Escrit per Felipe Alegría

 

Molts activistes van veure la victòria de Syriza com l’obertura d’una nova era. En l’acte de tancament de la campanya a Atenes, Pablo Iglesias va pujar amb Tsipras a l’escenari i va dir: “El vent del canvi bufa a Europa; a Grècia s’anomena Syriza; a Espanya s’anomena Podemos. Torna l’esperança. Fins la victòria. Syriza, Podemos, vencerem!”. Tres dies després, Tsipras anunciava el nou govern grec. Va haver desconcert i decepció perquè l’havia pactat amb el partit de dretes Anel. Però després, molts van respirar tranquils ja que el govern de Tsipras va aprovar un programa d’emergència i el ministre Varoufakis li va dir al president del Eurogrup que havia acabat la Troika. El dia 31, a la Puerta del Sol, Pablo Iglesias va fer ressò de les mesures d’emergència i clamà “qui deia que no es podia?”.

Només un mes més tard, les expectatives han canviat profundament. La UE va llançar un ultimàtum i Tsipras va capitular en tota regla. La Troika ja no s’anava. Es quedava i, amb ella, el deute, el règim d’austeritat i la submissió de Grècia. Que havia passat?

Tsipras va intentar sevir a dos senyors alhora. Deia no a l’austeritat, però també que no sortiria de l’euro, no qüestionaria els tractats i no nacionalitzaria els bancs. Va haver d’escollir entre una cosa i l’altra. Al escollir la segona, només li quedava negociar la capitulació i tractar d’evitar la humiliació. Però la UE no li va donar aquesta satisfacció.

“Governs anti-austeritat”

Però el govern de Tsipras no és res aïllat, sinó l’expressió acabada d’una estratègia compartida per un ampli sector de l’esquerra europea. Una estratègia que proclama que l’alternativa als plans d’ajustament és la formació de “governs anti-austeritat” en el marc de l’Euro i la UE. És el cas del Front de Gauche i la majoria de la direcció del NPA a França o de Die Linke a Alemanya. Es tracta, en realitat, d’una actualització de velles fórmules de govern d’aliança amb la burgesia. Només que ara estan protagonitzats per forces que, com Syriza, apareixen com una alternativa a l’esquerra de la desnonada socialdemocràcia.

En el cas grec, Tsipras ha format un govern en aliança amb la burgesia grega, representada pel partit de dretes Anel (al seu cap ha estat entregada la cartera de Defensa). I ha traslladat aquesta mateixa aliança a la Presidència de la República, al fer escollir a Pavlopoulos, de dretes, que des del 1974 ocupa alts càrrecs (inclús el de ministre del Interior) que alterna amb consultoria d’empreses.

Quant a Podemos, no ha tingut encara l’ocasió de formar govern, però quan els dirigents ho mencionen, parlen d’un “govern dels ciutadans”, “de tots” o “de tota la nació”. Per als líders de Podemos, parlar de classes socials està desfasat. Ara només hi ha “gent” i “casta”. Les classes ja no conten. Però la realitat és molt tossuda i allò que llencen per la porta els entra per la finestra.

És el cas del Secretari General de Podemos-Madrid, Jesús Montero, que a finals de gener declarava: “Hi ha dues cultures empresarials. Una és la casta; l’altra vol contribuir al benestar social, com la família Botín en el Banc de Santander”. Però ningú l’ha expulsat ni sancionat. I ara hi ha hagut la recent reunió de Carolina Bescansa i el responsable econòmic de Podemos, Nacho Álvarez, amb una part de la flor i nata del gran capital espanyol i multinacional. Allà estava Google, les grans constructores, el banc HSBC (el de la llista Falciani), el Cercle d’Empresaris, CEMEX, etc. El missatge de Podemos va ser clar: també comptaven amb els grans empresaris per construir “un programa que no sigui de partit, sinó que estigui confeccionat pel conjunt de la societat i estigui a l’altura del moment històric de canvi polític”.

El petit problema és com acontentar a la vegada als Botín i a les famílies que ha desnonat. No es pot acontentar als banquers i als treballadors. Grècia ha demostrat que aquesta quimera no resisteix la prova dels fets. O governes per el poble treballador o ho fas, a costa seva, a favor dels bancs. No hi ha una altre manera: o amb la patronal o amb la classe obrera.

Dins de l’Euro, per sobre de tot

Una característica central d’aquests “governs anti-austeritat” és que “sota cap concepte elaboraràn un programa que suposi la sortida de l’euro” (Alberto Montero, de l’equip econòmic de Pablo Iglesias). I això que el programa de base de Podemos (“Un projecte econòmic per a la gent”) deixa ben clar que “en el marc de l’euro tal i com està dissenyat (…) és materialment impossible que es puguin dur a terme polítiques que satisfacin l’interès nacional, el de la immensa majoria de la població”. Que és justament el que havia ocorregut amb el govern de Tsipras: o estava amb el poble i es veia forçat a trencar amb l’Euro, o estava amb els bancs i la UE a costa del poble, tal i com ha passat.

L’experiència grega és un revulsiu brutal per als qui defensen, amb tota evidència, que la UE és una institució “neutral” que s’ha de “recuperar per a la ciutadania”. O que l’Euro és una moneda “neutral” i no un instrument de dominació del capitalisme alemany. La brutalitat del xantatge de la UE i la unanimitat dels “socis” contra Grècia han mostrat el vertader rostre de la UE: el de màquina de guerra contra els treballadors i els pobles.

Com els arguments per “recuperar la UE per als ciutadans” no són molt convincents, al final només queda l’argument de la por. “Fora de l’Euro no hi ha salvació”, ens diuen. Si trenques només està l’abisme: augment del deute, fallida del sistema bancari i inflació. I com no hi ha res a fer, només queda el mal menor: “la cerca de resquícies i oportunitats” ( programa base de Podemos. Això és el que realment ofereixen, envoltat en el discurs de canvi.

Per què hem de renunciar a canviar les bases d’un sistema que ens condemna a la ruïna i ens roba el futur? Tenim el dret a canviar les nostres

Grècia ha mostrat que no hi ha possibilitat d’atendre l’emergència social si no es trenca amb la cadena del deute i, en conseqüència, amb l’Euro i amb la pròpia UE. Aquesta ruptura, sens dubte, crea vertigen. Però sense ella no hi ha possibilitat material de canvi social. És una condició necessària. Però no és suficient perquè per sí mateixa no solucionarà els problemes si no va acompanyada de mesures anticapitalistes bàsiques i, al mateix temps, necessàries per defensar el país del boicot exterior: nacionalitzar la banca, estatitzar les branques i empreses estratègiques i posar-les sota control dels treballadors i la societat, establir el control dels moviments de capitals i de divises i reorganitzar l’economia restablint el treball entre els braços existents. I el que és més important de tot, organitzant la solidaritat europea en front al boicot i aixecant la bandera d’una Europa unida dels treballadors i dels pobles.

Per suposat, obrir una perspectiva des d’aquest tipus exigeix un govern que es recolzi i respongui a la classe treballadora i al poble organitzats, que doni els passos de ruptura necessaris i articuli la solidaritat. Parlem d’un govern dels treballadors/res i de la necessitat d’avançar, dins de l’actual procés de reorganització, en la construcció d’una direcció revolucionària.