La FIFA: una multinacional de negocis i corrupció en el futbol

Acaba d’esclatar un escàndol de corrupció i suborns a la FIFA (l’entitat internacional del futbol) que involucra alts dirigents d’aquesta organització, dirigents i ex dirigents de federacions nacionals i regionals, i alts executius d’empreses de transmissions d’esdeveniments esportius.

La denúncia va ser realitzada pel Departament de Justícia dels EUA que es va considerar òrgan amb facultats per intervenir, ja que diverses transaccions financeres del cas van ser realitzades a través de bancs nord-americans.

Els involucrats són Jeffrey Webb, de les Illes Caiman (un dels vicepresidents de FIFA), l’uruguaià Eugenio Figueredo (ex vicepresident de la federació sud-americana Conmebol); el brasiler José María Marín (ex president de la CBF), el costa-riqueny Eduardo Li, el nicaragüenc Julio Rocha, el veneçolà Rafael Esquivel, el dirigent de Trinitat i Tobago Jack Warner i el britànic Costas Takkas. A més, estan acusats el funcionari de Desenvolupament de l’organisme, Julio Rocha, i l’ex president de la Conmebol, el paraguaià Nicolás Leóz. En l’esquema hauria estat involucrat també l’argentí Julio Gordona (ex president ja mort de l’AFA i ex vicepresident de la FIFA). La denúncia involucra empresaris televisius com el brasiler José Margulies, el nord-americà Aaron Davidson i l’argentí Alejandro Burzaco (CEO de Torneos y Competencias).

El juny de l’any passat, vaig escriure l’article “Mundial de futbol: la FIFA guanya, el poble brasiler perd”(1), en el que denunciava que mentre el país (és a dir, el poble brasiler) quedaria altament endeutat per les faraòniques obres que la FIFA havia exigit per la realització de la Copa (que va servir també per grans negociacions de les empreses constructores lligades al govern del PT), la FIFA s’omplia les butxaques amb guanys. L’article incloïa aquesta informació:

Segons els seus propis estatuts, la FIFA és una “organització sense ànim de lucre”. És una gran mentida. Es tracta en realitat d’una espècie de “multinacional de l’esport” que administra concessions i franquícies. Els seus ingressos provenen de més de 900 contractes comercials. El 60% de la renta procedeix de la venta de drets de transmissió per TV i un altre 40% al màrqueting. D’aquesta manera, la FIFA guanyarà per aquesta Copa més de 4.000 milions de dòlars, el doble del que va obtenir a Alemanya 2006. Una xifra que es veu ajudada pel fet que el govern del Brasil, com a compensació per haver sigut escollit com a país seu, la va eximir del pagament d’impostos (estimats ara en uns 500 milions de dòlars).

L’escàndol que acaba d’esclatar no només confirma això sinó que, a més, despulla l’estructura de corrupció i suborns que hi ha per darrere de la concessió dels drets televisius. Un sistema que, per una banda, omple les butxaques dels dirigents de la FIFA i les federacions: es parla de centenars de milions de dòlars en suborns i només Julio Grodona hauria obtingut 15 milions per adjudicar els drets de transmissió de diversos torneigs de seleccions sud-americanes (Copa América). Per l’altra, els suborns eren pagats per empreses de transmissions esportives que, en obtenir l’exclusivitat dels esdeveniments, garantien grans ingressos per la seva venta i per la publicitat que comercialitzen en aquestes transmissions.

Un esquema que ve de lluny

L’actual equip de direcció que domina la FIFA va començar a ser construït pel brasiler João Havelange, president de l’entitat entre el 1974 i el 1998. A l’equip, es van integrar els seus “socis”, com Julio Grondona, Nicolás Leoz, José María Marín i el suís Joseph Blatter (que succeiria a Havelange en la presidència de l’entitat i que encara continua amb el càrrec).

La mateixa elecció de Havelange va estar associada a la corrupció. En un llibre sobre la FIFA (2), el periodista investigador escocès Andrew Jennings denuncia que el director de l’empresa Adidas (Horst Dassler, amic personal de Havelange) va comprar vots de delegats indecisos per assegurar la primera elecció de Havelange. I que, dos anys després, el brasiler li va retribuir el “favor” atorgant a Adidas els Drets de màrqueting d’elements esportius i sobre la transmissió dels principals tornejos mundials (a través d’una empresa associada a Adidas: l’ISL).

