Jordi Jaume Sanz (Jorge Jaime Sanz) és llicenciat en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a obrer en dues panificadores, en una fàbrica proveïdora de seients de la Nissan, com a xofer, de reposador de màquines vending i en la neteja viària en BCNeta, així com en múltiples treballs precaris. Més tard va aconseguir ser professor d’Institut en la Formació Professional, en l’ESO i en batxillerat. És afiliat de Co.bas i activista per la qüestió d’habitatge.
Per què em vaig afiliar a Corrent Roig?
El principal motiu és que es tracta d’una organització que, pel que he conegut d’ella, sempre ha estat fidel a la classe treballadora, amb un funcionament organitzatiu plenament democràtic i, el més important de tots, que forma part d’una organització internacional (la LIT-CI) que sempre ha estat fidel als pobles que s’han aixecat contra la tirania dels seus respectius països i que intenta crear un partit mundial dels/les treballadors/es per a enfrontar els reptes que ens planteja la decadència del sistema capitalista global.
El capitalisme genera uns problemes globals que repercuteixen a nivell local i que tan sols poden ser resolts amb una organització internacional dels/les treballadors/es.
Agafem l’exemple d’una fàbrica d’una transnacional que produeix en l’Estat espanyol. S’entendrà ràpidament que, si els patrons d’aquesta fàbrica amenacen amb deslocalitzar la producció a un altre país, els obrers es veuran forçats a rebaixar les seves condicions laborals per a mantenir els seus llocs de treball.
Les conclusions són clares: el capitalisme posa en connexió la força laboral dels diferents països del món i força la competència entre els/les treballadors/es d’aquests països. Per a sortir indemnes d’aquesta situació només hi ha una solució: la unió dels treballadors dels diferents països per trencar la competència entre ells. Per a portar-ho a terme cal que s’organitzin en una organització internacional dels/les treballadors/es. Si això està clar a nivell sindical, també hauria de ser-ho a nivell polític.
Però, per què és necessària, a més dels moviments socials o sindicats, una organització política?
Tenim molts exemples per a respondre aquesta pregunta però escolliré dos d’actuals i pròxims per a intentar aclarir la qüestió.
El moviment pels drets civils dels afroamericans ha sortit novament al carrer amb la campanya black lifes matter (la vida de la gent negra importa). No obstant, a les notícies de les grans companyies de comunicació no ha transcendit més que aquesta reivindicació antiracista. El problema de la segregació racial als Estats Units s’arrossega des de fa molt més temps i sempre acaba amb focs de violència que acaben apagant-se. Si el problema de la segregació racial és permanent és per un motiu estructural més profund.
Des dels temps colonials, els afroamericans han estat la força laboral esclava dels blancs rics. Aquest és el rerefons real de la segregació racial. Una opressió no tan sols del color de pell sinó també, de forma molt més profunda, de classe. Podem testificar que el percentatge de negres que hi ha en el corredor de la mort és molt més elevat que el tant per cent d’afroamericans als EUA, al mateix temps que també és cert que negres adinerats s’han deslliurat fàcilment de la presó: tothom a l’Estat espanyol sap que no és el mateix un advocat d’ofici, que potser ni es presenta en el judici, que un advocat pagat amb un taló milionari. Podem suposar que la majoria de persones que estan en el corredor de la mort, ho estan no sols per ser negres, llatins, etc. sinó també, i majoritàriament, per ser pobres. Això indica la dimensió estructural i no sols racial de la qüestió d’aquesta segregació.
Òbviament, per a fer front a la seva dimensió estructural, el moviment black lifes matter necessita unes reivindicacions concretes que vagin molt més allà de la simple lluita pels drets civils. Necessita organitzar aquestes reivindicacions al voltant d’un programa i dotar-les d’una estratègia. Per tant, per a solucionar la qüestió de la segregació i la qüestió estructural de classes existent, es vulgui o no, es necessita una organització política.
El segon exemple, actual i més pròxim és el problema amb el moviment sobiranista a Catalunya pel dret a l’autodeterminació. En aquesta ocasió el poble tenia una reivindicació àmpliament acceptada (el 80% de la població, segons algunes enquestes, estava i està d’acord que els/les catalans/es podien decidir lliurement el seu futur com a poble en una votació) amb un objectiu que semblava tenir una estratègia precisa. No obstant això, la direcció política del moviment per l’autodeterminació estava encapçalada per partits burgesos.
