Escrit per Samuel Witteveen el 21-2-2015
Assegut a la biblioteca de la que fins fa tan sols una setmana era la facultat on venia a escoltar lliçons, m’adono de què amb prou feines la reconec. Els sacs de dormir entre els prestatges plens de llibres, les pancartes i els periodistes rondant pels passadissos confirmen que finalment alguna cosa està passant, i ja ningú pot amagar l’emoció que comporta formar-ne part.
El divendres 13 un petit grup d’estudiants acompanyats per un professor d’antropologia van ocupar Bungehuis, la facultat d’Humanitats de la Universitat d’Amsterdam, un imponent edifici art-decó dels anys vint situat en un dels principals i més cèntrics carrers de la ciutat. El pla portava mesos gestant-se en secret entre els estudiants més actius de la universitat com a mitjà per forçar el diàleg amb la direcció desprès de mesos d’inútils intents. Les demandes inicials es basen en reclamar: una estructura de poder més democràtica dins la universitat en què la direcció pugui ser escollida, la paralització dels plans de retallades que atacaran principalment el camp de les Humanitats i les Arts i la fi de la política especulativa de la universitat que vol convertir Bungehuis en un hotel de luxe.
Aquestes demandes s’aprofundeixen a mesura que més gent s’uneix al moviment, i a hores d’ara aquesta facultat sembla que s’ha convertit en un lloc en el qual qualsevol persona està convidada a respondre a la pregunta: Quina és la universitat que volem per al món que volem? Aquesta obertura del programa inicial ha sorgit com a conseqüència inevitable del simbolisme que aquesta acció comporta, doncs molts pocs esperaven que una cosa així pogués succeir en aquest país tant poc acostumat a les protestes, i veuen en l’ocupació el començament d’una generació d’estudiants crítics i compromesos que acabin amb la imatge de l’alumne acomodat i indiferent que passa de l’estudi al món laboral sense més ni més. Però, no només entre estudiants i professors se sustenta la base d’aquesta protesta; són molts els veïns i persones de la cultura d’Amsterdam els qui venen atrets per l’espai que se’ls ha obert per poder reclamar el tipus de ciutat que volen. La venta d’aquest edifici és només un exemple del que aquesta ciutat i la universitat són: dos llocs regits per la dinàmica liberal i individualista en què tota decisió respon a interessos privats i econòmics sense espai per la cultura i la crítica.
Les idees neoliberals no només regeixen el finançament de la universitat sinó que han penetrat el seu propi mètode i contingut convertint l’educació en una fàbrica d’obrers qualificats que respon a les demandes del mercat laboral. Les retallades en Humanitats sota el pretext de què “no són rendibles” no és casualitat. El sistema educatiu que ha estat implantat durant les últimes dècades fomenta l’individualisme i la competitivitat com a preàmbul del món laboral en què els treballadors qualificats han de competir entre ells mostrant qui té més diplomes, la qual cosa posseeix clarament un caràcter classista, doncs si dedicar-te a l’estudi durant uns anys ja es pot considerar un privilegi, acumular màsters només pot estar a l’abast d’una classe afavorida. Però, hauria de ser aquest realment el propòsit d’una universitat? Ara, en assemblees improvisades a la cafeteria, escoltant classes de professors que voluntàriament venen a compartir les seves idees o veient com els estudiants d’audiovisuals fan documentals sobre aquests successos, m’adono de què la universitat que vull s’assembla molt a això. Un espai que deixi de difondre la visió única basada en la rivalitat, que estigui en mans dels estudiants, professors i personal i on tothom sense distinció social tingui la possibilitat de desenvolupar-se intel·lectualment sense por a què el seu camp d’interès no sigui suficientment valorat en el mercat laboral.
