La publicació de l’informe anomenat Papers de Pandora està causant molt rebombori i, amb diferent mesura, podria desencadenar o aprofundir crisis polítiques en alguns països.
Es tracta d’una filtració de gairebé 12 milions de documents – extractes bancaris, correus electrònics, còpies de passaports, entre altres documents confidencials -, analitzada per una àmplia investigació que va involucrar a més de 600 periodistes de 117 països, en el que es considera una de les més importants col·laboracions entre empreses de comunicació de la història. El descobriment, comparable al que es va descobrir per mitjà dels Papers de Panamà (2016) o Paradise Papers (2017), revela, tot i que no del tot, la inherent hipocresia, corrupció i parasitisme del capitalisme imperialista.
Ha sortit a la llum com més de 330 alts funcionaris (presidents, ministres, reis, princeses…), a més de coneguts empresaris, cantants, futbolistes, artistes, etc., amaguen bona part de les seves fortunes en paradisos fiscals per, sobretot, blindar el patrimoni de l’escrutini públic i evadir impostos. El mecanisme implica, gairebé sempre, el concurs d’empreses anònimes o fantasmes creades per despatxos d’advocats especialitzats a països com Panamà, les Illes Verges Britàniques o les Bahames.
A Llatinoamèrica, l’informe assenyala gairebé 100 polítics i alts funcionaris d’uns 18 països. Tots tenen enllaços amb empreses “offshore”. Entre ells hi ha tres presidents en exercici: el xilè Sebastián Piñera; l’equatorià Guillermo Lasso; i el dominicà Luis Abinader. Però també hi ha noms d’expresidents, com els colombians César Gaviria i Andrés Pastrana; el peruà Pedro Pablo Kuczynski; Porfirio Lobo, d’Hondures; Alfredo Cristiani i Francisco Flores, del Salvador; Horacio Cartes, del Paraguai; i Juan Carlos Varela, Ricardo Martinelli i Ernesto Pérez Balladares de Panamà. Al Brasil, l’escàndol afecta el ministre d’Economia del govern de Jair Bolsonaro, Paulo Guedes, i el president del Banc Central, Roberto Campos Neto. S’estima que cada any, uns 14.000 milions de dòlars estatunidencs es desvien dels països llatinoamericans cap als anomenats paradisos fiscals.
Un paradís o refugi fiscal (tax haven) és un territori considerat estable políticament i econòmicament que ofereix a individus o empreses enormes avantatges legals i tributaris per facilitar la transferència de part del seu patrimoni a aquest destí. En aquestes jurisdiccions, generalment, és molt fàcil crear una empresa. No exigeixen informació sobre l’origen dels diners i d’altres actius; imposen poca o cap càrrega impositiva; tenen un entramat de lleis que dificulta la identificació dels propietaris dels actius dipositats; i no proporcionen (o dificulten tant com poden) informació financera a les autoritats fiscals de països estrangers. Per exemple, un empresari pot tenir diners o propietat en un país, però declarar aquest patrimoni legalment a nom d’una xarxa d’empreses “offshore”, és a dir, amb seu a altres països, on el propietari d’aquest actiu ni viu ni exerceix activitat econòmica.
Aquestes empreses “fantasmes”, perquè no compten amb oficines ni empleats ni funcionen realment, només serveixen per poder “rentar” i moure els actius dipositats. Les societats opaques (“offshore”) són gestionades per altres empreses que s’ocupen de proporcionar direccions o una llista de directors, o el que calgui per mantenir la façana jurídica de l’esquema. De manera que gairebé mai se sap qui està darrere de tal o quin negoci. La indústria de les fortunes secretes mou legions de propietaris, advocats, testaferros. És un mecanisme pervers, tanmateix molt eficient per amagar diners o qualsevol altre patrimoni, la majoria de vegades provinent del crim o la corrupció. No és casual que en diguin “paradís” per als capitalistes.
Aquest mecanisme no només és conegut sinó completament legal davant de la legislació burgesa. Posseir actius en paradisos fiscals per mitjà d’empreses “offshore” no viola cap llei. En certs casos, el que es considera frau és no declarar, al país d’origen, els comptes o el patrimoni que l’individu o l’empresa posseeix a l’exterior. Aquest és el cas de molts dels esmentats en aquest tipus de filtració de dades sigil·loses. Tot i que no el de tots. Legal o no –no oblidem que les lleis són fetes a la mida dels interessos de la classe dominants–, és repugnant allò que alguns analistes anomenen “conflicte d’interessos”, quan fan referència a algunes personalitats amb càrrecs polítics. Estem parlant de gent que, des del poder polític, pren decisions cada dia i imposa mesures duríssimes que afecten la vida de milions de persones. La classe treballadora mundial ha de parar molta atenció a l’actuació dels polítics burgesos, és a dir, analitzar i comprendre, a partir d’aquest fet i d’altres, com assumeixen el doble paper de jutge i part.