Molta gent que es manifestava pensava que portant a terme moltes manifestacions massives era suficient per arrossegar aquests partits polítics a fer alguna cosa que no entrava abans en el seu programa (o almenys en el seu programa immediat, d’anys enrere, d’una forma tan clara). Però la realitat, com sempre, s’ha imposat. Aquesta estratègia va resultar estèril perquè per a aconseguir executar un referèndum d’autodeterminació acceptat per tota la població, malgrat la repressió de l’Estat, es necessita el suport actiu dels/les treballadors/es (i la simpatia dels/les treballadors/es de tot l’Estat espanyol) als quals no pots convèncer amb retallades a la sanitat i educació i privatitzacions, sinó omplint de contingut social la república a la qual s’aspira. Això passa per demostrar, ara mateix i de manera inequívoca, amb polítiques socials, la determinació per crear aquesta república social.
La qüestió de l’organització política del poble, i en particular de la classe treballadora, va lligada per tant a una altra qüestió: la necessitat d’una organització política independent als partits burgesos i a les seves institucions.
No podem esperar que des de les institucions burgeses i mitjançant la democràcia burgesa es solucionin els nostres problemes. Això s’aplica tant per a l’exemple del moviment per a l’autodeterminació de Catalunya com per al moviment black lifes matter.
Si Corrent Roig vol entrar en el parlament burgès no és per un altre motiu que per encoratjar les mobilitzacions a través d’una organització independent dels/les treballadors/e i per forçar, a través dels mètodes que li són propis (manifestacions, vagues, vagues generals polítiques, etc.), canvis legislatius reals i no cosmètics (fins i tot el canvi de règim) que afavoreixin a la classe treballadora.
Sense mobilització i organització independent dels/les treballadors/es no hi haurà solució als seus problemes. La representació parlamentària dels/les treballadors/es s’ha de supeditar a aquesta mobilització i organització, no a l’inrevés. Supeditar la mobilització i l’organització dels/les treballadors/es a un projecte electoral (propi dels partits “d’esquerra” que actualment satisfan el parlament) va en sentit invers del que nosaltres volem.
Les nostres reivindicacions profundes com a classe només les podrem fer complir quan siguem capaces de parar el país. Per a això necessitem d’una organització sindical i política de masses independent.
Si fins aquí hem resolt el per què la classe treballadora necessita d’una organització política per a portar fins al final les seves reivindicacions pròpies, queda per aclarir l’aspecte més fonamental:
Per què aquesta organització ha de ser internacional?
La resposta a aquesta pregunta, a la meva manera de veure, passa per analitzar les característiques del capitalisme, especialment en l’actualitat, d’entre les quals destaca el seu caràcter internacional, és a dir, la producció i el comerç a nivell mundial per generar els grans capitals que dominen la seva economia. Aquesta característica implica que l’estratègia dels/les treballadors/es per a acabar amb aquesta dominació ha de ser també internacional. Sense una organització internacional dels/les treballadors/es, tal i com hem vist en el cas de les deslocalitzacions, aquests/es no podran fer front als seus problemes.
L’exemple més clar el tenim en la qüestió de la fiscalitat. Tothom en l’actualitat vol xuclar del pot de l’Estat. La burgesia sempre resol els problemes que genera l’economia de mercat, l’economia capitalista, recorrent als recursos econòmics de l’Estat. Però, d’on surten aquests recursos econòmics sinó majoritàriament dels impostos dels/les treballadors/es? Quan es diu que l’Estat paga alguna cosa (des del deute fins l’habitatge, incloent la renda bàsica, etc.) en realitat s’està dient, encara que no es vulgui admetre, que els/les treballadors/es, de forma majoritària, paguen aquestes coses, i no tan sols a través de la seva fiscalitat…
Per tant, quan diem que l’Estat, amb els seus fons, ha de “solucionar” algun problema generat pel capitalisme, sempre hem de demanar que aquests fons surtin dels impostos a les grans fortunes, dels rics. Sinó, el que estem fent és repartint la pobresa doncs, grosso modo, estem repartint els nostres salaris. Es calcula que actualment més del 70% dels impostos via IRPF a l’Estat espanyol provenen de les rendes salarials. Cal afegir tots els mètodes mitjançant l’Estat aconsegueix recursos de les rendes salarials, retallant el salari indirecte i diferit amb les seves polítiques neoliberals.
Demanar que els fons públics surtin dels rics és en el que consisteix la fiscalitat progressiva. Però aquesta solució implica una contradicció per als mateixos capitalistes: l’acumulació del capital consisteix essencialment en l’explotació del treball assalariat, de la riquesa produïda pels/les treballadors/es no retornada en forma de salari (sobre aquestes fitxes de casino, que són les seves plusvàlues extretes de l’explotació de la força de treball dels/les treballadors/es, es deriva tota la resta). Per tant, seria un contrasentit per als capitalistes retornar-nos aquesta riquesa sense la qual no és pot portar a terme aquesta acumulació.
Aquesta és l’explicació de fons, en poques paraules, del per què la socialdemocràcia sempre claudica davant la dreta en no pujar suficient, o directament en no pujar, els impostos als rics. Aquest fet exposa, en termes econòmics, la seva traïció davant dels/les treballadors/es, encara que aquesta conclusió, a nivell global, s’aplica concretament a la progressivitat fiscal de cada país.
Aconseguir una fiscalitat progressiva pot suposar, a hores d’ara, enfrontar-se a la lògica del capital internacional amb la qual la socialdemocràcia actual no vol trencar: si pugen els impostos a les grans fortunes de manera significativa i no de manera cosmètica, els capitals -ens dirà la dreta- fugiran del país, i hi haurà menys inversió i el PIB decreixerà, amb la qual cosa es perdran milions de llocs de treball. La socialdemocràcia sempre sucumbeix davant aquest argument perquè no vol arribar a la conclusió inevitable per a resoldre aquesta contradicció a nivell de país, aplicant la solució perquè aquest capital no es “descapitalitzi”: l’expropiació dels grans mitjans de producció a les mans dels/les treballadors/es.
En aquest sentit, i a l’igual que passa amb l’exemple de les deslocalitzacions, la burgesia, per a enfrontar-se a la qüestió de la progressivitat fiscal, sempre fa xantatge amb el dúmping laboral i salarial. Així, manté el domini de la seva riquesa i l’empobriment dels/les treballadors/es, beneficiant-se i apostant per resoldre, de manera falsa, aquestes conseqüències a través de l’Estat burgès on troba la complicitat de la socialdemocràcia.
I aquí trobem una de les possibles respostes a per què necessitem una organització política internacional i independent: només la unitat internacional dels/les treballadors/es pot trencar amb aquest xantatge. Només una estratègia de l’organització política dels/les treballadors/es, no tan sols nacional, sinó també internacional, pot acabar amb aquest xantatge, no tan sols a nivell sindical, sinó també a nivell polític.
Imaginem què passaria, per exemple, si una organització política internacional dels/les treballadors/es independent de la burgesia i les seves institucions es fes amb el control de Panamà i Egipte i controles els canals de Panamà i el canal de Suez, és a dir, tot el transport del petroli i de moltes altres mercaderies per mar. No podríem fer front als embats de la burgesia internacional fent-los xantatge nosaltres a ells de fer pujar els costos del petroli, etc. si intentessin fer-nos xantatge amb el seu punyeter dúmping?
Necessitem mantenir al capitalisme sota pena de mort per a combatre’l i avançar en la seva completa descomposició, igual que la soga manté al penjat!
És clar que, de la mateixa manera que en les vagues estratègiques, tancar una empresa de 200 treballadors/es que proveeix a empreses matrius d’assemblatge de components amb un sistema de producció toyotista del just-in-estafi, pot impedir la producció d’aquesta empresa matriu de milers de treballadors/es, el control per part dels/les treballadors/es de països clau per a la producció i el comerç mundial pot posar en escac al capitalisme, és improbable que qualsevol revolució en qualsevol país del món es pugui endinsar amb èxit en el camí per a crear una societat veritablement socialista.
Per a això, es necessita una àmplia organització política internacional dels/les treballadors/es, democràtica, independent, amb un programa clar i una estratègia mundial precisa.
Barcelona, a 8 de Novembre de 2020.
