Celebrem aquest 8M enmig de la pitjor pandèmia del segle. Una pandèmia que ha revelat la desgràcia d’aquest sistema capitalista que es recolza en l’explotació, però també en la violència, la desigualtat i en diferents formes d’opressió. La Covid ha agreujat els problemes que les dones veníem sofrint des de l’última crisi, de la qual mai hem sortit.
A l’Estat espanyol la crisi sanitària, econòmica i social provocada per la gestió de la pandèmia per part dels governs, colpeja amb força la classe treballadora i, especialment, les dones.
La pandèmia ha aguditzat l’atur femení i la bretxa salarial. Els ERTEs han afectat durament l’hostaleria, el comerç i el turisme, on abunda l’ocupació femenina. De cada quatre noves parades, tres som dones i, amb tot, seguim firmant el 90% dels contractes a temps parcial.
Pitjor encara si ets jove. L’atur juvenil, al capdavant d’Europa, s’ha disparat fins al 40,1%, gairebé 10 punts més que fa un any.
La bretxa de gènere en pensions, resultat de la nostra discriminació laboral, arriba al 35%. Més de la meitat rebem pensions que no superen els 750 euros. Aquest govern és responsable de mantenir la discriminació de gairebé cinc milions de jubilades: la reforma d’Escrivá, al dictat de la UE, és un nou atac a les nostres pensions públiques, empitjorant les nostres.
Els decrets per a aconseguir la igualtat retributiva i regular els plans d’igualtat són insuficients. Per a posar fi a la precarietat i discriminació laboral que sofrim avui, cal lluitar per la derogació de les reformes laborals i de les pensions i contra els nous atacs que ja s’anuncien.
La pandèmia ens va tornar més pobres
A Madrid, un de cada tres llars es va empobrir en 2020. Un empobriment que es repeteix en altres llocs i en el qual les dones ens emportem la pitjor part. Les migrants en situació irregular, han vist empitjorar la seva situació catastròficament. Empleades de llar en condicions de semi-esclavitud, a l’economia submergida o obligades a prostituir-se, es contagien mentre són excloses dels sistemes de salut i de les miserables ajudes socials. Aquest govern es nega a dur a terme el tancament dels CIES, a derogar la Llei d’estrangeria i a aplicar una regularització immediata que portem mesos reclamant. L’Ingrés Mínim Vital amb els seus tediosos i complicats tràmits burocràtics, deixa fora a moltes dones i no serveix per a acabar amb les cues de la fam. Exigim un subsidi de desocupació indefinida digna per als qui manquin d’ingressos o tinguin ingressos per sota del SMI.
I s’ha aguditzat la nostra opressió
El tancament parcial o total de serveis públics o aules, necessari per a enfrontar la pandèmia, suposa una sobrecàrrega de tasques domèstiques i de cures de les quals els governs es desentenen. Som nosaltres les qui ens veiem obligades a agafar una reducció de jornada o excedència per cures. No n’hi ha prou amb el repartiment d’aquestes tasques entre homes i dones. El teletreball a la mesura de les empreses: NO és conciliació, sinó més precarietat!
Cal un augment dràstic de la despesa social per garantir serveis de qualitat en l’atenció a persones majors, menors o dependents. És l’única manera d’acabar amb l’esclavitud del treball gratuït de cures a la llar.
Posar en el centre les cures, què significa per a aquest govern?
Les dones som el 76% del personal sanitari i la immensa majoria en residències, neteja d’hospitals, empleades de llar, o treballadores del Servei d’Ajuda a domicili. Són aquests treballs els que més incidència de contagis presenten, segons l’últim estudi de seroprevalència. El govern ha reconegut la Covid com a malaltia professional, però només per al personal sanitari.
Aquest govern diu que “cal posar en el centre les cures i abordar amb perspectiva de gènere” les polítiques que es posaran en marxa amb els fons europeus de reconstrucció. Per a nosaltres, això significa posar fi a la precarietat de sanitàries que encadenen contractes durant anys i garantir equipaments de protecció suficients contra el virus per a totes les treballadores de serveis soci-sanitaris i vacunes, ja!
