En el context de crisi capitalista que vivim, el xoc entre les classes desposseïdes i els explotadors, el xoc entre els oprimits i els opressors, esdevé cada cop més cru i evident. Així, esdeveniments que fa una dècada consideràvem llunyans, es van succeint un rere l’altre, deixant entreveure la veritable naturalesa d’un règim que, sota la suposada bandera de la democràcia, esdevé un jou per a tots i totes aquelles que pretenem dibuixar un futur digne en què puguem viure les nostres vides.La irrupció de Vox al Parlament de Catalunya amb 11 diputades, les manifestacions a favor de la división azul, la repressió als carrers, la criminalització de la lluita, el racisme institucional i la persecució judicial són només uns pocs exemples d’aquesta recrudescència. La manca d’una direcció i orientacions clares sobre com enfrontar aquesta qüestió en el dia a dia ens obliga a tornar posar sobre la taula la pregunta: és el mateix el feixisme què la ultradreta? Com els combatem?Recuperem aquests dos articles que considerem què mantenen tota la vigència en relació a aquests temes de rabiosa actualitat, i que suposen, sens dubte, un perill per a la construcció de la mobilització, la lluita als carrers i l’organització d’aquelles i aquells que patim la misèria que el règim ens vol imposar.
1. Com combatre l’ultradreta?
L’irrupció del partit d’ultradreta VOX amb 12 escons al Parlament d’Andalusia, revifa encara més el debat de com enfrontar el fenomen de l’ultradreta.
Ultradreta institucional i feixisme, són el mateix?
Sovint es caracteritza als partits i moviments d’ultradreta com “feixistes”. No compartim aquesta generalització, i creiem important remarcar-ho, ja que depenent de qui tinguem davant es deriva una política o altra. Per això, és necessari que caracteritzem ambdós moviments:
El sorgiment i enfortiment dels moviments d’ultradreta europea – com és Salvini a Itàlia, Le Pen a França, … – són fruit d’una fort crisi interburgesa. Sorgeixen amb un discurs els eixos del qual són l’homofòbia, el masclisme, la xenofòbia i un fort nacionalisme. Apel·len a una sortida de la crisi política mitjançant una deriva més autoritària i repressiva del règim democràtic burgès, però sense sortir-se encara del parlamentarisme, d’aquí que els anomenem “ultradreta institucional”.
A l’Estat espanyol es tradueix en Abascal (Vox) demanant a crits que intervingui més el rei, “més 155”, que es deroguin les lleis de violència de gènere, … i de rebot la radicalització dels discursos de Casado (PP) i Rivera (C’s) per a no perdre terreny.
El feixisme és un moviment al què recorre la burgesia com a últim recurs quan veu perillar seriosament els seus privilegis. Davant del feixisme, no només ens juguem la nostra activitat política, sinó la nostra integritat física. Aquest moviment es caracteritza, sobretot, per l’ús de mètodes de “guerra civil” contra activistes, organitzacions i partits obrers. La seva finalitat última és derrotar i esclafar el moviment obrer, a sang i foc.
Tot i que el feixisme creix a l’ombra de l’”ultradreta institucional” (com succeeix a les manifestacions de SCC, JUSAPOL…) la burgesia encara no els necessita, doncs encara no sent l’amenaça d’un moviment obrer revolucionari en alça.
Ser curosos en la caracterització no significa subestimar els moviments feixistes que avui apareixen, ni a l’”ultradreta institucional”. Al contrari, analitzar-los amb rigor és una necessitat per a traçar una estratègia efectiva per a combatre’ls.
A l’ultradreta se la combat des del carrer
Davant l’entrada de Vox al Parlament Andalús, Pablo Iglesias no ha trigat ni 5 minuts a apel·lar al PSOE per a conformar un “front antifeixista”, que sigui “dic de contenció”, apuntalant de pas el pacte en el govern estatal. Aquesta política va en contra del que cal per a combatre l’ultradreta.
L’ultradreta se n’aprofita de l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida dels sectors més empobrits per ventar el seu enfrontament amb els immigrants. Per a presentar-se com a alternativa a l’”esquerra”, als qui acusen de no solucionar els problemes (aprofitant les traïcions reals de l’esquerra reformista).
