Una mirada marxista sobre la prostitució

“La posició de la dona és l’indicatiu més clar i eloqüent per avaluar un règim social i la política de l’Estat”. Lev Trotsky, Escrits 1938

Si ens guiem per aquesta frase de Trotsky, el règim social capitalista en què vivim i la política dels seus Estats a tot el món, no passen la prova. Les estadístiques sobre violència envers les dones, que les seves pròpies institucions –com l’ONU– han qualificat d’una pandèmia mundial, les xifres de la pobresa que en el mon indiquen les dones com el 70% més pobre, les xifres de morts de dones per avortaments insegurs, el nombre creixent d’embarassos adolescents no desitjats, la retallada als seus drets socials producte dels plans d’austeritat i les esgarrifoses xifres sobre la prostitució, el tràfic de persones i l’explotació sexual infantil, són indicatius clars i eloqüents.

A la dècada del 90 del segle passat, quan es va conèixer de manera pública la restauració del capitalisme en els que van ser Estats Obrers, la burgesia mundial no va poder amagar la seva alegria i va declarar a viva veu la “supremacia del capitalisme per damunt del socialisme”. El seu portaveu més agosarat, Fukuyama, es va anticipar a sepultar la lluita de classes d’un cop i per sempre. Al seu lloc, hi hauria el regne de la reconciliació, el progrés i el benestar per a tots. S’estarà menjant avui les seves paraules? O dirà que les xifres dels organismes mundials de l’imperialisme estan errades?

Com la realitat és la realitat i no es pot amagar, van desenvolupar i segueixen desenvolupant canvis profunds en el llenguatge, en els conceptes (significat), amb la il·lusió que aquest canviï la realitat. Impossible. Tot i així, ha tingut els seus efectes, sobretot en algunes classes, especialment en l’arribista petita burgesia i en la moderna classe mitjana. Un exemple d’això és el que va succeir aquest any a Grècia. Tsipras, primer ministre, i Varoufakis, el seu ex-ministre d’economia, van centrar la seva primera negociació amb l’imperialisme europeu i la van mostrar com un gran triomf en el canvi de noms: “Troica per institucions” i “imperialisme per socis”. El pitjor és que es van empassar el conte de què d’ara endavant l’imperialisme alemany i el francès els anirien a tractar com a “socis”. La realitat, que és molt tossuda, ha demostrat que per més canvis en el llenguatge, els imperialistes els segueixen tractant com un país semi colonial, en el qual es fa el que diu la Troica.

La veritat, encara que sembli increïble, l’enfocament és idealista. La idea no canvia la realitat, a no ser que es converteixi en acció. L’existència determina la consciència. En aquest laberint, el llenguatge s’ha convertit en un veritable eufemisme. A l’imperialisme li diuen “comunitat internacional”, a les classes socials “estrats” o “castes”, i simplement no existeixen, només som ciutadans; i a la prostitució “treballadores del sexe”, amb la il·lusió de en utilitzar la paraula treballades, perquè el treball “dignifica” a homes i dones, desapareguin per art del llenguatge les profundes implicacions socials, econòmiques i psicològiques sobre les dones que l’exerceixen i sobre el conjunt de la societat. Un alleujament per a la mala consciència. Així, els homes que les utilitzen i n’abusen d’elles marxen tranquils perquè donen “treball” a una dona que tindrà diners amb els quals comprar menjar als fills, i la dona se sentirà bé perquè estarà treballant.

Tot i així, més enllà de les ideologies que cadascun dels implicats es tingui sobre si mateix, la realitat torna a posar les coses al seu lloc. És una xacra d’aquesta societat capitalista que milions de dones al món hagin de vendre el seu cos per a poder sobreviure amb les seves famílies, si les tenen, o que existeixi un nombre creixent de nenes i nens que ni tan sols entenen per què els toca fer “això”. Aquest sistema capitalista ni tan sols els ofereix l’oportunitat de vendre la seva força de treball perquè les exploti un empresari, produint mercaderies que les són alienades perquè, tot i ser producte del seu treball, no els hi pertany. Aquests nens i nenes sotmesos a aquesta esclavitud no entenen per què en comptes del joc i el gaudi de la seva innocència han de ser explotats i utilitzats per un adult.

Aquesta realitat no canvia per més que utilitzin, per a justificar-la i legitimar-la, polítiques que van des de la legalització a la reglamentació passant per la penalització. El capitalisme i els seus estats són incapaços d’acabar amb aquesta forma de violència contra les dones, els nens i les nenes, els gais i les lesbianes i els transvestits, perquè els són funcionals al seu sistema d’explotació.

La “professió” més antiga del món?

Els plumífers a sou de la burgesia repeteixen, per començar, els seus tractats sobre el tema: “la professió més antiga del món”, i fins i tot la gent comuna i corrent es refereix a la prostitució de la mateixa manera. Què s’amaga rere aquesta afirmació? Donar-li, en primer lloc, un significat d’eternitat, és a dir, que no es pot canviar allò que la història ha definit com un fet “característic” i connatural a l’espècie humana. En segon lloc, donar-li un sentit “respectable” a la professió o ofici. Tot i així, des del marxisme i a partir de les investigacions realitzades per destacats antropòlegs com Morgan o Bachofen, Frederic Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat mostra com la prostitució no existia als primers estadis del desenvolupament de la humanitat, neix com un fet social determinat per les condicions de “producció i reproducció de la vida immediata” que provoca canvis en la superestructura institucional, familiar i jurídica, i que es consolida amb el sorgiment de la monogàmia i de la propietat privada dels mitjans de producció.

“Tal com hem dit, hi ha tres formes principals de matrimoni, que corresponen aproximadament als tres estats fonamentals de l’evolució humana: al salvatgisme, el matrimoni per grups; a la barbàrie, el matrimoni de sindiàsmic; en la civilització, la monogàmia amb els seus complements, adulteri i prostitució. Entre el matrimoni sindiàsmic i la monogàmia llisquen, en l’estadi superior de la barbàrie, la subjecció de les dones esclaves als homes i la poligàmia”(1). Editores Mexicanos Unidos, p.83 (subratllat nostre).

En aquesta mateixa obra, Engels afirma que “l’abolició del dret matern va ser la gran derrota del sexe femení”, referint-se al fet que en la mesura en què es van desenvolupant les forces productives, i amb elles la fortuna i l’acumulació, la definició del parentiu i de l’herència per línia materna començava a aparèixer com un obstacle per als homes, a qui pertanyien els ramats, ja que els descendents dels membres masculins no pertanyien a la gens i per tant no podien heretar.

És així com, mentre va desapareixent el dret matern, “es va sostraient més i més a les dones la llibertat sexual del matrimoni per grups, però no als homes”. Comença a considerar-se la infidelitat de la dona com un crim greu, mentre que en el cas de l’home és vist com un comportament honorable.

Continua Engels: “Però com més es modifica l’hetairisme [prostitució] antic en la nostra època per la producció capitalista a la qual s’adapta, més es transforma en prostitució desbocada i més desmoralitzadora es fa la seva influència. I, si hem de dir la veritat, més desmoralitza als homes que a les dones. La prostitució entre les dones no degrada sinó a les infelices que s’hi dediquen, i així i tot a aquestes en un grau menor del qual se sol creure. En canvi, envileix el caràcter del sexe masculí sencer” (2). Ídem.

Què vol dir Engels, amb aquesta afirmació tan contundent que la prostitució envileix el sexe masculí? En primer lloc perquè el sorgiment de la prostitució apareix alhora que la necessitat de l’home per establir el dret d’herència de la seva propietat privada als seus propis fills i no als de la resta i, per tant, necessita la fidelitat absoluta de la dona per a garantir-ho. Però ell es reserva la seva llibertat sexual completa a través de la poligàmia i la prostitució. Esclavitza la dona doblement, com a propietat privada per a la reproducció de la seva prole i com a prostitució pública per a satisfer la seva luxúria. En un altre sentit, podríem interpretar que la dona que es veu obligada a prostituir-se per a poder sobreviure, ho fa per necessitat; l’home que paga per allò, per simple satisfacció del seu desig sexual, converteix d’aquesta manera a la dona en un mer objecte, en una mercaderia amb valor d’ús.

La prostitució i la monogàmia a la societat moderna capitalista continuen sent vertaderes antinòmies, però inseparables, dos pols del mateix estat social. Podrà el capitalisme resoldre aquesta contradicció que està en la seva base material? Creiem que no. Aquesta contradicció s’ha aguditzat en els darrers temps. Per una banda, amb la seva necessitat d’incorporar a grans masses femenines a la producció social però sense poder absorbir-ne la totalitat, producte de les lleis capitalistes del mercat, deixa enormes contingents per fora de l’aparell reproductiu, empenyent-les a recórrer a la prostitució com a forma de supervivència. D’altra banda, ha creat vertaderes indústries del sexe, convertint una necessitat humana en mercaderia, profunditzant la visió de la dona com a objecte sexual, com a font de guany.

