Tarda del 25 de gener del 1987, barri popular en la perifèria de Belo Horizonte. El timbre de la porta sona insistent. En obrir, veig un vell camarada sanglotant. No parava de plorar, balbotejant: “ha mort, ha mort”. Quan va aconseguir parlar, va completar: “el vell s’ha mort”. Vaig sentir com si el pis es mogués, sense res sòlid on trepitjar.

La nostra comprensió del món inclou gairebé sempre molts dubtes i algunes certeses. Una de les meves certeses, de les més importants, ha desaparegut. Nahuel Moreno, fundador i dirigent de la LIT, era mort. Era una font de seguretat teòrica i política, una certesa de respostes, de suport polític.

Va ser realment difícil, llàgrimes no sempre furtives en els ulls, per a viatjar a Buenos Aires. Requeria fer el meu últim homenatge al vell. Reveure als meus camarades de la direcció de la LIT per fer front a la duresa de la pèrdua.

Durant el viatge, vaig recordar els anys recents de 1985 i 1986, viscuts amb l’equip de direcció de la LIT juntament amb Moreno, a l’Argentina.

El vell era alt, obès, simpàtic, expansiu, omnipresent. De tant en tant deixava anar una d’aquestes riallades abundants.

Sempre va existir una desigualtat profunda entre el seu nivell teòric i polític i el dels altres quadres. Tenia una cultura enciclopèdica. Als dinars, ens divertia amb les seves històries sobre algun episodi històric de la Revolució Francesa o una teoria sobre biologia.

Es dedicava a estudis i debats teòrics, com a part de la tradició marxista. Però, al contrari del marxisme acadèmic, sempre va ser un apassionat per la lluita obrera concreta, per la necessitat de concreció del programa, de viure directament les lluites obreres.

Era capaç d’escoltar atentament un obrer, entendre la realitat a través seu, així com feia Lenin. Així com no fa la majoria absoluta dels quals es consideren “dirigents”.

Moreno era, a més de tot, una figura humana atenta, sensible. S’emocionava, i molt, més amb les victòries que amb les derrotes. Mirava a la persona per darrere del militant.

Vaig viatjar a Buenos Aires l’any 1985 amb la meva companya de l’època, que tenia un fill de sis anys. El nen es va matricular a l’escola pública argentina, va estudiar en una llengua estrangera, i es va adaptar molt bé. Moreno va acompanyar l’aplicació d’Henrique a l’escola, interessat, observador.

L’equip de direcció de la LIT incloïa també a dos colombians (Daniel Omaña i Carmen Carrasco) i a un uruguaià (Negro Robles).

La seu de la LIT era un departament al Parque Centenario, a Buenos Aires. El local central del MAS (principal partit de la LIT aleshores) era un predi gegantesc al carrer Perú, al centre de la ciutat. El partit vivia el seu auge, amb cinc o sis mil militants, centenes de quadres amb vint, trenta o quaranta anys de militància. Una realitat apassionant.

“Som els trotskistes, els trotskistes de Moreno”

A la matinada, vaig arribar a Buenos Aires. A la vetlla vaig trobar als meus vells camarades de la direcció del MAS i de la LIT. Tots ells tenien vint o més anys de militància que jo. Però érem tots orfes en aquell moment.

Silenci al voltant del cos de Moreno. La tristesa era dura i pesada.

Què anava a passar amb el MAS i amb la LIT sense Moreno? La inseguretat s’expressava en cada abraçada, en cada comentari murmurat.

L’endemà, una marxa va acompanyar la carrossa que portava el cos del vell fins al cementiri de Chacarita. Per a encarar el dolor i provar-nos a nosaltres mateixos que la lluita havia de continuar sense el vell, cantàvem: “somos los trotskos, los trotskos de Moreno, somos los trotskos del movimiento obrero”.

El vell va morir quan més necessari era. En aquell moment ja s’estava produint la restauració del capitalisme en l’Est. Temps més tard vindrien les grans mobilitzacions que van enderrocar a les dictadures estalinistes.

Una enorme campanya sobre “el socialisme ha acabat” va impactar a l’esquerra de tot el món. La confusió i les crisis es van abatre no sols sobre els corrents reformistes sinó també sobre les revolucionàries. La LIT no va ser una excepció. Sense el seu principal dirigent, va viure una dura crisi. El MAS argentí, en aquell moment el partit trotskista més gran del món, va esclatar. La LIT va arribar a la vora de la destrucció.

No obstant això, al contrari d’altres corrents trotskistes internacionals d’aquella època, la LIT es va recompondre de la crisi.

Continuem sent avui, un embrió per a la reconstrucció de la IV Internacional. Continuem com l’única organització internacional que funciona en el model de la Tercera i la Quarta Internacionals, encara que molt minoritària.

I per què la LIT continua viva?

Mirant cap endarrere, després de 35 anys, dono la meva opinió. Encara és viva perquè va donar continuïtat a aquell cant als carrers de Buenos Aires, continuem sent “los trotskos del movimento obrero, los trotskos de Moreno”.

Seria ridícul fer qualsevol culte a la personalitat de Moreno. Això no hi cap en la tradició trotskista. Menys amb Moreno, que deia que “la nostra història és la història dels nostres errors”. Però cal, ubicar el llegat del vell Nahuel.

El corrent morenista, en la meva opinió, es va mantenir perquè va continuar amb les característiques bàsiques del pensament de Moreno. Però aquestes característiques no van ser creades per ell. Són continuïtat del leninisme, del trotskisme.

L’originalitat i l’actualitat de la LIT, encara avui, és donar continuïtat a les tradicions programàtiques marxistes que van anar sent abandonades per l’esquerra, fins i tot la d’origen trotskista.

Volia remarcar quatre temes que van ser grans batalles de Moreno i que es van transformar en característiques del nostre corrent.

La cerca d’inserció en la classe obrera

Moreno va fer, amb només vint anys, un gir en el trotskisme argentí, que fins aleshores es resumia a cercles de la classe mitjana intel·lectual.

Amb la fundació del Grup Obrer Marxista (GOM), va girar l’activitat cap a les fàbriques i barris obrers. És interessant recordar aquesta descripció de Patricio Vallejo:

“Entre 1943 i 1944, el grup recorria fàbriques, participava de lluites sindicals, visitava les cases dels obrers, realitzava adhesius de cartells, pintava parets amb consignes polítiques, editava pamflets amb textos clàssics – Quaderns Marxistes, Edicions Octubre –, a més d’elaborar els interessants “Butlletins de Discussió del GOM”.

Però va ser l’abril de 1945, quan la vaga del frigorífic Anglo-Ciabasa va irrompre, es va presentar la primera oportunitat de fer un salt important. Els joves trotskistes es van ficar de ple en la lluita d’aquella que, amb 12.000 obrers, era una de les fàbriques més rellevants del país. La participació decidida del grup li va permetre guanyar gairebé la totalitat del Comitè de Fàbrica.

És il·lustratiu el relat d’un activista de l’època, Ramón «El Chueco» Britos, per a entendre el procés d’inserció d’aquest petit grup trotskista en la classe obrera.

Jo era un activista lligat al comitè de vaga que els anarquistes dirigien […] Llavors, un grup de nois se’m va apropar dient que eren estudiants i que volien ajudar. Així vaig conèixer el GOM i a companys com Moreno, Boris, Maurici, Abrahancito, Rita, Daniel, Rosita, i altres… Vostès saben que l’obrer és desconfiat. I nosaltres miràvem amb desconfiança. Però jo els vaig veure moure’s, empènyer, ajudar, fer pamflets, parlar i convèncer. Sobretot, els vaig veure fer una cosa molt rara: consultar, demanar consell i opinió. Els vaig sentir dir, com deia Moreno, ‘vostè que creu, Chuequito…?’. No venien en paper de professors. I llavors van guanyar la nostra confiança. Ens van deixar molt més que la solidaritat amb la vaga. Ens van ensenyar el que havia de ser un partit revolucionari, i van canviar la vida de molts de nosaltres. Ells, el grup de joves del GOM, també van canviar. Haver conegut a la classe obrera els va portar a lligar-se encara més. Va ser així que, de seguida després, jo vaig llogar la casa de Vila Pobladora, on Moreno i altres companys anirien a viure”.

“En aquella època, Vila Pobladora era el principal centre obrer i industrial de l’Argentina i un dels més grans d’Amèrica Llatina. El GOM, a més de la seva intervenció en la vaga i en els sindicats dels frigorífics, va passar a dirigir la meitat de la comissió de fàbrica de la SIAM, la metal·lúrgica més gran del país en aquell moment. També havia orientat la fundació de diversos sindicats importants, com la Federació de la Carn i l’Associació Obrera tèxtil. Dirigien, a més, fàbriques de tubs de ciment, del cuir, etc. (Síntesi biogràfica de Nahuel Moreno)”.

Aquesta característica, de buscar inserció directa en la classe obrera, es va transformar en un dels elements constitutius del corrent morenista fins a dia d’avui. No per casualitat, els partits lligats a la LIT són presents en les principals lluites obreres als seus països.

Això permet la cerca de fusió del programa marxista amb les lluites concretes dels i les treballadores. Aquesta postura també evita la degeneració tan comuna de grups marxistes en sectes aïllades, que només reciten el programa, sense buscar la via per al moviment de masses.

Com deia el vell: «Una organització trotskista que no estigui plena d’obrers viu en crisi permanent, encara que estigui formada per companys molt intel·ligents i capaços».

L’internacionalisme quotidià

El 1948, amb 24 anys, Moreno va participar en el II Congrés de la IV Internacional. Des de llavors, es va dedicar centralment a la reconstrucció de la IV.

Partia de la concepció que no existeix possibilitat de construcció d’una organització revolucionària nacional que no sigui part d’una internacional. Per més fort que sigui un partit nacional, inevitablement tendirà a sucumbir a les pressions nacionals i degenerar si no és part d’una internacional revolucionària.

Moreno va participar directament a les grans polèmiques polítiques internacionals que van travessar el trotskisme des d’aleshores. Va ser part dels quals van reconèixer l’existència dels nous Estats obrers en l’Est europeu, contra la posició que eren Estats capitalistes.

Va encarar directament la polèmica contra la capitulació de la direcció de la IV a l’estalinisme i a les direccions burgeses “progressives”. Això es va expressar durament en la revolució boliviana de 1952, quan el POR bolivià, seguint l’orientació de la direcció de la IV, va donar suport al govern burgès del MNR. Moreno va defensar obertament la política de “tot el poder a la COB”.

El 1953, davant la capitulació pablista, Moreno va participar de la ruptura i de la formació del Comitè Internacional, juntament amb el SWP nord-americà. Al 1957, juntament amb xilens i peruans va formar una tendència internacional, el SLATO (Secretariat Llatinoamericà del Trotskisme Ortodox). El SLATO va tenir una importància en el procés revolucionari agrari peruà en 1962, amb la participació destacada d’Hugo Blanco. L’Hugo era un estudiant peruà i militant a l’argentina, i va ser enviat per participar en el procés de Cuzco, encapçalant el procés d’ocupació de terres i l’organització sindical.

Moreno va participar de la reunificació del Secretariat Unificat l’any 1963, sobre la base del reconeixement i el suport a la revolució cubana. Però després es va veure obligat a lluitar contra la desviació guerrillera de la majoria de la direcció de la IV, que va tenir molt serioses conseqüències en les seccions llatinoamericanes.

El 1979, quan va succeir la revolució nicaragüenca, el nostre corrent va resoldre participar directament de la lluita militar contra Somoza, fins i tot amb totes les diferències amb el Front Sandinista. A través del PST colombià es va fer una gran campanya per a formar la Brigada Simón Bolívar. Mantenint la nostra independència política, la Brigada va participar directament en l’alliberament d’una part del sud de Nicaragua, amb morts i ferits. Després del triomf de la revolució, els membres de la Brigada van viatjar a Managua a organitzar sindicats independents, exigint que el sandinisme trenqués amb la burgesia i avancés cap a la revolució. En una setmana, la Brigada va organitzar més de 70 sindicats.

El Front Sandinista, que no volia avançar cap a una revolució socialista, i menys encara permetre l’organització independent dels treballadors, va expulsar a la Brigada de Nicaragua. La direcció del Secretariat Unificat (SU) va secundar al capdavant Sandinista en aquesta repressió, i aquest va ser l’origen de la ruptura de la Fracció Bolxevic (FB), el corrent morenista, amb el SU.

Va haver-hi un curt període en què la Fracció Bolxevic es va aproximar a l’Organització Comunista Internacionalista (OCI), dirigida per Lambert. Aquest procés es va esgotar amb la capitulació d’aquest corrent al govern de front popular de Mitterrand a França.

El 1982, la Fracció Bolxevic va portar a la fundació de la LIT. La LIT, obra i llegat més important de Moreno, és un petit embrió d’Internacional. Té congressos regulars que defineixen, després d’una discussió democràtica, la política de la Internacional.

És possible, a partir d’aquest funcionament semblant al de la Tercera i al de la Quarta, que altres partits critiquin i ajudin en la definició de les polítiques nacionals de les seccions nacionals.

Això és molt diferent dels altres corrents d’origen trotskista. El SU va abandonar l’estratègia de dictadura del proletariat, així com de la construcció real d’una internacional revolucionària. El SU continua existint i autotitulant-se “IV Internacional”, però avui és a penes una xarxa internacional de partits anticapitalistes.

El corrent lambertista, en la pràctica, va deixar d’existir. Hi ha corrents trotskistes internacionals, per exemple, al voltant del PTS argentí, amb un funcionament de “partit mare”, amb la imposició de la política internacional pel partit més fort, sense veritables congressos internacionals.

La relació amb la teoria marxista

Moreno tenia, com a part de la tradició marxista, una preocupació constant amb l’elaboració teòrica i programàtica. Sempre s’autocriticava pel “trotskisme bàrbar”. Però va deixar aportacions importants i originals en el marxisme, al contrari de molts altres dirigents.

Per exemple, va aportar en la interpretació de la colonització d’Amèrica Llatina. En Quatre tesis sobre la colonització espanyola i portuguesa a Amèrica, Moreno va aplicar la teoria del desenvolupament desigual i combinat de Trotsky, per a mostrar com es donava una colonització inserida en el capitalisme amb relacions precapitalistes.

El vell va tenir l’audàcia de fer correctament, una correcció i un enriquiment de les Tesis de la Revolució Permanent, de Trotsky. Va constatar que les revolucions de la post Segona Guerra Mundial no havien tingut ni al proletariat ni un partit revolucionari al davant.

En el llibre Partit mandelista o partit leninista (1973), Moreno va fer una elaboració, en el meu parer, fins al dia d’avui no superada, sobre la relació entre política i programa, i de com elaborar una consigna.

En Lògica Marxista i Ciències Modernes (1973), Moreno va fer una exposició de la lògica dialèctica, superior a la present a Novack.

En la dècada de 1980, Moreno va fer dos documents, de gran importància actual, en la comprensió dels governs de front popular com “El govern de Mitterrand, les seves perspectives i la nostra política” i “La Traïció de la OCI”.

Els governs de col·laboració de classes tenen un caràcter de classe burgès, però amb partits reformistes al front causen una enorme confusió i crisi en els partits revolucionaris. La mateixa OCI francesa, dirigida per Lambert, per exemple, va capitular directament al govern de Mitterrand a França.

La capacitat d’autocrítica

Moreno va tenir grans encerts, però també molts errors. Però tenia una postura autocrítica que pocs altres van tenir. Ell deia:

“… Els dirigents del moviment trotskista es consideraven colossos que no s’equivocaven mai. Mentrestant, el trotskisme dirigit per ells era lamentable…”

“… L’experiència de caminar sempre entre “genis” ens va portar a fer indirectament propaganda sobre la nostra base per a convèncer-la que ens equivoquem molt, que han de pensar pel seu compte, ja que la nostra adreça no és garantia de genialitats. Volem per tots els mitjans inculcar un esperit autocrític, marxista, i no una fe religiosa en una modesta direcció, provinciana per la seva formació i bàrbara per la seva cultura. Per això, creiem en la democràcia interna i la veiem com una necessitat imprescindible. … Avancem a través d’errors i cops i no tenim vergonya de dir-ho…”

Una vegada més, Moreno no estava intentant res nou. Donava continuïtat a la postura seriosa del leninisme en relació amb la importància de l’autocrítica. Observem què deia Lenin:

“L’actitud d’un partit polític davant els seus errors és una de les proves més importants i més fidels de la serietat d’aquest partit i del compliment efectiu dels seus deures cap a la seva classe i cap a les masses treballadores. Reconèixer obertament els errors, posar al descobert les seves causes, analitzar la situació que els ha engendrat i examinar atentament els mitjans de corregir-los: això és el que caracteritza a un partit seriós” (Lenin, Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme).

Moreno es va equivocar, per exemple, davant la direcció castrista de seguida després de la revolució cubana. Després va corregir, i va sostenir durant dècades la polèmica contra el castrisme.

Un partit revolucionari no pot, en veritat, existir sense errors. Una vegada més, Lenin: “De la política i dels partits es pot dir –amb les variants corresponents– el mateix que dels individus. No és intel·ligent qui no comet errors. Homes que no cometin errors, no n’hi ha ni pot haver-hi. Intel·ligent és qui comet errors que no són molt greus i sap corregir-los bé i aviat”.

Aquesta postura, per tant, és molt més que la necessària humilitat per a comprendre les seves limitacions. És entendre l’error com a part de la cerca de l’encert. Comprendre la construcció de la política revolucionària com un procés d’aproximacions a la realitat, d’elaboració col·lectiva teòrica i política. No reconèixer els errors és no corregir-los, perpetuar-los o agreujar-los.

Només cal veure la tradició dels corrents d’esquerra, fins i tot d’origen trotskista, per a constatar que no practiquen aquesta norma leninista d’autocrítica. Semblen tots genis, que mai s’equivoquen. La direcció del SU va capitular obertament a l’estalinisme, en els temps de la direcció pablista. Després, amb Mandel al capdavant, es va embarcar en l’ona guerrillerista, causant desastres monumentals en generacions d’activistes. El corrent Militant –que es va dividir vàries vegades– va capitular obertament a partits reformistes i nacionalistes burgesos i mai va fer una autocrítica seriosa. El SWP anglès gairebé va acabar per una seriosa crisi moral, per una actitud masclista d’un dirigent, i tampoc va fer mai una autocrítica seriosa. El PTS va mantenir per dècades la caracterització de la Xina com un Estat obrer, fins i tot després de la restauració. Quan va canviar [de posició] mai va reconèixer el seu error. La llista és interminable. Realment es jutgen genials.

La veritat, no obstant això, és com Lenin ho descrivia. Les direccions s’equivoquen, i molt. I no és intel·ligent no reconèixer això. Moreno, en aquest sentit, va ser seriós.

Avui, mirant el conjunt del llegat de Moreno, revisem críticament algunes de les seves formulacions anteriors. En això, seguim l’exemple del mateix Moreno, que deia:

“Comencem per entendre què significa ser veritablement marxista. No podem fer un culte, com s’ha fet de Mao o de Stalin. Ser trotskista avui dia no significa estar d’acord amb tot el que va escriure o el que va dir Trotsky, sinó saber fer-li crítiques o superar-ho, igual que a Marx, que a Engels o a Lenin, perquè el marxisme pretén ser científic i la ciència ensenya que no hi ha veritats absolutes. Això és el primer, ser trotskista és ser crític, fins i tot del mateix trotskisme.”

L’actualitat del llegat de Moreno

Com deia Brecht, vivim temps ombrívols. Els elements de barbàrie creixen en el món.

Estem començant el tercer any d’una pandèmia que no acaba. La política de les burgesies per a encarar la crisi econòmica mundial és atacar de manera cada vegada més dura als treballadors. En els governs s’alternen la ultradreta i els “progressistes” que, malgrat les innombrables diferències, mantenen els atacs duríssims sobre els salaris i les ocupacions.

L’única cosa que realment existeix de nou és que el programa de la revolució socialista mundial sorgeix amb força d’aquesta realitat brutal. Socialisme o barbàrie és una disjuntiva més actual que mai.

Moreno va dedicar tota la seva vida conscient a la revolució mundial i a la reconstrucció de la IV Internacional. La LIT, major llegat de Moreno, es postula obertament com un embrió d’internacional revolucionària. Una organització internacional marxista, en ple procés de reelaboració programàtica. Una organització viva, amb debats teòrics de nivell. Una alternativa concreta contra els partits socialdemòcrates que administren el capitalisme; contra els partits anticapitalistes integrats a la democràcia burgesa; contra el castro-chavisme. Una perspectiva de continuïtat de la tradició marxista de la Tercera Internacional en els seus primers anys i per la reconstrucció de la IV Internacional.

Amb llàgrimes en els ulls recordo al vell, 35 anys després de la seva mort. I record una de les seves frases:

“Jo no crec que sigui inevitable el triomf del socialisme. Crec que el resultat depèn de la lluita de classes, en la qual estem immersos. I que, llavors, l’indispensable és lluitar, lluitar amb ràbia per a triomfar. Perquè podem triomfar. No hi ha cap Déu que hagi establert que no puguem fer-lo”.