El Pla Senegal Emergent (PSE) i les institucions financeres

El Pla Senegal Emergent (PSE) és el projecte emblemàtic del president Macky Sall des de la seva elecció com a cap d’Estat el 2012. Aquest projecte necessita 3.500 milions de francs CFA (moneda de varis països africans ex colònies franceses) per a la seva realització. I des de llavors, el partit del president (APR) només es jacta i es vana d’aquest projecte dissenyat per a dur a terme en el país que ens prometen.

En primer lloc, aquest pla va ser elaborat per una empresa estrangera que no està interioritzada ni entén la realitat sociocultural i econòmica del país, i l’Estat va pagar ni més ni menys que 2.000 milions de francs CFA per honoraris a aquesta firma. Aquesta empresa es va limitar a repetir les línies mestres del pla emergent de Gabon, i les autoritats senegaleses planegen “emergir” amb la perspectiva d’assolir un creixement de dos dígits anuals l’any 2022 (el Pla està disponible a Internet i pot comparar-se amb el pla de Gabon).

A Senegal, ara la taxa de creixement és del 4%. És amb aquesta política de difusió de les autoritats i dels mitjans de comunicació estatals que el president espera trobar diners per finançar el seu pla d’emergència, ja que compta amb el suport de països com França, els EE.UU i els Estats àrabs; i institucions com el Banc Mundial, el FMI i el Club de París. Però mai diuen la veritat als senegalesos per fer-los entendre que això serà deute que hauran de pagar tots els ciutadans del país, i Senegal ja està molt endeutat amb més de 10 mil milions de francs CFA.

En aquest PSE, si mirem de més aprop, apel·lem a la inversió estrangera per impulsar l’agricultura (agroindústria), la pesca (acord pesquer Senegal-Unió Europea), els sectors d’energia i la minera industrial.

Veient l’economia senegalesa avui, les multinacionals com France Telecom -accionista majoritari de la Sonatel (empresa de telecomunicacions de Senegal)-, el BNP París (amo del BICIS Bank en el país), la MDL que explota el zircó en la regió de Thies i els australians que operen les mines d’or en la regió oriental del Kédougou (en la regió est de Senegal). Totes aquestes empreses només repatrien beneficis als seus països i no els reinverteixen aquí, i l’Estat no pot ni tan sols exercir el control sobre la fuga dels capitals.

I veiem que aquest creixement del 4% ja no arriba ni per menjar. La gent segueix empobrint-se més. En aquest PSE, el president advoca per “l’autosuficiència alimentària” en arròs pels propers dos anys, i es basa en la inversió estrangera per fer això. L’octubre del 2014, amb l’obertura de la ruta St Louis Dagan, finançada amb el programa MCI de la USAID (agència d’EE.UU per al desenvolupament internacional), el President va dir públicament als camperols pobres que “no hi ha cap part de la nostra terra que no puguem explotar”.

Però hi haurà una redistribució de la terra que serà entregada “als estrangers que vulguin invertir”. Avui, en la vall del riu Senegal, Mimrand (francès) és propietària de les plantes de producció de sucre (Companyia Sucrera Senegalesa) i posseeix centenars de milers d’hectàrees de canya. I totes les persones que posseïen la terra es van convertir en treballadors agrícoles amb salaris de 45 a 110 euros al mes.

Aquests obrers treballen només 7-9 mesos a l’any, sense assegurança ni atenció mèdica i altres beneficis. Aquests agricultors que cultivaven la seva terra per alimentar la família tot l’any, avui pateixen la pobresa i la desesperació que augmenta dia a dia. L’Estat, en comptes de recolzar els productes rurals (producció familiar) per aconseguir l’autosuficiència alimentària, proporciona els mitjans per a la inversió estrangera per l’impuls del “creixement” (les exportacions). Mentrestant, les persones no s’alimenten amb números. El que veiem avui és que el poble senegalès pateix més d’un 42% de pobresa (2014).

Tres quartes parts de l’economia senegalesa estan basades en el sector informal que esta sent oblidat per l’Estat de Senegal. El creixement popular esperat pel poble, no figura més en el PSE del president. És a dir, un creixement que oblidaria els treballadors informals, més del 50% dels actius, i també deixaria els joves sense possibilitat de retornar a l’agricultura, que limitaria les àrees d’immigració i també la pesca, la cultura, la formació del joves per aconseguir “emergir”.