Karl Marx, als seus escrits sobre l’alienació del treball, mostrava ja l’essència del capitalisme d’una forma tan magistral que no perd la seva vigència.

“Va arribar un temps en què tot el que els homes havien anat considerant com inalienable es va fer objecte de canvi, de tràfic i se’n podia alienar. És el temps en què fins i tot les coses que fins llavors eren transmeses però mai s’intercanviaven, es donaven però mai es venien; s’adquirien però mai es compraven: virtut, amor, opinió, ciència, consciència, etc., tot en suma, va passar a l’esfera del comerç. És el temps de la corrupció general, de la banalitat universal o, per expressar-nos en termes d’economia política, el temps en què cada cosa, moral o física, convertida en valor de canvi, és portada al mercat per a ser apreciada en el seu valor més just”. Karl Marx, La misèria de la Filosofia (subratllats nostres).

I això que Marx assenyala com una característica de la societat basada en el mode de producció capitalista, cobra el seu màxim preu en la classe desposseïda dels mitjans de producció, la classe obrera. El capital no només els expropia del producte del seu treball sinó que sotmet les seves vides senceres a les lleis del mercat, en la que els obrers homes i dones no tenen més camí que vendre la seva força de treball com a mercaderia, per salaris miserables. Què els queda per al gaudi?

“Conjuntament als excessos de l’hàbit del beure, els excessos sexuals constitueixen un dels principals vicis de molts obrers anglesos. És, a més a més, una conseqüència fatal, una necessitat ineluctable de la situació d’una classe abandonada a si mateixa, que manca dels mitjans per fer un ús convenient d’aquesta llibertat. La burgesia només li ha deixat aquests dos gaudis, mentre que els ha satisfet de tot tipus de desgràcies i dolors: la conseqüència és que els obrers, per gaudir encara que sigui una mica de la vida, concentren tota la seva passió al voltant d’aquests dos plaers i s’entreguen a ells amb excés i de manera molt desordenada. Quan es posa a la persona en una situació que només pot convenir a una bèstia, no li queda més que rebel·lar-se o sucumbir a la bestialitat. I si, en addició, la mateixa burgesia contribueix a sobre per la seva part al progrés de la prostitució -Quantes de les 40.000 noies que omplen cada nit els carrers de Londres viuen a costa de la virtuosa burgesia?, quantes deuen a la seducció d’un burgès el fet d’estar obligades avui a oferir el seu cos a tot aquell que passi per a poder viure?– la burgesia té vertaderament menys que ningú el dret de reprendre a la classe obrera la seva brutalitat sexual.” (Engels, La situació de la classe obrera a Anglaterra).

Intento demostrar –i espero haver-ho fet–, per aquells lectors amb consciència crítica, per a aquelles dones treballadores a qui els indignen les tragèdies humanes, per a aquells i aquelles que no només es complauen a contemplar el món sinó que volen transformar-lo, que l’opressió de la dona i la prostitució, com una de les seves expressions més brutals, no és eterna ni és una professió. És una de les conseqüències més atroces de l’opressió i l’explotació capitalistes.

Les xifres de la prostitució, el tràfic i el negoci del sexe

Seguint diverses investigacions actuals de diferents organismes, trobem que gairebé totes coincideixen que el negoci del tràfic de persones, la internacionalització de les màfies que el sostenen, la prostitució infantil, i el negoci de la pornografia, han crescut a nivells escandalosos. Coincideixen també en el fet que la majoria de les persones reclutades de manera forçosa són dones i que entre elles un alt percentatge són menors d’edat, i la finalitat de la submissió és l’explotació sexual. La gran majoria prové de països pobres d’Àsia, Amèrica Llatina i el Carib, i el seu destí són els països rics d’Europa, el Japó i l’Orient.

