La guerra d’alliberament nacional a Vietnam i la revolució agrària

Fa 40 anys, al maig del 1975, les tropes de l’imperialisme nord-americanes van ser derrotades per la resistència de l’Exèrcit de Vietnam del Nord, la guerrilla del Vietcong, i la lluita del poble vietnamita. Vuit anys abans, el trotskista argentí Nahuel Moreno (fundador de la LIT-CI) va escriure el seu treball “Les revolucions xinesa i indoxinesa”, en què analitza un procés que canviaria el món. D’aquest document hem extret el capítol següent.

Aquesta derrota política i militar, la primera a la història dels EUA, va obligar al govern d’aquest país a retirar el seu exèrcit i funcionaris polítics de manera precipitada. El poble vietnamita va demostrar que aquest imperialisme no era “invencible”, ni de bon tros. En aquest moment, es crea l’expressió “síndrome del Vietnam” (la por imperialista a intervenir militarment en altres països). Amb aquesta publicació, volem retre homenatge a aquesta heroica lluita.

El triomf de la Revolució Xinesa va ser seguit per la Guerra d’Alliberament Nacional al Vietnam. En certa mesura es repeteixen aquí les seqüències del procés revolucionari xinès. A una ofensiva permanent de les potències colonials respon el poble i la pagesia defensant-se amb tota decisió i valentia, utilitzant el mateix mètode dels xinesos: la guerra de guerrilles. Hi ha, però, algunes característiques específiques que caracteritzen aquesta lluita. La influència estalinista és molt més gran en el Partit Comunista Indoxinès que al Xinès. És que el comunisme en aquesta regió està molt més lligat a Occident, principalment al Partit Comunista Francès. Això li va a donar un caràcter més oportunista. D’altra banda, la influència del trotskisme a la Indoxina i entre els exiliats a França és molt més fort i més important que a la Xina.

“Els començaments de l’ocupació japonesa van estar marcats per importants aixecaments. A l’octubre del 1940 a Tonkin, al novembre del 1940 a la Cotxinxina, al gener del 1941 a Annam. Els imperialismes japonès i francès es van unir per reprimir ferotgement aquests moviments populars. És llavors que es constitueix el Viet Minh: la Lliga per la Independència d’Indoxina. Estava format per dos partits nacionalistes que abraçaven a la petita burgesia i l’ala esquerra de la burgesia liberal, dos partits comunistes (l’estalinista i el trotskista), i finalment, organitzacions de dones, camperols, obrers, soldats i joves. El seu programa, elaborat el 1941, és un programa de llibertats democràtiques. No es planteja la reforma agrària, sinó la confiscació dels béns japonesos, francesos i indoxinesos “feixistes”, com els de l’església. Tots aquests posseïdors han col·laborat amb l’ocupant japonès i s’han acomodat en el govern de Petain. El segon punt important del programa és la lluita armada contra tot “país invasor”, segons un document d’un trotskista indoxinès publicat en 1945 (1).

La derrota del Japó provoca un moviment de masses i el sorgiment d’organitzacions populars que prenen en les seves mans els governs locals. El Viet Minh queda com l’únic govern central. Fa esforços per demostrar la seva “serietat” a l’imperialisme francès i dissol els organismes populars. A París, el camarada de Ho Chi Min, Thorez, era ministre de l’imperi i tractava per tots els mitjans mantenir a Indoxina dins d’ell, com “Estat Associat”. No obstant això, les negociacions del govern de Ho Chi Min per arribar a un acord amb el govern francès fracassen malgrat la posició dels comunistes francesos i indoxinesos de no reclamar la independència. La política de l’estalinisme bolca la majoria dels treballadors indoxinesos de França a les files del trotskisme: aquest és l’únic que reclama la independència total per Indoxina.

L’imperialisme francès, que reflecteix les aspiracions dels grans interessos colonials, no pot permetre l’existència d’un govern nacionalista independent com el de Ho, i inicia l’ocupació militar gradual d’Indoxina des del sud. A partir de novembre del 1946, accentua la seva ofensiva sobre el nord, que és controlat totalment per les forces de Ho. Aquest s’esforça per mantenir l’aliança amb l’ombra de burgesia nacional que l’acompanya en el seu govern d’unitat nacional. Aquesta línia reformista el porta a demorar perillosament el llançament de la reforma agrària: la lluita guerrillera es fa en nom de la unitat nacional amb la burgesia.

“El 1953, el partit i el govern van decidir fer la reforma agrària per alliberar les forces de producció i donar un impuls més vigorós a la resistència”, confessa Giap. A partir d’aquest moment, la guerrilla vietnamita es transforma de Guerra d’Alliberament Nacional en Revolució Agrària. L’heroisme mitològic dels lluitadors vietnamites té aquesta explicació última.

El talent estratègic de la direcció, juntament amb la combativitat dels camperols i lluitadors, li permeten al Viet Minh derrotar l’imperialisme francès a Dien Bien Phu. Els acords de Ginebra reconeixen aquesta victòria i divideixen a Indoxina en dos fins al 1956, quan es cridarà a eleccions generals per unificar el país. Al sud s’imposa un govern titella agent de l’imperialisme francès, i a curt termini, l’imperialisme ianqui.

Els ianquis ordenen al seu titella de torn que no compleixi els acords de Ginebra per així garantir la colonització total de Vietnam del Sud. En resposta a aquesta colonització, sorgeix el Front d’Alliberament Nacional del Sud, que emprèn la guerra de guerrilles contra l’agent de l’imperialisme ianqui. La resta és història recent: la Casa Blanca davant l’enfonsament dels seus agents i de l’exèrcit de Vietnam del Sud bolca el pes del seu exèrcit i la seva aviació per donar un escarment exemplar a la Revolució Colonial i s’inicien els bombardejos de Vietnam del Nord. Davant els nostres ulls es deslliga la més colossal guerra contrarevolucionària de la història: ni l’URSS, ni la Xina van suportar mai res semblant. Tot i així les masses del FLN i del Vietnam del Nord no només resisteixen, sinó que comencen a donar volta lentament al curs de la guerra. I això ho aconsegueix un petit poble d’un petit país. Crear diversos Vietnam és possible i imprescindible, com ha plantejat el Che Guevara.

L’URSS i la Xina s’han negat fins ara a unificar els seus estats i forces armades en un front únic de suport total a Vietnam del Nord i als guerrillers del Sud. Només el castrisme, els intel·lectuals revolucionaris d’occident, alguns dirigents negres, Corea i Vietnam del Nord, juntament amb la IV Internacional han plantejat aquest front únic. L’URSS continua impertorbable. La seva estratègia diplomàtica de coexistència pacífica amb l’imperialisme; la seva ajuda a Vietnam del Nord és només un expedient tàctic dins d’aquesta estratègia. La Xina de Mao s’aïlla del front amb el pretext d’una pretesa política revolucionària que aïlla perillosament a la Xina de les forces revolucionàries del món sencer. El triomf dels revolucionaris vietnamites no només significarà un desastre per a l’imperialisme, sinó també per a les polítiques de Moscou i Pequín.