Militant del PCE, filla i neboda de sindicalistes, advocada laboralista, ministra de Treball i vicepresidenta segona de Govern de coalició amb el PSOE. Parlem, sí, de Yolanda Díaz. Una ministra que presumeix d’haver aconseguit aprovar una Reforma Laboral que recupera i guanya drets per als i les treballadores i, no obstant això, deixa intactes els aspectes més lesius de la de Rajoy, que tantes vegades va prometre derogar.
Tot i així, les enquestes la situen com la política millor valorada de l’esquerra i del Govern. Ella ho sap i cuida amb cura la seva imatge. Gens de “soroll ni de confrontació”. La “bona política”, la feminista, és calma i serenitat, diàleg i consens social. Els seus gestos, el seu somriure i fins i tot la seva preferència pel blanc, color ple de simbolisme polític, li ha valgut ser sobrenomenada per diversos mitjans, com la “merla blanca de l’esquerra”.
No hi ha dubte que, per a Yolanda Díaz, les formes són importants. O fins i tot, el MÉS important. Encara que porta mesos dient-ho, recentment va anunciar que a la primavera es llança a crear la seva nova plataforma política. I la seva explicació d’en què consisteix aquest projecte polític, igual que quan parla de les bondats de la seva Reforma Laboral, és una col·lecció de significants buits: un “procés d’escolta amb la societat civil”, per a “reduir la bretxa política entre la ciutadania i la política” “i teixir un projecte de país diferent, democràtic, modern, feminista…, per a aixecar la bandera de l’esperança i la il·lusió, des de l’esquerra”.
Si bé encara no sap si serà candidata, perquè “no té ambició política”, reconeix que és un projecte electoralista en què participarà. I a la flamant ministra, que encanta per igual a patronal i burocràcia sindical, “el raconet a l’esquerra del PSOE”, se li queda petit. Ella somia en gran, i vol “ampliar la democràcia” i “arribar a tota la ciutadania”.
No sabem si en aquest “procés d’escolta”, que la portarà pel país durant sis mesos, tindrà temps per a escoltar les treballadores del Servei d’Ajuda a domicili, a qui es va negar a rebre al novembre, encara que les va tenir acampades davant del seu Ministeri. O a les Kellys, que li van deixar molt clar que, amb la seva Reforma Laboral, les va deixar abandonades.
No sabem en quin lloc del mapa es troba aquest país idíl·lic sense lluita de classes que pretén recórrer, en el qual som tots ciutadans i ciutadanes, societat civil, i ella aspira a canviar amb “més feminisme i democràcia”. Un país en el qual empresaris com Amancio Ortega, president d’Inditex és, segons ella, exemple de “un model empresarial compromès socialment”.
El país al qual nosaltres vivim, una minoria cada vegada més ínfima (i que en plena pandèmia va augmentar la seva riquesa), és propietària de les empreses, els bancs, les terres, etc., i a la resta no ens queda una altra que vendre la nostra força de treball, fins al punt que hem passat de lluitar per una vida de qualitat, a barallar-nos per la vida mateixa, com aquesta pandèmia ha demostrat. Tampoc el dret a revocar de manera immediata, als polítics i polítiques que, com ella, incompleixen les seves promeses.
La nova política és l’esquerra reformista de sempre, amb vestidures noves
Mancant concretar-se el contingut del programa de la seva nova Plataforma política anunciada amb tanta parafernàlia, l’única cosa que podem dir és que el seu discurs reflecteix l’enèsim intent de la vella esquerra reformista, amb altres noms, de recollir el descontentament i la protesta social per a reconduir-los a l’atzucac de les eleccions.
La “nova política”, des de l’esquerra i el feminisme, agafa legítims sentiments com el canvi o la unitat, sense donar-los un significat precís, per a renovar cada vegada la nostra il·lusió i esperança en el vot. Un terreny on la burgesia juga amb les cartes marcades, amb una llei electoral en la qual ni tan sols es compleix el requisit de “una persona un vot.”
Però, en aquest sistema capitalista la crisi i la decadència del qual és cada vegada major, no és possible canviar la vida de la classe treballadora sense enfrontar les regles del joc. Sense derrocar totes aquestes lleis i mesures injustes, fetes perquè RES canviï i tot continuï igual. I la història ha demostrat que, quan és necessari, aquesta esquerra “àmplia” que ella defensa, i l’únic projecte de la qual és arribar a les institucions, tanca files al costat dels partits burgesos, en defensa de l’ordre establert.
Per a nosaltres no hi ha programa de canvi que no comenci per proposar mesures des dels interessos dels explotats i explotades i els i les oprimides. I per tirar a la galleda de les escombraries aquest règim d’hereus coronats que no hem triat i és avui el principal instrument de domini de l’oligarquia de l’Ibex 35. Un règim corrupte, amb una justícia masclista hereva del franquisme, que fins i tot ens victimitza i culpabilitza quan sortim a denunciar.