Joseph Blatter va ampliar aquest esquema a altres empreses esportives i televisives, i va augmentar el volum de negocis, en la mesura que la televisió arribava a milers de milions de persones i, amb això, es valoraven cada vegada més els drets de transmissió. També augmentava el valor del màrqueting de productes esportius i altres (com begudes) que aconseguien associar la seva imatge a les Copes. Per consolidar el seu poder, igual que Havelange, es va recolar en l’ampliació del nombre de seleccions participants que a Espanya del 1982 van passar de les tradicionals 16 a 24, i a partir de França del 1998 a 32. Els principals beneficiats amb aquest augment van ser els països africans, asiàtics i llatinoamericans. Pot veure’s com una “democratització” dels mundials, però aquesta ampliació li va permetre a Blatter armar-se d’una “base pròpia” de delegats de moltes federacions d’aquests continents i així assegurar-se diverses reeleccions. Encara que, com veurem més endavant, el va “allunyar” de l’entitat europea (UEFA).

Els tripijocs no es van limitar a aquests temes. És vox populi que l’elecció de les seus mundials també es dirimeix en un terreny on juguen forts els diners i les mogudes polítiques Va ser el cas de l’elecció de Sud-àfrica per a la Copa 2010: no només satisfeia les federacions africanes, sinó que també era “políticament correcte”. L’elecció de Brasil 2014 va estar plena de sospites de compra de vots i la votació per Qatar 2022 (un país amb molt poca tradició futbolística, però amb molts diners) va ser clarament “venuda” en detriment de la postulació d’una nova copa als EUA.

Algunes precisions

Per completar aquesta anàlisi, són necessàries algunes precisions. En primer lloc, és impossible creure que tot i no estar inclòs en la denúncia, Joseph Blatter no forma part d’aquest sistema de suborns i corrupció.

En segon lloc, per què el departament de justícia dels EUA va presentar la denúncia? No em crec que volgués fer una croada per a l’honestedat dels negocis en el futbol mundial o que estigui preocupat perquè els bancs dels EUA siguin instruments de flux de diners i corrupció i suborns. És el mateix departament que, entre altres coses, no va considerar necessari denunciar i investigar els impressionants negocis amb obres de «reconstrucció» d’Iraq de l’empresa Halliburton (de l’expresident de Bush, Dick Cheney) o molts altres.

La meva hipòtesi és que es tracta d’una jugada pel que varies de les grans empreses televisives dels EUA de transmissió d’esports (que avui quasi no participen del negoci del futbol o ho fan de mode secundari) volen fer pressió per a «mossegar» una porció major i, per a això, necessiten desplaçar a l’equip de Blatter o, com a mínim, obligar-lo a «obrir el joc». També es va notar en la no elecció dels EUA per al mundial del 2022.

En tercer lloc, està la posició del francès Michel Platini (un gran exjugador de futbol, actual president de la UEFA) que va denunciar que “la corrupció està profundament arrelada dins la cultura de la FIFA”, va reclamar la necessitat d’una “reforma estructural de l’entitat” i la postergació de l’assemblea, que va començar el divendres 29 de maig, en la qual Blatter es postula per a una nova reelecció. L’actual president no va postposar la reunió, va manifestar que no renunciaria ni baixaria la seva postulació en un nou període, cosa que va provocar que la UEFA demanés la seva renuncia i recolzés el seu opositor, un príncep jordà.

Des de la seva elecció a la UEFA, el 2007, Platini s’ha ubicat com a opositor de Blatter i ha utilitzat la qüestió de la corrupció com a crítica central. Ell representa les federacions més importants del futbol europeu (les “ames” de les competències més poderoses del futbol de clubs) que es consideren perjudicades per l’ampliació del nombre de seleccions participants en els mundials. En la Copa del 1978, Europa va tenir 10 participants sobre 16 (62,5%) mentre que en la del 2014 van ser 13 sobre 32 (41%).