L’1 de juny de 2012, l’Organització Internacional del Treball [OIT] va publicar el seu segon estudi mundial sobre treball forçat; aquest informe calcula que l’esclavitud moderna arreu del món cobra uns 20,9 milions de víctimes. Aquest resultat reconeix que la tracta de persones es defineix per explotació, no per moviment. L’OIT calcula que el 55% de les víctimes del treball forçat són dones i nenes, i que el 98% ho són per a comerç sexual. El primer càlcul de l’OIT sobre treball forçós, el 2005, va ser de 12,3 milions de víctimes entre aquest i el tràfic amb finalitats de comerç sexual, és a dir que en 7 anys va augmentar gairebé al doble. Per regió, Àsia i el Pacífic (que inclou el sud d’Àsia) continuen tenint el nombre més gran de víctimes, encara que assenyala que a l’Àfrica ha crescut després de 2005.

La Relatoria Especial de l’ONU, sobre la venda de nens, la prostitució infantil i la utilització de nens en la pornografia, en el seu informe de 2013 planteja el següent: “Des de 2008, el món ha patit canvis considerables que han tingut importants repercussions en l’abast i el caràcter de la venda i l’explotació sexual de nens. L’avenç de la globalització, la contínua expansió de la utilització d’Internet, en particular en els països en desenvolupament, l’augment de les migracions -tant internacionals com internes- causa en particular de la urbanització, la crisi econòmica i financera, les catàstrofes naturals, els conflictes i els canvis relacionats amb el clima, són factors que han incidit en la vulnerabilitat dels nens“.

L’Informe Mundial sobre el Tràfic de Persones 2012, publicat per l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte indica: “els casos detectats de tràfic de nens representaven el 27% en el període comprès entre 2007 i 2010, proporció que va ser del 20% entre 2003-2006“. Les dades mostren un augment significatiu entre els dos períodes referits. En els últims anys, “l’augment va ser més gran en el cas de les nenes. Entre 2006 i 2009, la proporció de nenes respecte al nombre total de víctimes va passar de 13 a 17%. Dos de cada tres menors víctimes són nenes“. I continua… “Encara que les tendències no són homogènies a escala mundial, l’informe indica que en més de 20 països es va registrar un clar augment de la proporció de casos detectats de tràfic de nens en el període 2007-2010 respecte al període 2003- 2006. És important assenyalar que a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, més de dos terços de les víctimes de tràfic detectades són nens. A escala mundial, el tràfic amb finalitats d’explotació sexual representa el 58% del nombre total de casos detectats“.

Com si fos poc, a l’Informe també s’assenyala una modalitat esgarrifosa: el tràfic d’òrgans. “Segons diversos estudis sobre el tema, ha augmentat el “turisme” per a trasplantaments d’òrgans, (…). Persones procedents de països d’alts ingressos viatgen a zones pobres en què hi ha persones disposades a vendre els seus òrgans per poder sobreviure. En diversos estudis s’ha destacat que els membres més vulnerables de la població resulten particularment afectats per aquest delicte“. Els membres més vulnerables de la població, és a dir els nens i les nenes, les dones, els joves -per descomptat pertanyents a la classe obrera i el seu exèrcit de reserva-, els aturats, i els sectors populars més empobrits, que viuen a la perifèria de les grans ciutats, dins de les quals hi ha també la població negra.

Novament, l’Informe de la Relatoria Especial de l’ONU es refereix a la modalitat de la pornografia infantil: “La utilització indeguda d’Internet per difondre pornografia infantil és molt freqüent. Segons les estimacions, el nombre d’imatges d’abusos a nens a Internet és de l’ordre de milions i el nombre de nens representats individualment probablement ascendeix a desenes de milers. En general, l’edat de les víctimes ha disminuït i les representacions són cada vegada més explícites i violentes. És cada vegada més freqüent que les imatges es difonguin mitjançant xarxes d’intercanvi d’arxius entre parells, la qual cosa fa més difícil la seva detecció“.

Estimacions de Nacions Unides calculen que aquest “negoci” reporta anualment guanys d’entre 5 i 7 bilions de dòlars. Segons la revista Forbes, la pornografia mou cada any al voltant de 60.000 milions d’euros en el món i té uns 250 milions de consumidors. I una dada interessant més, entre 1998 i 1999 es va començar a veure a dones dels països de l’Est exercint la prostitució als carrers. És a dir, un cop restaurat el capitalisme. La prostitució i el tràfic estan associades a negocis com el tràfic de drogues i el contraban d’armes.

