Lenin | En memòria de la Comuna

Segons el costum establert, el proletariat francès va honrar amb mítings i manifestacions la memòria dels homes de la revolució del 18 de març de 1871.

A finals de maig tornarà a portar corones de flors a les tombes dels communards afusellats, víctimes de la terrible “Setmana de Maig”, i davant d’elles tornarà a jurar que lluitarà sense descans fins al total triomf de les seves idees, fins a donar total compliment a l’obra que ells li van llegar.
Per què el proletariat, no només francès, sinó que el de tot el món, honora els homes de la Comuna de París com els seus predecessors? Quina és l’herència de la Comuna?
La Comuna va sorgir espontàniament, ningú la va preparar de manera conscient i sistemàtica. La desgraciada guerra amb Alemanya, les privacions durant el setge, la desocupació entre el proletariat i la ruïna de la petita burgesia, la indignació de les masses contra les classes superiors i les autoritats, que havien demostrat una incapacitat absoluta, la sorda efervescència en la classe obrera, descontenta amb la seva situació i ansiosa d’un nou règim social; la composició reaccionària de l’Assemblea Nacional, que feia témer pel destí de la República, tot això i moltes altres causes es van combinar per impulsar a la població de París a la revolució del 18 de març, que va posar inesperadament el poder en mans de la Guàrdia Nacional, en mans de la classe obrera i de la petita burgesia, que s’havia unit a ella.

Va ser un esdeveniment històric sense precedents. Fins llavors, el poder havia estat, per regla general, en mans dels terratinents i dels capitalistes, és a dir, dels seus apoderats, que constituïen l’anomenat govern. Després de la revolució del 18 de març, quan el govern de Thiers va fugir de París amb les seves tropes, la seva policia i els seus funcionaris, el poble va quedar amo de la situació i el poder va passar a les mans del proletariat. Però en la societat moderna, el proletariat, avassallat en l’econòmic pel capital, no pot dominar políticament si no trenca les cadenes que el lliguen a aquest capital. Per aquest motiu el moviment de la Comuna hauria d’adquirir inevitablement un tint socialista, és a dir, hauria de tendir a l’enderrocament del domini de la burgesia, del domini del capital, a la destrucció de les bases mateixes de les condicions socials contemporànies.

Al principi es va tractar d’un moviment molt heterogeni i confús. S’hi adheriren els patriotes, amb l’esperança que la Comuna reprendria la guerra contra els alemanys, portant-la a un venturós desenllaç. Els van donar suport així mateix els petits botiguers, en perill d’arruïnar-se si no s’ajornava el pagament dels deutes vençuts dels lloguers (ajornament que els negava el govern, però que la Comuna els hi va concedir). Finalment, en un començament també van simpatitzar en cert grau amb ell els republicans burgesos, temorosos que la reaccionària Assemblea Nacional (els “rurals”, els salvatges terratinents) restablissin la monarquia. Però el paper fonamental en aquest moviment va ser exercit, naturalment, pels obrers (sobretot, els artesans de París), entre els quals s’havia realitzat en els últims anys del Segon Imperi una intensa propaganda socialista, i que inclús molts d’ells estaven afiliats a la Internacional.

Només els obrers van romandre fidels a la Comuna fins a la seva fi. Els burgesos republicans i la petita burgesia es van apartar ben aviat d’ella: uns es van espantar pel caràcter socialista revolucionari del moviment, pel seu caràcter proletari; els altres es van apartar d’ella en veure que estava condemnada a una derrota inevitable. Només els proletaris francesos van donar suport al seu govern, sense por ni desmais, només ells van lluitar i van morir per ell, és a dir, per l’emancipació de la classe obrera, per un futur millor pels treballadors.

Abandonada pels seus aliats d’ahir i sense comptar amb cap suport, la Comuna havia de ser derrotada inevitablement. Tota la burgesia de França, tots els terratinents, corredors de borsa i fabricants, tots els grans i petits lladres, tots els explotadors, es van unir contra ella. Amb l’ajuda de Bismarck (que va deixar en llibertat a 100.000 soldats francesos presoners dels alemanys per aixafar al París revolucionari), aquesta coalició burgesa va aconseguir enfrontar el proletariat parisenc, als camperols ignorants i a la petita burgesia de províncies, i envoltar la meitat de París amb un cercle de ferro (l’altra meitat havia estat envoltada per l’exèrcit alemany). En algunes grans ciutats de França (Marsella, Lió, Saint-Etienne, Dijon i altres) els obrers també van intentar prendre el poder, proclamar la Comuna i acudir en auxili de París, però aquests intents van fracassar ràpidament. I París, que havia estat la primera a alçar la bandera de la insurrecció proletària, va quedar abandonada a les seves pròpies forces i condemnada a una mort certa.