En l’oposició a les copes amb 32 equips, existeix un projecte d’estructurar la competència de manera similar a la manera que té la Copa Davis en el tenis: una categoria A, amb les 16 seleccions més fortes (si es pren l’actual rànquing de la FIFA, en aquestes primeres posicions, Europa té 9) que jugarien la competència principal (cada dos anys); un mundial B (en les següents 16 posicions, Europa té 10) i la resta de seleccions participarien en competicions regionals. Entre les diferents categories, s’establirien sistemes d’ascensos i descensos d’acord amb els resultats obtinguts.

Platini tampoc està realment en una croada d’honestedat. Ell defensa que aquest projecte afavoriria clarament les federacions europees (clar que deixant algun espai per a les potències llatinoamericanes com Brasil, Argentina i Mèxic, i fins i tot als EUA) i, al mateix temps, que aquestes federacions tinguin una participació superior en els negocis de la televització. Aquest és el sentit de la seva oposició a Blatter (el seu equip s’ha transformat en una camarilla tancada i corrupte) i la base de la seva ambició d’arribar a la presidència de la FIFA.

Tot i l’escàndol, Blatter va tornar a ser electe fins al 2019. La votació mostra que la FIFA està podrida fins a la medul·la. A més, en el marc d’aquesta podridura, s’obre una profunda crisi entre la conducció de Blatter i diverses de les federacions en les quals estan els països futbolísticament més poderosos. No pot descartar-se, fins i tot, que aquesta crisi, amb molts diners i poder en joc, acabi en una escissió.

Què fer amb el futbol?

En la realitat del futbol professional actual es combinen diferents nivells. En la base, està un esport que, quan és ben jugat, resulta meravellós. Al voltant d’aquest esport, va sorgir el que un vell comentarista radial argentí va nomenar “passió de multituds”. El capitalisme, que ho transforma tot en mercaderies i ho corromp, va utilitzar aquesta popularitat per a construir una immensa estructura de “show business” (negoci d’espectacle): primer amb les vendes d’ingressos als estadis i després amb les transmissions televisives i el màrqueting. Un altre component és la utilització política d’aquesta passió per part de governs nacionals i de nivells menors (el famós “pa i circ” dels romans que, a mesura que disminueix el “pa”, ha d’augmentar el “circ”).

De manera més recent, en molts països i en la mateixa FIFA, ha començat a impulsar-se el “model NBA” (la poderosíssima lliga de basquetbol dels EUA): restringir l’accés als estadis a una elit (a través d’abonaments i ingressos caríssims) i vendre la televització per als milions d’aficionats de menors ingressos. Només cal veure l’exemple del preu dels ingressos en el recent mundial de Brasil que superaven diverses vegades un salari mínim mensual d’un treballador brasiler.

Per recuperar els aspectes essencials del futbol (el preciós esport i la passió popular) és necessari acabar amb el “show business”, és a dir, amb l’explotació capitalista de l’esport i la passió. Juntament amb l’eliminació d’aquesta explotació també serà eliminada la corrupció (com la que ara es denuncia a la FIFA) perquè aquesta és un subproducte d’ella.

La manera d’aconseguir-ho és relativament senzilla: que l’Estat es faci càrrec de la transmissió gratuïta dels espectacles futbolístics i es garanteixi l’accés gratuït o barat als estadis (en aquest últim cas, implementant mecanismes de rotació o sortejos d’assistència entre els interessats). I que això sigui part de l’accés a la pràctica esportiva gratuïta (no només del futbol sinó d’altres esports) de nens i joves.

A Argentina, el govern ha estatitzat la transmissió televisiva dels tornejos locals de futbol i els ofereix gratuïtament a la població. Clar que l’objectiu del govern kirchenrista en portar endavant aquesta mesura (molt progressiva en si mateixa) va ser utilitzar-la de manera demagògica al servei polític del seu projecte burgès. Però és una mostra de què la proposta és possible i per a impedir la seva utilització a l’estil kirchnerista, ha d’estar acompanyada de mecanismes de control popular.

Que la proposta sigui relativament senzilla no vol dir que sigui fàcil de conquerir: les empreses capitalistes defensaran el seu negoci amb mans i mànigues. En última instància, només el socialisme (amb una economia estatal planificada centralment al servei de les necessitats del poble) permetrà gaudir sense intermediaris del més meravellós del futbol: la seva pràctica i la passió popular.