M’he detingut en els informes dels organismes oficials i les xifres que ells mateixos reconeixen, per mostrar que no estem exagerant quan denunciem aquesta crua realitat. El capitalisme, que es va fundar sobre els ideals de la revolució francesa que proclamaven “llibertat, justícia i fraternitat”, ha demostrat i segueix demostrant que aquests són aplicats només per als vencedors, és a dir, per a la burgesia mundial, que en la fase de desenvolupament imperialista no deixa pedra sobre pedra per mantenir en alça les seves taxes de guany. No es queda curta l’expressió dels “esclaus del capital”, perquè no només en aquest terreny de l’explotació sexual, sinó fins i tot en importants àrees i zones del planeta, branques de la producció social de mercaderies estan adoptant veritables formes d’esclavitud, amb les famoses maquiles i els vaixells-fàbrica en alta mar. Aquesta societat capitalista està mostrant formes increïbles de barbàrie; recordem només com un fet més, els desastres provocats per l’escalfament global i les imatges dels immigrants que arriben per milers als països europeus i que són tractats a punta de repressió. Quants d’ells són dones i quantes d’elles seran empeses a la prostitució.

La dona com a objecte sexual

La prostitució confirma, diàriament i a cada instant, que la dona és convertida en una mercaderia que pot ser consumida pels homes per satisfer els seus desitjos sexuals. No importa la seva edat. Ara també sectors dels LGBTI, són llençats a la prostitució per l’homofòbia que els discrimina en el treball i en la societat. Un altre dels sectors oprimits que corre la mateixa sort de moltes dones. Però, quina casualitat!, darrere de tots aquests delictes, ja siguin els relacionats amb la prostitució, amb la pederàstia, amb les violacions sexuals, amb la creació de xarxes de pornografia o amb l’ús d’elles, amb les xarxes de tràfic, són els homes gairebé el 100%. Què hi ha darrere d’aquesta obsessió tan perversa i agressiva cap al sexe?

N’hi ha que argumenten que “estudis científics” demostren que els homes i les dones posseeixen de manera “natural” diferències importants pel que fa als desitjos sexuals. Així, el desig masculí és més fort, imparable, difícil de domesticar o, dit de manera barroera, “la testosterona esvalotada, deslligada, irrefrenable”. Més enllà dels estudis seriosos d’alguns sexòlegs, tornem a trobar les explicacions en l’esfera del que és social, de la creació de la cultura.

Un dels mitjans més utilitzats avui en dia, per totes les branques de la producció, és el de la publicitat, el màrqueting. Un altre gran negoci per desenvolupar a fons la circulació de les mercaderies, per utilitzar les necessitats i crear-ne de noves, recolzant-se en les imatges, el llenguatge i els seus efectes subjectius en les consciències o, dit de manera més moderna, per influir o crear els imaginaris col·lectius. Però aquests imaginaris col·lectius, preconceptes que ja tenen les seves bases objectives, són portats fins al paroxisme pels mitjans massius de difusió per portar al límit les necessitats del mercat, d’un capitalisme que amb les seves crisis recurrents de sobreproducció busca en aquest el flux desesperat de les mercaderies amb una vida útil més i més curta.

Així, doncs, en aquest marc, entra amb força renovada la imatge de la dona com a símbol sexual, com a objecte usat per promocionar la venda d’altres mercaderies. Generalment sol ser una dona jove i bella, de proporcions exuberants que bé apareix despullada o escassament vestida, o vestida de manera molt suggestiva. L’efecte desitjat és el de cridar l’atenció del sexe masculí, com a reclam eròtic. Bé sigui per promocionar un carro o una moto, aquesta dona, que està fora de l’abast de molts homes, es converteix així en el seu imaginari, per art i màgia del missatge subliminal, en un producte assolible si compra el producte que ella anuncia. La dona serveix també com a símbol de l’èxit masculí, com un trofeu. Segons la cultura masclista d’aquesta societat, qualsevol home com cal ha de tenir al costat a una dona de gran bellesa, i distinció, signe extern de la seva riquesa. Així, la dona es converteix en una altra més de les possessions que l’home ha de tenir per significar la seva posició social o la seva virilitat.

Aquesta cultura masclista que colpeja a cada minut, a cada moment, les ments dels consumidors amb veritables ràfegues d’imatges, amb l’objectiu clar de reforçar-la, de legitimar-la, és a la base del que anomenen “crims passionals”, feminicidis; en realitat, violència desencadenada per la idea que “si aquesta dona no és per a mi, no és per a ningú”, justificació registrada a les cròniques de premsa groga dels diaris de tot el món, amb aquest o amb un altre argument també comú: “encegat per la ràbia de la infidelitat de la seva dona”. Violacions de carrer, agressions verbals, psicològiques, mirades atrevides, lascives, en fi, tot aquest tipus de violència, tan comú i quotidiana, té com a base de reforç aquest concepte de la dona com a objecte sexual.