Perquè una revolució social pugui triomfar, necessita almenys dues condicions: un alt desenvolupament de les forces productives i un proletariat preparat per a ella. Però l’any 1871 es mancava d’ambdues condicions. El capitalisme francès es trobava encara poc desenvolupat, i França era llavors, fonamentalment, un país de petita burgesia (artesans, camperols, botiguers, etc.). D’altra banda, no existia un partit obrer, i la classe obrera no estava preparada ni havia tingut un llarg entrenament, i majoritàriament ni tan sols comprenia amb claredat quins eren els seus fins ni com podia aconseguir-los. No hi havia una organització política seriosa del proletariat, ni forts sindicats, ni societats cooperatives…

Però el que li va faltar a la Comuna va ser principalment temps, possibilitat d’adonar-se de la situació i emprendre la realització del seu programa. No havia tingut temps d’iniciar la tasca quan el govern, atrinxerat a Versalles i recolzat per tota la burgesia, va iniciar les operacions militars contra París. La Comuna va haver de pensar abans de res en la seva pròpia defensa. I fins al seu final, que va ocórrer en la setmana del 21 al 28 de maig, no va poder pensar amb serietat en una altra cosa.

Tanmateix, malgrat les condicions tan desfavorables i la brevetat de la seva existència, la Comuna va adoptar algunes mesures que caracteritzen prou el seu veritable sentit i els seus objectius. La Comuna va substituir l’exèrcit regular, instrument cec en mans de les classes dominants, i va armar a tot el poble; proclamà la separació de l’Església de l’Estat; va suprimir la subvenció del culte (és a dir, el sou que l’Estat pagava al clergat) i va donar un caràcter estrictament laic a la instrucció pública, de manera que va donar un fort cop als gendarmes de sotana. Poc va ser el que va poder fer en el terreny purament social, però aquest poc mostra amb suficient claredat el seu caràcter de govern popular, de govern obrer: es va prohibir el treball nocturn a les fleques; va ser abolit el sistema de multes, aquesta espoliació consagrada per llei de la qual es feia víctima als obrers; finalment, es va promulgar el famós decret en virtut del qual totes les fàbriques i tots els tallers abandonats o paralitzats pels seus amos eren lliurats a les cooperatives obreres, per tal de reprendre la producció. I per subratllar, com si diguéssim, el seu caràcter de govern autènticament democràtic i proletari, la Comuna va disposar que la remuneració de tots els funcionaris administratius i de govern no és superior al salari normal d’un obrer, ni passés en cap cas dels 6.000 francs a l’any (menys de 200 rubles mensuals).

Totes aquestes mesures mostraven eloqüentment que la Comuna era una amenaça mortal pel vell món, basat en l’opressió i l’explotació. Aquesta era la raó que la societat burgesa no pogués dormir tranquil·la mentre a l’ajuntament de París onegés la bandera vermella del proletariat. I quan la força organitzada del govern va poder, per fi, dominar a la força mal organitzada de la revolució, els generals bonapartistes, aquells generals batuts pels alemanys i valents davant els seus compatriotes vençuts, aquells Rennenkampf i Meller-Zakomielski francesos, van fer una matança com París mai havia vist. Prop de 30.000 parisencs van ser assassinats per la soldadesca desenfrenada; uns 45.000 van ser detinguts i molts d’ells executats posteriorment; milers van ser els desterrats o condemnats a treballs forçats. En total, París va perdre prop de 100.000 dels seus fills, entre ells als millors obrers de tots els oficis.

La burgesia estava contenta. “Ara s’ha acabat el socialisme per molt de temps!“, deia el seu cap, el sanguinari nan Thiers, quan ell i els seus generals van ofegar en sang la revolta del proletariat de París. Però aquests corbs burgesos van grallar en va. Després de sis anys d’haver estat aixafada la Comuna, quan molts dels seus lluitadors es trobaven encara en presó o en l’exili, s’iniciava a França un nou moviment obrer. La nova generació socialista, enriquida amb l’experiència dels seus predecessors, de la qual la derrota no l’havia desanimat en absolut, va recollir la bandera que havia caigut de les mans dels lluitadors de la Comuna i la va portar endavant amb fermesa i audàcia, al crit de “Visca la revolució social, visca la Comuna!” I tres o quatre anys més tard, un nou partit obrer i l’agitació aixecada per aquest en el país van obligar les classes dominants a posar en llibertat els communards que el govern encara mantenia presos.

La memòria dels lluitadors de la Comuna és honrada no només pels obrers francesos, sinó també pel proletariat de tot el món, ja que aquella no va lluitar per un objectiu local o estretament nacional, sinó per l’emancipació de tota la humanitat treballadora, de tots els humiliats i ofesos. Com combatent d’avantguarda de la revolució social, la Comuna s’ha guanyat la simpatia en tots els llocs on pateix i lluita el proletariat. L’epopeia de la seva vida i de la seva mort, l’exemple d’un govern obrer que va conquerir i va retenir a les seves mans durant més de dos mesos la Capital del món, l’espectacle de l’heroica lluita del proletariat i dels seus patiments després de la derrota, tot això ha aixecat la moral de milions d’obrers, ha encoratjat les seves esperances i guanyat les seves simpaties pel socialisme. El tronar dels canons de París ha despertat del seu somni profund a les capes més endarrerides del proletariat i ha donat a tot arreu un impuls a la propaganda socialista revolucionària. Per això no ha mort la causa de la Comuna, per això segueix vivint fins avui dia a cada un de nosaltres.

 
La causa de la Comuna és la causa de la revolució social, és la causa de la completa emancipació política i econòmica dels treballadors, és la causa del proletariat mundial. I en aquest sentit, és immortal.