Davant les acusacions de què una universitat així seria caòtica, jo convidaria a fer una ullada dins de Bungehuis. Les assembles acostumen a organitzar-se pel matí i per la tarda tret que un succés inesperat exigeixi prendre decisions ràpides. A les assembles no hi ha temps per a debats idealistes, doncs la rapidesa dels esdeveniments requereix immediatesa en les mesures a prendre. Els temes principals acostumen a ser la defensa en front la policia i els embolics legals mitjançant els quals la universitat intenta frenar la protesta; com actuar amb la premsa que constantment demana entrar a l’ocupació i la planificació del programa d’activitats diari. Al programa acostuma a haver-hi projeccions de pel·lícules, conferències, debats i tallers que qualsevol pot proposar i organitzar. Els àpats estan preparats per voluntaris amb aliments que s’acumulen a la cafeteria portats per veïns o organitzacions solidaritzades amb l’ocupació. Fins i tot la biblioteca ha estat reoberta i, tot i l’absoluta llibertat i la quantitat de gent que passa per allà diàriament, ningú embruta res sense desprès netejar-ho, i a ningú se li passaria pel cap robar o fer malbé qualsevol cosa de les classes o oficines.
La resposta de la Universitat d’Amsterdam davant la massiva i democràtica protesta ha estat la seva constant negació al diàleg, tallar Internet i la calefacció de Bungehuis -fent que els ocupants suportin les gèlides nits en el seu interior-, la denúncia davant dels tribunals amb la ridícula exigència de què es penalitzi amb una multa de 100.000 euros cada persona per cada dia que romangui a l’edifici. Desprès d’un ràpid judici el dijous 19, el jutge va sentenciar que la multa seria de 1.000 euros per dia per tot el grup. Arran d’aquesta resolució, moltes organitzacions es van oferir a pagar les multes, i s’han començat a vendre simbòlicament objectes rellevants de l’ocupació per a costejar-les. El dijous, per exemple, el sindicat de treballadors de la universitat “va comprar” per mil euros l’escala que s’utilitza per entrar a l’edifici per una de les finestres del darrera, ja que les entrades estan col·lapsades per barricades, i ja es un dels símbols més recognoscibles de l’ocupació. El dissabte 21 el partit parlamentari SP (Socialistische Partij) “va comprar” per mil euros un dels pamflets de la protesta on s’expliquen les demandes i es va comprometre a entregar-lo en persona a la ministra d’educació.
De la sentència s’extreia que Bungehuis havia de ser desallotjat aquell mateix dia. Es va organitzar una roda de premsa a l’interior a la qual van assistir alguns dels mitjans més importants del país i més de tres-cents estudiants. A més, a les onze de la nit, quan el desallotjament estava planejat, desenes de simpatitzants van anar a rodejar l’edifici. La resposta de la gent i l’atenció dels medis de comunicació van provocar que els antidisturbis reconsideressin l’operació. Els ocupants, en canvi, donaren el seu ultimàtum al rector i a la direcció de la universitat, reclamant que dimitissin en bloc abans de les 12 del dilluns o sinó la protesta s’estendrà per la ciutat ocupant nous edificis.
Ara el moviment sembla centrar-se més en com continuar la lluita una vegada Bungehuis sigui desallotjada. Per això, s’han organitzat ja diverses trobades amb estudiants de diferents ciutats del país per tal d’actuar conjuntament.
Aquesta protesta ha unit a estudiants compromesos de diferents orígens i ha despertat l’interès de joves que mai abans havien participat en política. L’adopció de l’anglès com a llengua franca assenyala el caràcter internacional de la protesta en què molts estudiants estrangers estan formant part. Un dels símbols és un petit quadrat de feltre vermell que molts portem amb un imperdible a la roba i que va ser el símbol dels estudiants de Quebec que al 2012 van dur a terme una vaga de set mesos contra la pujada de les taxes universitàries.
No em puc aventurar a dir com acabarà tot això, però fa vuit dies, quan per primera vaig entrar al Bungehuis ocupat, ningú podia imaginar tot el que hauria de succeir en els següents dies. Poc importa l’hora i el dia en què els ocupants abandonin l’edifici, el moviment ja s’ha propagat per tota la universitat i amenaça amb estendre’s més enllà de les aules.