Els líders de l’esquerra institucional demanen donar suport a un Govern sotmès a la UE i l’Euro que no qüestiona el pagament del deute, que avala els Pactes de Toledo condemnant als pensionistes a la misèria, que no qüestiona la Monarquia i nega el dret a decidir a Catalunya, i que, ni tan sols, es planteja derogar la Reforma Laboral de Rajoy (per no parlar de la de Zapatero).
S’apel·la al mateix partit que va reformar l’art. 135 de la Constitució que sacralitzava el pagament del deute per sobre de les necessitats de la ciutadania com garantir sanitat i educació públiques i de qualitat. Un partit que està esquitxat per incomptables casos de corrupció com el dels EROs d’Andalusia i que, precisament allà, en quasi 40 anys de govern no va impulsar cap mena de reforma agrària en el camp andalús.
Lligar-se a aquest govern, renunciant a la lluita, per apostar-ho tot al joc parlamentari, és ser part dels “gestors de la misèria”, porta a la desmobilització i al desànim de la nostra gent. I és, precisament d’aquesta forma, en la que la ultradreta avança, facilitant-los el discurs. Així s’obre la porta a que la demagògia populista d’extrema dreta pugui calar en la població treballadora.
L’alternativa només pot construir-se des del carrer, cridant a la organització del jovent i els treballadors, a la mobilització en els centres de treball, a les aules o als barris. Sense cap confiança en aquest govern. Aquesta és l’única vacuna possible davant del creixement de l’ultradreta.
2. Com combatre el feixisme?
Recuperem un article publicat amb motiu de l’assassinat de Carlos Palomino a mans d’un militar feixista, on intentàvem respondre a la pregunta: com combatre el feixisme?
L’assassinat a Madrid de Carlos Javier Palomino va desencadenar una tant justa com clamorosa resposta. Al llarg d’una setmana, entre l’11 (data de l’assassinat) i el 17 de novembre (concentració a Puerta del Sol) s’han succeït centenars de reunions, concentracions, manifestacions… una espiral que ha posat a prova les diferents polítiques i alternatives davant del feixisme.
La xenofòbia i el racisme, les banderes del feixisme
S’ha tornat comú a l’esquerra titllar qualsevol política de dretes o repressiva com a feixista i estendre aquesta denominació a tot govern o partit que n’hi doni suport. L’ús d’aquest terme per a definir qualsevol cosa no ajuda a identificar realment el feixisme ni tampoc ajuda a combatre’l posar al mateix sac a tota l’”extrema dreta”, sense analitzar les distincions al seu sí.
Una part dels grups feixistes, els que enarboren banderes d’Espanya amb el “pollastre”, van al “Valle de los Caídos” i fan de la parafernàlia franquista el leit motiv de les seves aparicions, representen la decadència i la marginalitat, reflectides en el decrèpit Blas Piñar o el dement Inestrillas. Pel contrari, avui el veritable perill del feixisme prové de grups com Democracia Nacional o el MSR, que no exhibeixen simbologia franquista i inclús s’autodenominen democràtics. Aquests grups busquen acumular forces aixecant consignes amb les que guanyar-se la simpatia dels treballadors més castigats i els sectors més pobres. Els seus lemes giren al voltant del nacionalisme espanyol, a la “invasió dels immigrants” i a “els espanyols primer”.
Amb aquestes banderes van als barris i pobles obrers i utilitzen la democràcia burgesa (amb manifestacions, llistes electorals…) per a divulgar les seves propostes, organitzar-se i guanyar base social. Les passades municipals van ser tot un avís, amb diverses candidatures que van obtenir resultats res menyspreables i regidories en alguns llocs de Catalunya i Madrid.
Contra l’apoliticisme de molts “antifeixistes”, el veritable combat contra el feixisme es dona en el terreny de l’acció política, lluitant per impedir que els feixistes facin peu als barris obrers. La resposta a les agressions que se salden amb la vida d’immigrants com Lucrecia o xavals com Carlos, forma part de la batalla per fer dels barris i pobles obrers bastions contra el feixisme.
La il·legalització és una bandera de l’esquerra?
