Capitalisme i la crisi ecològica global

Lenin.

Índex

1. Introducció

2. Principals problemes ambientals

3. Una qüestió de classe

4. Moviment obrer i medi ambient

5. L’impossible capitalisme verd

6. Anticapitalisme i revolució

7. Bibliografia

1. Introducció

La crisi ecològica del planeta és un motiu de preocupació arreu del món. El moviment ecologista és un dels més amplis moviments socials existents, pràcticament tots els partits fan referència a aquesta qüestió i pel·lícules com “Interestellar” o “Avatar” ens mostren milions de mons futurs immersos en greus crisis ecològiques.

Els treballadors i les treballadores no podem ser aliens/es a aquesta discussió. Per una banda, la crisi ecològica amaga un perfil de classe, en el qual els rics consumeixen els recursos naturals i els pobres paguen les conseqüències. Això queda ocult durant la major part del temps a causa de la forma en què s’acostuma a presentar la qüestió ambiental com una qüestió que afecta “tot el gènere humà”, o inclús que només es preocupa d’espècies animals i plantes, però no afecta les persones.

Per altra banda, la crisi ecològica és la màxima expressió de la decadència històrica del capitalisme, un sistema que va arribar al seu límit i avui descarrega la seva crisi sobre els treballadors i el planeta. Avui en dia, imperen respostes a la crisi ecològica global que no qüestionen el capitalisme. És tasca dels marxistes entrar en aquest debat i demostrar que no pot existir una naturalesa que es recuperi dels seus mals sota aquest sistema econòmic i social.

El canvi climàtic acabarà amb l’espècie humana? Pot existir un capitalisme “verd”? Quins criteris ha de complir una economia ecològicament sostenible? Aquestes i altres preguntes intentarem respondre-les de manera senzilla però rigorosa, per posar un petit gra de sorra perquè els revolucionaris puguin comprendre i donar resposta a aquestes qüestions des d’una perspectiva anticapitalista.

2. Principals problemes ambientals

La crisi ecològica global té nombroses expressions. En aquest treball no entrarem en els temes locals, sinó que enfocarem els problemes globals principals. Entre ells, hem destacat tres aspectes. Per una part, tractarem el canvi climàtic, potser la qüestió més candent i de major impacte avui en dia. En segon lloc, tractarem la pèrdua de biodiversitat, és a dir, l’extinció d’espècies; aquest procés d’extinció massiva és un clar indicador de la destrucció dels ecosistemes naturals. En últim lloc revisarem “l’empremta ecològica”, un indicador que tracta de quantificar l’ús de recursos naturals que una economia consumeix per a la seva producció.

A través d’aquests tres aspectes pretenem donar informació clara sobre les implicacions i els efectes que la crisi ecològica global està causant i encara causarà, d’acord amb els estudis científics més actuals i complets.

El canvi climàtic

El clima del planeta terra està canviant. En realitat sempre ha estat canviant. Va haver-hi períodes glacials i d’escalfament alternant-se diverses vegades en la història de la Terra. Però, en el passat, aquests canvis van ser deguts a alteracions de la deriva continental o a les variacions de l’òrbita i inclinació terrestres respecte al Sol. La novetat és que ara ho fa a molta més velocitat que en períodes anteriors, i que ho fa a causa de l’emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH d’ara endavant) per la humanitat. Aquest canvi global està portant (i portarà) efectes perniciosos per a milions de persones.

El canvi climàtic d’origen antròpic és una realitat inequívoca. És cert que hi ha un cert grau d’incertesa i no coneixem tots els detalls, però avui en dia qui nega la responsabilitat humana en el canvi climàtic global són marcadament minoritaris. En realitat aquest grup irreductible no ens ha de sorprendre, la gran indústria sempre va invertir generosament en científics que els donessin la raó. O al contrari, en assetjar a qui desvelaven veritats incòmodes. Que li ho preguntin a Clair Cameron Patterson!

El principal organisme internacional que ho estudia és l’IPCC, dependent de l’ONU, que periòdicament publica estudis al respecte. El IPCC estableix que existeix una influència humana en el clima a causa de la seva emissió de GEH (com el diòxid de carboni). Aquests gasos atrapen la radiació de la terra i mantenen la calor a l’atmosfera, com un hivernacle. En realitat, aquest efecte és necessari per a la vida, però des que va començar la crema massiva de combustibles fòssils com el carbó o el petroli, la concentració d’aquests gasos a l’atmosfera no fa més que augmentar, i amb ells, la temperatura global. Concretament, el nivell atmosfèric de CO2 és un 40% major ara que abans de l’era industrial.

El canvi climàtic no és un problema del futur, ja s’està manifestant amb claredat. Per exemple, els tres últims decennis han anat batent respectivament els rècords de temperatures d’ençà que es tenen dades mesurades directament (1850). Altres efectes que ja es manifesten són la pujada del nivell del mar (+0,19 metros des de 1901) o el desglaç del mantell de gel que cobreix l’Antàrtida i l’Àrtic.

Aquest escalfament global està produint i produirà amb certesa, entre altres efectes, sequeres o ciclons més forts, descens en el rendiment de cultius i pèrdua de recursos hídrics. A més, el canvi climàtic alimenta altres problemes com la pèrdua d’hàbitats. Per exemple, la selva amazònica, la més gran del món, està amenaçada, ja que quan s’escalfa perd humitat i s’incendia fàcilment. En un futur, la conca amazònica pot convertir-se en una sabana.

La gravetat del canvi climàtic dependrà de fins a quin punt seguim emetent GEH. En el millor cas que el IPCC planteja, la temperatura global s’elevaria 1 ºC cap al final del segle. En el pitjor, gairebé 4 ºC. Potser no semblen xifres molt impressionants, però s’ha de clarificar que es tracta de temperatures mitjanes globals anuals. Per tenir una millor dimensió del significat d’aquestes dades, és necessari referir-se als efectes que provocarien. Per exemple, per un augment de 4 ºC és possible que la selva amazònica quedés totalment desapareguda. A més, a partir de 2 ºC s’obre la possibilitat que efectes no previstos succeeixin. Per exemple, podria succeir que en descongelar-se el sòl que en el món està actualment permanentment congelat s’alliberaran ingents quantitats de GEH que provocaran un salt abrupte en l’escalfament global.

L’emissió de GEH és majoritàriament responsabilitat de la crema de combustibles fòssils com el carbó o el petroli per produir energia i per fer funcionar els mitjans de transport com el cotxe o els avions. Entre aquestes dues activitats sumen més de la meitat d’emissions. Existeixen altres activitats que afecten, com la desforestació.

IMATGE 1: Canvis previstos en la temperatura global. A l’esquerra, en el millor escenari previst per l’IPCC. A la dreta, en el pitjor.