Durant la visita de la presidenta del FMI, la senyora Christine Lagarde, a Senegal, mes de gener del 2015, el president va dir en forma velada que el FMI recolzava el PSE però que l’Estat hauria de reduir la despesa pública per sustentar el pagament del deute. A les institucions financeres només els interessa el pagament del deute i els seus interessos.

La situació de l’educació

El FMI o el Banc Mundial mai desenvolupen un país, sinó que l’empobreixen més. El que és inacceptable és que a Senegal (un país pobre i altament endeutat) si la despesa en àrees com l’educació i la salut es redueix, encara més persones patiran perquè ja estem en agonia. I si veiem la situació actual, els professors estan en vaga degut a l’incompliment per part de l’Estat dels acords firmats amb els sindicats d’educació. Acords que consistien en la contractació de professors voluntaris en el servei públic i la millora de subsidis d’habitatge per altres òrgans de l’Administració pública, com a part del mateix contracte.

També hi ha una creixent privatització de l’educació pública que és cada dia més abandonada en favor de l’educació privada. Dos exàmens en el mateix any, a juliol i octubre del 2014, amb la consideració de què les institucions privades tenen un any escolar normal. Les institucions públiques estaven en vaga degut a un sabotatge per part de l’Estat. Finalment, les empreses no volen reconèixer els estudiants de les institucions públiques.

Els altres sectors no es queden enrere en la privatització: la salut, l’aigua, la mineria i altres estan en la mateixa dinàmica. Avui dia, al país, la privatització va generar conseqüències com la desocupació, que segueix augmentant any rere any; tancament d’empreses senegaleses que no poden suportar la competència deslleial per part de les multinacionals. I la inseguretat laboral és cada cop major amb contractes de curta duració.

El president va advocar per la reducció de la despesa estatal innecessària. No obstant això, per satisfer la clientela política, va tornar a funcionar el Senat que ens costa 70.000 milions de francs CFA per any. Mentrestant, el Ministre de Relacions amb les institucions parlamentàries va dir en un diari local que les conclusions i les instruccions del Senat no es tenen en compte en les accions o decisions del govern.

Tots els membres de l’Assemblea Nacional, senadors, ministres i directors d’empreses van veure els seus salaris i subsidis augmentats molt més que els augments que han tingut els treballadors. Va haver-hi una reducció d’impost sobre la renta que per a les personalitats de l’Estat va ser molt major d’acord amb l’augment que van rebre, en contra del mal gest que diuen combatre. Aquestes personalitats de l’Estat es permeten gastar permanentment i patrocinen tots els espectacles del territori per als seus objectius polítics.

A Senegal, es fa avui un judici pels béns mal adquirits del fill de l’expresident Abdoulaye Wade (avui opositor de Macky Sall). L’Estat fa d’aquest judici “un trofeu de guerra”, però les persones estan abandonades a la seva sort, com ho mostra la vaga de mestres que va paralitzar el sector de l’educació. Els nostres fills colliran les conseqüències de la vaga, mentre que els fills de la burgesia segueixen fent tranquil·lament els seus cursos en institucions privades.

Els joves pateixen l’augment de la desocupació i la inseguretat laboral. Les empreses nacionals s’enfronten a la competència deslleial per part de les multinacionals, els agricultors estan abandonats a la seva sort amb collites pitjors cada any a causa de la negativa de l’Estat a subsidiar-los i proporcionar llavors i fertilitzants de qualitat. La fuga de capitals és cada cop més greu, orquestrada per les multinacionals que només empobreixen el país cada dia.

Per a nosaltres, la Lliga Popular Senegalesa (LPS), les prioritats de l’Estat deuen estar en un altre lloc que el “d’entretenir” a la gent i usar els diners dels contribuents per a les finalitats de la política.

Nosaltres diem:

No al pagament del deute, ja que no serveix al poble sinó a les multinacionals i als burgesos, i asfixia les persones (a través de la inflació).

No a la privatització de l’educació, la salut i els recursos miners.

No a l’agro-negoci que transforma els agricultors en obrers agrícoles mal pagats.

No als dictats del FMI i les institucions financeres internacionals.

Reclamem la nacionalització de totes les empreses estrangeres, els bancs i les universitats privades.

Per una conferència nacional de l’educació i salut per lluitar per una millor atenció de les necessitats de la gent.

Assistència, ajuda i acompanyament de l’Estat per ampliar la producció família en procura de l’autosuficiència alimentària.

Facilitar l’accés a l’equipament per als camperols.

Que l’Estat reobri les empreses en fallida per eradicar la desocupació i subocupació juvenil.

Deixar d’importar els productes d’Europa que vagin en detriment de l’artesania local.