“Són pressupostos que crearan ocupació, que generen creixement econòmic, que són feministes, que canviaran la vida dels i les joves… en definitiva, són pressupostos als quals és molt difícil dir que no”.
Yolanda Díaz, ministra de Treball i vicepresidenta del Govern.
El primer que haurien d’assegurar uns Pressupostos que facin justícia a les pomposes declaracions amb les quals el Govern els ha presentat, és que parteixin d’un diagnòstic real de la situació en la qual ens trobem. I aquí no fa falta anar-se’n a buscar anàlisis d’esquerres que puguin ser acusats de “fer-li el joc a la dreta”. N’hi ha prou amb llegir l’informe de la Fundació Foessa [1], organització impulsada per Càritas i, per tant, gens sospitosa, per a llegir coses com que: “Hi ha ja 11 milions de persones en exclusió social, 2,5 milions més que el 2018. Més de 6 milions en exclusió severa, prop de 2 milions més que fa tres anys” (…).
De les llars en “pobresa severa”, només un 26% “ha aconseguit” realitzar el tràmit per a cobrar l’IMV i gairebé la meitat del total de sol·licitants han rebut ja una denegació per resposta.
(…) Mentrestant, l’ocupació ja no assegura sortir de la pobresa perquè una gran part són a temps parcial o amb salaris de misèria. El percentatge de llars amb totes les persones actives desocupades ha passat del 5,9% el 2018 al 10,3% el 2021.
(…) El percentatge de llars la persona sustentadora principal de les quals està en “inestabilitat laboral greu” ha pujat del 4,8% al 10,3% en el mateix període.
Cada vegada més persones, en la seva majoria dones i joves, tenen contractes a temps parcial i els ERTO han passat a ser permanents i “a la carta” per al capital. Això suposa condemnar a milions de treballadors i treballadores a la precarietat més espantosa, que a sobre ens venen gairebé com l’única solució per a preservar les ocupacions mentre les reformes laborals que el Govern no ha derogat, els permeten continuar amb els ERTO i ERO.
Amb aquest panorama tan desolador, fins i tot UGT ha criticat la pujada prevista del 2,5% per a l’IPREM el 2022, fins als 579,02 euros. Aquest indicador és la referència per a l’accés a diverses prestacions i ajudes com l’assistència jurídica gratuïta, habitatges protegits o ajudes per a la gratuïtat de llibres, així com per a determinar la quantia de diversos subsidis de desocupació com el de majors de 52 anys o la renda mínima d’inserció en diverses comunitats autònomes. Des que es va crear el 2004, ha augmentat un 84% menys que l’SMI ja de per si miserable i ha perdut gairebé sis punts de poder adquisitiu.
L’Ingrés Mínim Vital (IMV) puja fins als 483,08 euros, però continua incomplint la Carta Social Europea subscrita pel nostre país. Les pensions mínimes i no contributives; les més baixes del sistema, s’eleven un 3%. En la resta, es vinculen a l’IPC mentre acceleren els seus plans de reduir-les encara més i sobretot de privatitzar-les.
També el govern treu pit que els nous comptes inclouen 157 milions per al bo social tèrmic; un 43,7% més que l’any passat. Però segons un informe de la fundació Ecologia i Desenvolupament (Ecodes [2]), la meitat de les persones o famílies amb dret a rebre l’ajuda no ho fan, sigui per desconeixement o per fastig amb els tràmits burocràtics necessaris i moltes poden estar fins a tres mesos sense resposta per al bo social.
Totes aquestes pujades són totalment insuficients, igual que l’irrisori increment de l’SMI que no significa res per a 18 milions d’assalariats i assalariades, quedaran sense efecte per l’absurd augment del preu de la llum que continua en ascens o per una inflació desbocada que devora els salaris i ingressos i apunta arribar al 4% al final d’any; la pujada més gran en 13 anys.
A això cal afegir els més de 79.000 desnonaments que segons la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) estan per venir i que se sumaran als milers que ja s’han produït en el que portem de 2021, tot i l’”escut social”, i que la nova llei de lloguer tampoc prohibirà ni paralitzarà.
I el segon requisit que haurien de complir uns Pressupostos dignes de dir-se així, és que el 2022 paguessin més els que més tenen. Més encara en aquests moments de crisi que estem vivint. No obstant això, el govern torna a deixar aparcada una reforma fiscal profunda que era d’una de les promeses de PSOE i UP, per a continuar afavorint a les grans empreses a les quals se’ls respecta el gruix del seu entramat de bonificacions fiscals. A aquesta nova amnistia fiscal s’afegeix, que “la part del lleó” dels fons europeus de reconstrucció se’ls emporta l’oligarquia de l’Ibex 35.
Això sí, els diners que venen d’Europa no són cap regal i l’acabarem pagant la classe treballadora amb més retallades i amb un augment brutal del deute, els interessos del qual presumeixen d’haver rebaixat en aquests Pressupostos fins als 30.175 milions! Això són 11.000 euros més que les partides previstes per a Sanitat (6.606), Educació (5.073), IM (4.436) i Habitatge (3.295) juntes!
L’única novetat fiscal d’aquests nous pressupostos generals de l’Estat (PGE) és l’establiment d’un tipus mínim del 15% per a les empreses que facturin més de 20 milions d’euros. Això suposarà un petit increment de la recaptació al voltant dels 400 milions d’euros anuals. La mateixa ínfima quantitat que preveu gastar l’executiu a atorgar un “bo cultural” als qui compleixin 18 anys, per a gastar en llibres, cinema o música.
Estem d’acord que la joventut necessita poder accedir, promoure o crear cultura (i no només consumir la cultura prefabricada que li venen). Però això no s’arregla amb una pagueta que en aquest cas sembla servir per a amagar l’absoluta incapacitat que està demostrant aquest govern, per a oferir a la joventut un futur digne.
Una altra “picada d’ullet” a la joventut en aquests Pressupostos són les ajudes al lloguer de 250 euros. Aquesta mesura, a banda de ser una mesura electoralista, segueix el model especulatiu actual, ja que serà l’administració qui, amb fons públics o amb la seva maquinària d’engrossir el deute per a major glòria del capital financer espanyol, pagarà a bancs, fons d’inversió, immobiliàries, etc., perquè s’assegurarà que els joves paguin als propietaris privats abans de concedir-los tal “ajuda”.
Amb això, el govern pretén substituir als joves per la classe treballadora (la gran pagadora d’impostos i la gran patidora de les retallades) en els seus lloguers, de manera que els diners fluiran des del contribuït pel poble treballador a la “classe” rendista que especula amb els habitatges, a través d’aquests joves, en comptes d’anar destinat aquests diners a la creació d’un parc d’habitatge públic que solucionaria d’arrel el problema d’accés a l’habitatge.
En definitiva, a l’espera que es concretin els detalls d’aquests nous Pressupostos, i sobretot que el govern aconsegueixi aprovar-los, per a analitzar detalladament com afectaran els sectors més castigats per aquesta crisi, podem dir que tornaran a ser amb la complicitat d’Unides Podem, uns pressupostos per a la recuperació, sí, però dels de sempre.
[1] “Societat expulsada i dret a ingressos. Anàlisi i perspectives 2021”