Pèrdua de la biodiversitat

Potser aquest indicador és el més espectacular dels que explicarem. Per ells ens basarem en “l’Informe Planeta Viu” elaborat per la WWF. Per elaborar-lo s’analitzen 10.000 poblacions de vertebrats. Doncs bé, aferri’s a la cadira, des de 1970 aquestes poblacions s’han reduït un 52%. És a dir, si vostè tingués més de 40 anys, durant la seva vida la humanitat ha reduït a la meitat als animals vertebrats del món. Hi ha casos encara més acusats. Per exemple, per espècies d’aigua dolça la reducció és del 76%. I això que la mesura es compara amb els nivells de 1970, quan ja havíem exterminat molts animals…

Per si fos poc, l’extinció dels animals és un indicador de quant estem colpejant la naturalesa en el seu conjunt. La causa més gran d’extinció és que es destrueixen directament l’hàbitat on l’espècie viu. La conservació de la biodiversitat i dels seus ecosistemes és necessària per al manteniment de la nostra espècie. Per exemple, l’agricultura depèn d’això.

Imatge 2: Descens de l’Índex Planeta Viu.

Empremta ecològica

Utilitzant aquest mateix informe de la WWF, passarem a explicar l’últim apartat d’aquest primer capítol. L’empremta ecològica és un indicador d’impacte ambiental que mesura la pressió a la qual es veuen sotmesos els recursos naturals per “alimentar” una economia determinada. Pot mesurar-se per un país, per una persona o per tot el món. I pot comparar-se amb els recursos naturals que existeixen.

Des de fa uns 45 anys, consumim més recursos dels que estan disponibles. És a dir, talem més arbres dels que plantem, pesquem més peixos dels que naixen, emetem més CO2 del que s’absorbeix, etc. A conseqüència extingim espècies, acumulem GEH a l’atmosfera o contaminem aigües (especialment per nitrogen) i aire (7 milions de morts provocades per això l’any 2012 segons l’OMS!).

Això no significa que abans dels anys ’70 no hi havia impactes sobre el medi ambient, sinó que a partir d’aquest moment, “sumant” tots els impactes que provoquem sobre els recursos naturals, sobrepassem la quantitat de tots els recursos sostenibles disponibles.

Actualment, necessitaríem els recursos d’un planeta Terra i mig més per sostenir el que consumim. Si continuem amb la progressió, en 15 anys necessitarem tres planetes.

IMATGE 3: La línia representa el consum de recursos naturals de la humanitat. L’àrea verda és la biocapacitat del planeta.

3. Una qüestió de classe

Fins ara he dit intencionadament que “hem” provocat aquests efectes. Hem? Qui ho fa concretament? És obvi que un camperol africà no impacta igual que un multimilionari estatunidenc. O aquest multimilionari igual que un treballador immigrant als EUA.

Els tres països amb major empremta ecològica per habitant són del golf pèrsic, ja que sostenen un enorme consum relacionat amb el petroli; són Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units. En els primers llocs acostumen a aparèixer els països de Nord-amèrica, Europa o els països rics d’Àsia. A l’altra banda de la classificació s’acumulen sobretot països africans i asiàtics pobres. Resulta que els països rics consumeixen més recursos dels que tenen, i els països empobrits consumeixen menys dels que tenen disponibles. El primer país de la llista consumeix 40 vegades més per persona que l’últim! És a dir, els països rics consumeixen recursos dels pobres, o dit en altres paraules, són imperialistes també en l’àmbit ambiental!

A cada país, les diferències de classe també s’expressen. Els treballadors i la gent humil consumeixen poc. Tenen cotxes més humils, viatgen menys, viuen en petits pisos d’edificis. Els capitalistes i rics freqüentment fan llargs viatges en avió i amb grans cotxes, i tenen diverses cases amb jardí. Per cert, és curiós comprovar que és difícil trobar estudis sobre les empremtes ecològiques comparades de diferents classes socials, tot i que tècnicament no és més difícil. Els organismes internacionals amb la capacitat per desenvolupar estudis no acostumen a invertir en aquest aspecte.

De la mateixa manera que el consum no es reparteix igualment entre tots els éssers humans, tampoc ho fan els impactes. La població treballadora i pobre, especialment dels països econòmicament colonitzats i empobrits, s’emporten sempre la pitjor part. Un capitalista té una sòlida casa en un terreny sense riscos, un treballador pobre potser té la seva llar construïda precàriament en un terreny inundable. Un capitalista pot escollir en quin punt del planeta viure, un treballador pobre passa moltes penúries si necessita emigrar. Un capitalista pot comprar el menjar de qualitat a qualsevol part del món, un treballador pobre depèn dels mercats locals. Un capitalista importa petroli i un treballador pobre potser depèn d’aconseguir ell mateix llenya de la selva per escalfar-se i cuinar.

Els exemples més evidents d’aquesta diferència els trobem en com uns i altres suporten les catàstrofes naturals. El terratrèmol de Cachemira va causar, el 2005, 86.000 víctimes. A Canadà es va produir un altre de característiques similars el 2012 i no hi va haver cap mort.

La degradació ambiental és un problema de classe, no tota la humanitat és igualment responsable, ni tots patim de la mateixa manera les seves conseqüències. Els capitalistes i imperialistes saquegen els recursos dels treballadors pobres i els països econòmicament colonitzats. Uns viuen consumint al màxim i altres pateixen els efectes de la crisi ecològica.

Avui en dia ja hi ha molts que pateixen les conseqüències de la degradació ambiental. Un estudi de Jesús Castillo, professor d’ecologia de la Universitat de Sevilla, xifra entre 20 i 50 milions els refugiats per causes ambientals arreu del món.

Imatge 4: A dalt, els països amb major empremta ecològica. A baix, els països amb menor.

4. Moviment obrer i medi ambient

Molts sindicalistes desconfien dels ecologistes en veure’ls com a enemics de molts llocs de treball. Molts ecologistes veuen amb recel els sindicalistes en veure’ls com a productivistes que només es preocupen pels llocs de treball, sense tenir en compte el medi ambient. No en poques vegades hem vist conflictes entre aquestes dues visions. Serà veritat que hi ha una irreconciliable contradicció entre els interessos de la classe treballadora i la conservació del medi ambient? Comencem amb una mica d’història.

Els inicis del moviment obrer i socialista

A l’inici del moviment socialista, ja tenim alguns exemples interessants de com entenien aquells pioners la relació dels treballadors amb la naturalesa. William Morris va ser un militant socialista del segle XIX que també va ser escriptor. La seva novel·la més famosa, “Notícies d’enlloc” (1890), va servir per descriure com ell s’imaginava la societat comunista. El protagonista de la novel·la és William Guest que, després de tornar d’una reunió de la Lliga Socialista, s’adorm per despertar-se l’any 2101, molts anys després que la revolució mundial triomfés. En despertar-se, es troba a Londres, on no hi ha classes socials, la propietat és comunitària i es controla democràticament. La relació amb la naturalesa és molt diferent: ciutat i natura es confonen i integren una relació equilibrada i respectuosa. L’educació dels nens inclou expedicions al bosc. Ah! I el parlament serveix per guardar fems. William Morris imaginava que la revolució canviaria la manera com els treballadors es relacionen amb el seu medi natural. Ell va imaginar el comunisme com una societat pastoral, en què les ciutats i la civilització es dissolien en la natura creant una mateixa cosa.

El segle XIX, podem rastrejar un gran nombre de mobilitzacions obreres contra les condicions de contaminació i insalubritat en els llocs de treball. Per exemple, l’any 1888 a les mines de Tinto (Andalusia) es va produir un fort conflicte social per aquesta raó. En aquella època, el mineral es calcinava a l’aire lliure en les anomenades teleres. Aquestes teleres emetien gasos sulfurosos que enverinaven els miners i les terres agrícoles de la zona. La companyia minera anglesa i les autoritats locals, alarmades per la magnitud del conflicte, van portar tropes al poble. El dia 4 de febrer, una multitud va fer una manifestació a la plaça central del poble i les tropes van disparar indiscriminadament contra els manifestants, matant centenars de persones. Aquell any se segueix coneixent a la zona com “l’any dels trets”.

Imatge 5: Il·lustració de la matança a Tinto.

El 1880, Sergei Podolinsky, un militant socialista que va lluitar contra l’imperi del tsar rus, va publicar “El socialisme i la unitat de les forces físiques”, en el qual estudiava l’economia i la seva relació amb l’energia. Partint de la segona llei de la termodinàmica, va establir que el treball era una forma d’acumular energia, sent pioner en la investigació de l’antropologia energètica social. Va conèixer Marx i li va enviar la seva obra. No coneixem si Marx el va respondre, però sí que queda registre d’una carta en la qual Engels escriu a Marx sobre l’obra de Podolinsky, assenyalant la dificultat de calcular amb exactitud les transferències energètiques que sacsegen l’economia.

Marx i Engels eren persones que acompanyaven sempre els avenços de la ciència del seu temps. No és per casualitat que Engels, en el discurs davant la tomba de Marx, digués que “Per a Marx, la ciència era una força històrica motriu, una força revolucionària”. Ambdós van mostrar una preocupació pels elements de crisi ecològica que ja s’expressaven en la seva època, com l’empobriment del sòl en l’agricultura. En el llibre tercer de “El Capital”, Marx escrivia “Tot l’esperit de la producció capitalista, orientada cap als guanys monetaris immediats, es troba en contradicció amb l’agricultura, que ha de tenir en compte el conjunt permanent de les condicions de vida de les successives generacions humanes que es van encadenant”. En el primer volum trobem un altre passatge revelador: “La producció capitalista no només destrueix la salut física dels obrers, sinó que a més altera els intercanvis naturals entre l’home i la terra… tot progrés en l’agricultura capitalista és també un avenç en l’art d’exhaurir el sòl”.

És significatiu l’enllaç i correlació que estableix Marx entre l’explotació dels treballadors i del sòl, així com la seva noció de “progrés econòmic” destructiu del medi ambient. Marx va assenyalar en els “Manuscrits de París” que la humanitat viu i mor en la naturalesa. Per a ell, seguint el volum III de “El Capital”, el socialisme hauria de restablir el cicle material com a “llei reguladora de la producció”, i mitjançant l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció gestionar els recursos i l’economia per “regular racionalment el metabolisme amb la naturalesa”, en comptes de ser arrossegats pel mecanisme cec de la cerca del benefici individual i privat.

Marx estableix que “Ni tan sols tota una societat, una nació, totes les societats contemporànies en el seu conjunt són propietàries de la terra. Només són els seus ocupants, els seus usufructuaris, i deuen, com boni patres familias, llegar-la millorada a les generacions futures”.

Walter Benjamin és un altre pensador marxista destacat que es va ocupar de la crítica ecològica al capitalisme. En la seva obra “Carrer de sentit únic” (1928) escrivia que la societat capitalista “roba” els dons de la terra empobrint-la i provocant que doni males collites. En aquesta obra va escriure, per exemple, “que en rebre el que la naturalesa ens ofereix, evitem el gest de cobdícia, ja que no podem regalar-li res nostre a la mare terra. Per tant, convé que mostrem reverència en prendre res, retornant-li a la mare terra una part del que vam rebre abans d’apoderar-nos d’allò que ens correspon”. La seva perspectiva de socialisme queda reflectida en la seva obra “París, capital del segle XIX” (1938), en la qual el treball perdria el seu caràcter d’explotació de la naturalesa per l’home, instaurant-se una harmonia que millorarà a partir d’aquell moment la relació entre humanitat i naturalesa.

Més modernament han sorgit diversos autors marxistes que han incorporat les qüestions ambientals a les seves preocupacions. En la bibliografia d’aquest llibret pots trobar algunes recomanacions, però ens prenem la llicència de destacar Nahuel Moreno, dirigent trotskista argentí. El 1980, Moreno va escriure l’actualització del Programa de Transició, originalment redactat per Trotsky per a la fundació de la IV Internacional. Amb l’actualització pretenia reorganitzar aquella mateixa IV Internacional, i el text va jugar un paper central per desenvolupar el programa de la Lliga Internacional dels Treballadors (de la qual el PSTU brasiler i l’autor d’aquest text formem part).

La penúltima tesi de l’actualització del Programa de Transició està justament dedicada a la crisi ecològica. Moreno reformula la famosa tesi de Rosa Luxemburg de “socialisme o barbàrie”, però aquesta vegada posant “l’holocaust” com a horitzó en cas de derrota de la revolució. Moreno escriu que els poderosos mitjans de destrucció desenvolupats posaven a l’ordre del dia el perill de la guerra nuclear i la destrucció de la naturalesa, especialment l’esgotament de les fonts d’energia. La tesi es tanca plantejant que la revolució no només podrà evitar això, sinó que posaria a l’ordre del dia un desenvolupament tecnològic mai conegut abans per la humanitat, en aprofitar constructivament i positivament la tecnologia avui existent i que podrà fer un nou salt en alliberar-la del capitalisme.

L’estalinisme

La ruptura entre el medi ambient i el socialisme es va donar en un moment concret. Stalin va impulsar des del govern de l’URSS la política de “socialisme en un sol país”, és a dir, de “coexistència pacífica amb l’imperialisme”. A partir d’aquest moment, va renunciar a impulsar la revolució internacionalment i va situar la seva competició amb els països imperialistes en l’àmbit de la carrera econòmica i armamentística. Khruschev va enunciar l’objectiu de tractar de superar l’economia dels EUA. Però els països del socialisme real partien d’una situació d’endarreriment i dependència dels països imperialistes, cosa que els va portar a “prémer l’accelerador productiu” al màxim. Era l’època de l’estakhanovisme, que va tenir un balanç ambiental lamentable. Després de la caiguda del mur, Txecoslovàquia i la RDA superaven els EUA, Canadà o Austràlia en les seves emissions de diòxid de carboni per habitant. Dos dels majors desastres ecològics de la història moderna es van donar en països del socialisme real: l’accident de Txernòbil i la dessecació del Mar d’Aral (procés que va continuar igualment després de la caiguda de l’URSS). Això va divorciar el moviment socialista mundial, dirigit per l’estalinisme, de la preocupació ecològica per decennis, obrint pas a l’hegemonia de plantejaments anti-socials en el moviment ecologista que encara perdura.

Imatge 6: Vaixell encallat en l’antic Mar d’Aral

Sindicalisme i ecologisme

A partir dels anys 70, es recuperen, amb el pols d’un nou ascens revolucionari que comença a allunyar-se de la seva camisa de força estalinista, algunes tradicions que valen la pena destacar, com la de les “prohibicions verdes”. Aquesta iniciativa la va prendre per primera vegada el sindicat de treballadors de la construcció a Nova Gal·les del Sud (Austràlia), després d’una onada de lluites victorioses. Una “prohibició verda” consistia a posar en vaga els treballadors de la construcció, no per un reclam laboral, sinó per impedir la construcció d’edificis destinats a gentrificar una zona (desplaçar la població local pobre per revalorar la zona en benefici dels amos dels edificis o els terrenys) o per impedir la destrucció d’un espai verd. Aquest exemple es va estendre a escala nacional, per exemple, el 1976 de la mà de la Unió de Sindicats Australians contra la mineria, processant i exportant urani.

Un altre exemple mundialment conegut de “sindicalisme verd” és el de Chico Mendes, dirigent dels treballadors del cautxú a l’Amazònia brasilera, assassinat per terratinents. També hem de mencionar la revolta turca, iniciada el 2014 contra la destrucció del Parc Gezi o el cas de la Revolució Egípcia, en la qual la població va bloquejar un port en el mediterrani fins que el govern va abandonar la idea de crear una planta de fertilitzant a la zona i va acabar tancant la que ja existia.

Imatge 7: Manifestació a Sidney. En la pancarta es llegeix “Suport a les prohibicions verdes del Sindicat d’Obrers de la Construcció”.

És possible conciliar l’ocupació i la conservació ambiental?

Un cop acabat aquest recorregut històric, volem intentar respondre aquesta pregunta clau. Tot i les contradiccions que inevitablement sorgeixen, pensem que sí. En realitat, contradiccions semblants es donen en molts altres àmbits, inclús dins de la mateixa classe treballadora. Per exemple, moltes vegades diferents grups de treballadors competeixen i s’enfronten entre ells pel treball; els natius contra els immigrants, o els d’un poble amb els del costat. Per aquestes contradiccions, és fonamental no perdre la perspectiva de l’interès general del conjunt de la classe treballadora.

Diu el Manifest Comunista que els comunistes “destaquen i reivindiquen sempre, en totes i cadascuna de les accions nacionals proletàries, els interessos comuns i peculiars de tot el proletariat, independents de la seva nacionalitat, i en què, qualsevol que sigui l’etapa històrica en què es mogui la lluita entre el proletariat i la burgesia, mantenen sempre l’interès del moviment enfocat en el seu conjunt”.

És a dir, nosaltres sempre enfoquem les nostres polítiques des de l’òptica de l’interès de classe general en la recerca de la revolució i la presa del poder. En el cas de la competició entre obrers per l’ocupació, li diem a l’obrer natiu “és cert que els treballadors immigrants vénen a competir amb tu pels llocs de treball. Però si t’enfrontes a ells, la classe treballadora estarà dividida i mai podreu enfrontar-vos als patrons. La teva tasca no és rebutjar el treballador immigrant, sinó unir-te a ell per enfrontar-vos a l’enemic comú”.

En la qüestió ambiental hem de buscar un criteri semblant: buscar sempre l’interès general de la classe treballadora i la revolució. Em permetré posar dos exemples reals en les quals la meva organització, Corrent Roig, vam haver de prendre una posició.

La primera va ser el possible tancament d’una central nuclear vella i perillosa, la de Garonya. El govern espanyol vol mantenir-la oberta, ja que és una màquina per fer diners per a les grans companyies elèctriques, però hi ha una gran mobilització per exigir el seu tancament. Aquí, alguns sindicats van prendre una postura contrària al tancament argumentant la defensa dels llocs de treball de la plantilla de la central nuclear. Corrent Roig estem a favor del tancament: alguns llocs de treball no poden justificar alinear-se amb el govern i la patronal posant en risc la població de la zona. Això sí, aquest posicionament hem d’acompanyar-lo amb una exigència de no perdre ni un lloc de treball, per exemple, exigint un pla d’instal·lació d’energies renovables en la comarca.

El segon exemple és la lluita dels miners del 2012. Aquí hi va haver grups ecologistes que es van posicionar a favor del tancament de les mines de carbó, ja que són molt contaminants. I realment ho són, però no era això el que estava en discussió. El pla del govern no era el tancament de les mines de carbó per impulsar una alternativa sostenible. Era el tancament de les mines de carbó per comprar carbó més barat d’altres països en què els treballadors tenen menys drets; això era el que es discutia (a més de la mateixa estabilitat del govern, colpejat per la vaga minera). Per això Corrent Roig va ser part de la lluita dels miners contra el tancament de les mines.

A favor del tancament de la central nuclear de Garonya i contra el tancament de les mines de carbó? No és contradictori? No, perquè ambdues posicions neixen de la defensa dels interessos generals de la classe treballadora. Una posició sindicalista que en nom de la defensa d’alguns llocs de treball posi en risc les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora és unilateral i miop. Una posició ecologista que sistemàticament sigui favorable al tancament de qualsevol activitat econòmica contaminant sense analitzar si aquest tancament té un contingut ecologista o és només una maniobra patronal per augmentar beneficis és igualment unilateral i miop.

5. L’impossible capitalisme verd

La crisi ecològica com a símptoma de l’esgotament històric del capitalisme

El capitalisme està en decadència, és un sistema esgotat. Cada dia que passa asfixia més, augmenta la destrucció i no el progrés. Però… a què és degut això? Hem vist nous avenços els últims anys, per exemple, la revolució de la informàtica. Ara, molts tenim un telèfon mòbil i un ordinador, cosa impensable ara no fa tants anys. No és el capitalisme el que augmenta aquestes millores?

Per respondre hem d’entendre què són les “forces de producció”. Marx i Engels van explicar que l’aparició del capitalisme va ser un fenomen progressiu, ja que va superar el vell mode de producció feudal, i aquest canvi va permetre espectaculars avanços, no només en el benestar de la burgesia, sinó també en el dels treballadors. Elements tan bàsics com la nutrició i la medicina van avançar, i la vida dels treballadors va ser més llarga i satisfactòria. Tanmateix, arribats a un cert punt del seu desenvolupament, la destrucció que el capitalisme produïa era cada vegada més gran que els progressos que coneixia. Lenin va fixar com la demostració definitiva d’aquest canvi en la Primera Guerra Mundial. Les diferents potències imperialistes cometien una massacre d’escala industrial per disputar-se els mercats i poder seguir creixent. Poc després, la crisi més gran del capitalisme va ser superada cap a una època de prosperitat a través de la Segona Guerra Mundial, costant desenes de milions de morts. La reconstrucció dels països que havien estat literalment devastats i la revolució tecnològica que va produir l’esforç militar van permetre que els capitalistes tinguessin moltes inversions profitoses per fer.

Des de llavors, no hi ha hagut cap guerra de proporcions similars. No obstant això, l’avanç de l’economia capitalista està deixant un rastre de destrucció del principal mitjà de producció: la naturalesa. La crisi ecològica global és el principal marcador actual de l’esgotament històric del capitalisme, de la seva incapacitat per produir més del que destrueix. Per cada pas endavant que fa, retrocedeix destruint-ne dos.

La velocitat del capitalisme i la velocitat de la naturalesa

La contradicció del sistema econòmic capitalista és que els agents econòmics guien la seva activitat per la recerca del benefici privat dels seus amos, dels capitalistes. Una empresa produeix d’una forma o d’una altra en funció del que maximitzi els beneficis dels seus accionistes. Els bancs mouen els diners i inverteixen sempre buscant repartir els màxims dividends al consell d’administració. L’amo de la terra o d’un edifici intenta que la seva renda sigui el més gran possible. Va escriure Marx en el primer llibre d’El Capital que “La circulació dels diners com a capital és (…) un fi en si, ja que la valorització del valor existeix únicament en el marc d’aquest moviment renovat sense cessar. El moviment del capital, per tant, és mancat de mesura. (…) Mai ha de considerar-se el valor d’ús com a fi directa del capitalista. Tampoc els guanys aïllats, sinó el moviment infatigable de la producció de guanys”.

Abans de continuar, s’ha d’aclarir que això no és una decisió individual de cada capitalista. No pot existir un capitalisme moral i humà, que a més de cuidar dels beneficis dels capitalistes, cuidi també les condicions de vida dels treballadors. En el cas que un capitalista individual apugés el salari dels treballadors, competiria amb els altres com un llast. Els seus beneficis serien més baixos o els seus preus més alts. La seva empresa tendeix inevitablement a desaparèixer més d’hora que tard engolida per la competitivitat del mercat capitalista.

En la recerca per a maximitzar els beneficis dels capitalistes, l’economia capitalista manté constants diverses tendències. Una d’elles és la tendència a tractar d’accelerar el màxim possible el cicle de reproducció de capital, és a dir, un capitalista inverteix diners en una indústria. Llavors la fàbrica en què ha invertit produeix mercaderies que es venen. Després de pagar el salari dels seus treballadors i d’haver comprat les matèries primeres necessàries, el capitalista rep més diners dels que va invertir. Com més ràpidament es repeteixi aquest cicle, més capital anirà acumulant el capitalista. El capitalisme és un sistema que tracta d’accelerar constantment la velocitat de l’economia. Engels va escriure en “Del Socialisme utòpic al socialisme científic” el següent passatge revelador: “De mica en mica, la marxa s’accelera, el pas de camí es converteix en trot, el trot industrial, en galop i, finalment, en carrera desenfrenada, en batre de campanes de la indústria, el comerç, el crèdit i l’especulació, per acabar finalment, després dels salts més arriscats, en la fossa d’un crac. I així, una vegada i una altra”.

Aquesta recerca permanent per maximitzar els beneficis, és a dir, la producció, és incompatible amb els límits de planeta. El capitalisme té un ritme diferent dels cicles naturals. La indústria de la fusta no es regula en funció de la velocitat del creixement dels nous arbres, sinó per la necessitat desesperada de l’inversor de rebre beneficis amb els quals inflar la seva cartera. Les petrolieres no regulen la seva activitat en funció de la quantitat de CO2 que és capaç d’assimilar l’atmosfera ni l’agricultura funciona deixant el terra recuperar-se.

Els costos de producció i la conservació de la natura

Per maximitzar els seus beneficis, el capitalista necessita invertir poc i vendre els productes el més car possible. Hi ha una inversió que és fixa, el preu no pot fer baixar el capitalista. Però hi ha una altra variable, que sí que pot intentar baixar. Per exemple, el salari dels treballadors pot ser alguna cosa més alta o més baixa. Si el preu en el mercat del producte és el mateix, com menys salari paguin als treballadors, més marge de benefici tindran.

Els costos de prevenció i reparació ambiental augmenten els costos variables d’una inversió, és a dir, disminueixen el guany capitalista. Per exemple, si una indústria ha de depurar l’aigua que fa servir abans d’abocar-la, haurà de fer una inversió en màquines i treballadors per a això. Si una indústria ha de reparar els danys ambientals causats, haurà d’invertir en materials i treballadors per a això.

Per a les empreses, invertir en prevenció o reparació ambiental és un cost afegit, significa reduir el seu marge de guanys. Per això el capitalisme s’enfronta sistemàticament contra tota regulació que l’obligui a això, de la mateixa manera que es revolten contra la legislació laboral. La legislació ambiental és producte de la lluita, són les conquestes guanyades de la mateixa manera que es guanya un millor conveni en una vaga.

La falsa solució de l’eficiència

Un corrent de pensament planteja que la solució per a la crisi ecològica és una major eficiència en la indústria. Si produïm un determinat dany en produir una mercaderia, potser podem reduir el dany si ho fem de manera eficient. Aquest és un plantejament trampós. L’eficiència energètica i de materials és molt important, però sota el capitalisme es converteix en el seu contrari. Podem posar un exemple laboral per entendre-ho.

La nova tecnologia podria aplicar-se per fer més fàcil la feina dels obrers. Però quan una empresa capitalista incorpora una nova màquina o tècnica, aquest canvi no redunda en una major facilitat en el treball dels obrers. En comptes de reduir la jornada laboral, el capitalista el que fa és acomiadar una part de la plantilla i mantenir o, fins i tot, augmentar l’horari dels que segueixen treballant. Així una millora tecnològica en comptes d’ajudar, acabar sent un atac contra els treballadors.

De la mateixa manera funciona l’eficiència. Una major eficiència podria servir per produir el mateix utilitzant menys energia i emetent menys contaminació. Però en una empresa capitalista s’utilitza només per augmentar el marge de beneficis de l’empresa. Per exemple, si es produeix més eficientment, el cost per mercaderia disminueix. Llavors el patró pot inundar el mercat dels seus productes i desplaçar la competència, venent més i guanyant més. O pot abaixar el preu del producte per desplaçar els competidors i guanyar més. Però en cap cas s’acontentarà amb el que ja guanya, sobretot perquè si no es dóna pressa, aviat un capitalista rival aconseguirà la mateixa millora i farà servir la seva major eficiència per intentar acaparar el mercat.

És possible un canvi de model productiu?

També hi ha qui pensa que és possible que el capitalisme canviï i es converteixi en un altre sistema econòmic capitalista, però sostenible. Això suposaria canviar totes les fonts energètiques de les quals es nodreix. El capitalisme es desenvolupa amb l’anomenada “revolució industrial”, amb els motors i l’electrificació. Això funciona cremant combustibles fòssils. Podem dir que el carbó, el petroli i el gas natural és la sang que corre per les venes del capitalisme. Tot el transport, totes les indústries, tota l’energia s’obté així.

En un hipotètic capitalisme ambientalment sostenible, s’hauria de revolucionar tota la seva base energètica. Això suposaria una inversió de proporcions gegantines. Renunciarien els capitalistes als seus beneficis per salvar el futur de planeta de manera altruista? Impossible! Recordem la llei universal del capitalisme: el que orienta la seva activitat és la recerca de beneficis, i cap altre criteri humà, moral o ambiental.

És cert que hi ha sectors capitalistes que inverteixen en energies renovables o coses similars. Però el capitalisme té jerarquies i sectors dominants. No tenen el mateix poder els capitalistes de les energies renovables que els de les petrolieres. Ni els de les bicis respecte als de la indústria automotriu. Ni els de l’agricultura ecològica respecte a l’agricultura industrial.

La ideologia ambiental del capitalisme

Hi ha una cosa que molta gent es pregunta. Com pot ser que els capitalistes estiguin cecs davant la crisi ecològica? En realitat, no estan cecs… però sí que és interessant veure com han construït la ciència econòmica dominant de manera que tracti d’ocultar la crisi ecològica. Les paraules economia i ecologia comencen igual, i no és casualitat. El prefix “eco” ve del grec “oikos”, que significa “casa”. Tanmateix, en les facultats d’economia se sol ensenyar l’economia com quelcom separat de l’ecologia. En els manuals se separen els diners i la producció de la naturalesa en la qual es basa, fins al punt en què els béns naturals no tenen preu. El que costa un determinat bé natural és el que costa extreure’l.

Així es construeix la il·lusió d’una economia eterna, abstracta, separada de qualsevol lligam amb el món físic i natural. La roda de l’economia podria seguir girant eternament sense xocar mai amb els límits naturals. No obstant això, els rius es contaminen, els sòls es desertitzen i el petroli s’acaba. Els costos que produeixen aquests danys ambientals no es comptabilitzen. La indústria petroliera no internalitza els costos derivats del petroli, per exemple, els danys causats pel canvi climàtic. És a dir, els beneficis econòmics es privatitzen, però els costos socials es reparteixen.

La ciència econòmica està encara basada en els clàssics del segle XIX, sense actualitzar-se davant de la crisi ecològica. Aquesta política conscient és part de la construcció ideològica capitalista que tracta d’ocultar les seves pròpies contradiccions, repetint una cantarella fantasiosa que diu “tot va bé” mentre es precipita al buit.

Les ONGs ecologistes i el caràcter de l’estat

El principal corrent ecologista del món són les ONG ambientalistes, com Greenpeace. Ja vam explicar anteriorment com el moviment obrer i socialista va abandonar des de l’estalinisme qualsevol preocupació ambiental obrint pas a aquestes tendències. En els seus orígens, aquesta tendència ecologista provenia d’entorns burgesos i petitburgesos. Aquestes classes socials, que van començar a gaudir de viatges a la natura, buscaven conservar-les. Fins i tot a l’edat mitjana, els reis i nobles protegien zones naturals per utilitzar-les com un espai per a caçar. Molts dels parcs naturals d’Europa tenen aquest origen.

Aquestes ONG tracten de protegir el medi ambient exigint legislació ambiental i compromisos per part de les empreses. I certament hi ha hagut alguns èxits importants. De nou, farem servir un símil laboral. En el terreny laboral, en alguns països, avui en dia existeixen grans conquestes per als treballadors. Si pensem que en el segle XIX els nens morien diàriament treballant a les mines, ningú negarà que ara això no passa. Tanmateix, aquesta legislació laboral no ha acabat amb l’explotació dels treballadors. I moltes vegades retrocedeix. Per exemple, en l’actual crisi econòmica, els drets dels i les treballadores han patit un dur atac. En moments històrics més extrems, van tornar a aparèixer condicions tan dolentes com al principi del capitalisme, o fins i tot pitjors; en l’Alemanya nazi es va tornar a recuperar de manera massiva el treball esclau en els camps de concentració i Franco també va implantar l’esclavitud generalitzada després de la guerra civil espanyola.

Amb la protecció ambiental passa una cosa semblant. Les lluites han aconseguit forçar alguns avenços, que si bé són importants, no han alterat la realitat fonamental d’explotació de la naturalesa pel capitalisme. Els estats capitalistes protegeixen fonamentalment els interessos de la classe capitalista, encara que reflecteixin les lluites i arribin a incorporar legislació laboral o restriccions ambientals. És una il·lusió pensar que els governs capitalistes o les mateixes empreses prendran una posició definitiva de protecció dels treballadors i de la natura.

Un bon exemple d’això és el protocol de Kyoto. Tot i que existeixen alguns tímids avenços, després de tota la parafernàlia, de les desenes de grans cimeres internacionals, les emissions de CO2 segueixen sent absolutament excessives i, avui en dia, amb Kyoto oficialment caducat i fracassat, els governs del món ni tan sols han estat capaços de marcar un nou objectiu.

Per acabar, us proposo una prova: entreu a la pàgina web de diferents companyies petrolieres. Possiblement la majoria d’elles presenten fotos de bucòlics paisatges i feliços treballadors, alhora que remarquen la seva profunda preocupació per la protecció ambiental i els drets dels treballadors.

El decreixement

L’altra gran tendència de l’ecologisme actual és l’anomenat “decreixement”. Sota aquesta tendència trobem un gran ventall de propostes que tracten de construir una alternativa econòmica i social sota el capitalisme, per poder desplaçar-lo a poc a poc. En aquest terreny podem trobar molts moviments d’agricultura ecològica, de banca ètica, d’artesania, de bescanvi i monedes alternatives, fins i tot les anomenades “cooperatives integrals” que tracten d’oferir tots els serveis que una persona pugui necessitar sense necessitat d’acudir a les empreses capitalistes.

