Reproduïm extractat l’article d’Érika Adreassy, de la secretaria de dones del PSTU del Brasil:

La mort de Maradona, el passat 25 de novembre, va sacsejar no solament als seguidors de futbol, sinó que va repercutir al món sencer, causant commoció dins i fora del món esportiu. Genial al camp, considerat un dels millors futbolistes de tots els temps i extremadament carismàtic, Maradona va ser molt més que un ídol de l’esport.
Polèmic i irreverent, mai va tenir por de posicionar-se políticament. Tampoc es va oblidar del seu origen humil. Al llarg de la seva trajectòria, va defensar causes socials i posicions anti-imperialistes, i va usar el seu prestigi internacional per a donar suport a mobilitzacions i lluites com la causa del poble palestí, la lluita contra l’ALCA o la legalització de l’avortament.

Malgrat les seves confusions polítiques, va declarar que era completament d’esquerres: “de peu, de fé i de cor”. Però molt diferent del Ché Guevara, combatent del socialisme que tenia tatuat en el cos, és el significat del castro-chavisme que ell secundava; defensors de dictadures capitalistes disfressades sota termes socialistes.

Però no sols de glòria i carisma va viure l’ídol. Fora del camp, la seva vida fou marcada també per excessos i situacions lamentables. L’ex-jugador argentí tenia una història de masclisme i violència contra les dones que no pot ser minimitzada. Entre les seves anades i vingudes a clíniques a causa de la seva coneguda addicció a l’alcohol i la cocaïna, Maradona va ocupar espai als mitjans per romanços pertorbadors, disputes legals amb les seves ex-companyes, acusacions d’agressió i fills i filles als qui es va negar a reconèixer.

Masclisme i violència
El 2014, va circular a internet un vídeo de Maradona agredint a la seva llavors parella, Rocío Oliva. A l’enregistrament, l’ex-crack, visiblement borratxo, s’aixeca del sofà i s’enfada en veure a la seva companya utilitzant el seu mòbil. “Continues mirant el meu mòbil?” repeteix Maradona, abans de descarregar dos cops contra Rocío. Malgrat l’escena, l’ex-jugador va insistir a dir que no la va agredir. “Sí, vaig tirar el telèfon, però juro que mai vaig aixecar la mà a una dona”, va dir a l’època. El 2017, una altra baralla de la parella va tornar a fer-se pública, quan treballadors d’un hotel madrileny, on tots dos estaven allotjats, van telefonar a la policia per denúncies d’agressió.

La seva exdona i mare de les seves filles, Claudia Villafañe, també va esmentar la violència psicològica de Maradona durant el matrimoni, quan encara justificava totes les actituds i actes d’infidelitat del crack, i va al·legar que les acusacions recents de desviament de diners i robatori d’objectes, de la qual cosa va ser declarada innocent per la justícia, haurien estat motivats per la gelosia i la persecució de Maradona, que va començar després que veiés les fotos del llavors company de Claudia amb el seu nét a les xarxes socials.

Maradona i Claudia van viure junts durant 13 anys, fins a 1998, quan ella va demanar el divorci i la custòdia de les filles. Anys més tard, el 2015, ell la va acusar de robatori, frau i malversació de fons, perquè el 2003 Claudia va guanyar el dret d’administrar béns del jugador, com a manera de garantir l’herència de les filles. El futbolista també va qüestionar a la justícia la divisió de béns després de la separació.

En un procés civil per danys morals, el 2018, Claudia va dir que feia temps que la seva família assisteix “amb un dolor tremend a un espectacle mediàtic que no podem creure: el de la seva mare exposada a mofa, desqualificació, difamació, humiliació, insult; i ni més ni menys que pel seu propi pare”.

Maradona no va passar per alt que les seves filles es posicionessin en defensa de la seva mare. El 2018 ell les va incloure en un procés per robatori impulsat contra Claudia, acusant-la d’influenciar-les. Més tard, ell també va amenaçar de desheretar-les per haver criticat el seu estat de salut.

Relacions amb menors
Al març de l’any passat, fotos on apareixia abraçat a dues noies nues, aparentment menors d’edat, van aparèixer a internet. El seu advocat, Matías Morla, el va defensar argumentant que es tractava de fotos antigues dels seus viatges a Cuba.

La seva relació amb Natalia Garat, que tindria com a resultat el naixement el 2003 de Santiago Lara (el cas segueix a la justícia, però abans de morir Maradona ja hi havia coincidència en el test d’ADN), tampoc va passar desapercebut. Natalia va morir el 2006 de càncer, als 23 anys, quan Santiago tenia només 3 anys, però segons l’advocat del nen, quan Maradona i ella es van començar a relacionar, ella tenia menys de 18 anys.

Les relacions de l’ex-campió amb dones molt més joves que ell, no eren novetat. Verónica Ojeda, mare del seu fill Diego Fernando, és 20 anys més jove que l’ex-jugador. La seva nòvia Rocío Oliva, 30 anys més jove.

