Un any més, aquest 28 de setembre milions de dones en tot el món sortiran als carrers per reivindicar un avortament lliure, públic i gratuït.
En l’Estat espanyol, com en d’altres països d’Europa, l’avortament és legal en determinats terminis i supòsits. Però van ser necessaris més de quaranta anys de lluita i mobilització social perquè, en el 2010, el govern del PSOE de Zapatero aprovés l’actual llei de terminis que permet l’avortament lliure en les primeres catorze setmanes. Tot i això, 11 anys després, no esta totalment garantit per a totes les dones, pel que segueix sent un dia de lluita i reivindicació.
L’avortament encara es manté dins del Codi Penal fora d’aquests terminis i supòsits. El període de reflexió de tres dies al que se’ns obliga dóna per suposat que les dones necessitem sempre un tutolatge en aquest tema. I la “informació” i l’assessorament que rebem, lluny de ser científic i imparcial, segueix en molts casos en mans de “ONG pro-vida”.
El 86% dels avortaments encara es realitzen en centres privats. Hi ha cinc comunitats autònomes en les que no es fa la intervenció en cap hospital públic, el que suposa sèries barreres i costos a les dones, que a vegades han de desplaçar-se a centenars de quilòmetres d’on viuen. La objecció de consciència del personal sanitari que la Llei reconeix, encara que no existeix ningun registre dels professionals que s’acullen a ella, ens deixa indefenses.
I per si tot això no fos poc, moltes dones pateixen assetjament per part dels grups antiavortistes a les portes de les clíniques concertades on són derivades. Rebem amenaces i coaccions per exercir el nostre dret a rebre una prestació sanitària de la cartera dels serveis de la salut pública, que encara segueix estant estigmatitzada.
El dret a l’avortament és part dels drets sexuals i reproductius de tota la classe treballadora, que són molt més amplis i que la Llei reconeix, com és el dret a una educació sexual per decidir o l’accés a anticonceptius fiables i gratuïts per prevenir embarassos no desitjats.
Malauradament, en escoles i instituts públics, l’educació sexual segueix sent una activitat escolar insuficient, puntual i amb un enfocament centrat en la reproducció.
L’atenció de la nostra salut sexual i reproductiva en la sanitat pública i l’accessibilitat als diferents mètodes anticonceptius, és totalment deficient degut a les retallades sanitàries, amb moltes diferències entre comunitats autònomes i això s’ha vist agreujat encara més, per la situació de col·lapse en la que segueix l’Atenció Primària amb la pandèmia.
En aquestes condicions, dur a terme una a interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) en el termini legal, es converteix per a moltes en una veritable cursa d’obstacles, que especialment menors, immigrants sense targeta sanitària o les que estan en situació de pobresa, no poden sortejar. Igualment denunciem les traves burocràtiques que pateixen molts homes trans per l’accés a l’avortament i serveis ginecològics. Onze anys després, l’avortament continua sent un tema tabú i no existeix la voluntat política perquè la Llei es compleixi.
Més fets i menys paraules
La setmana passada, el Congrés va aprovar sense el vot de PP i Vox, una proposta de Llei per penalitzar amb presó de tres mesos a un any o treballs comunitaris, als qui coartin la llibertat de les dones.
I el Ministeri d’Igualtat diu que esta treballant en una reforma de l’actual Llei de l’avortament que inclourà “el reconeixement de la violència obstètrica, el dret de la dona a triar el mètode per interrompre la seva gestació i el reconeixement dels ventres de lloguer com una forma de violència cap a les dones “.
Però com moltes de les coses anunciades per aquest govern, tot això és de moment només una promesa. Seguim esperant que aquest govern elimini, tal com va anunciar, la necessitat del consentiment patern per les menors de 16 i 17 anys que volen avortar i que és especialment costós per a les que pateixen violència intrafamiliar o estan en situació de desarrelament i desemparament.
Igualment l’educació sexual que segons la Ministra d’Igualtat seria una “peça clau” de la seva legislatura, segueix sense ser assignatura curricular i puntuable amb la nova Llei d’educació aprovada per aquest govern i és inexistent a l’escola pública concertada, que continua sota les urpes de l’Església Catòlica a la qual segueix subvencionant, tot i que aquesta faci campanya contra l’avortament.
Als i a les dirigents de Podem cada vegada els costa més defensar i justificar de manera coherent, la seva permanència en un govern des del qual no poden dur a terme les mesures del programa amb el qual es van presentar.
Si les treballadores som les més afectades per les actuals restriccions a l’avortament, no podem quedar-nos assegudes esperant. I menys encara, quan la realitat demostra que els drets reconeguts en les lleis sota aquest i tots els governs, es queden en el paper perquè no tenim condicions per exercir-los en la vida real. Tampoc podem oblidar que sota el capitalisme, qualsevol conquesta que les treballadores aconseguim arrencar, estarà sempre amenaçada. És per tot això que ens hem d’organitzar de forma específica al costat de la nostra classe i posar-nos al capdavant per exigir:
