AUTOR: EUSEBIO LÓPEZ

 

«Aquí no passa res», es titulava una obra de teatre de Dario Fo.
Un general retirat que va encapçalar una carta al rei de 73 comandaments a la reserva contra el govern que consideren «social comunista» (quins «social comunistes bolivarians» que donen asil a un opositor d’extrema dreta veneçolà!), planteja que per a resoldre els problemes de l’Estat espanyol, «s’ha de repetir la història» i afusellar a 26 milions de «fills de puta».
El rei, com a cap de tots els exèrcits encara no s’ha pronunciat, el govern està per altres coses, donat que no ha adoptat cap mesura contra aquests militars retirats, i l’oposició d’extrema dreta o en silenci (PP i Cs), o, reivindicant la carta i els seus autors (Vox).

Molts poden pensar que és un exabrupte d’uns militars jubilats que no tenen una altra cosa a fer; en comptes de veure obres de la construcció, com tots els jubilats, i com la pandèmia ens té a casa, es dediquen a escriure cartes al rei i a llençar amenaces contra la meitat de la població espanyola.

Doncs no. Aquests generals i oficials no fa gaire temps, tenien sota el seu comandament unitats militars, i el que és obvi és que aquest colpisme incipient no va sorgir després de la seva jubilació… ho eren ja quan comandaven sobre aquestes unitats. Pot ser que estiguin parlant en nom d’altres, encara en actiu, que pensen el mateix, però no ho diuen, com ells no ho van dir en els anys que van estar en actiu? La sospita és més que òbvia.

Perquè hi ha una altra pregunta, més gran encara: com és possible que en un exèrcit d’un règim democràtic desenes d’alts comandaments no només enyorin el passat, sinó que desitgin repetir-lo? Pot ser que les bases democràtiques d’aquest règim en realitat són molt dèbils, i estan sota vigilància dels nostàlgics del passat?

«La guerra és la política per altres mitjans», i l’exèrcit és la institució de l’Estat dissenyada per a fer la guerra; per tant, el que diguin els militars és una indicació de quines són les seves inclinacions polítiques.

No adularem cap règim occidental, doncs tots ells són burgesos i imperialistes; però s’hauria de veure la reacció d’alguns exèrcits d’altres estats europeus. Seria interessant veure què passaria a Alemanya o Itàlia si 73 militars enviessin una carta al President Federal en el to de la que es va dirigir al rei, i que en un xat d’alts comandaments es digués que «cal repetir la història» nazi/feixista, afusellant a la meitat de la població. Seria inaudit.

Mentrestant, aquí la població segueix com si l’amenaça de gent armada no anés amb ella. Perquè cal assenyalar que en un moment del xat es parla de fer servir la violència «legal o il·legal» contra l’independentisme català. ¿Us en recordeu dels GAL?

La tragèdia de l’Estat espanyol és que la conquesta de la democràcia va ser a mitges, com tot per aquí; es va basar en un pacte entre les forces de la classe obrera i els pobles amb l’aparell d’Estat franquista, on aquest aparell va conservar tot allò que envolta la guerra civil i es va convertir, en els fets, en l’administrador d’aquesta democràcia. El rebuig profund de les forces polítiques de la dreta a aixecar els 120.000 cadàvers que encara escampen per tot el territori estatal és el símbol de la seva «victòria».

Les llibertats foren conquerides amb «la sang, suor i llàgrimes» de cents de milers de persones antifranquistes, assassinades, passejades, detingudes, torturades i empresonades, però el pacte, la gran canallada d’aquest pacte, fou que es va cimentar no només en oblit i perdó dels jerarques franquistes (Llei d’Amnistia / punt final), sinó, sobretot, l’endolciment de la segona gran dictadura feixista (segons l’ONU), després de l’Alemanya Nazi. La Itàlia de Mussolini no es va acostar ni de lluny a la brutalitat del franquisme.

Aquest endolciment de la dictadura i mentida de com es varen conquerir aquestes llibertats -presentades com una «concessió» del règim franquista i el rei «emèrit»- davant la població, especialment la més jove, és la que permet que avui uns militars s’atreveixin a parlar d’un veritable genocidi, d’afusellar 26 milions, de «tornar al passat», i la població no surti massivament al carrer per exigir, d’entrada, la immediata depuració de tots aquests càrrecs, traient-los tots els seus privilegis i pensions.

La defensa de les llibertats democràtiques és un assumpte massa seriós com per a deixar-lo en mans, no ja dels que els odien, sinó dels que des del govern no adopten les mesures per a protegir-les d’uns militars; que si per ells fos, resoldrien la crisi afusellant a 26 milions. No es pot fer com l’estruç, amagar el cap davant d’un atac a les llibertats com el que suposaria «una tornada al passat».