L’altra cara és la dona com a símbol de mestressa de casa. En els comercials apareix una dona vestida amb el seu davantal, promocionant un producte de neteja o de cuina, o de menjar per a nens. Tots rols associats amb el seu paper d’esclava de la llar, de senyora de la casa, de mare. En aquest espai ella és la que decideix, i l’home apareix amb un paper secundari. Ella, a més de mestressa de casa, també treballa, és una dona moderna, que després de valer-se dels productes que el mercat li ofereix per “alleujar” la feina de casa de la llar, surt corrent a treballar. És una dona “apoderada”, és una guerrera que fa de tot i, a més, es manté bella i ben cuidada. I aquestes mateixes idees es repeteixen de manera infinita en les novel·les, en les revistes, a les notícies, al cinema, a les cançons, a l’educació. És la reproducció de les idees dominants imposades per la classe dominant per la força del costum.

Legalització o abolició?

“Al món hi ha quatre enfocaments per tractar la prostitució. El prohibicionista, basat en la repressió penal per part de l’Estat, on el client és la víctima i es pretén salvaguardar la moral; el reglamentarista, que com que no pot combatre la prostitució busca regular-la; l’abolicionista, que pren mesures penals contra els proxenetes i clients, i l’enfocament laboral o legalista, en què la prostitució és valorada com una feina.” (Revista SEMANA Colòmbia 2015/08/18).

A propòsit de la reunió dels delegats d’Amnistia Internacional de tot el món, en el qual aquesta ONG fa una crida a aplicar una política de despenalització absoluta de la prostitució realitzada amb “consentiment”, aquesta revista fa un article en el qual contempla aquests quatre enfocaments. Hauríem de dir que són, per descomptat, quatre formes en què els Estats capitalistes estan tractant el problema de la prostitució. Valgui l’aclariment, són polítiques burgeses. El debat s’ha posat a l’ordre del dia, producte dels informes de l’ONU i l’OIT, registrats en aquest article.

Gran part de les ONG que pul·lulen en els diferents països ha adoptat l’enfocament “legalista”, en què la prostitució és valorada com una “professió”, i l’argumenten des d’una posició humanista de defensa dels drets humans, de respecte pels drets socials dels qui l’exerceixen i contra la discriminació de les seves víctimes. Evidentment, la visió també burgesa de considerar els “clients” com a víctimes de la “temptació” que els provoquen unes “dones immorals”, mereix la nostra condemna per ser l’expressió més pura de la seva doble moral, ja que penalitza i persegueix a les víctimes que ells mateixos creen i recreen. És un cas semblant al del lladre que es roba una gallina per donar-li menjar als seus fills perquè no té feina i és condemnat a llargs anys de presó, mentre que als lladres de coll blanc que saquegen les arques de l’erari públic els donen la seva mansió per presó.

Per descomptat, també estem d’acord que totes, absolutament totes les dones, tinguin dret a la previsió social i l’assistència mèdica, finançada i prestada per l’Estat com una obligació, sense discriminació de cap tipus, així com ha d’existir per al conjunt de la població, i amb més raó per als treballadors i els sectors més pobres. Estem perquè les dones dedicades a la prostitució tinguin, per part de l’Estat, capacitació per al treball, i que la seva feina sigui garantida també per l’Estat. Si per a tal fi s’organitzen, estarem disposades a donar-los suport. De la mateixa manera que les defensarem de qualsevol tipus de repressió i maltractament.

Però, a partir d’aquí, estem absolutament en contra de la legalització de la prostitució o de qualsevol altra política burgesa per reglamentar-la. Defensem la fi de la prostitució i de totes les formes de mercantilització del cos de la dona. La política d’Amnistia Internacional, de legalitzar-la per als qui l’exerceixin “amb consentiment” i penalitzar el tràfic de persones, és un engany.

És fals que hi hagi consentiment de les dones dedicades a això perquè, encara que en alguns casos sigui producte d’una decisió personal, aquesta es fa sobre la base de no tenir més alternatives, obligades per la manca de treball i per les seves condicions socials d’existència. Aquesta política elimina l’existència de proxenetes, o simplement els canviarà de nom; els diran, de manera respectable, “empresaris”? Evitarà potser la violència i el maltractament dels “clients” cap a elles? Potser, dins de la lògica del mercat, el que compra una mercaderia no té el dret de “consumir-la” com li sembli bé?