Amb honroses excepcions, com Corrent Roig, la il·legalització i les prohibicions s’han convertit en la gran bandera del moviment antifeixista. Però una cosa, absolutament necessària, és denunciar la hipocresia de l’Estat, que fa una Llei de Partits que deixa fora a organitzacions que compten amb el suport democràtic de milers de ciutadans, mentre empara la impunitat de les bandes feixistes… I una altra, ben distinta, és assumir com a pròpia la fórmula de la il·legalització, tan volguda pel govern i el règim. A qui estranya que Zaplana s’unís a l’exigència d’il·legalització de Democracia Nacional i reclamés al fiscal general de l’Estat que “impedís la marxa de Falange per celebrar el 20-N”? Però el que és “normal” en Zaplana o el govern de Zapatero hauria de ser inadmissible en boca de l’esquerra i dels antifeixistes. En un país on una reaccionària Llei de Partits il·legalitza opcions polítiques, es prepara la il·legalització d’ANV i les manifestacions es prohibeixen per l’arbitrarietat de jutges franquistes, només ens faltava escoltar a l’esquerra anticapitalista clamar a l’Estat per a que il·legalitzi partits.
Només un veritable insensat pot oblidar que en la mesura en que s’aprofundeixi la crisi social i avanci la resposta obrera i juvenil, tota la maquinària repressiva en mans de l’Estat es tornarà inevitablement contra la classe obrera, començant per la avantguarda juvenil. És bo recordar com, en nom de la pau i la llibertat, ens van vendre una Llei antiterrorista que no ha servit ni per a donar un toc a les bandes feixistes, però s’ha convertit en un fuet contra piquets obrers a les vagues i contra dirigents sindicals com Cándido i Morala, així com en un assot contra els lluitadors vascos.
Els grups feixistes no necessiten de la legalitat per a fer de pinxos, ja que el seu “mitjà natural” són les clavegueres de l’Estat. La il·legalització de Democracia Nacional només serviria per a regalar-li una bandera democràtica i, encara pitjor, donaria arguments als que, en nom de “la lluita contra els extrems i contra la violència”, es plantegen il·legalitzar a ANV i a qui vingui darrere. Zaplana no només va reclamar la il·legalització de Democracia Nacional sinó la de les organitzacions antifeixistes.
Contramanifestacions o com a Vallecas?
Per a l’anomenat moviment antifeixista, la gran arma de lluita contra el feixisme són les contramanifestacions destinades a rebentar les convocatòries feixistes. Amb aquesta lògica es van convocar les accions de l’11 de novembre (en la que va morir Carlos) i la del 17 a la Puerta del Sol. Ens alegrem enormement que el resultat de la segona fos tan diferent del de la primera, però allò no ha d’amagar que la lògica política d’ambdues era la mateixa. Aquestes convocatòries són l’aposta més o menys conscient i conseqüent, per l’enfrontament directe amb els feixistes d’una minoria radical, antifeixista, conscienciada, etc. que, davant de l’endarreriment de la classe obrera i el conjunt de la joventut, s’auto-erigeix en salvadora.
Però la manifestació més nombrosa, la més repleta de joves, de treballadors i immigrants fou la de Vallecas, convocada amb un criteri polític oposat al de les contramanifestacions. La manifestació sorgeix d’una Associació de Veïns (Alto del Arenal) que busca el suport de la resta d’associacions, grups socials i partits del barri. En base a això vam recórrer, entre uns i altres, empreses, cotxeres d’autobusos, obres de la construcció, instituts… Fou la crida a un barri obrer a ser ell qui s’aixequi contra la brutalitat feixista. A Vallecas no es prohibeixen pancartes: que vinguin tots els que volen manifestar la seva solidaritat amb Carlos i la seva família i rebutjar el crim feixista! És en el marc de la mobilització on tenen tot el seu sentit les mesures necessàries d’autodefensa davant dels feixistes: no com una cosa aïllada del moviment, sinó com a part del mateix.
Avui, quan la crisi econòmica i la polarització política augmenten el descontentament amb el govern, però sense veure sortides a l’esquerra, el desenvolupament dels prejudicis xenòfobs racistes en les barriades obreres amenaça amb estendre’s i crear el caldo de cultiu dels grups feixistes. Fallar en la caracterització del feixisme i en com combatre’l pot ser tràgic. Hem viscut dos mètodes i dues polítiques per enfrontar el feixisme. L’exemple de Vallecas va mostrar com combatre les agressions feixistes sense substituir als treballadors i als joves sinó apel·lant a ells i amb ells, teixint pacientment llaços de solidaritat de classe per tancar les portes a la xenofòbia i el racisme i fer dels barris obrers bastions contra el feixisme.
De quina venjança parlem?
La indignació, la justa fúria interior que se sent quan es produeix un assassinat feixista com el de Carlos empeny quasi inevitablement a molts activistes, en especial als més joves a exigir i exigir-se venjança. Diguin els que diguin els guardians de la moral, el sentiment de venjança és legítim i els treballadors i els joves tenim tota la solvència moral davant dels que observen amb indiferència o passivitat les misèries d’aquest món.
El problema és que sobre el desconcert i la confusió que generen inicialment aquest atentats feixistes apareixen els ideòlegs pseudoanarquistes de la “propaganda de l’acció”. Les reunions i assemblees perden quasi el seu caràcter col·lectiu i es converteixen en una cridòria on aquests profetes de l’acció fan valer la seva veu contra els “porucs”, els “covards” i els “polítics”: menys parlar! Cal venjar la sang escampada! Cridaven alguns “antiautoritaris”, d’aquests que prohibeixen pancartes i banderes – que no siguin les seves – en les manifestacions o que es dediquen a rebentar manifestacions com la convocada pel Sindicat d’Estudiants perquè aquest “no pertany al moviment antifeixista”.
L’”única resposta” per aquest sector és la confrontació directa, és a dir, la “caça del nazi” i les “contramanifestacions”, una activitat que, parafrasejant al vell Trotsky, “exigeix tal concentració d’energia per al «gran moment», tal sobreestimació del sentit de l’heroisme individual i tal «hermetisme conspiratiu» que si no lògicament, al menys psicològicament, exclou totalment el treball d’agitació i organització entre les masses”. Per a aquest sector, la venjança resideix en l’accionar d’una minoria col·locada per fora de la immensa majoria dels joves i de la classe obrera. Les seves accions, quant més impactants, més podran segurament sembrar cert desordre en les files enemigues, però aquest desordre circumstancial és infinitament menor que la confusió i la divisió que genera en les files pròpies. D’altra banda, si un grup ben preparat és capaç de donar un cop exemplar als feixistes, per què tanta empenta en organitzar l’acció de les masses? Per a què tantes reunions, assemblees o fronts unitaris? Cada acció d’aquest tipus podrà alliberar sens dubte l’adrenalina de qui la desenvolupa, però limita l’interès de les masses per la seva auto-organització i auto-educació i acaba per fer-les més resignades a la seva impotència i a esperar que un heroi venjador i alliberador arribarà un dia i complirà amb la seva missió.
Quan assassinaren a Carlos, vàrem treure la nostra ràbia i fúria buscant a les associacions de veïns del barri, als estudiants, als treballadors de les obres, als polígons i les cotxeres, buscant immigrants dels barris obrers… i intentant contagiar a tots la nostra ràbia i indignació per a, junts, mobilitzar-nos i aturar els peus a les bandes feixistes. L’autodefensa, del tot necessària, ha de ser part de l’organització i la lluita de les masses, que l’han de sentir com a pròpia.
En la lluita social la paciència i la impaciència no son trets psicològics personals sinó de classe. El sistema capitalista i el seu podrit règim monàrquic ens deuen tant que els nostres desitjos de venjança no s’aplaquen amb el cap o la pell de qualsevol feixista mancat d’enteniment. El nostre desig de venjança és tan gran que només acabant amb el sistema sencer podrem satisfer-lo. Aquesta factura no és una altra que la revolució i aquesta només la podrem cobrar si ho ferm juntament amb la nostra classe, amb la joventut obrera i estudiantil, i amb els treballadors, immigrants i autòctons.
Organitza’t i lluita per a combatre el feixisme i l’ultradreta!
Cal una política revolucionària per enfrontar-los! Ajuda’ns a construir-la!
Milita a Corrent Roig