El problema d’aquest plantejament és que el capitalisme ja “omple” tot el món, no deixa espai perquè una economia alternativa es desenvolupi. Per exemple, els horts ecològics poden subministrar aliments a petits cercles. Però si intenta satisfer les necessitats de grans capes de la població, necessitarà terra, molta terra. No obstant això, la terra té amos: els terratinents capitalistes. Com accedir a la terra dels terratinents? Podríem pensar a comprar-la, però per això es necessita moltíssim capital, és a dir, es necessita que un capitalista faci una inversió capitalista. Però ja vam dir que les lleis del mercat capitalista conspiren contra un capitalisme “verd”… els productes ecològics necessiten una mà d’obra més intensiva, són més cars de produir en una òptica econòmica capitalista. L’única opció que queda és ocupar la terra, és a dir, fer la revolució i destruir el poder dels capitalistes.

El mateix passa amb la resta de sectors de l’economia, fins i tot de manera més pronunciada. Com organitzar una nova forma de desplaçar-se de manera sostenible sense prendre el control de les empreses energètiques i la indústria automobilística? Com construir cases per a milions sense prendre el control de les grans constructores? Com produir energia per a la població sense expropiar les grans companyies elèctriques? És senzillament impossible. És a dir, no es pot construir una nova economia sense destruir la que avui existeix. Almenys no ho és, si no ens acontentem d’atendre ecològicament les necessitats d’una fracció ínfima de població.

Aquestes experiències de contrapoder són molt antigues encara que tinguin noves formes. En els seus plantejaments, són una repetició del socialisme utòpic i l’anarquisme.

En definitiva, és una il·lusió pensar en un “capitalisme verd”. L’únic horitzó possible per a una economia i una societat sostenibles és acabar amb l’economia capitalista, que sacrifica la naturalesa i els treballadors en l’altar del benefici econòmic dels capitalistes. I per acabar amb l’economia capitalista, cal acabar amb el poder polític dels capitalistes, és a dir, fer la revolució socialista.

6. Anticapitalisme i revolució.

Les nostres perspectives, tasques i propostes

És l’hora que l’esquerra obrera i revolucionaria entri en el debat sobre medi ambient des d’una òptica marxista i anticapitalista. No fer-ho suposa seguir regalant aquest terreny a les ONG’s ambientalistes o a moviments socials, com el basat en el decreixement. Hem de recordar que l’ecologisme és un dels moviments més estesos i que més interès suggereix. Part de la nostra batalla és la batalla ideològica, i un dels terrenys en els quals es disputa és en la qüestió ambiental.

S’ha de respondre a tres qüestions centrals. La primera és explicar que és impossible un altre capitalisme, que sense revolució no és possible parar la degradació ambiental del planeta. Això requereix una atenció específica: estudiar les qüestions ambientals amb rigorositat des del marxisme. D’aquí es desprèn també una lluita política, la de tractar de guanyar a les organitzacions de la classe treballadora per la defensa del medi ambient i també al moviment ecologista per la batalla per la revolució i el socialisme.

Imatge 8 Protesta. “Canvi de sistema, no de clima”

Es tracta de què els partits obrers i revolucionaris portin als sindicats, als moviments socials -o a qualsevol forma organitzativa que prenguin els treballadors- la defensa del medi ambient. Si el moviment obrer pren a les seves mans la bandera de la defensa ambiental, podrà alhora arrossegar i guanyar pel seu projecte de revolució social a tots els sectors de la societat honestament preocupats i mobilitzats per qüestions ambientals.

Per aconseguir-ho, necessitem elaborar un programa polític ambiental que serveixi per assenyalar el camí anticapitalista per transformar la relació de la societat amb el medi ambient.

* L’element central d’aquesta proposta ha de partir de l’energia. De manera immediata es poden prendre mesures d’eficiència energètica. Un exemple pot ser millorar el condicionament tèrmic dels edificis per gastar menys en calefacció o refrigeració. Però el punt clau serà, sens dubte, la substitució dels combustibles fòssils per les energies renovables. Tancar centrals tèrmiques de carbó, petroli o gas natural, per estendre l’ús d’aerogeneradors. Tancar centrals nuclears per estendre l’energia solar. Com a moviment paral·lel, els mètodes de producció també han de reorganitzar-se. D’un model de grans centrals disperses, s’ha de caminar cap a una producció més local, amb major pes de la micro-producció (per exemple, amb cases autosuficients energèticament). Les mancances que encara arrossega la producció renovable d’energia, com la seva dependència del temps atmosfèric, poden ser cobertes amb centrals hidroelèctriques o inclús amb algunes poques centrals elèctriques de combustibles fòssils, si fes falta. Un model energètic 100% renovable és possible. Per aquest projecte, és necessari nacionalitzar les companyies elèctriques.

* El transport també ha de ser transformat en profunditat. La preponderància dels desplaçaments en cotxe ha de deixar pas al vianant i a la bicicleta en àmbits urbans. Això suposa alterar l’urbanisme de les ciutats, que avui pivoten al voltant de la calçada de vehicles, per donar més espai al que és per als vianants i als carrils bici. Els vehicles de motor haurien de ser majoritàriament públics i col·lectius, deixant només els vehicles individuals per urgències. Amb aquestes mesures posaríem remei a una bona part de la contaminació local a les ciutats. Per distàncies mitjanes s’ha de prioritzar el transport col·lectiu mitjançant ferrocarril elèctric. Els transports en avió han de reduir-se molt, per exemple, incorporant al preu dels bitllets els costos ambientals que produeixen. Per poder desenvolupar aquestes mesures, és necessari nacionalitzar els sistemes de transport privats i reforçar fortament els serveis de transport públic d’autobús, metro o tren, a preus socials.

* Relacionat amb el transport, estan les mesures referents a la re-localització de la producció. S’han de prioritzar els productes locals, especialment, els aliments. És absolutament ineficient gastar molta més energia en el transport d’un aliment que l’energia que proporciona en menjar-lo! Una bona idea és incorporar els costos ambientals del transport als preus dels aliments, mentre que se subvenciona o beneficia la producció local.

* Aquestes mesures energètiques i de transport permetrien reduir dràsticament les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle, minimitzant l’impacte de canvi climàtic tant com sigui possible.

* Avui l’agricultura se sosté utilitzant combustibles fòssils, ja sigui pels adobs químics, per la maquinització de la producció o pel transport dels productes. És necessari passar a una agricultura intensiva en l’ús de mà d’obra per reduir l’ús de màquines i el combustible que aquestes gasten. També s’ha de reduir l’ús d’adobs químics, pesticides i herbicides prioritzant els fems i el compostatge per abonar, el treball humà per acabar amb les males herbes i l’ús d’espècies depredadores per acabar amb les plagues. Això permetria reduir la contaminació de l’aigua, especialment, per compostos nitrogenats. Per això, és imprescindible acabar amb el latifundi i els terratinents, realitzant fortes reformes agràries, que a més acabin amb els monocultius.

* Els mega-comerços i centres comercials són ambientalment insostenibles. És necessari recuperar un comerç de proximitat i integrat en el teixit urbà. Les grans empreses de comerç han de ser nacionalitzades i posades sota control públic.

* La indústria s’ha de controlar més, establint límits estrictes en els seus nivells d’emissió de contaminació a aigües o l’aire. Se les ha d’obligar a adoptar les tecnologies menys contaminants. A més, han de compensar suficientment els danys ambientals invertint en mesures compensatòries.

* Han de canviar els plans urbanístics radicalment. Per una part, les ciutats han de tenir l’urbanisme compacte, més eficient energèticament, ja que així redueixen els desplaçaments. Han de reduir-se els segons habitacles, tesant-les fortament i crear o afavorir les colònies públiques vacacionals de lloguer.

* La disminució de la urbanització ha de portar aparellada la demolició de construccions en zones d’alt valor ecològic, incorporant-les a espais naturals protegits i establint plans de gestió i recuperació de zones degradades. Aquest major espai natural protegit permetria que la connectivitat entre parcs naturals creixeria, millorant la seva qualitat ecològica i la seva capacitat per mantenir la biodiversitat.

* La investigació ha d’orientar-se al desenvolupament de tecnologies netes i eficients, redoblant la inversió pública i eliminant la privada. És segur que la innovació produïda ens permetria millorar en el coneixement de les ciències del medi ambient i la tecnologia energètica i industrial, permetent-nos superar les limitacions actuals com les de l’energia renovable.

* Totes aquestes mesures porten aparellades un augment substancial de l’ocupació, ja que són més intensives en el seu ús de la mà d’obra. També es requerirà un bon nombre de tècnics i científics, el que fa indispensable maximitzar els sistemes educatius i incorporar el conjunt de la població a la formació. Per això necessitem sistemes educatius públics únics, científics, gratuïts i de qualitat.

* Aquest pla costa diners i necessita mitjans tècnics i humans. És necessari expropiar els sistemes financers per posar-los al servei de l’adaptació ecològica. De la mateixa manera s’ha d’actuar amb els sectors estratègics de l’economia. S’han de fer públics i sota control democràtic dels treballadors.

* Aquest pla en cap cas es podrà aplicar fins al final en un únic país. La internacionalització de la revolució i la cooperació entre nacions són necessàries. S’estableix una relació dialèctica; com més avancem en l’aplicació d’aquest programa més referència serem pels treballadors del món, i com més països ens acompanyin en el procés més podrem aplicar el programa.

S’ha d’acabar amb les institucions internacionals del capital (UE, OTAN, ONU…) i caminar cap a la federació socialista mundial.

* Aquest mencionat control democràtic de la classe treballadora és l’últim punt. Per racionalitzar l’economia, s’han de detectar les necessitats socials i estudiar com satisfer-les de la millor manera. Incorporar la població a la vida política de manera activa, el control dels treballadors de la producció, és condició imprescindible. Per això es necessita crear les condicions necessàries perquè els treballadors es puguin incorporar a la vida política activa, impulsant el nivell educatiu i reduint les hores de treball (incloent-hi el treball domèstic i de cures, que hauria de ser resolt per serveis públics de bugaderies, menjadors, escoles bressol o centres d’atenció a gent gran i dependent).

Imatge 9 Enfrontaments en defensa d’un bosc.

El socialisme i el medi ambient

La tercera tasca de la qual abans parlàvem és explicar el socialisme, i la nova relació amb la natura que establirà. Tenir un horitzó clar de transformació és la millor motivació per a la mobilització dels treballadors i els pobles. Avui en dia no hi ha cap país socialista, i l’experiència de l’estalinisme ha deixat una cicatriu profunda. Per contra, sí que sabem que és possible fer la revolució i acabar amb el capitalisme. A més, la crisi ecològica, econòmica i social s’aprofundeix, i això empeny a cercar canvis. Haurem de ser alhora artistes, científics i activistes per aprofitar els avantatges i superar les barreres. Haurem d’estudiar el passat per ancorar-nos fortament als seus ensenyaments, alhora que inventem amb atreviment i creativitat el futur.

El socialisme ha de reconciliar civilització i naturalesa. Això vol dir que l’economia s’ha d’adaptar als límits naturals. El ritme de l’economia ha de ser més lent que els ritmes de renovació dels recursos naturals. Per a això, a l’hora de decidir què, quant i com es produeix és necessari integrar una perspectiva ecològica a l’economia, integrant en la valoració dels problemes ambientals que es produeixen.

La ingent quantitat de diners que en el capitalisme s’apropien els capitalistes ara podrà ser usat per fer front a aquests costos ambientals transformant l’economia, o desenvolupant polítiques de prevenció i mitigació dels problemes. Així com en el capitalisme la propietat privada dels mitjans de producció determina que es gestionin (per satisfer les ànsies de beneficis dels seus amos sense tenir en compte el medi ambient), en el socialisme, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció permetrà planificar la seva activitat per satisfer les necessitats socials.

Això pressuposa un poder polític dels treballadors organitzat democràticament per poder planificar racionalment l’economia segons les seves necessitats, en funció de criteris ecològics.

El temps cobrarà una nova escala, i amb ells les relacions i la creativitat humana. En el capitalisme, el treball està guiat per l’afany de beneficis del patró, del que es tracta és d’esprémer al màxim el temps del treballador. En el socialisme, la tecnologia, el coneixement i el treball humà estaran regulats democràticament i col·lectivament per satisfer les necessitats socials. L’economia cobrarà una nova racionalitat, el que permetrà reduir el temps de treball i crear productes d’una màxima durabilitat. La jornada laboral descendiria, alliberant temps per a la cultura, les relacions humanes, l’esport, l’estudi o la participació política. Previsiblement, el pols consumista tendiria a disminuir. El capitalisme és el sistema dels diners i el mercat. En paraules de Marx “Va arribar un temps en què tot el que els homes havien considerat inalienable es va convertir en objecte de canvi, de tràfic. Les coses… que mai es van comprar: virtut, amor, opinió, ciència, consciència… totes a la fi es van comercialitzar”. El socialisme serà el sistema de les persones, dels treballadors; del domini del temps, de la tecnologia, de la seva pròpia vida per part d’ells mateixos. Del domini del que és humà sobre les coses, i no a l’inrevés. El socialisme serà ecosocialisme, o no serà.

7. Bibliografia

* IPCC (2014). Climate Change. Synthesis Report.

* WWF (2014). Informe Paneta Vivo.

* Jesús Castillo (2011). Migraciones ambientales. Huyendo de la crisis ecológica en el Siglo XXI. Virus editorial.

* Jesús Castillo (2012). Trabajadores y medio ambiente. La lucha contra la degradación ambiental desde los centros de trabajo. Editorial Atrapasueños.

* Daniel Tanuro (2011). El imposible capitalismo verde. Editorial La Oveja Roja.

* Michael Löwy (2012). La alternativa radical a la catástrofe ecológica capitalista. Editorial Biblioteca nueva.