Per exemple, Paulo Guedes, ministre d’Economia del Brasil, és un dels que apareixen a l’informe com a titular d’una empresa “offshore” creada el 2014, la Dreadnoughts International amb “seu” a les Illes Verges Britàniques. Aquest personatge –tot i que podríem citar qualsevol president, expresident o alt funcionari de la llista–, no només maneja informació privilegiada, sinó que impulsa mesures econòmiques que impacten directament el canvi o les regles de tributació. Al juliol, Guedes va enviar al Congrés del seu país un projecte de llei que contempla l’exempció d’impostos als beneficis de qui tingui empreses a l’exterior. També va moure peces per ampliar el límit de dipòsits a l’exterior exempts de declaració. Mesures, evidentment, que el beneficiarien personalment a ell i a tot un sector de la burgesia brasilera. Des que Guedes és ministre, el canvi del dòlar al Brasil va augmentar 39%. Això, per a la classe treballadora i amplis sectors de les classes mitjanes, implica carestia, pèrdua de poder adquisitiu, més privacions. Però per al grapat de burgesos que opera a paradisos fiscals és el millor que pot passar. S’estima que només amb aquesta diferència en el canvi, Guedes va guanyar, en reals, uns 14,5 milions.
Mentre els governs i l’FMI espremen la classe treballadora i les classes mitjanes com una llimona, amb impostos sobre el pa, la llet, la vestimenta, el calçat, en fi, sobre el consum; mentre colpegen les nostres butxaques amb tarifes, ajustaments de tota mena, els rics, polítics burgesos, banquers i gerents evadeixen impostos i es lucren amb la desvaloració de les monedes locals davant el dòlar.
Si un treballador o un petit comerciant no paga els seus impostos, certament li esperen dures sancions. Si un treballador demana un préstec, li exigeixen tota mena de declaracions jurades i l’investiguen fins al mínim detall. Però al ric no se li pregunta res. La mateixa classe burgesa, que amb el seu Estat succiona i apallissa els treballadors per mitjà d’impostos i penes legals, evadeix fins al tribut als guanys que obté de l’explotació dels mateixos treballadors i treballadores. I sense donar explicacions a ningú. Per la naturalesa d’aquestes operacions, és gairebé impossible calcular quants diners s’amaguen als paradisos fiscals. El Consorci Internacional de Periodistes de Recerca (ICIJ, per les sigles en anglès), responsable de la investigació dels Papers de Pandora, estima que entre US$ 5,6 bilions i US$ 32 bilions estan ocults “offshore”. Experts asseguren que aproximadament el 10% del PIB mundial s’amaga en aquests paradisos fiscals, autèntics forats negres del sistema capitalista. L’FMI va declarar que l’ús de paradisos fiscals costa als governs fins a 600.000 milions de dòlars en impostos no recaptats. El que no va denunciar, evidentment, és que un dels seus exdirectors és entre els evasors. L’ONG Oxfam situa aquesta xifra en almenys US$ 427.000 milions anuals a tot el món.
Els Papers de Pandora són només una mostra de com actuen els capitalistes i els seus representants polítics. Tant se val si la legislació (d’ells) considera aquest mecanisme de rentada de diners i evasió fiscal il·legal o no, si la considera “corrupció” o no. El fet és que, mentre milers de milions d’éssers humans intenten sobreviure sense feina, passant gana, sense oportunitats d’accedir a una educació o atenció mèdica decents, sent humiliats cada dia de mil maneres, un grapat de milionaris no només augmenta les seves fortunes, sinó que, de manera obscena, fan de tot per ni tan sols pagar algun impost a allò que anomenen la cosa pública.
En aquests paradisos fiscals hi ha bona part dels recursos, obtinguts legalment o il·legalment, que no es destinen a millorar la qualitat de vida de la classe treballadora, que no es destinen a les escoles, als hospitals, al combat a la pandèmia ni a res que pugui alleujar la situació material insuportable que toca suportar.
Però els recursos no són només a l’exterior, sinó a cada gran empresa, a cada latifundi, a cada banc que funciona als nostres propis països. Perquè la burgesia, encara que operi a la llum del dia i de manera “legal”, és una classe que acumula apoderant-se de la riquesa produïda pel treball humà fent servir mecanismes econòmics (el salari, els plans d’ajust, etc.) que no són més que un robatori “legalitzat”.
