La judicialització de la política

AUTOR: Eusebio López
El “guant blanc” amb el qual la justícia espanyola està tractant tots els casos de corrupció, especialment els de el PP, deixant córrer terminis perquè prescriguin suposats delictes, interrogatoris a expresidents que semblen converses entre “col·legues”, etc., en una actitud que contrasta amb la seva duresa enfront dels crítics amb el règim, està posant de manifest el veritable caràcter de la “justícia” a l’Estat Espanyol.
Tot i que no és un fenomen exclusivament espanyol, sinó que el trobem en molts altres estats, com, per exemple el cas brasiler i l’enjudiciament de l’expresident Lula, és a l’Estat Espanyol on la política està sent sistemàticament substituïda per la seva resolució via judicial, altrament dita “judicialització” de la política.

“La política és la guerra amb paraules” va dir el filòsof grec; i les paraules dels discursos polítics es converteixen en armes de guerra quan es tradueixen a lleis que apliquen els “soldats” del poder judicial, els jutges i fiscals. Perquè no parlem de simples consells d’actuació personal, sinó de sentències que afecten durament a les persones i les seves vides enviant-los a les presons, desnonant-los, acomiadant o multan-los.

Com el règim del 78 té uns límits democràtics molt estrets, qualsevol assumpte polític pot ser “judicialitzat“, des de l’exercici de la llibertat d’expressió, fins a les crítiques a la policia o als nazis (poden ser delictes d’odi, que ja té bemolls com una llei pensada per protegir les minories, es converteix en protecció dels agressors), passant per la corrupció. Tot és “judicializable” demostrant que la crisi del règim és molt profunda: la seva legitimació davant la població només se sosté per la força judicial, enviant a la presó a rapers.

 
Un poder judicial burgès i neofranquista
Quan el xat dels militars va dir que caldria “afusellar a 26 milions”, estava expressant els somnis nostàlgics d’un sector del règim per resoldre la seva crisi, com van fer l’any 36, del què són hereus directes.

La seva contradicció és que la derrota del feixisme a Europa va tenir i té un gran calat i recorregut, ja que va ser acompanyada de la revolució social en estats centrals com França o Itàlia. Això està en la memòria de les poblacions, de manera que cap sector de la burgesia europea, ni tan sols la que dóna suport a Le Pen o Salvini, recolzaria un cop a l’estil del 1936.

El que avui viu Europa, i el món, no és un ascens del feixisme com el que va ser en els anys 30. Un ampli moviment de les masses de la petita burgesia empobrida, armada i finançada pel gran capital per enfrontar la revolució obrera i destruir fins a l’arrel a les seves organitzacions. La burgesia no necessita, ara per ara, lliurar el poder a nouvinguts de la petita burgesia per salvar la propietat privada, perquè avui ningú, conscientment, la qüestiona.

És important diferenciar entre feixisme i extrema dreta el règim democràtic burgès, per entendre el paper de la justícia en tot aquest procés polític, que en el cas espanyol té un caràcter excepcional: aquí no es va derrotar el feixisme, sinó que les institucions i les persones franquistes van transmutar en “demòcrates” amb l’aval dels partits de l’esquerra i obrers (el PSOE i el PCE).

El poder judicial és part de l’aparell repressiu, és una de les potes essencials de l’estat burgès, siga el règim que sigui, democràtic o dictatorial; de fet, el que defineix el caràcter democràtic o tirànic de el règim no és altra cosa que la cristal·lització de la correlació de forces entre les classes, que es manifesta en la preeminència d’unes institucions sobre unes altres, les democràtiques (parlaments, partits, etc. ) o les repressives no electes (poder judicial, forces militars, etc.).

Aquest és un dels motius centrals de la crisi de el règim de l’78, la correlació de forces sobre la qual es va construir fa 40 anys no és la mateixa d’ara. La força del moviment obrer, la seva organització massiva, va fer a la burgesia haver de negociar certes concessions per mantenir l’edifici. El 23F va ser el primer pas per reprendre la iniciativa que, fins a aquest moment, tenia la classe obrera i els pobles.

Ara, després de l’esclat de la crisi del 2007-2008, la dimissió del “rei a la fuga” al 2014 i les conseqüències que tindrà la pandèmia, tot està en un profund canvi. Com el seu sentit és impredictible -la teoria de la conspiració sempre actua a posteriori, quan els esdeveniments ja s’han donat, i els conspiranoics diuen: “veieu, ja estava tot decidit per la CIA, el club Bilderberg o el que sigui” -, i el capital ho sap de fa temps, és que vénen esmolant les armes “legals” per utilitzar-les en la “guerra amb paraules” (les sentències judicials) contra els pobles i la classe obrera.

Totes les reformes laborals, de pensions, de les lleis d’arrendament i les modificacions que volen introduir, les de el Codi Penal, lleis mordassa, llei de “salut” a Galícia, augmenten el “arsenal” que el poder judicial, burgès, té en les seves mans per a ser utilitzades contra la població en tots els terrenys. Però les lleis són paraules que precisen d’éssers humans que les apliquin, i aquí entra de ple el caràcter neofranquista de l’aparell judicial espanyol, incòlumne després de la Transició.

 
La no ruptura amb el franquisme
L’entramat judicial espanyol té un nom propi: l’Audiència Nacional (AN) que va ser creada el 4 de gener de 1977 (BOE de 5 de gener), el mateix dia en què es suprimia el Tribunal d’Ordre Públic, franquista. La majoria dels seus jutges van passar a l’AN, i altres, ascendits a el Tribunal Suprem.

