Gaza i la qüestió nacional en la lluita palestina

Des del 1967, quan Israel va assumir el control militar permanent de la Franja de Gaza, l’estat jueu es va topar amb una realitat el cost de la qual no estava disposat a pagar. Va optar per retirar les seves tropes i colons de dins de la Franja el 2005 i, posteriorment, l’única “solució” trobada van ser les periòdiques incursions militars, cada cop més violentes, i el tancament gairebé total de totes les sortides a l’exterior.

A partir del 2005, el setge a Gaza va augmentar qualitativament. Israel va retirar alguns milers de colons de la frontera de la Franja i va decretar el bloqueig gairebé absolut de l’àrea. La col·laboració de tots els governs d’Egipte, almenys des del 1973, ha sigut preuada, no obstant això, res es pot comprar al clar alineament amb Israel de l’actual dictadura militar egípcia durant l’última ofensiva.

Gaza segueix sent territori ocupat segons el dret internacional, ja que està totalment controlat per Israel en tots els aspectes, inclòs l’accés per aire, mar i terra, i fins i tot el registre civil de les persones. L’anomenada operació “Marge Protector” va marcar l’escalada en aquesta estratègia, però també va significar que el món ha començat a veure què és l’estat sionista.

Apartheid sionista

Israel domina tota la Palestina històrica, des del mar fins al riu Jordà. Controla les terres, les fronteres, les carreteres, l’aigua i la circulació de persones. Així mateix, dicta i executa la llei. Les reserves naturals, l’aigua i el moviment de persones també estan sota el seu control.

La seva dominació, fins i tot en les fronteres del 1948, es basa en diferenciar ciutadania de nacionalitat. Tots són ciutadans israelians, però l’única nacionalitat reconeguda és la jueva, d’on provenen les discriminacions. Una de les anomenades lleis bàsiques de l’estat (que no posseeix constitució escrita) és la “llei de retorn”, amb què qualsevol jueu té el “dret” de tornar-se instantàniament ciutadà d’Israel, mentre que el mateix no és efectiu pels milions de refugiats i els seus descendents que van perdre les seves terres i propietats el 1948. Segons les diferents resolucions de l’ONU, els palestins tenen l’inalienable dret de retornar a les seves terres, fet que no canvia que fossin tots expulsats o que alguns fugissin simplement.

La minoria palestina posseeix el dret de vot, però són prohibits els partits que qüestionin el caràcter jueu de l’estat i donin suport al nacionalisme palestí. Els drets fonamentals són atorgats de forma preferent –i gairebé exclusiva– als jueus. Per exemple, les terres són controlades per l’Autoritat de la Terra (sis dels seus 13 directors escollits pel Fons Nacional Jueu), que prohibeix la concessió de terres a no jueus i posseeix més del 93% de la terra del país. Les institucions de l’estat són dominades pels jueus israelians que es beneficien desproporcionadament dels recursos pressupostaris i inversions.

Les institucions estatals responsables pel plantejament urbà i per la llicència de les construccions són, naturalment, dominades pels jueus. Gairebé cap nou barri o poques construccions de cases han sigut autoritzades des del 1948, tot i que la població palestina ha augmentat de 150 mil a 1,5 milions de persones. Per això, els barris palestins són un apilonament caòtic de residències. Freqüentment, veiem la demolició de cases i obres d’ampliació “il·legals”. Quan els palestins intenten llogar o comprar cases a altres llocs, els anomenats “Comitès d’Admissió”, de majoria jueva i amb participació de representants de l’Agència Jueva o de l’Organització Sionista, poden legalment impedir que “persones indesitjades” (sabem qui són) intentin perforar el bloqueig de les zones “exclusives per a jueus”. Més subtil que l’apartheid, però amb resultats similars. A més, prop de 100 mil palestins d’Israel viuen en pobles “no reconeguts” per l’estat, sota una constant amenaça d’eradicació, en particular dels beduïns.

Els millors oficis estan reservats majoritàriament als jueus (excepte la medicina), ja que el requisit d’haver servit a l’exèrcit és un poderós i insuperable filtre. El mateix requisit serveix per als préstecs per a habitatges i educació.

