment de la crisi. Tot i això, les conseqüències de la pandèmia estan accelerant els ritmes de ruptura social amb les institucions del règim, per la seva incapacitat per evitar o pal·liar la segona onada de l’epidèmia.

No és que Espanya sigui més estúpida que altres estats, sinó que aquesta incapacitat té les arrels en les bases materials del règim. Una estructura econòmica basada en: la construcció, en crisis des del 2007; el turisme, on la precarietat és norma en les relacions laborals i un estat macrocefàlic construït sobre un capitalisme especulatiu i centralista, amb seu a un Madrid intocable per la salut pública.
Dues línies enfront del règim
Per salvar un règim que s’enfonsa, el PP es debat en el dubte “hamletià” de “o VOX o la Constitució”; el PSOE busca “canviar tot per no canviar res” i Podemos s’apunta a la reforma des de dins: intentant modificar en un sentit republicà sense arribar a ser una república.
En realitat hi ha dues línies enfront de la crisi del règim: la de VOX i La Razón de “regenerar” tornant al passat neofranquista; o avançar en una lluita per trencar amb el règim del 78, hereu del franquisme.

Des del punt de vista de la classe obrera i les seves necessitats, la caiguda del règim no ha de venir per un pacte entre les cúpules. Ha de venir de l’acció independent, amb els seus mètodes de lluita de vaga i manifestació, imposant uns processos constituents en les nacions i una assemblea constituent que signifiqui el desmantellament d’aquest règim.

En aquesta direcció, durant la Transició es va aixecar la proposta de la Vaga General Política per acabar amb la dictadura, però el PCE es va encarregar d’enviar-lo al calaix de l’oblit quan va pactar amb el règim. No va tocant recuperar aquesta proposta? Sobretot, com a via que la lluita no es quedi en un recanvi de rei per president, sinó que apunti el camí que és necessari recórrer: el de la transformació socialista de la societat.