L’AN és un tribunal de jurisdicció única, és a dir, aplicable a tot l’estat trencant una de les normes de la justícia democràtica burgesa, “l’acostament” dels tribunals als entorns socials de les persones. Té seu a Madrid, i allà van tots els casos que atengui. És, al cap i a la fi, un tribunal d’excepció, hereu directe de l principal tribunal polític del franquisme, el TOP, continuador, al seu torn, de l Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme creat després de la guerra civil.

Poden adornar com vulguin, en què només veu “delictes contra el terrorisme” o com els doni la gana, però la realitat és que és una jurisdicció d’excepció per a la persecució de delictes polítics, trencant una altra vegada, un altre dels principis de la justícia democràtica burgesa, la unitat jurisdiccional, és a dir, no hi ha tribunals especials o d’excepció.

En una democràcia burgesa es suposa que no existeix cap tipus de delicte polític, que la lluita entre les classes i els partits es canalitzen a través dels mecanismes parlamentaris i democràtics. La judicialització de la política és impensable -això diuen els teòrics de la política burgesa- en un règim democràtic burgès.

És obvi que això és fals, fins als sistemes democràtic-capitalistes més assentats com els EUA o la Gran Bretanya, van recórrer, recorren i recorreran a la justícia per enfrontar conflictes polítics, des dels afroamericans empresonats als USA fins a la repressió de la vila de Irlanda de Nord; però el grau de judicialització de l’Estat Espanyol es lliga directament al caràcter neofranquista del règim.

Aquesta no ruptura amb el règim té una perspectiva no només de continuïtat institucional i d’objectius (l’AN com a tribunal polític i d’excepció), sinó en les ments de les persones que apliquen les lleis.

La ideologia dominant en el franquisme no només va ser la burgesa, sinó un espècimen molt particular, “carpetovetònic” que diria el feixista de Camilo José Cela, el “nacionalcatolicisme“. Una barreja molt “espanyola” de ranci catolicisme anti luterà i antisemita, valors morals medievals, dels quals ja es va riure Cervantes a El Quixot, quan enfronta els valors de “honor i cavallerositat” al practicisme proto-burgés de Sancho Panza, nostàlgia d’un passat que mai va existir (“Espanya és la nació més antiga del món“, va dir no fa gaire M.Rajoy), tot passat pel sedàs d’una misogínia malaltissa i una aporofobia de manual.

Doncs bé, aquesta ideologia “carpetovetònica” segueix instal·lada en el poder judicial espanyol fins al punt que es calcula que 1/3 de l’escalafó judicial és d’una secta catòlica (així la qualifica la legislació belga i francesa) que sota el franquisme va arribar a dominar la política en els anys 60 i part dels 70, l’Opus Dei. És obvi, que com més es pugi en aquest escalafó, fins a arribar a el Consell General de Poder Judicial, aquest percentatge augmenta.

 
No n’hi ha prou amb netejar l’aparell judicial
Com si les institucions fossin alienes a les persones que les ocupen tothom diu que cal netejar de jutges reaccionaris la judicatura quan els jutges emeten sentències masclistes com les que lliuren de la presó a violadors com la manada, són part de muntatges judicials com el cas Altsasua, actuen com la Inquisició respecte als presos del “proces“, que entren i surten de la presó depenent del seu “penediment” del que van fer, recordant els antics actes de fe contra heretges, jueus o bruixes, o empresonen a rapers per dir la veritat de l Borbó “a la fuga“.

La “judicialització” de la política, la successió de sentències delirants, el caràcter reaccionari de la justícia no només és un problema de persones; fins al mateix president de CGPJ va dir el 2014 que la Llei d’enjudiciament criminal (LECrim) està “pensada per al roba gallines, no per al gran defraudador“.

L’aparell judicial, els temps judicials en els procediments diu una màxima que una justícia lenta és injusta, la legislació bàsica sobre les quals se sosté, … no només són hereus del franquisme, com es va veure en el cas de l’AN , sinó que són instruments d’una burgesia vuitcentista que va ser incapaç de fer la seva revolució burgesa. La transformació de l’Estat Espanyol en un estat burgès va ser un llarg procés de pacte entre unes burgesies (incloses la basca, catalana i gallega) incapaços de fer la revolució amb una aristocràcia i una església decrèpites, concretat en la pervivència de la dinastia borbònica i els successius concordats amb l’Església Catòlica, que els garanteix uns privilegis medievals.

El “nacionalcatolicisme“, les institucions repressives amb mentalitats inquisitorials -ni tan sols democràtic burgeses-, són fruit d’aquesta incapacitat que es va manifestar d’una manera brutal a la guerra civil i la dictadura franquista; per això, no n’hi ha prou amb netejar l’aparell judicial de jutges reaccionaris, cal trencar amb tot aquest passat que pesa com una llosa sobre la societat espanyola.

Des dissoldre l’Audiència Nacional fins a establir criteris democràtics de control sobre jutges i fiscals, cal remoure tot l’aparell judicial posant la política al lloc de comandament. Això només es pot fer en el marc d’una lluita per la ruptura amb el règim de què és una de les potes fonamentals, el del 78, i l’obertura d’un procés constituent que acabi amb el passat franquista a l’Estat Espanyol.