Pel que fa als drets individuals, la discriminació és constant. Per exemple, la llei que prohibeix les reunificacions familiars a Israel entre ciutadans israelians i palestins dels territoris ocupats. Per altra banda, l’actitud de les institucions de l’estat enfront dels palestins, particularment les encarregades de la seguretat, és clarament discriminatòria. Només ingressant a l’aeroport de Tel Aviv o agafant un autobús es pot comprovar. En els territoris ocupats, els colons es regeixen per les lleis israelianes i els palestins per les lleis que remeten al mandat britànic. A part, hi ha milers de presos polítics palestins, molts sense judici.

En línies generals, és el que es denomina el règim de l’apartheid a tot el territori dominat pels sionistes.[1]

Alternatives per a Palestina

Independentment del règim social que s’estableixi en el territori de la Palestina històrica (jo defenso un règim socialista amb ple gaudi de llibertats), el problema de l’opressió nacional i dels drets democràtics és una de les tasques que s’han d’enfrontar.

Hi ha dos corrents principals en relació a la forma estatal futura: la que proposa dos estats i la que és favorable a un estat únic. Els que proposen dos estats sostenen, amb variacions, que s’ha d’obeir a les fronteres d’abans de la guerra del 1967, reconeixent la conquesta realitzada el 1947-48, quan els sionistes es van apropiar d’un 27% més que la proposta original de partició, ocupant un 78% de l’àrea total.

La solució d’un estat considera que el més correcte és corregir la injustícia històrica de la Partició, constatant també que l’expansió d’Israel en les últimes dècades no ha deixat altra alternativa pràctica.

No tinc cap dubte que l’opció per un estat és l’única que pot incorporar la restitució dels drets retirats als palestins en una àrea ja petita i que no porta a la formació d’un petit estat inviable, totalment ofuscat pel veí poderós.

Encara que hi hagués la possibilitat real d’haver-hi dos estats sense que un fos un estat-tampó, aquell que tingui la majoria de jueus no podria ser ètnic-religiós, com alguns altres del món. Això tornaria aquest estat en semblant, per exemple, a l’Aràbia Saudita i a l’Iran.

Les futures estructures estatals necessiten ser rigorosament laiques, cosa que significa que un “estat jueu i democràtic” com es denomina Israel és un veritable contrasentit: només funciona com a democràtic pels jueus i com a jueu pels qui no ho són. (2)

També és necessari atemptar pel fet que en qualsevol hipòtesi estatal, els refugiats necessiten poder exercir el seu dret de retorn i compensació en les terres i propietats originals. No es tracta de drets excloents, ambdós s’apliquen, ja que a la devolució de les propietats se suma la indemnització per la pèrdua en el temps, segons la mateixa resolució 194 de l’ONU. És raonable pensar que després de tants anys en la diàspora no tots desitjaran retornar, especialment els que viuen en països occidentals. L’oposat s’aplica als que viuen en campaments als països veïns i a Cisjordània i Gaza, així com als refugiats interns dins d’Israel (els anomenats “ausents-presents”- un oxímoron sionista més). Aquests sectors, necessàriament, tindrien prioritat.

La decisió ha de ser únicament dels refugiats, sense pressions i amb ple suport financer internacional, com apunten les organitzacions de refugiats (3). Estudis d’un important investigador palestí, Salman Abu Sittah (4), expliquen que la major part de les terres d’on van venir els refugiats estan despoblades avui en dia, ubicant-se lluny dels grans centres urbans de l’actual territori d’Israel. En el cas d’un acord més ampli de justícia restaurativa, en els indrets on sigui impossible que tornin als mateixos llocs (on hagin sigut construïdes universitats o hospitals, per exemple) es poden buscar altres localitats veïnes, si el criteri no és racista.

Després de tants anys, potser la urbanització de la societat en aquella regió tingui per obsoleta l’opció de retorn als pobles, però el dret i la forma de fer algunes substitucions al mateix territori original i la indemnització per la pèrdua són dels mateixos refugiats i els seus descendents, i són inalienables.

A les ciutats que van ser “juevitzades” de forma gairebé instantània, com Jaffa, Beersheva i Lida, la situació serà més complicada, però sempre hi ha solucions, des que hi hagi voluntat política de l’estat. Al cap i a la fi, Israel va absorbir un milió de russos en pocs anys a la dècada dels 90. Un terç d’ells ni tan sols eren jueus segons la llei religiosa jueva.

El que és absolutament inacceptable són els criteris demogràfics racistes manejats per l’establishment sionista, lamentablement compartits per amplis sectors de l’anomenada “esquerra sionista”, amb conceptes com “bomba demogràfica” o de mantenir un “estat jueu” i similars. No hi ha cap problema que per principi impedeixi que hi hagi majoria o minoria d’un sector o l’altre en un país.

Els palestins, encara que no es compti el nombre de refugiats, ja són prop de sis milions a la Palestina històrica, nombres aproximats al dels jueus. L’única diferència és que avui són brutalment discriminats per l’estat, en diferents graus.

Un pla d’ajuda internacional ampli i incondicional (sense intentar imposar condicions, l’administració necessita estar a les mans de la població afectada) hauria de donar suport a aquesta restauració.

Sobre la qüestió nacional

El tema de si la població jueva de l’estat sionista va constituir una nova nació jueva-israeliana després de tres generacions, gairebé 70 anys després, ha de ser discutit. Tradicionalment van ser considerades colons. De fet, ells mateixos es denominaven d’aquesta forma quan ocupaven terres palestines, molt abans de l’ocupació de Cisjordània. Potser no haurien de ser considerats com a clàssics colons, sinó una nacionalitat opressora, com els blancs a Sud-àfrica, això sense acceptar la seva mitologia bíblica, sinó amb un criteri essencialment pràctic pel temps transcorregut, la llengua i l’economia comuns.

S’ha de tenir en compte que la major part de la població jueva no tindria l’opció dels pied-noirs d’Algèria de tornar a la seva metròpoli, excepte els que tinguin doble nacionalitat o els més rics, que fa el paral·lel colonial més dèbil. Per complicar més el tema, aproximadament un 50% dels jueus israelians són oriünds dels països àrabs i musulmans i els seus descendents, que pateixen també discriminació forta, encara que dins del marc que pertanyen a la nacionalitat o ètnia amb supremacia a l’estat.

El poder d’Israel i la seva consolidació com a potència regional i nuclear, amb el suport dels EUA i la Unió Europea, fa encara més important que un sector important, fins i tot sense ser majoritàriament de la nacionalitat opressora, sigui guanyat per acabar amb l’estructura sionista que impedeix qualsevol perspectiva de canvi en la situació dels palestins.

La resistència palestina en tot el territori segueix com el motor essencial d’aquesta lluita, i té diverses formes en les diferents parts de Palestina i de la diàspora, fins i tot la resistència armada, com en el cas de la defensa davant l’atac brutal a Gaza. Com en tota lluita nacional, cobra importància guanyar un sector de la població jueva per a una opció democràtica i no racista. Per guanyar més que individus aïllats solidaris, és necessari un programa que aconsegueixi mobilitzar per la lluita conjunta contra el sionisme. Un primer pas en aquesta lluita, encara en els seus inicis, és justament el moviment BDS, els moviments de solidaritat contra l’ocupació i contra la discriminació als palestins dins d’Israel, així com el moviment dels conscrits i reservistes que es neguen a servir a l’exèrcit o almenys en els territoris ocupats.

No obstant això, com en tota nacionalitat opressora, els jueus haurien de cedir els seus privilegis derivats de la neteja ètnica i de l’estructura etnocèntrica de l’estat per poder conviure en igualtat de condicions i gaudir dels seus drets nacionals (dret a la llengua, cultura, religió, tradicions, etc.). De qualsevol manera, és un tema controvertit i necessita ser més ben analitzat.