No només una gran part de les ONGs, sinó fins i tot organitzacions polítiques que es reclamen d’esquerra defensen aquesta postura de la legalització amb arguments com, per exemple, que hi ha dones que es prostitueixen per elecció lliure i amb plena consciència de la seva llibertat sexual. Pot ser que hi hagi alguna minoria que es prostitueixi per pròpia elecció i fins i tot dones burgeses que ho facin per l’emoció de l’aventura, per escapar de la seva vida inútil, posant-li una mica d’adrenalina a la prostitució legal del seu matrimoni per interès. Però això no té res a veure amb la massiva prostitució que hi ha a la societat. La prostitució està íntimament lligada a l’explotació de l’home per l’home; en la nostra època, a l’explotació capitalista i la destrucció humana que aquesta produeix.

Una prova irrefutable la tenim a Cuba: una de les majors conquestes de la revolució va ser que juntament amb l’expropiació de la burgesia es va acabar amb la prostitució, no a partir de la repressió sinó a través de la reeducació i la ubicació en el treball productiu social a aquestes dones, que així van recuperar la seva dignitat. Mentre que amb la tornada del capitalisme, va tornar també la prostitució i les “jineteras” es van convertir en un dels majors atractius del turisme social que ha proliferat a l’Illa.

Però hi ha encara més, aquestes mateixes corrents, utilitzant la teoria marxista sobre la producció de mercaderies, addueixen: és una feina com qualsevol altre, perquè la dona ven la seva força de treball i produeix plusvàlua a un patró. El problema és que les dones que són obligades a prostituir-se, no venen només la seva força de treball, venen els seus cossos, la seva dignitat. Per això, s’assembla molt més a la venda de dones que es feia durant l’esclavitud. I nosaltres estem totalment en contra de legalitzar i reglamentar l’esclavitud, que només beneficia els esclavistes.

Investigacions realitzades en alguns països, fonamentalment els europeus, on la prostitució va ser legalitzada, van demostrar que els principals beneficiaris d’aquesta política van ser els “empresaris” del sexe; van augmentar les xifres de prostitució infantil i de dones. La seva conseqüència fiscal va ser el pagament d’impostos, engreixant les arques de l’Estat. Va resultar pitjor el remei que la malaltia.

Suècia, on va existir la legalització fins al 1999, va prendre una decisió dràstica i va canviar la seva legislació. La prostitució és ara considerada com un aspecte de la violència masculina contra les dones, nenes i nens. És reconeguda com una forma d’explotació de les dones, i com un problema social significatiu. Penalitza la compra de serveis sexuals, despenalitza la venda d’aquests serveis, i, més recentment, va aprovar recursos per a ajuda a les dones que volguessin sortir del seu exercici, amb plans de capacitació en una feina. El resultat és que els índexs de prostitució han disminuït notablement i la tracta de dones i nenes gairebé ha desaparegut.

Aquesta experiència, en un país capitalista, mostra que és possible avançar en aquest sentit, i que la lluita per demandes democràtiques de les dones, per exemple, el dret a l’avortament legal, gratuït i lliure, el dret al treball en condicions dignes, han de ser enarborades i exigides amb força pels treballadors en el seu conjunt, i que no n’hi ha prou amb baixar els índexs de prostitució, cal eliminar-la completament. Això serà possible en una societat en què els mitjans de producció no estiguin en mans d’uns pocs sinó que pertanyin al conjunt de la societat, en la qual les dones participin de ple en la producció social; com planteja Marx en el Manifest Comunista: “És evident, d’altra banda, que amb l’abolició de les relacions de producció actuals desapareixerà la comunitat de les dones que d’elles es deriven, és a dir, la prostitució oficial i privada“.

Lluitem per una societat completament diferent del capitalisme, una societat socialista en la qual les relacions humanes, i dins d’elles les dels sexes, puguin ser fundades sobre una altra moral, la de la solidaritat i el bé comú, veritablement lliures dels condicionaments econòmics burgesos, lliures de tot tipus d’opressió i submissió, lliures de la comercialització i la cosificació, en la qual transmetre, donar, lliurar, adquirir, o en què “cada cosa, moral o física” no estigui subjecta a la miserable llei del valor capitalista.