Des que va finalitzar l’estat d’alarma, hem vist un repunt atroç dels crims masclistes, especialment al maig, que algunes veus atribueixen a la fi de les restriccions de la mobilitat, el que ha minvat el control que els agressors mantenien fins ara sobre les seves víctimes. Recordem que durant el confinament de la primera onada es va produir al seu torn un descens d’assassinats, però no així de denúncies, que després del silenci dels primers dies es van disparar per mitjans telemàtics o en l’atenció telefònica. La majoria d’assassinades en aquestes últimes setmanes no havia denunciat. Però desgraciadament a les poques que sí ho van fer, tampoc els va servir de res.

És llavors quan després de convocar d’urgència el Pacte d’Estat contra la violència masclista, s’ha imposat una reflexió en diferents àmbits, de què és el que està fallant o passant. En aquest terreny, no falten les veus que denuncien que continua sense haver-hi voluntat política, perquè la major part de les mesures de la Llei o del Pacte d’Estat que proposen fer permanent quan expiri l’any vinent, no han estat posades en pràctica. Assenyalen que calen més recursos en l’anomenada coeducació que segueix sense ser una realitat. La qual cosa comença, -afegim nosaltres- per destinar més recursos a l’Educació pública, acabar amb la concertada i arrencar l’Educació de les urpes de l’Església.

Es denuncia igualment la necessitat de més recursos per sensibilitzar els diferents actors que intervenen davant aquesta xacra social. Per poder detectar abans aquesta violència, perquè els protocols s’apliquin o es revisin. Per corregir els errors per on “es colen” les víctimes.

Altres reflexions feministes assenyalen que “cal deixar de posar a les víctimes en el focus de les mesures i començar a posar-lo en l’agressor”. I altres, apunten més enllà i denuncien que es tracta d’una violència estructural, on ja sabem que els feminicidis són tot just la punta de l’iceberg, ja que la majoria d’aquesta violència masclista ens passa desapercebuda. Un sol exemple: Una de cada cinc dones és assetjada sexualment en l’àmbit laboral i el 72% no ho denuncien per por a represàlies.

Igualment, els prejudicis i estereotips masclistes amb què s’acaba revictimitzan quan no castigant directament a les dones que s’atreveixen a denunciar aquesta violència sobre elles i els seus fills, són la mostra que aquesta Justícia és hereva del franquisme. Un exemple entre molts d’aquesta violència institucional, és la sentència contra Juana Rivas. Condemnada a dos anys i mig de presó i al pagament de 12.000 euros i per a la qual s’ha sol·licitat un indult. Però el seu únic “delicte” va ser protegir els seus fills en la forma que millor va saber, d’un pare maltractador. Encara que fos desobeint una sentència injusta. I això és el que no li perdonen; més tot i ser dona.

I llavors les veus conclouen, un cop més que, per descomptat, el problema és el Patriarcat, germanes!

Una violència estructural que genera molts beneficis

Anem per parts. Corrent Roig sempre defensarem la necessitat d’exigir més recursos de tota mena per protegir les víctimes i que el combat a la violència masclista sigui una prioritat. Però sabem que ni la Llei 1/2004 ni totes les mesures del Pacte d’Estat seran capaços d’acabar MAI amb aquesta violència masclista, perquè no van a l’arrel del problema ni a les bases materials en què se sustenta l’opressió contra les dones .

Estem d’acord que es tracta d’una violència estructural. Però aquesta no és exercida de manera abstracta per un “ens” que està per sobre del bé i de mal com si es tractés d’un déu. Plantejat d’aquesta manera, el Patriarcat es converteix en un “significant buit”

Parlar de patriarcat, sense denunciar el servei de què i sobretot de qui, s’articula l’opressió que patim les dones en aquesta societat, és enganyar les treballadores sobre les veritables causes i els culpables d’aquesta violència estructural que pateixen quotidianament, que tenen rostre, noms i cognoms.

Cal preguntar-se qui treu un benefici econòmic del qual algunes anomenen “cultura de la violació” ?. La cosificació de les dones en la publicitat, la prostitució disfressada o encoberta i la tracta, que són dues cares de la mateixa moneda.

Sobre s’estalvien milers de milions d’euros amb el treball gratuït i invisible que les dones fem en l’àmbit de la llar? D’aquesta doble o triple jornada laboral que la majoria ens veiem obligades a dur a terme. O de la nostra discriminació salarial i en pensions.

Per què és tan difícil acabar amb el discurs misogin i masclista d’una Església catòlica, que és en realitat un lobby financer molt poderós a tot el món?

A qui rendeix homenatge aquesta justícia que al carrer anomenen “masclista i patriarcal”?

Per què, 11 anys després, l’avortament segueix sense estar garantit en una Sanitat cada vegada més privatitzada?

A qui, en fi, els interessa mantenir la desigualtat i la discriminació, per enfrontar i dividir a la classe treballadora entre si? Nativa contra estrangera, fixos contra precàries i per descomptat, homes contra dones! No són preguntes sense resposta.

Encara que durant l’estat d’alarma i més encara en el confinament de la primera onada, hi va haver un descens dels assassinats, la violència masclista va augmentar considerablement amb la pandèmia perquè la resposta dels governs a la crisi sanitària de la Covid ha generat més patiment i violència cap a nosaltres.

La violència cap a les dones és l’expressió de la decadència i la barbàrie del sistema capitalista i la incapacitat dels governs al servei de la banca i la patronal, per garantir la igualtat, els drets i la fi del masclisme i la violència cap a les dones. La pandèmia i les seves conseqüències, només ha agreujat una situació que ja era desesperant per a milions.

La realitat és que qualsevol govern i les seves institucions en aquest sistema capitalista, per més “feminista i progressista” que es digui, és i serà sempre un govern burgès. Al servei de mantenir els privilegis d’una minoria i que els capitalistes segueixin guanyant, encara que sigui a costa de milions de vides. No arriba amb canviar les lleis, ni amb aplicar l’anomenada “perspectiva de gènere”, sinó que cal trencar amb aquest sistema judicial masclista i reaccionari que no és neutral, sinó que sempre està i estarà al servei dels poderosos. No és possible abolir la prostitució, acabar amb la divisió sexual de la feina, socialitzar el treball reproductiu i de cura, o garantir els nostres drets sexuals i reproductius, sense enderrocar aquest règim i aquest sistema econòmic.

Les treballadores no podem confiar en les cares femenines d’aquests governs, ni en les trampes electorals que només afavoreixen els poderosos. Hem de confiar en les nostres pròpies forces, en saber que per acabar definitivament amb la violència masclista i l’opressió, cal lluitar contra aquest sistema que ens explota i oprimeix. I en aquesta batalla, fem una crida als homes de la nostra classe a què trenquin amb el seu propi masclisme i vinguin a lluitar amb nosaltres.

Pla d’emergència per combatre la Covid-19 i la violència masclista! Exigim ingressos garantits i allotjaments dignes i segurs per a totes!

Augment dràstic de recursos i pressupost per a Serveis de prevenció, atenció i protecció a les víctimes! No al pagament del deute!

La lluita contra l’opressió de les dones i contra totes les opressions, és part i se subordina a la lluita de classes i la revolució socialista. Nosaltres cridem a totes les dones treballadores, desocupades, precàries, estudiants o jubilades, a construir amb nosaltres Corrent Roja i la LIT-CI. Un partit i una internacional que està a la banda de la dona treballadora, que fa part de les seves lluites i que està al servei d’aquesta tasca que tenim al davant.