Paternitat irresponsable
La irresponsabilitat reproductiva és una altra part del vergonyós historial masclista de Maradona. El crack deixa cinc fills legalment reconeguts. Dalma, Giannina, Diego Junior, Jana i Diego Fernando; dos dels quals van haver d’afrontar processos judicials perquè ell assumís que era el pare biològic. A més d’això, es tramiten a la justícia altres sis comandes de reconeixement de paternitat a Maradona: els cubans Javielito, Dl., Johanna i Harold, i els argentins Santiago Lara i Magalí Gil, tots amb edats entre els 19 i 24 anys.

El fill gran, Diego Junior, tenia 29 anys quan va ser reconegut. Maradona va arribar a declarar que encara que la justícia ho hagués obligat a complir les seves obligacions de pare, no podria obligar-ho a voler al fill italià, fruit d’una relació extramatrimonial amb Cristina Sinagra. Ell va reiterar que “acceptar no és reconèixer” i que “les úniques filles que tenia eren Dalma i i Giannina”, del seu matrimoni amb Claudia Villafañe.

El mateix va ocórrer amb Jana, la mare del qual és l’argentina Valeria Sabalain. Nascuda el 1996, no va ser reconeguda fins al 2013, novament després d’una llarga disputa en els tribunals. Quant a “Dieguito” Fernando, el fill més jove que ell va reconèixer a Emirats Àrabs Units en el moment del seu naixement, malgrat tenir des del primer minut el cognom del pare, a causa de la relació problemàtica entre Maradona i la seva ex companya Mónica Ojeda, el nen va passar diversos anys sense tenir una relació pròxima amb l’ex-campió del món de 1986.

Digne d’homenatge?
Alguns sectors qüestionen si davant la seva vida, marcada per episodis de masclisme i episodis de violència, per la irresponsabilitat enfront dels fills i filles “il·legítims”, Maradona mereixeria el nostre homenatge com a geni i ídol del futbol, amb el qual s’emocionen milions a tot el món, especialment pobres i treballadors.

La nostra opinió és que, així com no jutgem l’obra pel seu autor, la part pel tot ni el tot per la part, en el cas de Maradona, si bé és digne d’admiració i respecte per la seva genialitat com a atleta, que tanta alegria i encant ens va portar, o pel seu posicionament polític en defensa indiscutida de lluites socials, les seves actituds masclistes i la seva conducta enfront de les dones i els fills i filles no poden ser simplement oblidats, sinó vehementment condemnades.

Fins i tot, per a combatre contundentment el seu costat odiós i reprovable, no necessitem i no hem de desconèixer i deixar de reconèixer el costat que realment emociona a multituds, especialment joves pobres, a tot el planeta.

Ídols com Maradona i tants d’altres tenen una responsabilitat molt major per la seva conducta, perquè elles reverberen a tota la societat, per a bé i per a mal. Quan un artista famós o un astre de l’esport es posiciona públicament sobre determinada qüestió, la seva veu serveix d’amplificador, i el mateix ocorre amb el silenci còmplice que a vegades parla per si sol. Però els seus actes no són menys importants, així com un puny tancat en un podi olímpic té un simbolisme i significat que cap paraula pot descriure, una actitud masclista o un comportament racista i/o homòfob tenen la mateixa rellevància.

El masclisme contra les seves companyes o la irresponsabilitat enfront dels fills i filles per part d’un home públic com Diego Maradona no són només “errors i pràctiques d’un ésser humà”, sinó que tenen conseqüències que extrapolen la seva voluntat. Minimitzar aquests comportaments o justificar-los sota l’al·legació que no han estat tan importants amb relació al que ell va representar per al poble, és naturalitzar l’opressió i la violència contra les dones contra la qual tant lluitem.

Fer fills i filles i només reconèixer-los després d’anys de batalles judicials i d’escàndols mediàtics no poden ser considerats simples detalls. Quan recentment, la bona relació del jugador amb els seus fills Diego Junior i Jana es va establir i va passar a ser celebrada, la gent es van oblidar dels anys en què ell els mantenia a l’ombra, mentre passejava pertot arreu amb Dalma i Giannina, les seves filles “legítimes”, en una reproducció del masclisme naturalitzat que classifica als fills i filles d’acord amb la posició de la dona respecte a l’home, “esposa” o “amant”. Tampoc se’n recorden de la lluita de les seves mares, que van haver de cuidar completament dels seus fills/filles mentre ell gaudia la vida.

 
Qüestionar a Maradona per les seves actituds masclistes, per tant, no és negar els seus altres mèrits, sinó apuntar les seves contradiccions i alertar als que el tenen com a ídol que les seves conductes enfront de les seves dones i fills/filles no ha de servir d’exemple per a ningú, sobretot, per als homes de la classe treballadora.