Sabem que qualsevol d’aquestes solucions tindran immenses dificultats i resistència dins de la població jueva. Especialment dels sectors com els colons de Cisjordània, que tenen una clara inspiració fanàtica i feixista, entre aquells que viuen directament de les subvencions militars i econòmiques nord-americanes, pel fet de tenir condicions superiors a les que tindrien en un estat “normal”. L’anomenat complex industrial-militar del país, el quart exportador d’armes del món, serà certament una font de resistència acarnissada. En una nacionalitat opressora beneficiada per la dominació brutal, com en el cas, és natural que, en condicions “normals”, només una petita minoria manifesti el seu desacord obertament. Sobretot en temps de xovinisme i militarisme tan aguditzats com durant aquest nou ritual de la matança a Gaza.

Un signe de les fronteres “ètniques” dels moviments socials judeo-israelians ens va ser donat, fins i tot quan hi ha explosions de descontentament social, per les grans manifestacions “d’indignats” del 2011 contra la carestia de vida a les grans ciutats, quan es va evitar curosament qualsevol referència a les despeses militars i als colons com a font dels problemes socials. Sense parlar del gran problema social d’Israel, l’enorme desigualtat institucionalitzada patida per la minoria palestina i els milions que viuen sota l’ocupació. A més, la “sortida” que amplis sectors del moviment reivindicaven per la crisi de l’habitatge a les grans ciutats era augmentar la construcció de cases subvencionades a Cisjordània, cosa que va limitar dràsticament el caràcter progressiu del moviment.

Si les coses romanen com estan, com sembla ser la posició de la gran majoria dels dirigents sionistes de totes les tendències i de la gran majoria de la població jueva d’Israel, quin és el futur que tindran les noves generacions? Un país eternament militaritzat? La continuïtat de la inseguretat permanent en què viuen, el seu caràcter de pària al Pròxim Orient, el manteniment de la fina flor de la seva joventut com a gendarmes d’un altre poble? Una condemna cada cop major a tot el món? La degeneració racista i xovinista extrema contra els palestins d’Israel o la persecució als mateixos jueus que s’atreveixin a dissentir com hem vist aflorar amb més força que mai durant l’ofensiva a Gaza?

Un nou moment polític

L’ofensiva a Gaza va obrir els ulls a molta gent sobre què és capaç de fer el règim sionista. Grans manifestacions s’estan realitzant, com les del dia 9/8/2014, a la qual hi va haver 150 mil persones a Londres i 200 mil a Cape Town (Sud-àfrica), entre desenes d’altres més. Molts es pregunten: quin tipus de règim té la gosadia de fer tal extermini, sense provocar més que una ínfima oposició entre els jueus israelians? Entre l’opinió pública occidental, Israel ha començat a perdre la seva aura de progressista i avançada. Als EUA, la majoria de la joventut està en contra de l’acció d’Israel (51% x 29%), així com els no blancs, dones i treballadors amb menor instrucció, tot i que en menor proporció, que senyala un canvi importantíssim.

Les mateixes comunitats jueves han mostrat fissures. Un nombre minoritari, però creixent, de jueus liberals donen suport als antisionistes més antics (com és el meu cas, fa més de 40 anys en aquesta posició).

Així com en la lluita per derrocar l’apartheid, el desequilibri actual de les forces a la regió de Palestina fa fonamental que s’exerceixi una pressió externa per canviar aquest estat de les coses.

Excloure les institucions d’Israel de les activitats econòmiques, militars i culturals internacionals, per exemple, pot ser un poderós missatge a la majoria jueva que el món no tolerarà el seu comportament, imposant-los pèrdues clares en tots els terrenys, com va passar amb el règim de l’apartheid sud-africà. Serà un suport material i moral a la lluita dels palestins per derrocar el mur de la discriminació que assetja Palestina.

[1] http://www.cjpmo.org/DisplayDocument.aspx?DocumentID=219. [2] http://occupiedpalestine.wordpress.com/2013/03/20/the-laws-that-enshrine-israel-as-a-racist-state/ [3] http://www.badil.org/ [4] http://www.pij.org/details.php?id=1217

Publicat originialment al blog convergencia el 15/08/2014: Gaza e a questão nacional na luta palestina http://blogconvergencia.org/?p=2482