Significa posar fi a la discriminació laboral de les prop de 600.000 empleades de llar, de les quals menys de 400.000 estan donades d’alta en la Seguretat Social. Que el govern comenci ratificant el conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) com es va comprometre fa mesos!
S’han de passar a mans públiques la Sanitat, les residències privades i el Servei d’ajuda a domicili, tal i com les treballadores porten anys exigint, així com tots els serveis públics ara externalitzats. Aquesta és la manera de dignificar aquests treballs per a que deixin de ser un negoci. Però no és això el que estan fent ni al que dedicaran els milers de milions del fons de reconstrucció europeu, que aniran a parar a les mans de les grans multinacionals de l’Ibex 35.
La violència masclista segueix sense ser prioritat
El confinament domiciliari de la primera ona va deixar a les qui sofreixen violència masclista atrapades amb el seu agressor, en quarantenes sense mesures socials i amb un empitjorament continu de les condicions materials, dificultant així la seva sortida de la violència masclista i el seu enfrontament davant de qualsevol agressió.
Moltes mesures com les necessàries per a atendre víctimes de violència sexual, ni tan sols existeixen en algunes CCAA.
Necessitem més allotjaments segurs contra la Covid i la violència masclista. Continuem exigint la depuració de jutges i jutgesses masclistes i franquistes i una educació sexual i en valors d’igualtat com a assignatura curricular, que la Llei Celaá no garanteix. Acabar amb la prostitució, no és tancar bordells. Implica enfrontar-se amb el milionari negoci dels proxenetes i del sexe i oferir protecció, ingressos, formació i sortida laboral digna, a les qui l’exerceixen.
Les lleis aprovades o que estan previstes, com La llei de llibertat sexual perquè «només SÍ sigui SÍ», no són un regal d’aquest govern, són fruit de la lluita i mobilització d’aquests anys. Enmig d’una crisi descomunal, els nostres drets continuen sent utilitzats com a arma llancívola amb finalitats electoralistes, com la polèmica Llei Trans, en la qual no es posen d’acord. Mentrestant, la taxa de desocupació de les dones trans és del 85% i les agressions no paren de créixer. Exigim mesures sanitàries, econòmiques i socials, reals i efectives per a combatre la pandèmia, la violència masclista, la LGTBIfobia i la desigualtat!
Com continuar la lluita?
Per a arrencar als governs les mesures que necessitem fa falta organitzar-se des de baix així com un pla de lluita sostingut en el temps en el qual les dones puguem sumar-nos com a part de la classe treballadora. Això implica combatre de manera quotidiana el masclisme en les organitzacions obreres, estudiantils i populars.
Corrent Roig secundem les mobilitzacions aquest 8M, prenent les mesures de precaució necessàries, i donem la batalla perquè aquest sigui un dia de lluita de tota la classe, amb les treballadores al capdavant.
No ens oblidem en aquest dia que la dreta i ultradreta continua criminalitzant la lluita feminista, intentant acabar amb les poques conquestes que aconseguim en aquests anys. No tenen CAP legitimitat per a criticar la gestió de la pandèmia de la qual són còmplices on governen. Són directament responsables de la privatització de la Sanitat pública i l’atenció social, que és una de les causes de la caòtica situació soci-sanitària que estem vivint. Cridem a repudiar i desemmascarar en els nostres barris i centres de treball o estudi el seu discurs racista i masclista, populista i demagog!
Aquesta és la tasca amb la qual les i els militants de CR estem compromeses/os. La lluita de les dones, és part de la lluita de classes que recorre tots els continents, per a derrotar els governs servils als amos del món, fins a acabar amb el capitalisme. Si no et resignes al masclisme i la seva violència, ni al futur miserable al qual aquest sistema vol condemnar-nos, vine a construir una organització amb un programa revolucionari i socialista, que aixeca amb orgull les banderes pels drets de les dones!
Visca el 8M! Visca la lluita de la dona treballadora!
