AUTOR: CORRENT ROIG
El govern central, després de l’acord firmat entre PSOE i Unidas Podemos, ha començat la tramitació d’uns nous Pressuposts Generals per a 2021. Els pressuposts han sigut descrits com “socials”; fins i tot han arribat a dir que “acabaven amb l’època neoliberal i de retallades”.
Des de la major part de l’esquerra parlamentària, se’ls hi dóna el vistiplau. Des dels sindicats oficialistes també han saludat el projecte. Sumant el suport de PNB i Ciutadans, sembla previsible la seva aprovació, sempre que la UE doni el seu vistiplau.
Aspectes socials cosmètics, el gruix és a benefici dels de sempre.
Més enllà de la fanfàrria a la qual ja ens tenen acostumats, són uns pressupostos “embut”: ample amb els capitalistes i estrets amb la classe treballadora. No serveixen per combatre la pandèmia ni per donar resposta a les necessitats socials, ara multiplicades per la crisi de la Covid-19 i la crisi econòmica.

S’apuja un 0,9% el salari dels funcionaris, el salari mínim i les pensions (un 1,8% les no contributives, que són de misèria); mentrestant, es destinen milers de milions a subsidiar grans companyies multinacionals via ERTO. En un país de baixa pressió fiscal, s’estableixen pujades ridícules a grans fortunes, renunciant al signat en l’acord de coalició (un punt per a les rendes de més de 10 milions d’euros). L’IPREM puja un 5%, però és de per si un índex dissenyat per prendre una referència molt baixa per a ajudes socials. El pressupost per a Igualtat creix, però segueix sent el tercer ministeri que menys fons rep. La Sanitat i l’Educació segueixen infrafinançades en aquesta situació de pandèmia (anant a més una part de la despesa al negoci privat de la concertada). Mentrestant, l’assignació a la Casa Reial augmenta un 6,5% i el deute s’emporta més de 30.000 milions anuals.

Pel que fa al Subsidi a aturats majors de 52 anys es planteja una pujada d’un 5% (es passaria a cobrar dels 430 euros actuals a 451,78 euros). Algú pot creure que es pot viure dignament amb aquesta misèria?

S’anuncien també 600 milions d’euros per al sector de la dependència i 200 milions per impulsar l’educació de 0 a 3 anys. Aquests serveis segueixen en mans privades; per tant, aquests diners seguiran sent gestionats en gran part mitjançant concerts amb empreses.

D’altra banda, els pressupostos tenen un desfàs de despesa de gairebé 100.000 milions d’euros. I això si es compleixen les expectatives governamentals, cosa que fins i tot el Banc d’Espanya posa en dubte. El deute que durant aquests mesos s’està acumulant es pagarà més aviat que tard. La UE ha donat un respir de només dos anys al respecte, però tornarà amb la duresa de sempre a exigir retallades, perquè pagar el deute als bancs és i serà el primer!
Com serien uns pressupostos a favor de la classe treballadora?

En una situació d’emergència sanitària i social, no és suficient anar amb mitges tintes. Necessitem un veritable pla de xoc sociosanitari, que no estigui sotmès a la voluntat i benefici de la gran patronal i de la Monarquia, i que atengui les necessitats populars. Cal multiplicar la despesa en Sanitat, Educació i qüestions socials. Sense això, és impossible frenar de manera efectiva la pandèmia i que “ningú quedi enrere”. Altres despeses han de ser també augmentades dràsticament: per exemple, en el Medi Ambient.

Aquest augment de despesa social es pot compensar eliminant les despeses innecessàries: com la Casa Reial o les subvencions a l’Església. Però sobretot, aquesta despesa social es podria costejar suspenent el pagament del deute fins que no estiguin cobertes totes les necessitats socials i expropiant les grans fortunes i la banca. Aquí estan tots els diners que ens calen.

Cal prohibir els acomiadaments, i declarar nuls retroactivament els que ja es van produir. Ens diuen que, aleshores, moltes multinacionals i grans empreses se n’aniran del país, creant encara més desocupació. Doncs que se’n vagin els patrons! Però les empreses es queden, nacionalitzant-les sota control dels i les treballadors/es.
Les organitzacions de l’esquerra governamental, i els seus suports parlamentaris i sindicals celebren com una conquesta històrica unes mesures que es notaran molt poc o no es notaran en absolut en la vida de la classe treballadora. Conformar-nos amb això vol dir seguir infectant-nos al metro de camí a la feina i seguir patint acomiadaments i pobresa. Des de Corrent Roig treballem per construir una esquerra revolucionària per trencar amb els límits del sistema, per canviar-ho tot.